Ocells de Barcelona

M'agrada observar els ocells urbans i escoltar-los. Fins i tot les cridaneres cotorres, si no m'agafen en un dia que estigui capficada per algun problema, em resulten agradables. Però no sempre puc esbrinar quines espècies són les que veig o sento pels carrers i jardins de Barcelona. Per això em va semblar molt útil el llibret Barcelona. Ocells de Barcelona, que va publicar l'Ajuntament el 2005. És de distribució gratuïta --o ho era, no sé si encara en deuen tenir exemplars-- i jo el vaig aconseguir a la Biblioteca Miquel Llongueres, de les Corts.

Barcelona. Ocells de Barcelona, és un llibret de 48 pàgines molt útil per conèixer els ocells de la ciutat. Té una introducció sobre els diferents ambients ciutadans on viuen els ocells i les diferències segons l'època de l'any, amb unes taules que marquen en colors diferents factors com ara presència o absència segons l'època de l'any i el tipus d'espai on viu cada espècie. A continuació hi ha la descripció de 25 espècies, amb el nom popular català i castellà i el nom científic llatí, text descriptiu de l'ecologia de l'espècie i la seva presència a Barcelona i un petit requadre amb colors diferents que fan referència a les taules del principi.

Al final hi ha un apartat de sonogrames de les veus de cada espècie. És una transcripció dels sons feta de manera gràfica, com si es tractés de la transcripció d'una melodia en un pentagrama. Però això no és tot. Jo sóc pràcticament analfabeta a l'hora de llegir una melodia (reconec les notes musical en el pentagrama, però sóc incapaç de saber com sonen totes juntes; com si algú conegués les lletres de l'alfabet però no pogués llegir les paraules que formen en un text) i el sonogrames tampoc no em serveixen de res. En canvi, sí que m'ha resultat molt útil el CD que inclou el llibret amb enregistraments de les veus de cada ocell. Així he pogut esbrinar que els centenars --milers segurament-- d'ocells que he sentit els capvespres d'estiu en passar per davant del Camp Nou (no en dies de futbol, però; si és que també canten, des del carrer se senten més les veus o els crits del públic) són falciots. M'ho imaginava, perquè se'n veuen volar molts. Però volia tenir-ne la certesa; qui sap si no hauria pogut haver-hi alguna altra espècie d'ocell que es queden dins del niu a aquella hora i fos la que cantava.

No és allò que sembla (I)

Si aneu a l'Expo de Saragossa i teniu ganes d'orinar o fer altres necessitats fisiològiques, no entreu aquí:

I no us penséssiu --com vaig imaginar-me jo -- que hi veureu com funciona un vàter o què passa amb les aigües negres de les cases. 'UN' no és l'article indeterminat singular, sinó l'abreviació de "United Nations". UN Water és un mecanisme de les Nacions Unides per al seguiment de les decisions acordades a la Cimera Mundial del Desenvolupament Sostenible 2002 i dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

En el tren Avant, anat cap a Lleida, un dia del mes de juny:

Feia fresca, però us asseguro que no érem a zero graus Celsius (ni Farenheit)

Cartell en un poble del País de Gal·les que vaig visitar el 2003:

Malgrat el que pot semblar, el cartell no està escrit en espanyol i no hi diu que hi hagi xocolates. la traducció és "bombons de Hay". El poble era Hay-on-Wye en el seu nom anglès i Y Gelli Gandryll (o només Gelli) en gal·lès. És un poble amb una població que no arriba als 2000 habitants i un gran nombre de llibreries de segona mà; algunes enormes i d'altres extremadament especialitzades. En realitat, he fet una mica de trampa amb la foto, perquè el cartell sencer era així:

No vaig comprar-ne i no sé de quina manera podien estar relacionats amb els llibres els bombons (book related chocolates, hi diu). Però alguna cosa han de fer els botiguers perquè la gent que va aquest poble en busca de llibres hi compri també altres coses.

Fotos: M. Piqueras

Anna Politkóvskaya: els perills del periodisme

Era periodista i avui hauria fet 50 anys. Va néixer el 30 d'agost de 1958 a Nova York, on els seus pares, ukraïnesos, treballaven per a les Nacions Unides. I el 7 d'octubre de 2006 una veïna seva la va trobar morta a l'ascensor del bloc on vivia, a Moscou. Per la seva actitud crítica en contra de l'actuació russa a Txetxènia, havia rebut amenaces de mort en diverses ocasions i havia estat víctima d'un enverinament que va superar.

La seva biografia, molt ben documentada amb material complementari, pot veure's a la Viquipèdia. (En poso l'enllaç a la versió anglesa, perquè és la que m'ha semblat millor.) El juny de 2007 vaig escriure en aquest bloc sobre l'intent d'assassinat que va patir Anne-Marie Kalanga, una periodista científica de la República del Congo que havia denunciat el perill que corria el Parc de Virunga com a reserva de goril·les. Quan vaig escriure aquella entrada del bloc vaig consultar el web de Reporters Sense Fronteres. Ho torno afer avui. Segons el baròmetre de la llibertat de premsa, al llarg del 2008 el nombre de periodistes assassinats ha estat, fins al 29 d'agost, de 22. Tenint en compte que el 2008 van ser 86 els periodistes i ajudants de mitjans de comunicació assassinats i que al juny ja se n'havien registrat 47, enguany hi ha hagut una notable millora. Tant de bo continuï.

Foto Anna Politkóvskaya: Tatyana Zelenskaya (Vikimedia Commons)

Mar Morta? Bastant viva

La mar Morta des de la riba israeliana
Foto: David Shankbone (llicència de documentació lliure GNU)

El New York Times informava fa uns dies (26 d'agost de 2008) del projecte de posar a Internet els manuscrits de la Mart Morta, aproximadament un miler de documents (papirs i pergamins) que van ser descoberts entre el 1947 i el 1979 en unes coves properes a les ruïnes de Qumran, al nord-oest de la mar Morta.

La mart Morta és un llac d'aigua salada d'uns 67 km de llargada, una amplada màxima de 18 km i situat a uns 420 metres sota el nivell del mar. És la massa d'aigua més salada que hi ha a la Terra, i la seva salinitat no para d'augmentar. En la dècada de 1930, la concentració de sals a la superfície era de 269 grams per litre i el 1999 ja arribava als 340 grams per litre, gairebé deu vegades la salinitat de la Mediterrània. A més, la composició en sals és diferent que la del mar. És un ambient on aparentment no hi ha més vida que la que aporten la presència dels turistes i de les persones que visiten els balnearis que hi ha a la riba del llac. Que no s'hi vegin peixos, crustacis o altres organismes no significa, però, que el mar estigui mort. Hi ha vida, i més abundant del que es podria pensar. En la dècada de 1930, Benjamin Elazari Volcani (1915-1999), aleshores un jove investigador va fer la primera descripció d'uns microorganismes que estaven adaptats per viure en aquell ambient tan salat, intolerable per a la gran majoria d'éssers vius, i ho va publicar en un breu article a la revista Nature el 1936. Després va fer la seva tesi doctoral sobre aquells organismes, però la seva vida professional va dur-lo a treballar en altres línies de recerca i lluny de la mar Morta (va treballar en un institut d'oceanografia a Califòrnia). Quan va jubilar-se, el 1985, va tornar a la seva recerca inicial, reprenent-la on l'havia deixada, recuperant ampolles amb mostres preses per ell mateix i que havien estat guardades en el seu laboratori durant més de 50 anys.

D'aquelles mostres, mitjançant cultius fets en el laboratori, se'n van obtenir microorganismes de diversos grups: algunes espècies d'algues microscòpiques unicel·lulars del gènere Dunaliella (a la foto), de protozous, i representants dels dos grans grups de bacteris (els arqueus i els bacteris propis). La majoria eren organismes halòfils (literalment, que els agrada la sal; són organismes que necessiten concentracions altes de sal en l'ambient) i alguns altres eren halotolerants (que toleren concentracions elevades de sal, si bé no és la seva situació òptima per a créixer). Posteriorment s'hi han trobat també fongs filamentosos.

En algunes ocasions en què les estacions de pluges han estat molt abundants i ha arribat a la mar Morta més aigua del que es habitual, la capa superficial s'ha diluït i el contingut en sal ha baixat. Si això coincideix amb un augment de fosfats es produeix una proliferació de les algues (Dunaliella). L'abundància d'aquestes algues fa augmentar la matèria orgànica de les aigües i el creixement d'altres microorganismes (del grup dels arqueus) que tenen pigments vermellosos. Hi ha registrats alguns episodis de canvi de coloració de les aigües de la mar Morta, que es van tornar vermelloses, en els anys 1964, 1980 i 1992. Tenint en compte que el nivell de les aigües està baixant i que com més va més salat és aquest llac, no és fàcil que en el futur torni a reproduir-se aquesta coloració. De tota manera, els microorganismes hi segueixen proliferant. per tant, de morta, res de res!

Sembla de ganxet, però no ho és

Foto: Jeremy Young

Sembla fet a ganxet, oi? Rodones començades amb un cercle de cadeneta i després una filera de punt alt i cadenetes en l'aire.

Doncs no, això no és un bola feta amb peces de ganxet, sinó un microbi. Es diu Emiliania huxleyi i forma part del fitoplàncton marí. Pertany a un grup d'organismes, les coccolitoforals, que estan recobertes d'unes plaques de carbonat càlcic, que poden ser de formes molt variades segons les espècies. I Emiliania huxleyi n'és l'espècie més abundant.

Tot i que es tracti d'una alga unicel·lular microscòpica, es pot veure des de l'espai. No de manera individual, distingint una a una les cèl·lules, sinó quan es troben en grans masses que són detectades pels satèl·lits. Vegeu aquesta foto de la NASA presa a l'oceà Atlàntic, prop de Cornualla (Regne Unit):

Aquesta mena de núvols que es veuen en l'aigua es la llum reflectida per milers de milions de cèlules d'aquest microorganisme.

Foto satèl·lit: NASA Wikimedia Commons

Nous Stradivarius gràcies als fongs?

Fa uns dies llegia a Amics arbres - Arbres amics, l'amenaça de mort sobtada que plana sobre l'alzina i altres arbres i arbusts per causa del fong Phytophthora ramorum, que ja ha originat grans destrosses en alguns ecosistemes, especialment a Califòrnia. I avui, a través del bloc de Moselio Schaechter (Elio, per a amics i amigues), m'assabento que els fongs podrien ajudar els luthiers a obtenir instruments de corda de l'excepcional qualitat dels Stradivarius de Cremona, que Antonio Stradivari i els seus fills van fabricar a finals del segle XVII i començament del segle XVIII.

Moselio Schaechter és un microbiòleg nord-americà d'origen italià-polonès i arrels també equatorianes. A més de ser un destacat investigador en el seu camp (és una de les persones que més saben sobre Escherichia coli, que potser sigui el bacteri més famós que es coneix avui dia), és un gran aficionat als fongs: li agrada collir-los, cuinar-los i menjar-los i s'interessa per tot el que té relació amb aquests organisme, ja sigui des del punt de vista de la biologia, de l'etnologia o l'art. Jubilat des de fa alguns anys i instal·lat a Califòrnia, per a Schaechter la jubilació no ha significat deixar de banda i oblidar el que havia estat el centre de la seva vida professional: els microbis. Al contrari, ara s'hi pot dedicar amb més entusiasme. I una prova del seu entusiasme és el blog Small things considered, dedicat a la microbiologia.

Aquesta setmana, el bloc de Schaechter està dedicat als fongs, per celebrar la propera estació boletaire. Encara que no ho sembli, la inclusió dels fongs encaixa bé en un bloc de microbiologia. Per una banda, hi ha molts fongs microscòpics (els llevats, per exemple) i per una altra, fins i tot els fongs que millor coneixem, que són els que formen els bolets, tenen una estructura que permet encabir-ne l'estudi dins de la microbiologia.

La dendrocronologia ha permès saber que els Stradivarius estan fets amb fusta d'avet roig d'una època en què Europa va patir hiverns molt freds i es coneix com la "petita edat de gel". Amb les temperatures tan baixes, els anells anuals de creixement dels arbres eren molt estrets. Això produeix canvis en la qualitat de la fusta i podria explicar la sonoritat i timbre excepcionals dels Stradivarius. Amb tècniques més sofisticades, com ara la tomografia computada i amb l'ajut de programari per al procés d'imatges desenvolupat especialment per a aquesta finalitat, s'ha pogut filar encara més prim pel que fa a les diferències entre els Stradivarius i els violins moderns.

Schaechter comenta la recerca feta per uns investigadors suïssos per intentar obtenir fusta amb què poder fabricar els Stradivarius del sigle XXI. Van incubar peces de fusta de pícea noruega (Picea abies) i de fals plàtan (Acer pseudoplatanus) preparades per a construir caixes de ressonància amb espècies de fongs que en atacar la fusta en redueixen la densitat però no poden degradar-la completament. L'estudi microscòpic de les peces de fusta i la mesura de cinc propietats físiques (densitat, elasticitat, i velocitat, taxa de radiació i factor d'esmorteïment del so) va revelar que, en les dues espècies sotmeses a l'atac dels fongs, la densitat de la fusta era menor, i la velocitat de transmissió del so havia canviat una mica. En conclusió, la qualitat de la fusta havia millorat i podia comparar-se a l'obtinguda d'arbres que creixen en zones de clima fred.

Stradivari representat en el llibre What We Hear in Music
Anne S. Faulkner, 1913

Fotos: Vikimedia Commons

Si us estimeu els llibres...

... i el seu món i no coneixeu el bloc Diari d'un llibre vell, de Xavier Caballé, doneu-hi un cop d'ull. Us enganxarà. El vaig descobrir fa unes setmanes i crec que és un dels millors blocs que he trobat. M'hi agrada el contingut, m'hi agrada el disseny i hi aprenc coses molt interessants.

I si a més d'estimar-vos els llibres, us estimeu els gats, podreu apreciar la col·lecció de mixets de biblioteca que hi surten de tant en tant. I fixeu-vos en la capçalera, cada vegada que entreu en el bloc serà diferent. Com es deu fer això? (Un altre misteri ---per a mi-- en el disseny dels blocs que m'agradaria esbrinar.)

Les altres guies de Barcelona

La Vanguardia de dilluns (25 d'agost 2008), a la secció "Vivir en verano" duia un article sobre les que anomenava alterguías de Barcelona. Feia referència a guies de la ciutat diverses de les típiques guies turístiques, i en comentava especialment una que una editorial francesa ha publicat recentment: Barcelona insólita y secreta.

Quan viatjo procuro aconseguir guies que mostrin visions insòlites o poc conegudes, o que descriguin una altra manera de veure la ciutat que visito. Per exemple, m'agraden les guies amb itineraris per fer passejades a peu. En tinc una de Londres i una altra de Chicago. La de Londres (Walking London, updated edition; A. Duncan, New Holland Publishers, London, 1999) és un llibre obligat cada vegada que hi vaig (un cop que no me la vaig endur, me'n vaig comprar una edició més moderna). A Chicago hi he estat una vegada només, però els dies que hi vaig passar em vaig fer un tip de caminar i la guia Frommer's Walking Tours Chicago (M. Uhl, Prentice Hall, New York, 1994) em va ser molt útil. Fa anys, a València vaig entrar a la llibreria 3 i 4 i vaig demanar si tenien alguna guia de la ciutat. Dec tenir aspecte de turista clàssica, perquè el llibreter que em va atendre em va dir, com excusant-se, que l'única guia de la ciutat que tenien potser no m'interessaria. Era València: una guia particular, de Joan Francesc Mira. Semblava feta a mida per a mi!

M'agraden les guies científiques. En tinc de París (Guide du Paris savant), de Londres (London Scientist i Walking London's Medical History); també una petita guia científica d'Oxford (en realitat, un fulletó d'unes deu pàgines) i una altra, igualment molt senzilla, de Pavia. He intentat, sense fortuna, però, aconseguir una guia científica que sé que es va publicar a Sevilla, i tinc un llibre molt gruixut sobre Madrid (Madrid, ciencia y corte; és el catàleg d'una exposició que va organitzar el CSIC). De Barcelona, tinc diverses guies d'arbres, una guia d'ocells, una dels carrers amb nom de metge (em sembla que també en tinc una amb estàtues de metge), un llibre de biodiversitat urbana, etc. I naturalment, tinc diverses edicions de la guia científica de Barcelona que vaig escriure amb Xavier Duran (catalana, 2002 i 2006; castellana, 2002; i anglesa 2003): Passejades per la Barcelona científica. L'edició catalana de 2006 està posada al dia --al dia del 2006; ara segurament ja hi hauríem de fer canvis-- i tot i que vaig corregir les proves d'impremta de la nova edició anglesa, al final no es va publicar perquè van descobrir que encara els quedaven uns centenars d'exemplars de l'anterior edició. És una llàstima, perquè de vegades no és fàcil de trobar. Quan va sortir la versió anglesa, la revista Nature ens en va fer una ressenya molt positiva (però si no teniu accés a Nature, no cal que cliqueu sobre l'enllaç; malauradament, és una revista a la qual cal subscripció individual o institucional per llegir-la per Internet). I és que el servei de Publicacions de l'Ajuntament va posar molta cura en aquesta publicació i, independentment del contingut, el llibre és bonic, amb moltes fotografies (la majoria actuals, però també d'arxiu) i també il·lustracions.

Quan preparava les Passejades, va ser quan vaig començar a acumular llibres sobre Barcelona. Sempre m'havien agradat i alguns dels que tinc són anteriors, però des d'aleshores m'he convertit en una addicta als llibres sobre la meva ciutat. A les meves amistats estrangers --sobretot anglosaxones-- que em demanen que els aconselli un llibre sobre Barcelona els recomano Barcelona, de l'australià Robert Hughes (Vintage Books, New York; l'edició que jo tinc és de 1993). El 2004, Mondadori en va treure l'edició italiana, i el diari La Repubblica va dir que el llibre era "ple d'humanitat i d'anècdotes, impregnat dels colors i del clima de les ramblas (sic)" i "un assaig d'economia i política, art i religió, que flueix com una novel·la." No l'he llegit tot, però de tant en tant m'agrada fullejar-lo i aturar-me en algun punt i llegir-ne unes pàgines. Parla de tants temes relacionats amb Barcelona que és difícil no trobar-ne algun que ens interessi. Té pàgines relacionades amb la llengua i la literatura, fins i tot amb fragments de poemes (en català i traduïts a l'anglès).

Les muralles romanes de Barcelona

La muralla romana a l'avinguda de la Catedral

Ahir se'm va acudir de fer una cosa que encara no havia fet mai: brostejar en l'hemeroteca de La Vanguardia. Internet ha fet possible que puguem consultar publicacions antigues que abans només es podien veure anant directament a biblioteques o hemeroteques. Primer vaig pensar a fullejar el diari del dia que vaig néixer; però vaig recordar que la meva mare m'havia explicat que era dilluns de Pasqua. I fins fa uns 25 anys, els dilluns no hi havia diaris a Barcelona, només sortia La Hoja del Lunes, que crec que publicava el Col·legi de Periodistes (o potser l'Associació de la Premsa).

Vaig triar un número de fa 50 anys, del 26 d'agost de 1958. En la secció "Vida de Barcelona" trobo una notícia titulada "El remozamiento del Barrio Gótico", que parla de les obres que s'estaven duent a terme a la plaça i avinguda de la Catedral i de la posada a la vista de les muralles romanes que formaven el mur posterior de les antigues cases de l'Arcedià. Diu el diari: "Las nobles y venerables piedras de esta muralla habían quedado ocultas por ocho edificios cuyas fachadas daban a la plaza Nueva y a la hoy ya desaparecida calle de la Corribia."

Casualment he resolt un dubte que tenia des de feia temps. De tant en tant, quan ve gent de fora i els acompanyo a veure algun indret de Barcelona, aquella zona és gairebé de visita obligada. He explicat moltes vegades que recordava quan van posar al descobert les muralles romanes de l'avinguda de la Catedral, que jo era una nena o potser adolescent, però no sabia concretar quin any podia haver estat.

Ara voldria resoldre un altre buit sobre la Barcelona monumental que tinc en la meva memòria: la descoberta del cementiri romà de la plaça de la Vil·la de Madrid. Posaria la mà al foc que és posterior a la descoberta de les muralles, potser al voltant de 1960. (Per si de cas, posaria la mà sobre el foc amb molta cura per poder retirar-la de seguida, no fos cas que em cremés.) Crec que anaven a construir-hi el primer pàrquing subterrani de la ciutat.

Els óssos polars, en perill

La setmana passada, durant una campanya d'observació de l'Àrtic organitzada pel Govern dels EUA, els investigadors van avistar, en el mar dels Txuktxis, a Alaska, uns nou o deu óssos polars nedant en aigües de mar obert, a més de 60 milles (111,12 km) de la costa. Expertes en óssos polars de la World Wild Fund (WWW; aquí, ADENA) consideren aquest fet molt preocupant per a la supervivència d'aquesta espècie. Creuen que trobar tants óssos junts en el mar indica que els blocs de gel sobre les quals viuen --i on cacen per alimentar-se-- s'estan fonent.

L'Àrtic és la regió de la Terra on el canvi climàtic és més evident. El 2007 s'hi van superar tots els rècords històrics pel que fa a pèrdua de gel, i les imatges de satèl·lits que s'estan obtenint el 2008 indiquen que enguany la massa de gel fosa serà superior a la del 2007. El maig de 2008, el Govern dels EUA va incloure l'ós polar en la llista d'espècies amenaçades i que han de ser, per tant, protegides. Tanmateix, l'estat d'Alaska no hi va estar d'acord. Creuen que aquesta decisió pot perjudicar les prospeccions petrolíferes, la pesca i el turisme en aquell estat, i van presentar una denúncia a la cort federal de Washington. I al·leguen que l'ós ja està prou protegit per les lleis de l'estat.

L'ós polar és una de les espècies que es poden "adoptar" a través de la WWF. Es pot triar entre 80 espècies que es troben en perill. La donació mínima és de 25 dòlars i envien una foto de l'animal i un diploma de l'adopció. A partir de 50 dòlars us regalen un peluix representant l'animal adoptat.

Foto: WWF

Fibres vegetals

Al Jardi Botànic de Barcelona hi ha una exposició temporal sobre fibres vegetals que es fan servir per fabricar objectes de diferents usos. Tot i que el fulletó indica que se n'exclouen els usos tèxtils, a l'exposició he vist una cistella amb flocs de cotó i una altra amb fibres de cànem. Potser siguin les úniques excepcions, però. La resta eren fibres per fer cistelles i coves, espardenyes, escombres, palmes, garrafes, barrets, seients de cadires, i altres objectes d'utilitat.

M'agraden els cistells i altres recipients i objectes fabricats amb fibres vegetals. La meva paperera es de vímet i també ho són les cistelles de la roba (la bruta i la que espera ser planxada). I em sembla que encara no s'ha inventat cap cadira tan còmoda com la clàssica cadira de boga. Ni la cadira Jacobsen ni cap de les cadires modernes de disseny em resulten tan còmodes com una vella cadira de boga ben feta, de seient ample i amb la concavitat adequada per encabir-hi unes natges que fa temps que han deixat de ser esveltes. De cadires de boga n'hi ha de moltes mides i tipus. A casa dels meus pares hi havia cadiretes de boga petites per a la mainada; nets i netes s'hi asseien per jugar i per veure la televisió. Fins i tot les persones adultes de vegades ens hi assèiem.

De cistelles, se'n fan de moltes menes. Fa alguns anys, a la fira d'artesania de Santa Maria de Palautordera vaig comprar un llibret molt senzill, però molt valuós per a mi, que és una mena de catàleg dels cistells que es fan --o feien-- als Països Catalans. Es diu a la recerca del cistell perdut --així, sense majúscula (3a ed. actualitzada). Roser Albó n'és l'autora i és una publicació de l'Associació Catalana de Cistellaires. A cada pàgina del llibre hi ha el dibuix d'un objecte fet de fibra vegetal i la seva descripció i aplicació. Hi ha cistells, coves, paneres i estris diversos. Els recipients són molt específics, hi ha un cistell o cove per a cada cosa: alls, bolets, l'aviram, la bugada (per a la roba bruta i per a la roba neta), calçots, cargols (amb tapadora perquè no s'escapin) , fruita (però les figues, les móres i els maduixots tenen els seus cistells propis), patates (els cistell pelapatates és doble, com dos cistells siamesos amb una ansa comuna; en un s'hi posen les patates senceres i a l'altre, les peles, i se suposa que les patates ja pelades van directament a un gibrell amb aigua), porró, ous, panets, joguines, totxos, pinyes, etc.

A l'exposició del Jardí Botànic vaig veure alguns dels cistells i estris que surten en el llibre, però hi havia també altres coses: Aquí n'hi ha un tast:

De les cistelles amb fibres vegetals, n'hi ha una que estava gairebé buida. És la del cànem. Devien tenir por que la gent se n'endugués per fer-ne porros? O potser era així de buida perquè la gent s'ha endut el cànem que hi falta?

Entre els objectes de la segona foto hi ha cordes, maromes, cordills, una gorra de cops, una canastra de transport, i una garrafa. La gorra de cops m'ha recordat que la meva filla Elena, en va tenir una; quan començava a fer tentines queia molt sovint i duia el front ple de nyanyos. Una persona amiga de la família li va regalar la gorra de cops. Era com la de la foto, però amb el llaç blau. No n'estic molt segura, però em sembla que a l'Elena no li agradava massa que li posés aquell barret tan dur.

L'exposició Fibres vegetals dura fins al 31 de març de 2009. Hi ha molts de mesos per endavant però, si us agrada l'artesania vegetal, no espereu l'últim moment per anar a veure-la.

Fotos: M. Piqueras

Per provar que som persones...

Per provar que som persones, i no màquines que poguessin omplir els blocs d'escombraria o anuncis, moltes vegades, per afegir un comentari a una netrada d'un bloc, cal copiar unes lletres que apareixen en una casella i que solen estar una mica distorsionades. De vegades, però, ho estan tant, de distorsionades, que tot i que jo sigui una persona --o així m'ho sembla-- no sé distingir bé alguna de les lletres o, en els casos que barregen minúscules i majúscules, també em costa adonar-me quin tipus de caixa (alta o baixa) es tracta.

Entre els blocs que brostejo n'hi ha un que m'agrada molt perquè les lletres que han de provar que sóc una persona són sempre molt clares i, a més, formen sempre una paraula catalana. És el bloc Edunòmia, de Miquel Duran. Si es pot fer així de fàcil, perquè altres plataformes ens ho compliquen tant?

L'església del Record (o de la Memòria)

El seu nom original alemany és Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche. Potser la traducció més correcta sigui "església en memòria del kàiser Guillem", però m'agrada més anomenar-la "església del Record", com he vist en alguns llocs (la guia Michelin francesa, per exemple, l'anomena église du Souvenir). Perquè allò que avui dia recorda és la segona guerra mundial, més que no pas el kàiser i les seves gestes.

El 22 de març de 1891 es va posar la primera pedra d'aquesta església neoromànica que va inaugurar-se l'1 de setembre de 1895. La construcció va ser molt més ràpida que la de la majoria d'esglésies, però la seva vida també va ser molt més curta: l'abril de 1945 va quedar completament destruïda pels bombardejos fets sobre Berlín. Completament, no; en va quedar el campanar escapçat. Abans de la destrucció feia una alçada de 113 metres; actualment en fa 68. Veient les restes del campanar, amb aquell gruix de parets, s'entén que, tot i quedar bastant malmès, pogués resistir:


La nova església va construir-se encara mé ràpidament: se'n va posar la primera pedra el 9 de maig de 1959 i va ser consagrada el 17 de desembre de 1961 (el campanar, uns mesos abans). El conjunt de les dues esglésies és un dels símbols del Berlín actual; simbolitza també el cost d'una guerra i, per al poble alemany, és el memorial de la reconciliació.

Ara, el campanar vell està en perill. El fred de l'hivern berlinès, que congela l'aigua que es filtra per els esquerdes dels murs conservats, i la vibració del trànsit, que és intens en aquella zona, fan que es vagin desprenent trossos de la façana, amb perill per als vianants. Reparar la torre, però, és car. L'Oficina de Desenvolupament Urbanístic de Berlín calcula que caldran més de quatre milions d'euros. L'Ajuntament berlinès, tot i tenir deutes per més de 60.000 milions d'euros, podria destinar-ne un milió i mig per a les obres de reparació de la torre. Però encara en faltarien més dos milions i mig (menys perquè ja s'han recollit donatius per un import de gairebé mig milió.

Si aneu a Berlín i visiteu aquest indret, deixeu-hi unes monedes o algun bitllet. Esperem que la restauració pugui realitzar-se i aquest campanar truncat continuï essent durant molt de temps un record d'allò que mai no hauria de passar: l'enfrontament armat entre pobles.

Fotos: M. Piqueras, març 2008

"Sublime mujer"

Fa uns dies, per la carretera anava escoltant la ràdio i, tot buscant una emissora que se sentís bé, vaig anar a parar a una emissora de Girona on feien un programa de música "latina", al qual la gent demanava cançons per escoltar o per dedicar-los a algú (una mena dels discos solicitados dels anys cinquanta o seixanta).

Una de les cançons que hi van demanar es deia Sublime mujer --segons el locutor, una preciosa y maravillosa canción-- que l'home que l'havia demanat dedicava a una dona. Segurament ho va fer perquè ella entengués que ell no podia evitar la infidelitat, que no podia fer-hi res i que envejava els homes que són fidels a una sola dona. El protagonista de la història de la cançó es justifica així: Pero qué voy a hacer / si es mi forma de ser /yo me rindo ante el ser / que se llama mujer.

De tota manera, malgrat les seves lamentacions i l'enveja que li fan els homes fidels, no sembla que tingui moltes ganes de redimir-se:

Porque no cambiaría
por nada del mundo
el momento aquel
de la entrega sublime
y el beso extasiado
bendita mujer.

A Youtube hi ha un vídeo de la cançó:



Ha estat vist més 465.000 vegades! I quan l'he mirat jo, el darrer comentari --fet per una dona-- deia (les faltes d'ortografia són de l'original): "Como quisiera que en la realidad ubiera un hombre con tanta pasion y amor como en esta cancion. Y si lo hay bendita la mujer!"

Si això ho pensa una dona, entenc l'èxit de la cancó.

Arbres monumentals

Fa uns dies vaig veure a TV3 l'olivera bimil·lennària coneguda com "lo Parot", que es troba a Horta de Sant Joan:

Lo Parot. Horta de Sant Joan
http://tinyurl.com/6h9t6j

Si en comptes de ser un arbre fos un temple o un palau, segurament que aquesta olivera seria molt més famosa, i el mateix passaria amb altres arbres monumentals. De tota manera, potser és millor que els arbres monumentals no siguin molt famosos, perquè són més vulnerables que un temple grec o romà.

El 1997 vaig acompanyar el meu pare al seu poble (deia que se'n volia acomiadar i va ser així, va ser la seva darrera visita), a la Mancha. Un mig parent nostre va acompanyar-nos un dia a veure un arbre monumental que hi ha prop de El Toboso. És una alzina coneguda popularment com "la gran carrasca". Ens va explicar que el camí abans estava senyalitzat, però van decidir treure'n els cartells indicadors perquè no hi anessin persones amb intencions malsanes i poguessin fer malbé la carrasca. Quan la vaig veure vaig quedar bocabadada. En la foto que incloc, les persones que són al peu de l'arbre gairebé no es veuen (clicant al damunt, la foto s'amplia i es pot veure millor).

La Gran Carrasca
Foto: M. Piqueras, 1997

Si voleu veure arbres monumentals, doneu un cop d'ull a aquests llibres que he localitzat per Internet i que es poden baixar en pdf:

Árboles monumentales de España
Árboles monumentales de España. Comunidades autónomas
Árboles monumentales de España. Ecosistemas y ambientes

Contenen fotografies i una descripció de cada arbre. Val la pena dedicar-hi una estona. Quan viatjo, m'agrada observar la vegetació. Em fixo especialment en els arbres, segurament perquè, en ser més grans, són més visibles. Aquests llibres són una guia per localitzar arbres molt especials en els viatges per bona part de la península Ibèrica.

Actualització, 22.08.2008, 11.12
L'adreça del lloc d'Internet on he obtingut la foto de lo Parot Estava equivocada, com m'ha fet notar Merike. Ja l'he canviada. En buscar-la de nou per comprovar-ho, he trobat el vídeo que vaig veure a TV3. No he recordava, però era en el petit gran programa Medi ambient, que fan de dilluns a divendres abans del Telenotícies del migdia:

http://www.tv3.cat/videos/301829

La Jornada de blocaires

Aquesta entrada en fa el número 200 de les que he escrit en aquest bloc. Penso doncs que està bé que la dediqui a parlar del món del bloc/blog. I l'ocasió també és adient perquè dimarts vaig assistir a la Jornada de Blocaires dels Països Catalans que va fer-se en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Hi vaig anar per diversos motius: a) perquè el món del blocs m'interessa; b) perquè vaig pensar que podria aprendre a dominar una mica més la tècnica del bloc, que encara em dóna moltes sorpreses i algun que altre maldecap; i c) perquè, sempre que puc, m'agrada fer cap a Prada durant la UCE, encara que sigui només un dia.

En la sessió del matí de la Jornada van presentar-nos la visió dels blocs des de tres perspectives: neòfita Jaume Ortí, no tan neòfit, però), política (Xavier Mir) i tècnica (Octavi Fornés) també hi va haver un col·loqui en el qual van participar les persones assistents. Confesso que em pensava trobar-hi més gent. Al començament devíem ser unes set o vuit persones, més els tres ponents de la Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS). Després se n'hi van afegir algunes més i al final devíem ser unes 10 o 12. Durant aquesta sessió, es van presentar els resultats d'una enquesta que havien fet entre la comunitat blocaire de la XBS. Es va parlar de la influència que poden tenir els blocs en les comunitats, la rapidesa amb què permeten escampar notícies i la potència del món blocaire català. També van parlar d'altres xarxes socials de l'espai virtual, com ara Facebook. Curiosament, malgrat que algun dels ponents va dir que hi ha més blocaires homes que dones (no sé d'on van treure-ho), les dones hi érem majoria.

A la tarda hi havia un taller pràctic. Va tenir tant d'èxit de participació, que Octavi Fornés va haver de fer-ne dues sessions. A mi em va decebre, però potser va ser perquè n'esperava massa. En el programa deia: "com obrir un blog, apunts i planes, com fer el primer apunt, com penjar imatges, vídeos, àudios, etc., personalització bàsica i plugins (comptador de visites)." M'interessava aprendre a posar-hi àudios, la personalització bàsica i especialment l'etcètera, que em pensava que podria resoldre molts dels dubtes i mancances que tinc. Fins i tot m'havia fet una llista amb algunes preguntes sobre problemes amb què em trobo o dubtes que tinc sobre el bloc i que no he sabut trobar com resoldre:

• Com es fa per tenir la capçalera amb un fons personalitzat? (amb el Blogger hi ha la possibilitat de posar-hi una imatge, però quina mida ha de tenir?)
  
• Com es fa perquè en el lloc on hi ha l'URL del bloc surti un dibuixet també personalitzat en comptes de la icona de Blogger (o la que siguin segons l'eina que es faci servir; en el meu cas és Blogger)
• Com s'hi posa música? (no un vídeo musical)?
• Com es posen enllaços dins dels comentaris? (Potser cal fer servir el llenguatge html?)
  
• Com fer que les etiquetes, en comptes de ser un llistat al marge per ordre decreixent del seu nombre, sigui una mescla de paraules en les quals la mida de les lletres de cada paraula depèn del nombre de vegades que surt l'etiqueta?
• Com es fa un retroenllaç on es pugui veure quins altres blocs ens enllacen?
• Com pot fer-se el registre amb fulls de calendari?
• És possible que només surti una part del text, però només en les entrades que ens interessi que sigui així? O quan es tria aquesta opció ha de ser per a totes les entrades?
• Per què moltes vegades no serveix de res fer el retorn de final de línia? (En els peus de foto, que no vull que ocupin tota l'amplada, he trobat la manera de fer-ho donant dues vegades el retorn des de la mateixa línia i eliminant-se després el primer que havia fet.)
• És possible fer que la banda on hi ha el text i columna lateral del bloc sigui més ampla? (Per què es malbarata tant d'espai de pantalla en les plantilles habituals dels blocs?)
  

M'aturo aquí tot i que la meva llista continua. Potser el que m'hauria calgut hauria estat un curs i no un taller pràctic que va consistir a obrir un bloc a catosferics.cat i introduir-hi algun apunt i comentaris. O que hi hagués hagut dos tallers de nivells diferents: per a qui no ha fet mai un bloc i per a qui ja en té un però s'hi mou una mica a les palpentes, com és el meu cas. De tota manera, que jo no en tragués profit no vol dir que el taller no fos profitós per a altres persones. I l'èxit que va tenir ho demostra el fet que es van haver de fer-ne dues sessions perquè totes les persones interessades hi poguessin tenir cabuda.

Octavi Fornés supervisant la feina feta per l'alumnat del taller
Foto: M. Piqueras

Consumisme a dojo

Ahir avaig anar a Prada de Conflent. Vaig sortir-ne a mitja tarda, per tornar a Barcelona sense presses. Em vaig desviar primerament en direcció a Eus, aquell poblet que s'enfila per la muntanya com el pobles de suro dels pessebres:

Després, en comptes de seguir la via ràpida que va en direcció a Perpinyà, vaig anar per Illa (l'Ille sur Têt francès) i per Tuïr (el Thuir francès). En arribar al Voló (Le Boulou francès) no vaig saber trobar l'entrada a l'autopista (no és la primera vegada que em passa) i vaig decidir seguir per on vaig veure que indicava Gerone. Vaig ficar-me en un embús fenomenal. Eren dos quarts de set quan sortia del Voló i fins a dues hores més tard no vaig poder ficar-me a l'autopista per l'entrada de la Jonquera!

Quan vaig adonar-me que hi havia caravana, vaig decidir prendre-m'ho amb calma. Les parades contínues em van permetre observar el paisatge, la vegetació, el cel parcialment ennuvolat, els veïns del cotxe del davant i els del cotxe del darrere, també llegir una estona... I vaig assistir a un espectacle que si hagués anat per l'autopista m'hauria perdut: el súmmum del consumisme, més que en les èpoques glorioses d'Andorra. Abans d'arribar al Pertús, ja hi havia cotxer aparcats a costat de la carretera i la gent hi arribava, caminant, carregats amb bosses de supermercat, amb paquets d'ampolles o llaunes de cervesa, amb ampolles de licors o whiskies, etc.

En arribar al Pertús, la vorera dels Límits, que pertany a la Jonquera, era com un formiguer en el moment de més activitat. La gent entrava i sortia amb presses de botigues, supermercats, caves de cigars i d'altres establiments. Els qui en sortien anaven carregats, com la gent que havia vist per la carretera. Hi havia botigues on semblava que regalessin les mercaderies i la gent hi feia cua al carrer, com si esperessin per entrar al cinema o a algun altre espectacle. En l'espai de carretar que hi ha entre els Límits i el centre urbà de la Jonquera els cotxes --francesos tots-- estaven aparcats de qualsevol manera i la gent també hi arribava carregada amb bosses i caixes.

Si cliqueu damunt la foto la veureu ampliada.
Fixeu-vos en el noi de pantalons curts grisos.
Això sí que és un botellón!

En els temps en què hi havia una duana en aquell poble, mai no vaig veure aglomeracions de gent comprant com les que vaig veure-hi ahir. Però em va cridar l'atenció que allò que carregava la majoria fossin begudes. Tanta diferència hi deu haver entre els preus a un costat i l'altre de la frontera? I suposant que n'hi hagi, val la pena fer aquelles cues --primer dalt el cotxe, després a les botigues i supermercats-- i haver de carregar el pes de la compra centenars de metres --potser fins i tot algun quilòmetre-- per arribar al cotxe, i finalment fer de nou una altra cua de retorn a casa?

Fotos: M. Piqueras

Les cares de la violència

El diari italià La Repubblica publica una col·lecció de fotos de dones que han quedat amb la cara destrossada com a conseqüència de la violència masclista. Son esfereïdores! El diari ja avisa que poden ferir la sensibilitat.

Jornada de blocaires

Demà, dimarts, se celebra a Prada una Jornada de Blocaires dels Països Catalans, dins del programa de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Sempre que puc, m'agrada fer cap a Prada algun dels dies de la UCE i enguany aprofito la Jornada per anar-hi, a veure si hi aprenc algunes coses més sobre el bloc, que encara no domino bé la tècnica.

La funa de Víctor Jara

Les reposicions estivals que ens brinda la televisió, de vegades ens permeten rescatar programes que no havíem vist en el seu moment. Ahir em va passar amb 30 Minuts, que va tornar a passar un documental emès el novembre de 2007 sobre la funa de Víctor Jara, el cantautor xilè que va ser una de les primeres víctimes del règim de Pinochet.

Una funa és una acció de denúncia pública que es fa a persones que van violar els drets humans durant l'època del règim militar de Pinochet i que mai no han estat jutjades per les seves faltes. La funa sol ser una manifestació davant la casa de la persona a qui es denuncia i repudia públicament, o en el seu lloc de treball. El lema dels qui participen en aquests moviments és "Si no hay justicia, hay funa".

El documental de TV3 mostra la funa que es va organitzar contra l'assassí de Víctor Jara, que el 1973 era un jove militar a qui anomenaven el Príncipe i el 2007 treballava en un ministeri del Govern xilè. El clímax del vídeo es produeix quan les persones que han entrat al edifici on treballa el Príncipe arriben al seu despatx i ell comença a cridar espantat i s'estira damunt la taula tot demanant ajut i dient que no ha fet res. Aquell home que en l'estadi on tenien els presoners polítics va demostrar grans dosis de cinisme i maldat ara està esporuguit en veure's assejat per un grup de persones que l'increpen i li recorden els seus assassinats.

Segons indica una nota al final del documental, el Príncipe va ser cessat de la seva feina arran de la funa i quan es va emetre el documental (novembre de 2007) estava inculpat en un judici per crims comesos durant la dictadura de Pinochet.

Després de veure 30 Minuts tenia ganes de sentir alguna cançó de Víctor Jara i vaig anar-me'n a Youtube. I ve't aquí que, a més de les seves cançons, també vaig trobar-hi el documental que acabava de veure. Per si a algú pot interessar-li, aquí està.

La funa de Víctor Jara (1 de 3):



La funa de Víctor Jara (2 de 3):



La funa de Vícor Jara (3 de 3):

Tina Modotti, fotògrafa i revolucionària

En el Panteón de Dolores, un cementiri de la ciutat de Mèxic que --per les fotos que n'he vist-- té més l'aspecte de parc metropolità que de necròpolis, hi han enterrat més de sis milions de persones des que es va fundar, el 1875. En un racó perdut del cementiri, un rectangle de pedra grisa, amb el perfil d'una dona, erosionat per la pluja i el vent, té gravats uns versos mig coberts per la molsa:

Tina, hermana, no duermas, no no duermas.
Tal vez tu corazón oye crecer la rosa
de ayer, la última rosa  de ayer, la nueva rosa.
Descansa dulcemente, hermana.
La nueva rosa es tuya, la nueva tierra es tuya:
te has puesto un nuevo traje de semilla profunda
y tu suave silencio se llena de raíces.
No dormirás en vano, hermana.
Puro es tu nombre, pura es tu frágil vida
de abeja, sombra, fuego, nieve silencio, espuma,
de acero, línea, polen, se construyó Tu férrea,
tu delicada estructura.

Són versos del poema que Pablo Neruda va dedicar a Tina Modotti, la fotógrafa i revolucionària italiana que va passar una part de la seva vida a Mèxic, on va morir sobtadament el 1942. Amics anònims de Tina van comprar-li aquella tomba "perpetua". Vaig llegir els versos per primera vegada en el llibre Tina, de Pino Cacucci; estaven incomplets, amb punts suspensius, possiblement perquè el mal estat de la tomba en dificultava la lectura. Després vaig buscar-los i vaig trobar-los sencers, com els he copiat aquí. També vaig trobar algunes fotos de la tomba on, efectivament, els versos no es poden llegir completament perquè n'hi ha que estan malmesos (la foto que reprodueixo aquí està signada per Miguel Hidalgo; no veig enlloc que els drets de reproducció estiguin reservats).

Jo no sabia res de Tina Modotti fins que el Nadal de 2002, la meva amiga Imma em va regalar el llibre esmentat de Pino Cacucci (l'Imma és la meva proveïdora de llibres italians). La biografia de Tina Modotti és punyent, no pot deixar indiferent qui la llegeix. Va néixer el 17 d'agost de 1896 a Údine (Itàlia), i als disset anys va emigrar als Estats Units, on el pare i una germana seva ja s'havien instal·lat un o dos anys abans a San Francisco. Com a obrera del tèxtil entra en contacte amb el món sindical, però també té inquietuds artístiques. Treballa com a actriu, es casa amb un pintor amb poca fortuna que mor aviat; s'enamora del fotògraf americà Edward Weston i el segueix a Mèxic, país on entra en contacte amb els grups que estan revolucionant la política i l'art.

A Mèxic comença la seva millor època com a fotògrafa (vegeu-ne una mostra a la revista poètica Almacén, d'on està treta la fotografia que incloc aquí). Les seves fotografies mostren imatges de la vida que ella coneix: la lluita camperola, el món obrer, les dones del poble amb la mainada, la indústria, o símbols de la revolució política i social que viu Mèxic. Però l'estètica predomina en tota la seva producció.

El 1920 és expulsada de Mèxic, essent sospitosa d'haver participat en un atemptat al president del país. Les dues dècades següents les passa a Europa: Berlín, Moscou, Polònia, França i Espanya, on participa en la guerra (in)civil amb les Brigades internacionals. El 1939 torna a Mèxic, i el 5 de gener de 1942 mor --se suposa que d'un atac de cor-- quan es desplaçava en taxi per la ciutat.

Hi ha una biografia novel·lada de Modotti escrita per Elena Poniatowska, però no n'he tingut accés i no en puc opinar. De tota manera, no crec que m'animi mai a llegir-la perquèles biografies novel·lades no m'agraden. La biografia que en va escriure Cacucci em va agradar bastant, però hi vaig trobar a faltar una relació de les fonts d'on va obtenir la informació per a fer l'obra, i un índex, com a mínim onomàstic.

Tina Modotti a la pel·lícula The Tiger's Coat (1920)Foto: Wikimedia Commons

(Actualitzat: 04.01.2019)

Per saber-ne més:

- Comitato Tina Modotti. Web de l'associació fundada el 1989 per tal de divulgar la figura d'aquesta fotògrafa i organitzar actes de commemoració del cinquantenari (el 1992) de la seva mort i el centenari (el 1996) del seu naixement.

- La tumba de Tina Modotti en el Panteón de Dolores, per Héctor Bialostozky, a Local.Mx (19.12.2018)

Una mica de desordre

Ho reconec: sóc una mica desordenada. No, una mica, no; sóc bastant desordenada. Potser fins i tot en sigui molt. El meu desordre té dues causes: a) que sóc com una formiga, que tot ho guardaria; i b) que no sé ordenar les coses. Em passo moltes hores intentant posar ordre als meus papers, llençant-ne moltíssims (no sé si deu haver-hi a l'escala cap veí o veïna que baixi tant de paperam com jo al contenidor) i tractant de classificar allò que decideixo conservar. És inútil, però: els papers arriben a casa a una velocitat més gran de la que se'n van.

I els llibres? Ja no sé on posar-los. Estic considerant instal·lar un moble llibreria d'aquests que són dobles, una llibreria corredora, que no ocupa tot l'espai, davant d'una altra que és la que va fixada a la paret. Com les que tenen en algunes llibreries. Les he vistes a Jaimes, i també les tenien així a la Llibreria Francesa (tancada ja fa anys).

De tota manera, i malgrat el meu sentiment de desordre i de manca d'espai per guardar les coses, de tant en tant faig algun descobriment que em fa pensar que no n'hi ha per tant. Fixeu-vos en aquesta finestra:


La foto està presa a Brussel·les el juliol de 2006, en una plaça en el barri "europeu", prop de la rue Belliard. la finestra que es veia a l'esquerra d'aquesta era semblant. En realitat, de desordre no se'n veu molt, només piles de llibres. De vegades, el meu desordre també és així: piles ben fetes de llibres, de revistes o de papers, que no sé on col·locar.

Això que vaig veure fa tres dies sí que es pot dir qur és desordre:


El lloc: un quiosc de diaris i revistes a costat del mercat de Collblanc, a l'Hospitalet. Espero que el meu desordre no arribi mai a aquest extrem.

Fotos: M. Piqueras

Il "Ferragosto" i la canícula

Ferragosto ve del llatí Feriae Augusti, segons llegeixo en la versió en línia del Vocabolario etimologico della lingua italiana d'Ottorino Pianigiani. Eren uns dies de descans introduïts per l'emperador August durant els quals la gent es divertia i s'intercanviaven regals. Durant aquestes festes, en tot l'imperi es feien carreres de cavalls i altres animals de tir. És el nom amb què encara s'anomena a Itàlia el 15 d'agost .

He passat el Ferragosto a Itàlia en diverses ocasions. En fa molts anys, d'això, i no sé si els costums hauran canviat, però el 15 d'agost i els dies propers les ciutats eren desertes. Moltes botigues que no feien vacances tancaven aquells dies. Tothom anava a la platja o d'excursió, la gent fugia de les ciutats. Deien que també eren els dies més calurosos de l'estiu.

Sobre la calor, recordo ara la paraula italiana que he rebut aquest matí per correu electrònic: canicola, una paraula que també tenim molt semblant en català (canícula) i amb un significat gairebé idèntic. En català, segons el DIEC, és "Període d’unes quatre a sis setmanes que comprèn una part del juliol i gran part de l’agost, durant el qual sol fer molta calor." El diccionari Zingarelli italià no fila tan prim i diu que és el "període més calorós de l'estiu" i també l'equipara a molta calor.

He trobat curiosa l'etimologia de la paraula canicola /canícula. Ve del llatí i literalment vol dir "gos petit", que era el nom que rebia Sirius, l'estrella de més gran magnitud aparent de la constel·lació Canis major (Ca major). I escric "aparent", perquè en realitat no és una estrella el que veiem, sinó dues, que es mantenen molt properes per la força gravitatòria: és el que es coneix com una estrella binària. A més, és també una de les estrelles més properes, situada "només" a 8,6 anys llum de la Terra. Els grecs associaven Sirius amb la calor extrema de l'estiu i d'aquí és d'on deu venir això de canícula.

A Catalunya hi ha el Firagost, que són unes festes que celebren a Valls aquests dies. Em pensava que podrien tenir un origen semblant al Ferragosto italià, però les de Valls són d'una tradició molt recent, comencen el 1955. Coincideixen només en el nom i en les dates.

Enguany, això de la canícula típica d'aquests dies no es compleix, si més no a Barcelona. El dia és assolellat, però la temperatura és suau i fa vent. S'està bé a l'aire lliure i el sol no pica. Cal no baixar la guàrdia, però; aquests dies poden ser els de cremades més fortes pel sol.

El bon domini de l'anglès

A la secció "Idees" de la revista El Temps del 12 d'agost, Andreu Mas Colell fa uns comentaris sobre el limitat coneixement de l'anglès entre la nostra gent i l'impediment seriós que això representa per a desenvolupar projectes internacionals d'alta volada.

En el seu escrit, Mas Colell fa una anàlisi de la situació, els antecedents que han dut a aquest baix domini d'un idioma que ha esdevingut la llengua franca de la ciència, dels negocis i gairebé de tot en el segle XXI, i proposa algunes mesures per posar-hi remei. Entre d'elles, una postura més pragmàtica i menys rígida en el Departament d'Ensenyament, que permetés contractar professorat de països angloparlants per a temporades més o menys llargues.

Acaba comentant la paradoxa que es dóna en el nostre país: "un dels països on més s'estudia l'anglès, a l'escola i fora de l'escola, i on menys efectiu és aquest ensenyament, a l'escola i fora de l'escola".

No sé si en altres llocs passa el mateix, però aquí és ple de gent que ha començat a estudiar anglès, en molts casos més d'una vegada, i després d'un temps més o menys llarg, ho deixa. No sé si algú ha analitzat les causes que porten a abandonar l'estudi d'aquesta llengua. Penso que poden ser diverses, però em fa l'efecte que deu tenir a veure amb el fet que l'anglès és com si fossin dues llengües independents una de l'altra: l'escrita i l'oral. Arribar a un equilibri entre els coneixement de l'una i de l'altra no és gens fàcil. I veure que no avances en una de les dues és decebedor i pot fer desanimar.

Jo em trobo entre les persones que dominen la llengua anglesa escrita. Potser per l'interès que he tingut sempre per les llengües, i qui sap si també pel fet d'haver començat a estudiar anglès ja de gran (sóc de les generacions que a l'escola van aprendre francès). Quan vaig fer els exàmens de First Certificate i Proficiency, les proves que em van semblar més difícils van ser les orals, especialment les de comprensió oral. En realitat, entendre el que diuen per megafonia en un aeroport o en una estació de tren em resulta difícil en qualsevol llengua, i aquest era un dels temes freqüents en aquells exàmens.

Pel que fa a parlar, em faig entendre, però, com Mas Colell, reconec que la meva fonètica anglesa també és francament dolenta. Em consola saber que ell va aprendre l'anglès per immersió i que ha viscut als Estats Units 26 anys, mentre que jo vaig estudiar anglès a Barcelona i les meves immersions més llargues en la llengua anglesa no han passat mai de tres setmanes.

Com Mas Colell, penso que cal fer alguna cosa per evitar que la situació actual continuï. Crec que hi ha una comunitat autònoma espanyola on s'ha decidit que la nova assignatura d'educació per a la ciutadania s'imparteixi en anglès. Segons he llegit, ho han decidit així per convertir-la en una mena d'assignatura maleïda. Doncs bé, crec que no hauria de ser l'única assignatura que s'impartís en anglès; i no hauria de fer-se com un "càstig" a l'assignatura. Això hauria de de fer-se especialment a les universitats. Hi ha professors universitaris que han intentat impregnar d'anglès les seves assignatures, fent llegir als alumnes articles de revistes científiques i demanant-los que els comentessin per escrit (en qualsevol llengua, però esperonant-los perquè ho fessin en anglès). Tanamateix, aquesta actitud oberta no ha estat sempre ben vista i ha rebut queixes per part d'un sector del professorat i també de l'alumnat. No és estrany, doncs, que el panorama sigui com el descriu Mas Colell.

Vincent (Starry starry night)

Quan ja has deixat enrere més de sis dècades de la vida, els records que estan reposant en algun racó del cervell poden ser molts. De tant en tant, però, cançons, pel·lícules o llibres que tenies oblidats sorgeixen de cop. És com quan, d'un armari que feia temps que no netejaves a fons, surt aquella peça de vestir que tant t'havia agradat --fins al punt de no llençar-la-- i que ni recordaves que mai havies tingut. De vegades, algun fet actual em serveix de connexió amb un record. D'altres, és insospitat, de cop em trobo cantussejant una cançó que feia anys que no sentia, recordant alguna escena d'una pel·lícula o una novel·la que em van agradar molt quan les vaig veure o llegir. Avui, de sobte, m'he adonat que estava cantussejant Starry starry night (o Vincent), la cançó de Don McLean dedicada a Vincent van Gogh. (Potser perquè anit era una nit en què les estrelles tenien un protagonisme especial, per les llàgrimes de Sant Llorenç?)

No sé de quin any deu ser aquesta cançó, però recordo quan la vaig sentir per primera vegada, si més no de manera conscient: el curs 1980-1981, a classe d'anglès, a l'Institut Britànic. La professora de tant en tant ens posava alguna cançó; de les que vam sentir durant aquell curs, però, només en recordo dues: Imagine i Starry starry night. La primera, perquè la vam escoltar pocs dies després que John Lennon fos assassinat. I la segona, perquè em va agradar des de tots els conceptes: la música, la lletra, la veu de Don McLean... Però si hagués de destacar-ne un aspecte, en triaria la lletra; és un poema musicat que descriu molt be la pintura de van Gogh i fins i tot la seva personalitat.

Ve't aquí la cançó:

La llengua electrònica

No em refereixo a un idioma virtual, sinó a l'òrgan musculós que tenim dins la boca, on es concentra el sentit del gust. Un grup de recerca de l'Institut de Microelectrònica de Barcelona dirigit per Cecília Jiménez-Jorquera ha dissenyat un dispositiu que, "entrenat" adequadament, por distingir les característiques d'un vi i determinar-ne fins i tot l'any de la collita. És a dir, seria una mena de sommelier electrònic.

N'han parlat el diari italià La Repubblica i la revista Time, arran d'un article que els investigadors de Barcelona ha publicat recentment a la revista científica The Analyst. No recordo haver llegit res sobre aquest nou dispositiu a la nostra premsa aquests darrers dies, però he fet una cerca amb el Google per comprovar-ho. N'he trobat unes breus notes al 3cat24.cat (8 d'agost), a Barcelona innova!, (11 d'agost) i alguna altra. Com que en alguns llocs parlen de "nas electrònic", he buscat després aquest terme, en català i en castellà.

De nasos electrònics, fa temps que n'hi ha, però la paternitat --o maternitat-- no és gens clara. Per la xarxa es troben notícies de procedència molt diversa que en parlen com un invent original en cada cas. De tota manera, l'article que descriu el treball del grup de recerca que ha ideat aquesta llengua electrònica --o nas-- no diu que sigui el primer dispositiu d'aquest tipus, sinó que presenta la novetat de fer servir un multisensor integrat fabricat amb tecnologia de microelectrònica que permet disposar d'un aparell petit i portàtil, i de preu relativament econòmic. A més, permet una classificació més acurada dels factors que s'analitzen i se'l pot "entrenar" per detectar altres molècules, afegint-hi més biosensors.

Sembla ser que aquest aparell pot ser molt útil per detectar fraus i que els comerciants de vins puguin estar segurs que no els donen garses per perdius. Però els sommeliers del món real, amb la llengua musculada i un olfacte molt ben educat poden estar tranquils, que no es quedaran sense feina. Ara per ara no crec que hi hagi encara cap llengua o nas electrònic que, en "tastar" un vi pugui definir-lo dient-ne que és saberut, rapejant, febrós, despullat, ametllat, afustat o terrejant o --com deia un enòleg en una entrevista a la Contra de La Vanguardia-- que el seu aroma és d'enagos de novícia.

Foto: The Analyst

Perdre el temps

Vicent Partal és l'autor del bloc "Mails per a Hipàtia". Recordo que vaig començar a llegir aquell bloc perquè el seu nom em va atreure. Hipàtia, matemàtica i filòsofa de l'escola neoplatònica, va viure a cavall dels segles V i IV d. C. Se sap que va escriure diverses obres científiques, però no se n'ha conservat cap. La principal font de coneixement sobre Hipàtia procedeix de les cartes que li va escriure Sinesi de Cirene, un dels seus deixebles, que va arribar a ser bisbe de Ptolemais. Malauradament per a Hipàtia, el patriarca d'Alexandria, Ciril (que després seria canonitzat), no tenia d'ella tan bona opinió com Sinesi i pensava que el racionalisme científic de les idees d'aquella dona i el seu paganisme eren contraris a la fe cristiana i calia combatre'ls. Hipàtia va ser assassinada per un grup d'incontrolats dirigits per Pere, lector d'una església. Van fer-la baixar del seu carruatge i la van martiritzar fins a la mort; després van cremar el seu cadàver. Tot i que no es va provar que Ciril hagués donant l'ordre d'assassinar Hipàtia, la seva mort va ser per al bisbe un alliberament, perquè Hipàtia era molt admirada i la gent l'escoltava amb reverència.

Però no havia començat a escriure per parlar d'Hipàtia, sinó del bloc de Vicent Partal, que llegeixo sovint. En una entrada que Partal anomena "Correus contestats" i en què es refereix al correu-e durant l'agost, diu que, al pocs minuts d'haver respost alguns correus que tenia pendents ja en va rebre la resposta i, sobre els seus autors, dedueix el següent: "Això vol dir que eren al peu del canó en ple agost, no sé si treballant o perdent el temps."

M'ha cridat l'atenció que Vicent Partal --no sé si li he dit alguna vegada, però vaig entrar en aquest món de la xarxa per "culpa" seva allà pel 1994; pocs dies després d'haver-lo sentit a Mito, em vaig subscriure a Servicom-- opini que qui està connectat a Internet a l'agost està "perdent el temps". Nno he pogut estar-me de fer un comentari al seu apunt, que copio aquí:

Per què consideres que, si no treballaven i eren connectats a Internet, perdien el temps? Perden el temps les persones que llegeixen el teu bloc o d'altres, o les que escriuen en el seu? O qui llegeix publicacions digitals per la xarxa, hi mira pel·lícules o vídeos, hi busca feina o casa, o una oferta de viatge d'última hora? Qui fa les gestions del banc, compra entrades per a un concert o un espectacle? O qui, sense altres mitjans per conéixer món, aprofita la xarxa per viatjar, visitar ciutats, museus, reserves naturals, llocs que són patrimoni de la humanitat, o per explorar l'espai sense moure's de la Terra?

Si en comptes de "perdre el temps" connectats a Internet, haguessin estat llegint l'Hola o un bestseller d'estiu, mirant la TV de manera automàtica, fent la migdiada sota un pi o torrant-se a la platja, haurien aprofitat més el seu temps?

Per altra banda, no tothom té la sort (?) de fer vacances a l'agost.

Una que, tot perdent el seu temps, ha llegit el teu bloc

És cert que, com es llegeix de vegades a Vilaweb, "hi ha vida més enllà de la xarxa". Però moltes vegades la xarxa ens ajuda a assolir els objectius --petits o grans-- d'aquella altra vida. I també és cert que hi ha persones a qui la xarxa ha eixamplat els seus horitzons fins a punts que mai no haurien sospitat.

Llegums rebels

Fa algunes setmanes, una lectora de La Vanguardia escrivia al diari explicant el problema que tenia cada cop que volia buidar en un plat les llenties, mongetes o cigrons que venen en conserva en pots de vidre, i expressava el seu desig que algú li expliqués com fer-ho sense fer-les malbé ni passar-se mitja hora sacsejant el recipient.

És una d'aquestes cartes que sovint publiquen junt amb una resposta d'algun col·laborador o col·laboradora del diari. L'encarregat de respondre-li va ser Quim Monzó, però en realitat va sortir amb un ciri trencat, tot dient que més costa trobar escaroles amb el seu gust lleugerament amargant. Va suggerir-li que, en comptes de comprar els llegums de conserva, els comprés en una botiga de llegums cuits, que així no vindrien dins d'un pot, sinó d'una bossa de plàstic.

Jo també faig amanides de llegums a l'estiu. De vegades els compro cuits, en el mercat, però en els rebost de casa sempre en tinc algun pot per si un dia no vaig al mercat i m'abelleix de fer una amanida. I tinc el mateix problema que aquella lectora. Acostumo a resoldre'l substituint per aigua una part del líquid que hi ha dins del pot de vidre. Aleshores sacsejo el pot i vaig provant. Després de les primeres sacsejades solen caure alguns llegums, però dins el pot acostuma a quedar una massa cilíndrica i compacta de llenties, cigrons o mongetes que, de vegades, en posar el pot de cap per avall es desplacen vers la sortida sense arribar, però, a caure al plat. Hi afegeixo més aigua, i sacsejo de nou el pot. De vegades ho he de repetir diversos cops. En casos de llegums molt rebels, els ajudo a desenganxar-se amb una cullera de fusta.

Com que jo acostumo a rentar els llegums abans d'amanir-los, aquest sistema ja em va bé. Entenc, però, que no és adient per a qui vol que els llegums conservin el suc de la conserva. Un altre mètode seria escalfant el pot al bany maria o posant-lo sota l'aixeta d'aigua calenta. Però si els llegums són per fer una amanida fresca, caldrà fer aquesta operació amb algunes hores d'anticipació.