El cementeri de Praga és una obra de ficció en la qual hi ha molts personatges reals, com també són reals moltes de les circumstàncies i fets que l'autor hi descriu. Terribas ha dit que li semblava que el contingut del llibre era més història que ficció i Eco li ha replicat que sovint la història es construeix a partir de mentides. I que de moltes vegades, quan es descobreixi que fets considerats històrics eren falsedats, la gent continua recordant la història falsa. Ha esmentat com a exemple els protocols dels savis de Sió, que surten en el llibre. És un text que va publicar-se a Rússia a partit d'una falsedat. Era una manera de justificar la persecució als jueus. Volien fer creure que eren les transcripcions d'unes converses d'uns savis jueus (els savis de Sió) que conspiraven per apoderar-se de tot el món i explicaven els plans que haurien de dur a terme per aconseguir-ho. Diu que encara avui dia hi ha qui fa difusió dels protocols com si fos un document real i que per Internet està molt difós. Ha esmentat un assaig seu, La forza del falso (publicat el 2002 en el recull Sulla letteratura), en què va tractar-ho.
La Terribas ha preguntat a Eco si un personatge que esmenta en el llibre, del qual diu que és un príncep i un farsant, podria correspondre al cas de Berlusconi. Eco no ha respost directament la pregunta, però la conversa ha derivat vers la política. Eco considera que, en el súmmum de la democràcia, es pot anar a caure en la dictadura. Avui dia la gent ha perdut il·lusió i n'hi ha molta que ha deixat de votar. Pot donar-se el cas que vagi a votar només un 50% i que no arribi a la meitat d'aquest 50% els qui voten pel partit que guanya. D'aquesta manera, pot ser que qui dirigeix un país hagi estat votat només per un 25% de la població. En què es diferencia això del sistema soviètic? Sembla que no gaire. Hi ha una diferència, però. En els països democràtics, els grups de pressió poden influir molt sobre la política que regeix el país i en controlen el poder. Però, què passaria si el 80% dels grups de pressió estiguessin en mans d'un sol home? Seria la fi d'una democràcia.
M'ha fet l'efecte que Eco pensava en Berlusconi i el seu domini dels mitjans de comunicació, que són una arma molt poderosa per dominar el poble sense que se n'adoni. Després s'ha referit explícitament al seu país i ha dit que el gran problema que té Itàlia avui dia és la crisi de l'esquerra que, per altra banda, no és exclusiva d'Itàlia, sinó que és una crisi mundial.
Tornant al llibre, Terribas ha dit que és una mica complicat i que hi ha moments que el lector es torna una mica boig intentant seguir el fil de la història, També ha dit que potser aquesta obra ajudarà a comprendre aquest corrent d'antisemitisme que hi ha avui a Catalunya. Les edicions catalana i castellana han sortit molt poc temps després que la italiana, que no fa encara ni dos mesos que es va posar a la venda i ocupa ja el primer lloc en totes les llistes dels més venuts. Llegeixo en una ressenya que és un llibre de lectura molt difícil, "que pressuposa lectors fortíssims, molt motivats, grans admiradors de l'autor, preparats per no desanimar-se davant d'aquelles més de 500 pàgines". L'autora de la ressenya es pregunta "quantes de les persones que l'han comprat el llegiran o l'han llegit tot sencer? Quantes no s'aturaran a la pàgina 30, com diuen que han fet moltes de les persones que he entrevistat?" Diu que ella l'ha llegit tot i que algunes de les seves parts li han agradat molt, però que moltes altres l'han avorrida també molt. De tota manera, està contenta d'haver-lo llegit i conclou que, "en un panorama literari italià fet de llibres de consum, que duran una temporada, que reben premis pels tripijocs ben coneguts de les editorial, llegir un llibre d'Eco, tot i les reserves degudes a un excés d'autocomplaença de l'autor, és una experiència intel·lectual, un enriquiment cultural, una pàgina aclaridora contra els estereotips antisemites que no han estat completament eradicats, i estic satisfeta d'haver-la fet [la lectura]."
No sé si jo m'animaré a llegir-lo. Quan llegeixo per plaer, no m'agrada haver de concentrar-me massa en la lectura; prefereixo que el llibre llisqui tot sol, De tota manera, estic satisfeta d'haver assistit a la conversa entre Mònica Terribas i Umberto Eco.
Jo també vaig assistir-hi i la veritat és que després de sentir la conversa, no sé si llegiré el llibre. Crec que la Terribas es va centrar en força aspectes negatius...
ResponEliminaOstres! Hi ha més comentaris de la Terribas que del propi Eco.
ResponEliminaQuè va respondre Eco, a tot això que diu la Terribas sobre la dificultat de llegir el llibre?
Sylvia, a mi no em va semblar que se centrés en aspectes negatius. Va dir-li que el lector es torna una mica boig llegint el llibre, que és complicat i difícil de seguir-ne el fil... Però això és normal en les novel·les d'Eco. Sempre són històries complicades i plenes de referències que qui ho llegeix no sempre capta.
ResponEliminaDaniel, en el segon paràgraf de la meva entrada al bloc, més de les tres quartes parts són coses que va dir Eco. En el tercer, diria que més del 80% també són explicacions d'Eco. en el quart, que no esmento la Terribas, la meitat són coses d'Eco. En el més llarg, qui no esmento és Eco, però de la Terribas he posat poca cosa; la major part són cites d'una ressenya italiana del llibre.
Per cert, quan la Terribas va dir-li que en alguns moments el lector es torna una mica boig, Eco va replicar: "Jo també!" I va explicar que en les anades i vingudes dins de la trama del llibre, en algun moment es va despistar (em sembla que va dir que li ho va fer veure qui el traduïa al castellà, però no n'estic segura).