Consumisme a dojo

Ahir avaig anar a Prada de Conflent. Vaig sortir-ne a mitja tarda, per tornar a Barcelona sense presses. Em vaig desviar primerament en direcció a Eus, aquell poblet que s'enfila per la muntanya com el pobles de suro dels pessebres:

Després, en comptes de seguir la via ràpida que va en direcció a Perpinyà, vaig anar per Illa (l'Ille sur Têt francès) i per Tuïr (el Thuir francès). En arribar al Voló (Le Boulou francès) no vaig saber trobar l'entrada a l'autopista (no és la primera vegada que em passa) i vaig decidir seguir per on vaig veure que indicava Gerone. Vaig ficar-me en un embús fenomenal. Eren dos quarts de set quan sortia del Voló i fins a dues hores més tard no vaig poder ficar-me a l'autopista per l'entrada de la Jonquera!

Quan vaig adonar-me que hi havia caravana, vaig decidir prendre-m'ho amb calma. Les parades contínues em van permetre observar el paisatge, la vegetació, el cel parcialment ennuvolat, els veïns del cotxe del davant i els del cotxe del darrere, també llegir una estona... I vaig assistir a un espectacle que si hagués anat per l'autopista m'hauria perdut: el súmmum del consumisme, més que en les èpoques glorioses d'Andorra. Abans d'arribar al Pertús, ja hi havia cotxer aparcats a costat de la carretera i la gent hi arribava, caminant, carregats amb bosses de supermercat, amb paquets d'ampolles o llaunes de cervesa, amb ampolles de licors o whiskies, etc.

En arribar al Pertús, la vorera dels Límits, que pertany a la Jonquera, era com un formiguer en el moment de més activitat. La gent entrava i sortia amb presses de botigues, supermercats, caves de cigars i d'altres establiments. Els qui en sortien anaven carregats, com la gent que havia vist per la carretera. Hi havia botigues on semblava que regalessin les mercaderies i la gent hi feia cua al carrer, com si esperessin per entrar al cinema o a algun altre espectacle. En l'espai de carretar que hi ha entre els Límits i el centre urbà de la Jonquera els cotxes --francesos tots-- estaven aparcats de qualsevol manera i la gent també hi arribava carregada amb bosses i caixes.

Si cliqueu damunt la foto la veureu ampliada.
Fixeu-vos en el noi de pantalons curts grisos.
Això sí que és un botellón!

En els temps en què hi havia una duana en aquell poble, mai no vaig veure aglomeracions de gent comprant com les que vaig veure-hi ahir. Però em va cridar l'atenció que allò que carregava la majoria fossin begudes. Tanta diferència hi deu haver entre els preus a un costat i l'altre de la frontera? I suposant que n'hi hagi, val la pena fer aquelles cues --primer dalt el cotxe, després a les botigues i supermercats-- i haver de carregar el pes de la compra centenars de metres --potser fins i tot algun quilòmetre-- per arribar al cotxe, i finalment fer de nou una altra cua de retorn a casa?

Fotos: M. Piqueras