dissabte, 21 de desembre del 2019

Conte de Nadal: va passar fa seixanta anys

Nota: aquesta entrada del blog és una versió més extensa de la columna d'opinió de la Lectora corrent publicada al diari ARA el 21 de desembre de 2019. La limitació d'espai de la versió impresa del diari no permet estendre's gaire.

Hi havia una vegada un jove químic lleidatà que, acabats els seus estudis universitaris, va voler dedicar-se a la química orgànica. Amb dos amics, van muntar una petita fàbrica de sabó, però el negoci no va prosperar; el sabó que hi produïen era de massa bona qualitat i poca gent podia pagar-ne el preu real, en un país que s'estava encara recuperant d'una guerra (in)civil. Aleshores van provar de muntar un petit laboratori farmacèutic, però també va anar en orris perquè una empresa txeca fabricava el mateix producte que ells i el venia a un preu més barat. El jove científic, que ja estava casat i tenia una filla, va posar-se a treballar a la fleca familiar. Decebut per la manca d'oportunitats que el seu país oferia per a la ciència, no podia deixar de pensar que, si seguia per sempre en el negoci familiar, l'esforç que els seus pares havien fet per donar-li una carrera haurien estat inútils.

El 1952, el jove flequer, pare ja d'una nena i dos nens, va fer un cop de rauxa i va marxar als Estats Units, país capdavanter en la recerca científica. Havia obtingut una beca per estudiar enginyeria química i el 20 d'agost d'aquell any arribava a Houston (Texas) per començar el curs al Rice Institute. Va marxar sol, deixant a Lleida la seva família. Els primers mesos van ser durs: estava sol, en un país amb una llengua que tot i que escrivia i llegia bé, en tenia una baixa comprensió oral, i l'enginyeria química no era la seva prioritat a l'hora de seguir una carrera científica.

Un nou camí se li va obrir quan, uns mesos després, va conèixer Donald Rappoport, catedràtic de Bioquímica de Baylor College of Medicine, que investigava el model de reproducció de les cèl·lules cancerígenes i buscava un estudiant avançat que el pogués ajudar en la seva recerca i volgués fer el doctorat sobre aquell tema. El científic català va començar de seguida a treballar en el laboratori de Rappoport --rebia cada mes 200 dòlars-- i la recerca que hi va fer va ser la base de la seva tesi doctoral, en què demostrava que algunes molècules que són essencials per a la vida poden sintetitzar-se a partir d'altres molt senzilles. Van passar alguns anys fins que no va poder comptar amb suficients mitjans perquè la seva família anés a viure amb ell a Houston, però, a poc a poc, el seu somni americà es feia realitat i el 1959 era ja professor associat de la Universitat de Houston (i el 1963 en seria catedràtic).

Lluny de Houston, però també als Estats Units, a la Universitat de Chicago, el 1953, un altre jove investigador de nom Stanley Miller havia sintetitzat en el laboratori aminoàcids, les molècules precursores de les proteïnes i que es creia que només podien fabricar els éssers vius. Era un camp de recerca que de seguida va atreure al científic lleidatà i, seguint les petjades de Miller va sintetitzar també alguns aminoàcids a partir de tres molècules senzilles: aigua, amoníac i cianur. Després va dirigir el treball d'un estudiant seu en la recerca d'algun mètode per obtenir adenina, una molècula essencial per a la vida perquè forma part dels àcids nucleics i del trifosfat d'adenosina (ATP), que és una font d'energia per a moltes reaccions metabòliques. Van provar de fer reaccionar glicina amb alguns compostos senzills, però no se'n van sortir. Uns mesos més tard, davant d'un compromís que havia contret de presentar un treball a una reunió científica, l'investigador lleidatà va recordar el treball que havia fet amb cianur i va considerar la possibilitat d'emprar-lo com a primera matèria per al seu experiment. I aquest cop ho va aconseguir.

Anys més tard, el científic lleidatà descrivia aquell experiment i el que va sentir en veure'n el resultat, allò que Severo Ochoa va definir com "l'emoció de descobrir". Explicava la bellesa de l'experiment, quan, en fer bombollejar cianur d'hidrogen en una dissolució d'amoníac, se succeïen unes coloracions brillants: groc, vermell, ataronjat, verd intens... Fins que la dissolució s'enfosquia i es tornava completament negra. Això passava el 24 de desembre de 1959. Ho va deixar assecar durant la nit i l'endemà al matí, tot i ser el dia de Nadal, va tornar al laboratori per analitzar-ho. La cromatografia va confirmar-li que aquella substància era la que ell esperava: adenina. Es donava la paradoxa que, en aquell experiment, a partir d'un element tan tòxic com el cianur --però alhora molt abundant a l'univers-- s'obtenia una molècula essencial per a la vida.

Joan Oró al laboratori de Baylor College of Medicine
Aquell bioquímic lleidatà es deia Joan Oró (1923-2004) i ell i Stanley Miller estan considerats els pares de la química prebiòtica, la branca de la química orgànica que investiga les molècules i possibles reaccions que van donar origen a la vida. Són moltes les fites aconseguides per Oró al llarg de la seva carrera científica, però ell mai no va oblidar l'emoció que va sentir el dia de Nadal de 1959, ara fa seixanta anys.

Molècula d'adenina

dijous, 19 de desembre del 2019

2020, any de...


Darrera actualització: 28.12.2019

Alguns temes que seran objecte de celebració o commemoració el 2020.

 Internacionals:
Any Internacional de la Salut de les Plantes. Declarat per l'Assemblea General de les Nacions Unides amb l'objectiu de sensibilitzar la població de la importància de protegir la salut de les plantes. Prevenir i tractar les malalties de les plantes pot ajudar a a acabar amb la fam, reduir la pobresa, protegir l'ambient i impulsar el desenvolupament econòmic. Segons la FAO, cada any es perd el 40 per cent de les collites a causa de plagues i malalties.

Any Internacional del So. Iniciativa global per destacar la importància del so i de les ciències i tecnologies que hi estan relacionades. El so impacte les persones i la societat en moltes maneres que de vegades passen desapercebudes (per exemple, qui pensa en el so com a eina per a la diagnosi de malalties?; doncs és el fonament de les ecografies i d'un aparell molt senzill i clàssic: el fonendoscopi). El so és omnipresent en les nostres vides i hi ha sons que són útils, d'altres que són agradables, però també n'hi ha que són molestos o fins i tot perillosos. Un dels objectius de la celebració és impulsar el coneixement de la necessitat de controlar el so en la natura, en els ambients antròpics i en el lloc de treball.

Any Internacional de la Infermera i la Llevadora. Designat per  l'organització Mundial de la Salut, en la seva assemblea plenària del 28 de maig de 2019. Coincideix amb el 200è aniversari del naixement de Florence Nightingale, considerada la fundadora de la infermeria moderna.

A Catalunya:
Any del Turisme Esportiu. Declarat per l'Agència Catalana de Turisme per posicionar Catalunya com a referent turístic esportiu. Els objectius són diversos, des de la promoció del territori com a destinació esportiva internacional fins a donar suport a empreses i destinacions esportives catalanes per crear productes de turisme esportiu que contribueixin al manteniment de l'oferta turística fora de la seva estació de l'any habitual o ajudar a la comercialització i captació d'estades d'entrenament i esdeveniments esportius.

Commemoracions de personalitats i esdeveniments pel Departament de Cultura:
150 anys de la Revolta de les Quintes, amb especial referència al paper que hi van tenir les dones
150 anys del naixement d'Eduard Fontseré i Riba, meteoròleg, astrònom i sismòleg.
100 anys del naixement d'Enric Casassas i Simó, químic.
100 anys del naixement d'Antoni Maria Badia i Margarit.
(Més, a la llista completa de commemoracions)

Altres celebracions de 2020 en diferents països:
Any Beethoven. Alemanya celebra el 250 aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven (1770-1827), el compositor de música clàssica més interpretat arreu. També Viena commemora l'Any Beethoven i probablement altres ciutats commemoraran ells 250 anys del compositor.
Any d'Escòcia a Austràlia, per difondre en aquell continent/país la cultura escocesa
Any del Turisme Indígena, també a Austràlia, a l'estat de Queensland.
Any de la Música de Chicago.
Any Gianni Rodari. Itàlia commemora el centenari del naixement de Gianni Rodari, autor de llibres infantils traduïts a moltes llengües, entre les quals el català. El web "100 Gianni Rodari" inclou molta informació sobre l'autor i la seva, sobre activitats del centenari (algunes pagines són encara en construcció).
Any de les Historietes Il·lustrades. Convocat pel Ministeri de Cultura de França. La inauguració de l'Any es farà el 30 de gener en el Festival Internacional del Còmic d'Angulema.

Aquesta pàgina s'anirà actualitzant si la Lectora corrent s'assabenta d'altres commemoracions anunciades per al 2020.

dissabte, 30 de novembre del 2019

La Wikipèdia i les dones



Nombre de respostes per llengua (enquesta UNU)
En un món on es busca la igualtat, una enquesta feta per la Universitat de les Nacions Unides (UNU) el 2010 va demostrar un fet que molta gent ja suposava: que l'enciclopèdia universal que és la Wikipedia era cosa d'homes. L'enquesta va rebre 176.192 respostes, la majoria de les quals era d'usuaris de les versions russa (45.616) o anglesa (43.912), seguits dels usuaris de les versions alemanya (22.989) i castellana (20.144). Entre els usuaris de la Viquipèdia catalana, van respondre 562 persones.

L'enquesta analitzava molts aspectes de la Wikipedia, un dels quals era el demogràfic, i diferenciava entre les persones que en són usuàries només com a lectores i aquelles que també hi contribueixen. Pel que fa als lectors, ja es notava una diferència: els homes n'eren un 68,99% i les dones un 30,52%. Aquesta diferència, però, s'accentuava molt quan es tracta de contribuir a la creació, ampliació o correcció d'articles, allò que en terminologia viquipedista es coneix com a 'edició': els homes representaven un 86,73% dels editors i les dones únicament el 12,64% (els percentatges no sumen 100, perquè hi havia persones que no van indicar si eren homes o dones).

Per què hi ha menys dones a la Wikipedia?
El 2011, a partir de les dades de l'enquesta esmentada i del propòsit que s'havia fet la Fundació Wikipedia que el 2015 el percentatge de wikipedistes dones fos del 25%, el diari estatunidenc The New York Times encetava un debat que va titular "On són les dones a la Wikipedia?". El debat volia aclarir les causes d'aquells desequilibri, si hi ha alguna cosa en el format i objectiu de la Wikipedia que atregui més els homes i si hi ha maneres de corregir aquest desequilibri. Van participar en el debat dones --i també algun home-- d'àmbits diversos. Jessamyn West, community manager de MetaFilter.com, que escriu sobre tecnologia, biblioteconomia i Internet des de 1999, deia:
Si allò que importa és alterar l’equilibri de gènere,  a més de promoure aquesta idea, cal estar disposats a fer complir les normes socials d’equitat i diversitat (no només esperar que en un futur ideal es produeixi d'alguna manera l’equilibri) i hem d’aprendre a tractar. amb elegància el contrari. És una discussió més sobre el poder que sobre el gènere.
Per a Justine Cassell, professora i directora de l'Institut d'Interacció Humans-Ordinadors de la Universitat Carnegie Mellon, cal distingir dos tipus de desequilibri de gènere a la Wikipedia. Per una banda el nombre d'articles sobre temes que interessen a les dones i la seva llargada. Per una altra, el nombre de dones editores en relació al nombre d'homes editors. A més, considera que cal observar el desequilibri de gènere de dues maneres, perquè la Wikipedia des de fora no es veu de la mateixa manera com la veuen des de dins les persones que hi fan aportacions.

Des de fora, la Wikipedia sembla la democràcia del coneixement, un lloc on es pot posar tot el coneixement existent a disposició de tothom. Des de dins, però, pot ser un lloc on es lluita per fer-se sentir. Diu Cassell que
...es pot entendre aquesta visió interna amb tan sols mirar la pàgina de discussió de molts articles, que en lloc de semblar col·laboracions al voltant de la construcció del coneixement, són plenes de descripcions de "guerra de redacció", on els editors successius intenten eliminar cada aportació de l’altre - i de debats polèmics i controvertits sobre la precisió dels punts de vista conflictius. Els usuaris de Flickr no eliminen les fotos d'altra gent. Els vídeos de YouTube inspiren debats intensos, però cap usuari no elimina les contribucions d’una altra persona.
Suposo que Cassell es referia a la Wikipedia en llengua anglesa, però, per la meva experiència com a viquipedista [escric viquipedista quan em refereixo a la versió catalana, que es anomenada Viquipèdia], veig que en altres llengües passa el mateix: articles en què una persona n'elimina fragments i qui els havia redactat torna a posar-los i les dues persones s'emboliquen en una discussió ad nauseam. Cassell pensa que això podria ser una causa de la reticència de moltes dones a col·laborar en la Wikipedia; no volen entrar en debats ni suprimir textos d'altres persones o que els elimini textos seus.

Susan C. Herring, catedràtica de lingüística i ciències de la informació a la Universitat d'Indiana, creu que el desequilibri de gènere a la Wikipedia és coherent amb el que ella ha anat observant des de 1992 en llistes de distribució i altres espais d'Internet. Com passa en algunes llistes de distribució, moltes dones no hi participen perquè se senten intimidades per l'actitud d'alguns homes. A més, l'estil de comunicar de les dones sol diferir del dels homes. A elles els costa més mantenir l'estil neutre propi de la Wikipedia. També creu Herring que la solitud del treball d'edició per a una enciclopèdia en línia es pot veure com antisocial. Això m'ha fet pensar que potser jo sóc antisocial, perquè, malgrat les dificultats que de vegades hi trobo, i malgrat l'aparent anonimat de publicar a la Viquipèdia, com més va més m'agrada fer-ho. De fet, és una de les causes --però no l'única-- que els darrers temps publiqui molt menys en aquest blog.

Les visites que pugui tenir una breu biografia publicada en el meu blog no poden comparar-se ni de bon tros a les que tindria si estigués publicada a la Viquipèdia. O potser no, perquè si hi publico, per exemple, la biografia d'una científica poc coneguda (les meves aportacions a la Viquipèdia són principalment biografies de científiques), és possible que ningú no la vegi, llevat que hi vagi a parar a través d'un enllaç.

Projectes per augmentar la presència de dones a la Viquipèdia
A Catalunya s'han anat desenvolupant diversos projectes per augmentar la presència de les dones a la Viquipèdia. Un d'ells és el projecte Wikidones, impulsat des del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (popularment, la Bonne), que va començar el 2014, en què un grup dones van començar a reunir-se per produir articles sobre dones o sobre temes relacionats amb les dones. A la Universitat Pompeu Fabra es fan també reunions de viquipedistes (els dimarts, al llarg del curs acadèmic) per fer articles sobre dones i resoldre problemes d'edició.

El 2015 es va encetar una segona fase del projecte Wikidones de la Bonne, per augmentar el nombre de dones viquipedistes i difondre'l per Barcelona. Així, el curs 2015-2016 es va fer la prova pilot en el districte de Les Corts. Hi va participar un grup de dones --la majoria veïnes de Les Corts i membres de la Taula de Dones de Les Corts, però no exclusivament-- que es van formar com a editores al mateix temps que anaven creant articles sobres dones. Aleshores feia uns set o vuit anys que jo m'havia inscrit a la Viquipèdia, però m'havia dedicat únicament a fer-hi correccions o afegir-hi referències, perquè no tenia prou coneixements per fer un article de novo. En el projecte en el meu districte vaig veure l'oportunitat d'aprendre-ho. I així va ser com em vaig llençar a publicar biografies de dones. El projecte se centrava en el districte i se'ns va demanar d'escriure o millorar biografies de dones que hi tinguessin alguna relació. Jo em vaig estrenar amb la biografia de Carme Puche i Moré, periodista i directora de cinema, que uns anys abans va guanyar un premi convocat des del districte.

Aquest projecte, que també s'ha dut a algun altre districte de la ciutat, a Les Corts ha tingut continuïtat a petició de les pròpies viquipedistes. Seguim reunint-nos un cop al mes durant el curs per fer nous article i especialment per resoldre dubtes, gràcies a la presència d'una dona experta a qui consultar. Sempre que puc vaig a la reunió mensual, perquè tot i que he publicat ja bastants articles, encara tinc moltes llacunes en el meu coneixement de l'edició. No es tracta únicament de la redacció del text seguint les normes de la Viquipèdia. Hi ha aspectes del format de l'article que encara em costa molt de resoldre. De tota manera, prefereixo editar articles a casa per un motiu pràctic: estic acostumada a treballar amb dues pantalles o amb una de panoràmica i haver-ho de fer des d'un ordinador portàtil em resulta molt incòmode.
 
Els darrers anys també s'han anat organitzant diverses viquimaratons amb l'objectiu de publicar articles sobre dones. Una viquimarató (o wikimarató) és un esdeveniment que reuneix persones per escriure ('editar' en diuen en la terminologia viquipedista) articles sobre un tema determinat o millorar articles ja existents. He participat en alguna viquimarató, però normalment prefereixo participar-hi en la distància, des de casa, per poder treballar més còmodament.

Els articles que he publicat des que m'hi vaig posar no arriben a la trentena. Pocs, tenint en compte que el primer vaig publicar-lo el febrer de 2016. Però sóc bastant anàrquica en la meva dedicació a la Viquipèdia. Puc passar mesos sencers sense fer-hi cap contribució i després en un mes fer-ne unes quantes, com aquest mes de novembre, que he publicat les biografies d'Elisabet Selbert, Dora Lush, Dolors Lleonart i Casanovas, Sara Branham Matthews, Ekaterina Lermontova, Ida Baccini, Carmen Schrader Angerstein i Nella Mortara.

A continuació un llistat dels articles que he publicat a la Viquipèdia des de 2016. He estat a punt d'escriure "articles meus", però no ho he fet perquè a la Viquipèdia, des del moment que publiques un article deixa de ser teu; altres persones hi poden fer correccions i ampliar-los (llistat actualitzat el 28 de setembre de 2021; ultrapassa la cinquantena):
  • Alice Nutter (?-1612) dona anglesa acusada de bruixeria i penjada a causa de la cacera de bruixes de Pendle.
  • Alki Zei (1923-2020), novel·lista grega, autora de literatura infantil i juvenil i traductora.
  • Anna Foà (1876-1941? 1944?), entomòloga italiana expulsada de la universitat per les lleis racials del feixisme.
  • Anna Klein (1883-1941), pintora i artista gràfica alemanya, víctima de l'Holocaust.
  • Anna Weber-van Bosse (1852-1942), botànica neerlandesa.
  • Anita Conti (1899-1997), oceanógrafa i fotògrafa francesa.
  • Carme Puche i Moré (1977), periodista, guionista i directora de cinema catalana.
  • Carmen Schrader Angerstein (1913-2012), Justa entre les Nacions, per haver salvat de l'Holocaust tres dones jueves.
  • Carolina (Lini) Bunjes (1918-2016), membre neerlandesa de les Brigades internacionals i fotògrafa.
  • Catharina Helena Dörrien (1717-1795), botànica i educadora alemanya.
  • Cholitas escaladores de Bolívia, grup de dones aimares que escalen muntanyes amb els seus vestits tradicionals.
  • Dolors Lleonart i Casanovas (1866-1936), una de les primeres metgesses catalanes.
  • Dora Lush (1910-1934), microbiòloga australiana que va morir mot jove, en infectar-se quan investigava un bacteri en el laboratori.
  • Dorothy Thomas (1922-2015), investigadora en hematologia estatunidenca
  • Ekaterina Lermontova (1889-1942), paleontòloga russa.
  • Elisabeth Selbert (1896-1986) La Clara Campoamor de les dones alemanyes. És una de les quatre 'mares' de la Constitució de la República Federal Alemanya i va haver de lluitar perquè el text de la Constitució reconegués que homes i dones tenen els mateixos drets.
  • Ellekappa (1955- ), ninotaira italiana (publica vinyetes al diari La Repubblica, entre d'altres).
  • Ellen Hutchins (1785-1815), pionera de la botànica a Irlanda.
  • Else Berg (1877-1942), pintora jueva neerlandesa, víctima de l'Holocaust.
  • Elvira Altés (s. XX i XXI), periodista, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona.
  • Emma Strada (1884-1970), enginyera italiana, 1a a obtenir el títol en aquell país.
  • Eugenia González Ramos (1919-1939), sindicalista, presa de les Corts, afusellada a Barcelona per les seves idees polítiques.
  • Eva Mameli Calvino (1886-1978), botànica, naturalista i acadèmica italiana.
  • Evangelina Bottero (1859-1950), ensenyant i divulgadora científica italiana.
  • Fanny Hesse (1850-1934), introdueix l'agar en els cultius de microbiologia.
  • Franca Pieroni Bortolotti (1925-1985), historiadora italiana, feminista.
  • Henriette Vincent (1786-1830), artista pintora botànica francesa.
  • Humira Saqib (1980-), periodista afganesa, activista dels drets de les dones.
  • Ida Baccini (1850-1911), pedagoga, escriptora i periodista italiana.
  • Ida Ørskov (1922-2007), metgessa i bacteriòloga danesa
  • Ilaria Capua (1966-), viròloga italiana.
  • Isabel Compter i de Sagarriga (1632-1653), poetessa rossellonenca.
  • Janina Altman (1931- ), química i escriptora polonesa/israeliana, supervivent de l'Holocaust.
  • Jenny Markelin-Svensson (1882-1929), primera dona enginyera de Finlàndia.
  • Jessie Gray (1910-1978), cirurgiana de càncer canadenca/estatunidenca, educadora i investigadora.
  • Kate Gleason (1865-1933), enginyera, empresària i filantropa estatunitenca.
  • Kristine Munch (1873-1959), una de les primeres dones metgesses de Noruega.
  • Margaret Todd (1859-1918), metgessa i escriptora escocesa.
  • Maria Cengia Sambo (1888-1939, botànica/liquenòloga italiana.
  • Marie-Anne Libert (1782-1865, botànica i micòloga belga.
  • Marta Ascoli (1926-2014), escriptora italiana, supervivent de l'Holocaust.
  • Marta Grandi (1915-2005), entomòloga italiana.
  • Mary Ann Booth (1843-1922, microscopista estatunidenca.
  • Mary Vaux Walcott (1860-1940, artista i naturalista estatunidenca.
  • Meri Mangakahia (1868-1920), activista neozelandesa en favor del sufragi femení.
  • Nella Mortara (1893-1988), física italiana expulsada de la universitat per les lleis racials del feixisme.
  • Nielsine Nielsen (1850-1916), primera dona acadèmica i metge a Dinamarca.
  • Otti Berger (1898-1944), artista textil de la Bauhaus, víctima de l'Holocaust.
  • Rina Monti (1871-1937), biòloga, fisiòloga, limnòloga i zoòloga italiana.
  • Rosa Argelaguet i Isanta (1958-2020), enginyera i política catalana.
  • Rose Maria Compaoré (1958-2020), política Burkina Faso, morta per la covid-19.
  • Ruth Pactrick (1907-2013), botànica i limnòloga estatunidenca.
  • Sara Branham Matthews (1888-1962), destacada microbiòloga mèdica, va fer recerca sobre el meningococ, que causa un tipus de meningitis, i el tractament d'aquesta malaltia.
  • Sarah Voss (1999-), gimnàsta artística alemanya.
  • Suzanne Lambin (1902-2008), microbiòloga francesa.
  • Yolanda Ortiz (1923 o 1924-2019), química argentina, primera dona Secretària de Recursos Naturals i Ambient Humà d'Argentina.
  • Women in Red, projecte iniciat a la Wikipedia en anglès per eliminar-hi el biaix de gènere i augmentar-hi la presència de dones, com a editores i en els continguts de la Wikipedia.
Potser us interessarà:
- La Viquipèdia arriba a les 20.000 biografies de dones (12.12.2017)
- Wikidones, web sobre el projecte de la Bonne
- Viquidones UPF
- La Viquipèdia té només un 17% de biografies de dones (18.10.2018)
- 10 regles senzilles per crear biografies de dones

dijous, 19 de setembre del 2019

Gent que he conegut: Eduard Punset

Eduard Punset (1936-2019) (Wikimedia Commons)
El 22 de maig d'enguany em trobava a Munic i un whatsapp d'una filla meva em va informar de la mort d'Eduard Punset. Des d'aleshores que he pensat d'escriure alguna cosa sobre aquest personatge tan controvertit amb qui vaig col·laborar fa uns anys fent-li la revisió d'un parell de llibres. Ho faig ara, després d'haver assistit fa uns dies a una sessió-tertúlia sobre Punset dins del programa del Campus Gutenberg, una trobada de comunicació i cultura científiques que des de 2011 organitza el Màster de Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ara també amb CosmoCaixa. La sessió es titulava "Eduard Punset: un divulgador heterodoxo".

Els tertulians eren Julio Grosso Mesa, autor d'una tesi doctoral sobre el programa Redes, que és el mateix que dir sobre Punset, perquè el programa és inseparable del seu creador i presentador; Beatriz Barco, biòloga dedicada a la comunicació científica que va treballar en el programa Redes durant tretze anys, i Vladimir de Semir, periodista científic, un dels impulsors del màster de comunicació científica de la UPF i del Campus Gutenberg.

Vladimir de Semir va dir que ell no considera Punset un divulgador, sinó un 'mediador'. Va posar la ciència a l'abast de la població general, però la tasca de divulgació no era obra seva. Va comptar sempre amb un equip assessor molt bo i amb col·laboradors que havien fet el màster de comunicació científica de la UPF. De fet, alguns divulgadors que després han fet una brillant carrera, com ara Pere Estupinyà, van passar pel seu programa.

El treball de la tesi de Grosso, que es pot consultar en línia, es basa principalment en l'anàlisi dels programes de Redes que TVE va emetre al llarg de disset temporades, des del 23 de març de 1996 fins al 7 de juliol de 2013. I en la tertúlia ens en va fer cinc cèntims, a més d'aportar la seva visió de Punset, a qui considera un meganarrador. De fet ell era qui presentava el programa, qui entrevistava els personatges i qui doblava l'entrevistador --o sigui que es doblava a ell mateix-- quan l'entrevista es feia en anglès, que era molt sovint. Punset va ser un home de molts recursos i --segons Grosso- quan va deixar la política es va reinventar, va fer classes i va començar a fer televisió, primer una temporada a Telemadrid i després a TVE amb el programa Redes. Al principi volia adoptar el model d'alguns divulgadors clàssics, com David Attenborough, Brian Cox, Carl Sagan, Piero Angela o Alan Alda, però va acabar per crear el personatge i marca Punset, i Redes ha quedat com un format clàssic de divulgació en televisió.

Però --afirma Grosso-- Punset va acabar devorat pel personatge públic que ell mateix havia creat i en la darrera etapa de la seva vida va escriure llibres que, en alguns casos, més que de divulgació semblen d'autoajuda, va fer publicitat --i amb un caire molt poc científic-- i fins i tot va prestar la seva imatge per a estampar samarretes. Però, per a una part de la població, Punset va ser el divulgador científic de referència, un personatge entranyable amb aspecte de savi excèntric i despistat.

Beatriz Barco va entrar a formar part de l'equip de Redes quan feia el màster de comunicació científica i va conèixer bé aquest personatge contradictori, que tenia un veritable interès per la ciència i donava als seus col·laboradors molta llibertat creativa a l'hora de preparar els programes tot i que després podia semblar que ell era també al darrera del guió.

Els tertulians van estar d'acord que, malgrat els aspectes negatius que es puguin atribuir a Punset, cal reconèixer que va ser un presentador entusiasta, amb una gran capacitat de seducció, que va arribar als científics més destacats del seu temps i que va aconseguir una dimensió internacional, amb molts seguidors a Llatinoamèrica. A més va aconseguir millorar la percepció social de la ciència.

Tot recordant Punset i la tertúlia, avui m'he dedicat a buscar en el meu ordinador els correus que vam creuar-nos Punset i jo fa anys, relacionats la majoria amb la preparació de dos llibres seus. El primer llibre que vaig revisar va ser El viaje a la felicidad, el 2005. Vaig conèixer Punset alguns anys abans a través dels microbiòlegs Lynn Margulis i Ricard Guerrero, amb qui ell tenia amistat. Havia col·laborat amb ell en alguna ocasió, però van ser coses puntuals. El juliol de 2005 em va escriure i em deia (amb Punset, per escrit practicàvem el bilingüisme passiu, ell escrivia en castellà i jo en català):
Estoy en Londres terminando un libro sobre las bases científicas de la felicidad. El capitulo 7 se titula Atajos a la felicidad: sexo, drogas.
Necesito una colaboración urgente de una documentalista inteligente sobre el tema. Se trataría de recogerme ideas y documentación sobre las bases moleculares, hormonales y neurales del sexo y las drogas y su relacion con la felicidad. Se trata de recogerme información básica que no debiera olvidar. Y si se te ocurre algo al respecto tanto mejor, Unas quince o veinte paginas me bastarían. No se trata de que escribas, sino de que me recojas la información que tu estimarías pertinente.
També em proposava que després fes la revisió del text. Malgrat la seva urgència, jo no podia fer-ho immediatament i vaig dir-li que, si podia esperar uns dies, l'hi podria buscar la informació que volia durant la segona quinzena de juliol. I que sí que podria fer la revisió del llibre. La seva resposta:
Estupendo que puedas colaborar conmigo en un libro que le estoy tomando mucho afecto. Tu trabajo podría tomar un mes. El libro lo tengo que entregar el 20 de Agosto. Podría consistir en lo siguiente:
(1) Los atajos a la felicidad: sexo, droga, alcohol.
(2) Revisar el primer borrador de los siete capítulos
(3) Despues de haberlo leido todo, sugerir ideas para el último capítulo sobre La fórmula de la Felicidad.

Como ves, no te aburrirías. Pero yo creo que puedes disfrutarlo.
Dime si estás de acuerdo.
Afortunadament em vaig lliurar de la primera tasca --la de buscar-li documentació-- que deia que era urgent, perquè pocs dies després em va dir:
Gracias por contestarme enseguida. La situación ha ido evolucionando. No necesito ya más documentación. El trabajar solo aquí da para mucho. En cambio sí me gustaría contar con tu ayuda para las tareas de revisión final.
El manuscrito lo terminaré a finales de julio. A partir del 1 de agosto estaré en Barcelona y tu ayuda podría desarrollarse durante los diez y quince primeros dias de agosto. Se trata de que alguien con experiencia y sabiduria como tú se lo haya leido y corregido las equivocaciones o sin sentidos.
L'estiu de 2005 va ser molt especial en la meva vida. Mentre em creuava aquells correus amb Eduard Punset i estava també ocupada en la preparació d'un número de la revista de microbiologia en la qual col·laborava, estava molt preocupada per la salut del meu pare, que tenia noranta-dos anys. No es trobava gens bé i, a més, el veia deprimit, sense ganes de fer res ni de sortir al carrer, ell que cada dia sortia a fer un passeig, encara que només fos per anar a comprar el diari.

El 2 d'agost, Punset em va enviar un correu amb vuit arxius annexats. Em deia:
Terminé el parto, y espero que el bebé te guste. Te envío los borradores casi definitivos de los ocho capítulos más un Indice y la Introducción. (No hagas caso de otro índice que hay antes de la Introducción).
¿Qué espero de tí? Un texto revisado por un científico de mi confianza. Con la Editorial ya tenemos una editora y correctora de texto. De lo que se trata es de que:
1- No haya ningún error o contrasentido desde el punto de vista científicos. Otra cosa son mis elucubraciones, que están permitidas.
2.- Fijarse bien en la terminología.
3.- Traducir al inglés palabras que debieran tener su correspondiente en español. (El libro se ha escrito en Londres). No traduzcas la entrevista de Sapolsky -ya se está haciendo pero sí citas moderadas y enrevesadas.
4.- Cualquier comentario que te sugiera el libro a favor y en contra.
--------------------
Ojala te entretenga el libro. Un gran abrazo
Em va fer gràcia que em digués que les seves elucubracions estaven permeses. En realitat no hauria calgut que m'ho digués, perquè ja m'ho suposava. Aquest encàrrec de feina em va arribar en un moment molt oportú, en què jo estava trasbalsada per la situació del meu pare, a qui veia apagar-se a poc a poc. I li ho vaig dir:
He rebut els teus arxius per a la revisió. Al final no em vaig moure de Barcelona. Tinc el meu pare molt malalt, amb una isquèmia cerebral, una pneumònia i una descompensació metabòlica causada segurament per la mateixa pneumònia. Tot això m'ha trasbalsat bastant perquè, encara que 92 anys són molts anys i sé que un dia o un altre la seva vida s'apagarà, preferiria que fos plàcidament i no amb el patiment que està passant.

He estat un parell de setmanes fora d'òrbita, sense esma per fer res. Avui ha estat el primer dia que he anat al despatx de la revista de microbiologia, però encara em sentia molt apagada per posar-me a fer res a casa. Els teus textos arriben en un moment molt oportú, crec que poden ser la sacsejada per fer-me reaccionar i posar de nou fil a l'agulla de la feina.
Punset va mostrar la seva empatia envers la meva situació:
Siento lo de tu padre. Un día se irá espero que apaciblemente y lo
recordarás casi todos los dias de tu vida. Te lo digo por experiencia propia. Efectivamente el libro sobre la felicidad te irá muy bien ahora.
Rellegir ara aquells correus em fan recordar com va anar l'evolució de la malaltia del meu pare, que es trobava ingressat a l'hospital. Vaig començar a fer la revisió i d'un dels capítols, me'n va enviar una nova versió quan jo ja el tenia revisat. El 9 d'agost li vaig escriure això:
No he pogut acabar de passar els comentaris del primer arxiu a la nova versió teva. T'ho enviaré demà. Ara marxo a passar la nit a l'hospital, per vetllar el meu pare. És l'única cosa que li puc fer: companyia.
La malaltia respiratòria del meu pare s'havia agreujat i, a més de respirar amb la mascareta d'oxigen, estava connectat a la bomba de morfina. Passava la major part del temps adormit o endormiscat. Però en les estones que s'espavilava, era conscient que la cera que cremava la seva espelma ja s'estava acabant de fondre (moltes vegades havia dit que la vida era com una espelma que va cremant a poc a poc i que a ell ja li quedava poca cera). Tanmateix, encara tenia esma per fer broma, com quan li feien moure les cames amunt i avall i, tot somrient, va preguntar-nos, a un germà meu i a mi, si, per morir-se, calia fer gimnàstica.

L'11 d'agost de 2005, al migdia vaig enviar un correu a Punset en què li deia:
El meu pare ha mort aquesta nit passada. Malgrat el patiment de les darreres setmanes, ha mort tranquil·lament mentre dormia, com ell desitjava.

D'aquí a uns dies em posaré de nou amb els teus textos. Espero haver acabat el 17, com volies. Després potser m'aniré uns dies fora.
Em va respondre de seguida:
He estado un día fuera y veo a tu e-mail sobre tu padre. Me alegro tanto por tí que no haya sufrido. Un día supongo que podremos controlar estas cosas por anticipado.
No te preocupes ahora por el libro. Si terminas cuando dices da tiempo suficiente. Me leeré enseguida tus primeros comentarios.
Un gran abrazo y mucho afecto ajeno en estos momentos.
Van seguir uns dies complicats a la meva família i no vaig poder acabar la revisió de tots els textos per al 17, com li havia dit. Aquell dia li vaig enviar dos capítols:
Aquí van dos arxius més, els capítols 3 i 4. No he pogut acabar, com pensava, perquè han estat uns dies una mica complicats: la cerimònia de comiat, la incineració, l'enterrament (una part de les cendres les guardem per llençar-les al mar quan ens puguem reunir tota la família; una neta és a Guinea Conakry i no podrem contactar amb ella fins a finals d'agost).  Vaig tenir aquí la meva filla que a viu a Pamplona. I la burocràcia que va de la mà de la mort. Fins i tot quan deixem aquest món hi ha un grapat de tràmits burocràtics per fer.

Demà marxo amb una altra filla. L'acompanyo a Pau, on ella començarà l'endemà un tram del camí de Santiago pels Pirineus. Jo tornaré pel sud de França i potser em quedi un o dos dies a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d'Estiu. M'enduré els altres capítols per llegir-los i marcar ja el que pugui, per avançar feina.

El llibre és molt interessant. M'ha fer recordar coses que tenia mig oblidades i també n'he après de noves. A més, ha despertat la meva curiositat fins al punt de fer-me buscar alguns textos que esmentes, com ara l'article sobre the tragedy of the commons, que no coneixia.
La resposta de Punset:
No puedes negar que tienes la curiosidad del científico para seguir mirando con lupa la recerca de la felicitat - me alegra constatar que te distrae- en plena despedida de tu padre a los que, efectivamente, hay que organizársela.
Ni el Estado ni nadie ni sabe ni contesta en estos momentos. Descansa.
Yo acabo de regresar de Londres unos días arreglando viejos papeles; no preparando la despedida todavía, pero sí para que el desorden no sea excesivo cuando llegue. Y me voy el sábado cinco días a una playa aislada Estaré al tanto de tus archivos supervisados los que he recibido hoy. Voy, como siempre, a disfrutarlos.
Rellegir aquest correu seu després de quinze any m'ha fet somriure. De vegades jo també em poso a arreglar --i llençar-- vells papers tot pensant que, quan arribi el meu comiat, les meves filles i el meu fill no tinguin tanta feina a fer-ho ells. (Però la dèria em dura poc, qui sap si el meu subconscient recorda aquell refrany que diu "ves-te'n Anton, que qui queda ja es compon".)

El viaje a la felicidad es va publicar a la tardor de 2005 i va ser un èxit. El 6 de gener de 2006 Punset pensava ja en la publicació d'un altre Viaje. Ho deia en un correu que ens va enviar a les persones que vàrem col·laborar més estretament amb ell en la preparació del llibre:
La editorial me confirma la distribución de noventa mil ejemplares de El Viaje. Ya no tienen dudas de que superarán los cien mil, lo que es insospechado para un libro que se escribió como un ensayo -lo sigue siendo- y no una novela.
Este éxito de todos los que hemos intervenido no se me va a subir para nada a la cabeza. Al contrario, me consolida en mi idea de que estas cotas, en el mundo de hoy, solo pueden alcanzarse mediante el trabajo de un equipo. Y es lo que quiero hacer, antes de empezar el siguiente libro.
La editorial -como os podeis imaginar- está dispuesta después de este éxito, sin precedentes para ellos, a colaborar todavía más.
En cuanto al equipo no sabeis como me alegra pensar que podemos
reconstituirlo y profundizar más en el trabajo. Una de las primeras cosas que deberemos pensar es cómo mejorar la remuneración y la acreditación.
En lo que se refiere a tí, Mercé, no habrá dificultad en darte ahora dos o tres meses de plazo. Sobre ti recae la revisión científica del manuscrito y los demás necesitaremos casi un trimestre para empezar a mandarte cosas.
--------
El tema elegido os encantará.
Aquest segon llibre va ser El viaje al amor. Com amb el primer, revisar-lo va ser una tasca entretinguda i gratificant.

Un dels darrers correus que ens vam creuar durant aquells anys va ser a finals de 2008. Jo havia estat a Milà i em va soprendre veure en un lloc privilegiat de la llibreria Rizzoli de la Galleria Vittorio Emmanuele un llibre d'Eduard Punset: L'anima è nel cervello. Li ho vaig dir i em va respondre:
Por fin estoy en Fonteta. He llegado hoy y por lo tanto tengo el tiempo para ocuparme de las cosas que realmente me interesan. Contestar tu correo, por ejemplo. Me alegro de lo de Italia. Lo sabía pero no me han enviado creo yo ningún ejemplar. It is rewarding, desde luego que a un latino/polaco lo traduzcan tratándose de ensayos científicos.

Hace días que quería escribirte para saber (ojala puedas!!) afrontar la revisión docta del manuscrito que estoy preparando y que debo entregar lo más tardar en Junio. No me falta mucho para terminar. Se llama el Viaje al poder de la mente y me gusta mucho. Es saber lo que les pasa por dentro a la gente de la calle. Con ánimo de convencerte te adjunto el índice.

Mercé, ya sabes que me haría mucha ilusión que no dejaras de ser mi supervisora científica y a la luz de lo que estamos viendo parece que llenamos un hueco considerable y que lo llenamos bastante bien.

Felices Fiesta y Año Nuevo. Yo estaré aquí arriba hasta el 12 de Enero (trabajando el libro y las nietas)
Malauradament, aleshores jo estava fent la traducció d'un llibre, a més d'altres tasques, i no vaig poder fer la revisió del darrer llibre de la trilogia.

Com es va dir a la tertúlia del Campus Gutenberg, Punset ha estat un personatge contradictori, amb punts foscos, com ara la seva participació en campanyes publicitàries que aparentment es basaven en la ciència, però que no tenien res de científiques o la participació en un inefable Instituto Coca Cola de la Felicidad. I sí, Punset potser tenia un punt d'egòlatra, però alhora reconeixia la feina ben feta de qui col·laborava amb ell.  Per altra banda, no es pot negar que Punset ha apropat la ciència a molta gent que abans no s'hi interessava i que Redes, el programa que ell va crear, és avui dia un referent en la història de la divulgació científica. Des del punt de vista humà, el tracte que vam mantenir va ser sempre molt agradable. Va ser un plaer col·laborar amb Punset i debatre amb ell sobre les correccions o comentaris que jo li feia als textos dels dos primers viajes.

Quan vaig assabentar-me de la mort d'Eduard Punset feia temps que no hi havia estat en contacte i la notícia em va sorprendre, tot i que estava assabentada de la seva malaltia. Qui sap si jo també vaig arribar a creure'm el que el 2010 va dir Punset en una entrevista a Andreu Buenafuente: "Probablement no em moriré mai. No està demostrat que em moriré." 

dijous, 15 d’agost del 2019

Ciència i art (I)

L'actual dicotomia entre la ciència i les manifestacions de la cultura que sol anomenar-se humanista, i que encara predominen en molts sectors de les societats modernes són artificials. L'enfocament artístic es basa en les sensacions, mentre que el científic es basa en la lògica. La ciència és el coneixement adquirit mitjançant l'observació i la comprovació d'uns determinats fets, i va desenvolupar-se quan els humans van intentar trobar explicacions raonades als fenòmens naturals. La tecnologia va desenvolupar-se com una aplicació pràctica del coneixement per millorar les condicions de vida i com a una eina auxiliar per a l'avançament de la ciència.

Sol creure's que ciència i art s'exclouen mútuament, potser perquè l'objectivitat és una característica fonamental de la primera, mentre que a l'art se li atribueix subjectivitat. De tota manera, potser aquestes dues característiques no siguin tan exclusives de l'una i de l'altra com pot semblar. Al cap i a la fi, la ciència i l'art seleccionen i enfoquen maneres particulars d'observar la natura i els posen cadascuna un marc diferent. Aquests marcs són com finestres que permeten veure les coses des d'angles diferents i ens proporcionen perspectives també diferents. Por passar que les perspectives artístiques i les científiques estiguin tan lligades que facin preguntar-se a qui les observa "això és ciència?, o és art?".

Biologia o art?

Mellethallia (Ernst Haeckel, a Kunstformen der Natur, 1904)


Plàncton (Danja Zamuda, Il·lustraciència-4)

 Art o geometria?

Cheyt M (Victor Vasarely)


Rombes bessons (Andreu Alfaro,parc Cervantes Barcelona, 1976)




Models

A la natura trobem molts models que es repeteixen. Les formes rodones o arrodonides hi són molt abundants, però també d'altres. Les galàxies, els models de la meteorologia, les petxines dels cargols i l'àcid desoxiribonucleic tenen forma espiral, un tipus de cercle que creix, s'encongeix o es desplaça.

Galàxia NGC-4414 (Foto NASA)


Cicló sobre Moçambic, abril 2019


Cargol de terra

Onada (foto de Malene Thyssen, Wikimedia Commons)


Maqueta d'un fragment de DNA (Barcelona, Setmana de la Ciència 2003)

L'art també ha usat l'espiral en moltes ocasions. Compareu la foto de l'onada natural amb la famosa onada del japonès Hokusai, o l'espiral d'una molècula de DNA amb les columnes d'Andreu Alfaro en el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Columnes del baldaquí basílica Sant Pere (Bernini, s. XVII. Wikimedia Commons)

Escala en els Museus Vaticans (foto: M. Piqueras, 2014)

La gran onada de Kaganawa (Hokusai, s. XIX; extreta d'A. Rakestraw)

Columnes d'Andreu Alfaro, Univ. Autònoma Barcelona (M. Piqueras, 2005)

L'art i la ciència han anat units al llarg de la història. Molts artistes s'han inspirat en la natura per a les seves obres. Al mateix temps, l'art ha fet possible que, durant molts de segles, es pogués conèixer la natura a través de la il·lustració científica. En alguns camps de la ciència, com ara la botànica, la zoologia, la microbiologia, la paleontologia o l'anatomia, la il·lustració va ser una eina fonamental fins al desenvolupament de la fotografia. Podria semblar que avui dia ja és una pràctica obsoleta. Tanmateix, no és així. La il·lustració, però, s'ha enriquit amb tècniques digitals que abans eren impensables.

Una prova de la vigència de la il·lustració científica és Il·lustraciència, un projecte que, des de 2009, promou la il·lustració científica, especialment mitjançant el Certament Internacional d'Il·lustració Científica i Naturalista, cursos, tallers i exposicions. El projecte va començar amb la col·laboració de l'Associació Catalana de Comunicació Científica i s'ha ampliat amb la participació de la FECYT, el Museo de Ciencias Naturales de Madrid i diverses altres entitats. La seva galeria d'il·lustracions a Instagram (conté les il·lustracions que s'han anat presentant al concurs) és un plaer per a la vista. Alguns exemples:

Escarabat vermell de la patata (Chiara Martinelli)



Thaumetopea pitiocampa (Mafalda Paiva)



La manipulació en ximpanzés (Blanca martí de Ahumada)



Cordyceps unilateralis (Jaime de la Torre Naharro)


Puput (Joao Simoes)




divendres, 26 de juliol del 2019

Els cent anys de James Lovelock

James Lovelock a Barcelona (foto Elena Castillo, 1995)
En diverses ocasions he escrit en aquest blog sobre el químic atmosfèric britànic James Lovelock (vegeu-ne els enllaços al final d'aquesta entrada), 'pare' de la hipòtesi de Gaia (ara ja teoria), que considera la Terra com un sistema integrat en què el planeta i la seva atmosfera han evolucionat conjuntament amb els éssers vius i s'han influït mútuament. (A la foto de la dreta, Lovelock durant la seva visita a Barcelona, el gener de 1995, quan va venir convidat per a la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.)

Torno a escriure sobre Lovelock avui, dia en què aquest científic tan singular fa cent anys. I ho faig transcrivint aquí fragments de les notes que em vaig preparar per parlar de "L'univers de James Lovelock" fa uns mesos, a partir de les idees que he sentit expressar a Lovelock en moltes ocasions:

Gaia/Gea, deessa grega de la Terra
Els nostres peus reposen sobre un planeta —la Terra— que és una anomalia en el sistema solar. Per la seva situació, entre Venus i Mart, hauria de tenir una temperatura més baixa que la que té i una atmosfera en què a penes hi hagués oxigen i el principal compost fos el CO2. Però no és així. La seva excepcionalitat és el resultat de la presència de vida i de més de 3500 milions d'anys d'evolució que han modelat la Terra fins a fer-la com la coneixem. Però encara més excepcional que les seves diferències amb els planetes veïns és el fet que la Terra es comporti com un ésser viu, un superorganisme capaç d'autoregular-se mitjançant complexos processos físics i químics, de la mateixa manera que ho fan els éssers vius mitjançant processos homeostàtics. Aquesta revolucionària visió del món és la hipòtesi Gaia (ara teoria), nom pres de la deessa grega de la Terra, i formulada per James Lovelock, químic atmosfèric que enguany celebra el seu centenari.

Quan James Lovelock va expressar la seva hipòtesi va capgirar un dels paradigmes de la ciencia, que considerava que la vida s’havia establert a la Terra perquè era l’únic lloc de l’Univers que reunia les condicions per fer-ho posible: un planeta amb la temperatura adequada, amb aigua i especialment amb una atmosfera on hi havia oxigen. Lovelock, en canvi, deia que la Terra, tal com la coneixem nosaltres, és el resultat de la coevolució dels components vius i no vius del planeta. Es basava en la comparació de la Terra amb els planetes veïns, Venus i Mart, que no tenen vida i tenen unes atmosferes molt semblants pel que fa a la composició de gasos. L’atmosfera de la Terra, en canvi, tenia una composició de gasos molt diferent, i en desequilibri des del punt de vista de la química i la física.

Mart, la Terra i Venus

 

Lovelock va suposar que l'atmosfera de la Terra, tan diferent de la de Venus i Mart, era el resultat de l’activitat biològica i de la interacció de la vida amb el planeta, i va imaginar la Terra com un sistema en el qual els diferents components interaccionen i s’influeixen mútuament. Malgrat el seu desequilibri, la nostra atmosfera s’ha mantingut estable durant la major part de la seva història, tot i que avui dia els humans hi estem provocant canvis greus que ja comencen a notar-se. Per a mantenir aquesta estabilitat, calia algun mecanisme semblant als mecanismes homeostàtics que mantenen estables els éssers vius. Mitjançant models matemàtics i treballant amb científics d’altres especialitats es va demostrar que Gaia era molt més que una hipòtesi. Lovelock creu que no es pot estudiar la Terra separant-ne els seus components, perquè no és la suma de les parts que la componen. L’evolució de la vida ha estat influïda per la interacció entre els éssers vius (la biosfera) i els inerts (la geosfera), i l’evolució del planeta és també el resultat de la interacció entre la part no viva i els éssers vius.

La seva experiència amb models matemàtics i el seu coneixement del planeta els ha aplicat després a l’estudi del canvi climàtic. Lovelock creu que les previsions del Panel Internacional del Canvi Climàtic (IPCC) són molt conservadores i transmeten la impressió que, si actuem adequadament, el canvi climàtic podrà aturar-se. Ell, en canvi, creu que el canvi climàtic no té aturador per més mesures correctives que ara s’hi posin. Els models matemàtics amb què Lovelock ha treballat tenen en compte Gaia, és a dir, el planeta, com un sistema en què la biosfera, la geosfera i l’atmosfera interaccionen i s’influeixen; un sistema en el qual el mar i el plàncton, per exemple, tenen una funció reguladora del clima.

El fet que la Terra —Gaia— sigui un sistema que s’autoregula no significa que no cal que ens preocupem de la contaminació, les emissions de CO2, el canvi climàtic i altres problemes ambientals que preocupen la humanitat. Els humans, però, per una banda cremen combustibles fòssils i emeten diòxid de carboni a l’atmosfera; per una altra, estan eliminant els boscos, que converteixen en terrenys agrícoles per conrear els seus aliments. No podem abocar diòxid de carboni a l’atmosfera i esperar que Gaia l’elimini si li traiem els mitjans per fer-ho: és a dir, els grans boscos.

A mesura que la Terra s’escalfa a conseqüència de l'activitat humana, els grans ecosistemes oceànics que absorbeixen el diòxid de carboni de l’aire ja no poden sobreviure perquè, tan bon punt la temperatura superficial dels oceans puja per sobre de 14 °C aproximadament, la capa superior s’estratifica, forma una capa homogènia al llarg de tota la superfície dels oceans i els nutrients que serveixen d’aliment per a les algues, les responsables d’absorbir el diòxid de carboni, ja no poden passar de la capa inferior a la superior i les algues es queden sense aliment i moren. Aquest és el motiu pel qual l’aigua, en regions càlides com els tròpics o el Mediterrani, tenen sovint un color blau transparent i se’n pot veure el fons. Això que sovint es veu com una qualitat positiva, és ben bé el contrari; l'aigua és transparent perquè és un desert; de fet, és un ecosistema més desèrtic que alguns dels grans deserts del planeta, com el d’Austràlia o el Sàhara. Hi ha molt poca vida en els mars i això és una conseqüència de l’escalfament del planeta que els humans estem provocant

Canvi en el pH de l'aigua del mar causada per les emissions de CO2 entre el segle XVIII i el segle XX (Wikimedia Commons)
Lovelock creu que només accions basades en la geoenginyeria podrien aturar l’escalfament del planeta produït per l’excés de gasos d’hivernacle. Caldria aprofitar alguns mecanismes d'autoregulació propis de la Terra com a sistema viu. Per exemple, es pot investigar per trobar mecanismes que permetin reflectir part de la llum del sol que arriba a la Terra o bé que puguin extreure l'excés de diòxid de l'atmosfera. Però de poc servirien les mesures per refredar la Terra, si es continua abocant a l’atmosfera diòxid de carboni al ritme actual. Malauradament no tenim cap mitjà per reduir de cop les emissions a l’atmosfera de diòxid de carboni. A més, quan afegim diòxid de carboni a l’atmosfera, a més de provocar l’escalfament global, es contamina el mar. El CO2 , en dissoldre’s en l’aigua del mar la fa massa àcida per a gran part de la vida marina.

Caldria trobar la manera de treure de l’atmosfera la quantitat de CO2 que hi aboquem. És cert que les plantes del planeta absorbeixen molta més quantitat de diòxid de carboni, però s’utilitza per crear vida vegetal, i després els humans, altres animals i la resta d'organismes vius, entre els quals els microbis, ens mengem les plantes i tornem a emetre tota aquesta quantitat de diòxid de carboni a l’aire. Lovelock proposa que, quan es conreïn plantes destinades a l’alimentació, se’n prengui l’element útil com a aliment per exemple, el gra i tota la resta es converteixi en carbó vegetal, que només pot tornar a convertir-se en CO2 si es crema. Per tant, aquest carbó no s’hauria de fer servir com a combustible, sinó llançar-lo al mar o enterrar-lo, i amb això ja aconseguiríem desfer-nos de grans quantitats de diòxid de carboni. El problema és com aconseguir que la gent ho faci.

Desertficació a Brasil (CC BY-SA 3.0)
De tota manera, Lovelock va arribar a la conclusió que és molt negatiu obsessionar-se a pensar que els humans som culpables d’haver destruït la Terra, d’haver reduït la biodiversitat, d’haver enverinat l’atmosfera, de provocar el canvi global, etc. Va ser un fet accidental que els humans primitius, potser fa només un milió d’anys, descobrissin que podien cuinar amb el foc que conservaven d’un llamp i que el menjar tingués un gust més bo a més de fer-los viure més temps perquè matava els microbis patògens i els paràsits que poguessin contenir els aliments (això no ho sabien, però devien adonar-se que el menjar cuinat els ajudava a estar més sans). Començar a cuinar va ser positiu i l’ús del foc es va anar estenent i es va convertir en la primera tecnologia de l'espècie humana. Tanmateix, un cop alliberat el geni de la llàntia, no és possible fer que hi torni, i hem continuat evolucionant fins al punt de poder fer bombes atòmiques i coses semblants. Ha estat un conjunt de conseqüències naturals. A Lovelock li agrada establir un paral·lelisme entre l’ésser humà i els organismes fotosintetitzadors que van aparèixer fa tres mil milions anys i van contaminar terriblement l’atmosfera terrestre amb un gas mortífer anomenat oxigen; perquè l’oxigen era un verí en aquell món, i moltes famílies senceres d’espècies van desaparèixer. Progressivament, els organismes, Gaia, s’hi van acostumar i allò que primer va ser un verí per als primers éssers vius va fer possible l’existència d’altres que no podrien viure sense oxigen, entre els quals hi ha la nostra espècie. Veu la situació actual de manera semblant. Gaia fa experiments i l'aparició dels productors d’oxigen van ser un dels seus principals triomfs. Ara, en cert sentit, n’ha fet un altre d'experiment amb nosaltres, un animal social intel·ligent amb capacitat de comunicar-se.

Gaia, com a sistema viu, té dues possibilitats de resposta a un gran perill: enfrontrar-s’hi o fugir-ne. El que està fent ara és fugir a una altra situació d’estabilitat, que tindrà unes temperatures més altes que les actuals, com ha passat en altres èpoques de la història de la Terra. De fet, l’espècie humana ha sobreviscut a set canvis climàtics tan greus com el que ja comença a produir-se, tot i que les pèrdues en el passat van ser terribles. Ara disposem d’una tecnologia que pot fer front a molts desastres, però, segons Lovelock, hem anat ja massa enllà i ens espera un futur molt difícil, amb algunes zones de la Terra on serà impossible viure-hi, i amb una reducció gran d’aliments per tot el planeta.

Els éssers humans són part de Gaia, no som més que un altre animal i no precisament molt diferent de la resta d’animals que ens envolten. És possible que hi hagi animals, com els dofins o les balenes, molt més intel·ligents que nosaltres, però nosaltres, a més de ser intel·ligents, som animals socials, ens assemblem una mica més a les formigues que altres criatures. Tendim a viure en nius, anomenats ciutats, on es manifesta el poder de la humanitat. Serem cada cop més un animal urbà. La nostra evolució està lligada a l’evolució de Gaia i, si som prou intel·ligents i capaços, farem que tot el planeta sigui intel·ligent. D’alguna manera, ja ho estem fent, perquè, atès que som una part de Gaia, és a través dels nostres ulls que Gaia es pot contemplar des de l’espai com a planeta viu.
 
Des dels seus inicis, Gaia ha tingut seguidors i detractors. Però el fet que des del 1988, en què l'American Geophysical Union organitzés un simposi sobre Gaia, se n'hagin organitzat nombroses reunions en ambients acadèmics, i que la Royal Society de Londres hagi organitzat també sessions sobre Gaia –o geofisiologia, l'altre nom que va donar-li Lovelock-- indica que una part de la comunitat científica la pren seriosament. És possible que, com va dir algú, Lovelock sigui un avançat al seu temps que va descobrir com funciona el sistema Terra-Vida, però no per què funciona així.

--o--o--o--o--o--o--o--o--o--

L'any 2000, va tenir lloc a València el 2n Simposi Chapman sobre la Hipòtesi de Gaia, que va comptar amb la presència James Lovelock i també de Lynn Margulis, la investigadora estatunitenca que va aportar les bases biològiques a la hipòtesi inicial de Lovelock. Rescato algunes fotos d'aquell esdeveniment:

James Lovelock i Lynn Margulis (foto: M. Piqueras, 2000)

Eva Barreno, Lynn Margulis i Juli Peretó (foto M. Piqueras, 2000)

James Lovelock i un estudiant de la Universitat de València (foto M. Piqueras, 2000)

Sobre Lovelock en aquest blog:
- Mart, Oró i Lovelock (12.01.2007), sobre les idees de Lovelock i Oró en relació a la possibilitat de vida a Mart.
- Lovelock i el canvi climàtic (01.11.2007), amb motiu d'una conferència sobre el canvi climàtic que va impartir a la Royal Society de Londres.
- Happy birthday, Dr. Lovelock! (26.07.2009), amb motiu dels seus noranta anys.
- Lovelock i el premi Fonseca (06.10.2009), amb motiu del premi Fonseca que va rebre a Santiago de Compostela.
- James Lovelock ve a Barcelona (07.09.2010), amb motiu de la seva visita a Barcelona convidat pel Museu de Ciències Naturals
- Lovelock és a Barcelona (14.09.2010), sobre la seva visita a Barcelona.
- Tot és verí res no hi ha sense verí (04.07.2014), sobre Paracels, el principi de precaució i James Lovelock.

Us pot interessar:
- Los equilibrios de la vida, suplement de ciència de La Vanguardia (21.01.1995), número monogràfic dedicat a Lovelock i Gaia, amb motiu de la visita del científic britànic a Barcelona.