Els fogons de Mey Hofmann

Ahir vaig dinar al Hofmann, un restaurant dels que tenen estrelles Michelin (em sembla que és una de sola, però ja és prou mèrit). Pel meu compte, segurament no hi hauria anat, però m'hi va convidar un editor per a qui estic fent una feina. Mey Hofmann, la chef i propietària, té també una escola de cuina. De fet, durant uns anys el restaurant i l'escola es trobaven en el mateix lloc, al carrer d'Argenteria. Ara el restaurant és a Sant Gervasi.

Si sou de vida no aneu al Hofmann. És un d'aquells restaurants en què la quantitat de menjar és inversament proporcional a la grandària del plat. Si us agrada la cuina tradicional (una escudella i carn d'olla, un estofat, peus de porc amb una bona salsa, etc.), tampoc hi aneu. Potser no us farà molta il·lusió que us portin una carn d'olla deconstruïda, amb un clot al mig on hi ha una mica de brou, i amb uns quants cigrons al voltant.

Però si voleu conèixer un nou estil de cuina i tastar coses que potser mai no preparareu a casa, encara que sigui amb ingredients com els que pot haver-hi en la vostra cuina o en un restaurant clàssic, aneu-hi. No us decebrà; tot al contrari. A Hofmann, l'humil sardina es converteix en un luxe (i no parlo pel seu preu), servida a filets damunt d'una pasta fineta i cruixent, com la que suporta el pernil tallat molt prim. I les postres... quina delícia! Si un dia decideixo tirar la casa per la finestra, potser hi aniré a fer un àpat només de postres, un darrere l'altre.

El menjador principal és un lloc molt agradable, d'il·luminació suau però suficient perquè a cada taula es pugui veure el que es menja (no m'agrada menjar en la penombra d'alguns restaurants, on si hi hagués una mosca en el plat no te n'assabentaries). La decoració és càlida, amb molta fusta. I el que em va agradar més: la vista de la cuina a través d'una mena de finestral rectangular, com si fos una pantalla panoràmica que ocupa tota una paret. Em va fer la sensació d'un aquari, més fosc en la part on hi ha el públic i amb molta llum en l'espai per als peixos. Em va recordar aquelles magnífiques peixeres panoràmiques que hi havia en l'antic aquari de la Barceloneta. Com els peixos d'un aquari que van d'un a lloc a un altre sense parar, en la peixera-cuina del Hofmann els cuiners i ajudants es mouen també d'un costat a un altre contínuament.

Al final vaig poder saludar la chef, Mey Hofmann, amb qui vaig coincidir a classe de preuniversitari --aquell curs que es feia després del batxillerat abans que inventessin el COU. Vam recordar un moment aquella Academia Peñalver, amb aquelles aules tronades de la plaça Urquinaona, però amb un professorat excel·lent. No l'havia tornada a veure personalment, però sabia de la seva trajectòria davant dels fogons. El nom de Mey Hofmann és un referent de la cuina actual i ahir vaig comprovar que la seva fama és ben merescuda.

A què em deu convidar l'alcalde?

Com a membre del Consell de les Dones de Barcelona, de vegades rebo invitacions per assistir a actes oficials. Ahir en vaig rebre una en forma de díptic, que a la primera pàgina duu això:

És l'escut de l'Ajuntament de Barcelona. Això significa que és una invitació oficial. Suposant que a l'interior trobaria la informació sobre l'acte al qual m'han convidat, l'obro i em trobo... això:

Són els noms de l'alcade de Barcelona i de la regidora d'un districte. Però la resta, la deuen haver imprès amb amb tinta invisible?

Més val no ser entès que romandre callat

"Més val no ser entès que romandre callat" diu Raimon en una de les seves cançons; una cançó de caire irònic que ha inclòs en el recital que ha fet fa unes hores al Palau de la Música de Barcelona. Però ell no ha romàs mai callat i sempre se l'ha entès molt bé. Aquesta nit també.

No ha estat un recital molt diferent del que va fer a finals del 2006, però no hi fa res, el públic no anava a escoltar un nou Raimon. Han estat una vintena de cançons, un conjunt molt equilibrat en què hi havia intimisme, ironia, els versos d'alguns grans poetes catalans i, per damunt de tot, el seu inconformisme i crit de lluita perquè, com el mateix cantautor va dir fa molts anys, "quan creus que tot s'acaba, torna a començar".

El recital m'ha despertat records i emocions de diversos tipus. Tendresa i enyor amb "Com un puny", que acaba amb aquella imatge tan bonica:

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
i a poc a poc ens clourem con un puny.

Com un puny

Emoció amb "Parlant-me de tu", cançó que evoca els records i les esperances que encara tenim :

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
Vull viure el temps ben acordat amb tu.

Angoixa, en adonar-me que a mi també se m'apropa la nit, que ja tinc "més passat que present" i "més records que projectes" ("Mentre s'acosta la nit"). Plaer, amb els versos d'Ausiàs March i d'Espriu. I m'he encès i he vibrat amb les cançons de lluita; cançons que fa anys pensàvem que ja podrien arraconar-se, però que encara són molt actuals perquè segueix havent-hi senyors que esdevenen gossos ("Indesinenter") i perquè hem de continuar dient "no" a moltes coses.

La Barcelona insòlita (I)

Tota ciutat és una amalgama d'elements molt diversos. La comoditat de poder dur sempre al damunt una petita càmera permet copsar els elements insòlits i curiosos d'aquesta amalagama. Aquí n'hi ha uns quants del barri del Raval, a Barcelona:

Gener de 2007. Com devien anar a parar aquí aquestes sabates?
L'arbre és una mèlia dels jardins Fleming, entre el carrer del Carme i la plaça de la Gardunya.


Desembre 2007. Les sabates continuen dalt de l'arbre.
El pas de les estacions no les ha afectades.
(El gener de 2008, les sabates ja havien desaparegut)

Recinte de l'antic Hospital de la Santa Creu.
Algú deu haver intentat mai nedar en aquesta font?
Algun follet o barrufet, potser?

Cartell en un bar-restaurant que hi havia a la plaça de Sant Galdric (la plaça de les pageses, a tocar de la Boqueria).

A largo enjuto, largo mojau

A largo enjuto, largo mojau, diu un refrany aragonès, fent referència a les pluges abundants que solen venir després d'una llarga sequera. En les regions mediterrànies estem acostumats que la pluja no sàpiga ploure . Enguany, a Catalunya arrosseguem una sequera persistent des de fa mesos i les poques pluges caigudes recentment han estat només com una pixadeta dels àngels.

L'aigua, una substància a la qual no havíem donat importància, comença a ser un bé preuat. Els aragonesos ho saben bé i per això segurament l'aigua és l'eix central de l'Expo Zaragoza 2008, que s'inaugurarà d'aquí a pocs mesos. El seu lema és "l'aigua i el desenvolupament sostenible". Aquesta 'expo' se celebra catorze anys desprès de l'Expo de Sevilla i hi veig una manera molt diferent de preparar-la. Potser perquè el 1992 era un any especial (Jocs Olímpics de Barcelona, 5è centenari de la invasió americana per Castella, el primer tren d'alta velocitat que s'inaugurava a l'Estat espanyol), el cas és que, molt de temps abans que l'Expo s'inaugurés, ja havia omplert planes i planes en la premsa i havia ocupat molts espais en les televisions. Potser també perquè alguns fets al voltant de la seva organització van fer molt de rebombori: el suposat malversament de fons per part del seu director general Jacinto Pellón (força anys més tard Garzón va sobreseure aquest cas), aquell incendi que, pocs mesos abans de la inauguració de l'Expo va destruir un dels seus pavellons en construcció, la renúncia del seu comissari original Manuel Olivencia... I aquella mascota tan lletxa, el Curro:

Curro, mascota de l'Expo 1992

Tenim Saragossa a uns 300 km de Barcelona, i ara per fi hi ha un tren d'alta velocitat que ens hi pot dur en una hora i escaig. Sembla, però, com si el que s'estigués preparant en aquella ciutat ens fos aliè. Espero que els propers mesos se'n parli més.

Fluvi, mascota de l'Expo Zaragoza 2008

"Pobre tros d'imbècil" (Que fins que som!)

Fa uns dies era Zapatero, captat per un micròfon indiscret quan creia que ell i Iñaki Gabilondo eren ja fora de l'abast de les orelles de l'audiència. Ahir, també Sarkozy va ser captat per una càmera indiscreta durant la seva visita al saló de l'agricultura. Un vídeo de Le Parisien és entre els mes difosos avui per la xarxa, i a youtube n'hi ha moltes versions.



Tots els mitjans de comunicació s'han fet ressò de l'exabrupte que Sarkozy va dirigir al ciutadà que no va voler donar-li la mà alhora que li deia que no ho volia fer per no embrutar-se. Atesa la difusió que la reacció del cap d'estat francès ha tingut en la premsa internacional, la frase amb què va respondre al despit del ciutadà ("Casse toi alors, pauvre con") permet fer un estudi comparat dels insults equivalents en diverses llengües i fins i tot de les varietats dins d'una mateixa llengua (en destaco, en negreta, la traducció de con):

CASTELLÀ
"Apártate pequeño idiota" (Público)
"Lárgate, pobre imbécil" (elpais.es / inicio.es / Xornal de Galicia)
"Quítate de en medio gilipollas" (elpais.com)
"Quítate de en medio pobre gilipollas" (Cadena SER)
"Pírate, pobre gilipollas" (El Noticiero digital, noticia de EFE)
"Pues entonces te largas, pobre gilipollas" /ABC / El Mundo / Diario de Navarra)
"Entonces vete, imbécil" (La Gaceta, Argentina)
"Lárgate entonces, pobre tonto" (El Tiempo, de Bogotà)

GALLEC
"Saca de aí, mamón" (Chuza.org, una mena de wiki de notícies en gallec)

ITALIÀ
(no he apuntat en quins mitjans era)
"Allora, togliti di mezzo, povero imbecille"
"Vattene allora, povero imbecille"
"E allora spostati, povero stupido"
"Ma vattene allora, povero stronzo"
"Tirati via, povero coglione"
"Vai via allora, povero coglione"
"Vattene, povero scemo"

ANGLÈS
Els anglosaxons em sembla que no se n'han assabentat molt bé o no hi han donat importància; en una cerca ràpida no n'he trobat gaires.
Per una banda, la BBC ho tradueix com: "Get lost then you bloody idiot", i afegeix: "to put it in a mild English translation".
Timesonline en dóna dues possibles versions, però en cap de les dues gosa escriure senceres les paraules més fortes, i les dues traduccions queden així: "P*** off, stupid sod" i "Get lost, silly b*****" (Suposo que la primera és piss; la segona no ho sé, potser bugger?)

I en CATALÀ, una llengua tan rica en paraulotes, renecs i insults? N'he trobat molt poca varietat. La major part dels mitjans electrònics repeteix la traducció del 3cat24.cat: "Marxa, pobre tros d'imbècil". D'altres fan servir el castellanisme gilipollas, i El Periódico escriu "Toca el dos, pobre imbècil". No sé si aquesta suavitat en la traducció és per estar bé amb els nostres veïns del nord o per desconeixement de la llengua i manca d'imaginació.

Adios ríos, adios fontes

(Dedicat a Carmen C., que tan bé coneix l'obra de Rosalia de Castro.)
Un 24 de febrer, de 1837, va néixer a Santiago de Compostela la gran poeta gallega Rosalia de Castro, filla de pais incognitos, segons la seva partida de naixement, segurament perquè la mare era soltera i el pare era un seminarista.

L'amor per la seva terra i el seu paisatge dominen els seus Cantares Gallegos. Un de molt popular és el número 15, que comença :

Adios, ríos; adios, fontes;
adios, regatos pequenos;
odios, vista dos meus ollos:
non sei cando nos veremos.

Miña terra, miña terra,
terra donde me eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei,

prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores
casiña do meu contento...

Amancio Prada el va musicar i cantar:



Podeu llegir tot el poema a la Biblioteca Virtual Cervantes.

Palau i Fabre, 'enfant terrible'

La pàgina d'inici del meu navegador és vilaweb. Així, en obrir-lo m'assabento de les darreres notícies. I aquesta tarda la notícia d'última hora era la mort de Josep Palau i Fabre (1917-2008), el degà dels poetes catalans. Suposo que els mitjans es faran ressò de la seva mort i se'n publicaran resums biogràfics i de la seva obra. Per tant, deixo aquesta tasca als especialistes. Vull expressar aquí el meu record indirecte de Palau Fabre, com vaig saber d'ell molt abans de conèixer la seva obra.

Fa molts anys vaig conèixer la mare de Palau i Fabre, Eulàlia Fabre de Palau (ella signava sempre així; era l'època en què les dones casades eren "senyores de"). Vam ser companyes de classe en un curs de llengua a l'Institut Italià de Cultura: ella era la més gran (tenia setanta-dos anys) i jo era la més jove, (en tenia setze). Sempre m'ha agradat escoltar les persones ancianes: les experiències que han viscut, les seves 'batalletes', la gent que han conegut... Per a generacions més joves són una part de la memòria històrica.

M'agradava aquella senyora que alguns companys i companyes meus consideraven excèntrica perquè, als setanta-dos anys, anava a classe d'italià i duia sempre dins la bossa un diccionari de francès de butxaca; que explicava que es llevava a les sis del matí i a aquella hora feia ja el dinar per poder dedicar-se després a activitats culturals diverses; que feia anys que freqüentava l'Institut italià de Cultura i seguia anant a classe per no oblidar aquella llengua. M'explicava coses del seu marit, pintor, i em parlava del seu fill, poeta, que vivia París. Una dia em va explicar, molt contenta, que el fill tornava a Barcelona. Havia marxat a París amb una beca del Govern francès per a un o dos anys i s'hi va quedar potser uns quinze. (Per a ella, el fill seguia sent el seu 'nen'; per als meus setze anys, era un senyor 'gran').

Anys més tard vaig conèixer l'obra de Palau i Fabre com a poeta i com a biògraf de Picasso. I fa poc vaig conèixer també la seva faceta de col·leccionista d'art. Una amiga que té casa a Caldes d'Estrach em va dur a visitar la Fundació Palau i Fabre, on el poeta tenia exposada al públic la seva col·lecció de pintura. Palau i Fabre era per allà, i el vaig poder saludar. La seva mirada era penetrant i molt viva malgrat que ell fos ja un home ancià i físicament decadent. Aquells ulls inquiets em van recordar tant els de la seva mare...

Que el present no ens faci oblidar el passat: el 23-F

Actualització (25 de febrer). Algun lector o lectora del bloc (l'ús dels dos gèneres no és per correcció política; és que desconec si és home o dona) m'ha recordat que no va ser el 1983, com jo havia escrit, sinó el 1981. La meva memòria històrica comença a fallar...

No recordo cap any que un dia com avui, des de 1983, la premsa no hagi rememorat el fallit cop d'estat del 23 de febrer per part de Tejero. Avui, però, en els diversos diaris que he fullejat, en paper i en l'edició virtual, no he trobat ni una sola referència al 23-F. Potser sigui perquè cap any aquesta data havia caigut en plena campanya electoral. O, si hi havia caigut, les campanyes no eren tan tèrboles i exacerbades --o 'crispades', com se sol dir ara-- com la d'enguany.

El 23 de febrer de 1983 per la tarda, el porter de casa meva, amb l'orella a la ràdio --si fos ara hauria tingut uns auriculars-- anava informant veïns i veïnes que passaven davant seu que uns guàrdies civils havien entrat armats al Congrés de Madrid i tenien retinguts tots els parlamentaris. Després, dins les cases va començar "la nit de les ràdios", tothom enganxat al transistor. La meva sogra, que havia vingut de Vitoria a passar uns dies a Barcelona, es va espantar moltíssim. Recordava que el 18 de juliol de 1936 es trobava de viatge de nuvis a Barcelona i s'hi va haver de quedar tres anys. Quan pares i germans la van veure tornar d'aquell llarg viatge de nuvis, el 1939, la parella ja tenia un fill de dos anys. Per sort, aquesta vegada la situació va ser molt diferent; l'endemà, 24 de febrer, Tejero i els seus sequaços es van rendir.

Les persones que vam viure aquell 23 de febrer, segur que mai no oblidarem aquells fets, però una gran part de la població actual encara no havia nascut o no tenia edat per entendre què estava passant. El record que n'han anat fent els mitjans des del 1983 serveix per no oblidar que aquell 23-F la democràcia que feia pocs anys que havíem recuperat va estar en perill de desaparèixer de nou. Com va dir el filòsof Santayana, "els qui no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo".

Per què no s'ha d'usar Internet Explorer

Fa unes setmanes vaig escriure un apunt sobre el "what you see is what you get" (WYSIWYG) i els misteris de la publicació en el bloc. Aparentment és una tecnologia WYSIWYG. A l'hora de la veritat, però, no és sempre així. Pots tenir un bloc que en la pantalla del teu ordinador es veu endreçat, amb un format fet amb molta cura, i que algú et pregunti: "com és que el teu bloc es veu tan malament?, que el contingut de la barra lateral surt a la part inferior, després que s'acabi el text principal? i que el text d'alguns apunts surt corregut, com si s'escapés de l'espai que té assignat?"

Avui he sabut per què passa això, n'he trobat l'explicació en un article que es titula "Por qué no debes usar Internet Explorer". I no és culpa meva, és culpa d'Explorer!

Predicar amb l'exemple

Ahir vaig anar a l'Institut Britànic de Barcelona per participar en un cafè científic organitzat per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació conjuntament amb el British Council. La convidada era Janet Cade, professora de la Universitat de Leeds, especialitzada en epidemiologia nutricional. L'equip de recerca en què participa estudia grups de població en relació als seus hàbits alimentaris. Entre altres activitats, avaluen la percepció pública del riscos i beneficis de diversos tipus d'aliments, exploren estratègies per a la reducció del consum de greixos, i estudien com promoure el consum de fruita i verdura.

La convidada va fer una introducció parlant primer dels efectes de la dieta en la persona ja abans de néixer, amb l'aliment que li arriba de la mare a través de la placenta; després va centrar-se en l'alimentació en la infància, i en la necessitat d'introduir hàbits d'alimentació que ajudin a frenar l'augment alarmant de l'obesitat infantil; finalment, en la manera en què una alimentació desequilibrada, juntament amb hàbits poc saludables com el tabaquisme i el consum excessiu d'alcohol, poden afectar la salut en les persones adultes.

Després es va establir un col·loqui en què van participar persones d'àmbits molt diversos, que d'això es tractava, no pas de fer una trobada d'especialistes. Es va parlar de la possibilitat que tenen les associacions de mares i pares de les escoles de controlar el tipus d'alimentació que rep la mainada en els menjadors escolars, demanat, si convé, l'assessorament del Departament de Salut. També es va parlar de les dietes que van sorgint al llarg del temps i que es posen de moda. Els problemes que preocupen les autoritats en el Regne Unit, pel que fa als aspectes de la salut relacionats amb l'alimentació, són semblants als que preocupen els nostres dirigents. Malgrat que el nostre sigui un país mediterrani, la dieta mediterrània queda moltes vegades arraconada. La recomanació final de Janet Cade és la del sentit comú; una dieta equilibrada en què es mengi de tot, però sense abusar de cap tipus d'aliment.

Sovint he d'assistir a reunions o actes en què en algun moment o altre hi ha una pausa i se sol oferir cafè i begudes (si és al migdia o al vespre, el cava no falta) acompanyat d'alguna cosa per picar. Moltes vegades, veient safates curulles de pastes (dolces o salades, segons l'hora), galetes, canapès o patates xip, m'he preguntat per què no se li podria acudir a algú posar-hi una safata amb fruita del temps i per què els canapès gairebé sempre porten tanta matèria grassa en la seva elaboració. Quan es tracta de reunions organitzades per alguna entitat de l'administració, que, per altra banda, potser fa campanyes per recomanar hàbits saludables, estaria bé que es prediqués amb l'exemple.

P.S. Fa anys vaig fer uns quants cursos d'anglès a l'Institut Britànic. Sempre em va cridar l'atenció el paper higiènic dels seus lavabos: cada 15 o 20 centímetres del rotllo s'hi podia llegir "Property of Her Majesty". Ahir vaig anar al lavabo preparada amb la càmera per fotografiar el paper, però em vaig endur una desil·lusió; era un d'aquells rotllos gegants que hi ha en molts lavabos públics. On ha anat a a parar l'essència del British Council?

Tornen les merles

Em pensava que aquest any la primavera seria silenciosa pel que fa a les merles. M'havia acostumat que els exemplars que vivien en els jardins propers a casa s'hi estaven tot l'any, com si no s'adonessin del canvi d'estacions; però aquest hivern el seu cant havia desaparegut. No sé a què atribuir-ne la desaparició. Pensava si haurien estat foragitades per les cotorres feréstegues que formen grans colònies per la ciutat. Però fa una estona he tornat a sentir el cant de la merla. Diuen que és un dels cants d'ocell més bonics. Recordaré la nit que ha tornat: la nit del 20-21 de febrer, coincideix amb l'eclipsi solar de lluna. De tant en tant surto al balcó per donar un cop d'ull a la lluna. La darrera vegada tot just començava a notar-se que perdia la rodonesa. Les merles seguien cantant; com si fos ple dia, com si volguessin que ens assabentéssim de la seva arribada.

Un caçador de paraules de fa cent anys

Ja fa temps que llegir novel·les em cansa. Rarament en trobo alguna en què els aspectes que m'hi agraden compensin els defectes, ja sigui en l'argument, en els personatges, en el desenvolupament de la trama... De vegades he llegit obres que comencen molt bé però a partir d'un cert moment sembla com si l'autor o autora no sabés com acabar aquella història; t'hi trobes un final que sembla forçat. Potser és culpa meva, però --de la meva actitud de lectora que no acaba de ser passiva-- i penso que jo hauria continuat o acabat la història d'una altra manera.

Potser per això m'he aficionat a altres tipus de lectures. M'agraden especialment els dietaris, els diaris personals i les memòries. És possible que alguns llibres de memòries acabin essent novel·les que reflecteixen no allò que va passar realment, sinó allò que l'autor o autora voldria que hagués passat; o una realitat deformada per la memòria, com les imatges que reflecteixen aquells miralls còncaus o convexos dels parcs d'atraccions. Però la meva actitud lectora és diferent davant d'aquestes obres i no se m'acut de pensar que jo hauria fet una altra cosa en una determinada circumstància.

Un dels llibres amb què he gaudit molt és Dietari de l'excursió filològica 1906, d'Antoni Maria Alcover. És una meticulosa descripció del recorregut d'aquell gran filòleg mallorquí i el lingüista catalanòfil alemany Bernhard Schädel per pobles, viles i ciutats del Rosselló i de la Catalunya occidental. Del 31 de juliol al 13 de setembre de 1906 van fer un valuós treball de camp replegant informació lèxica, fonètica i morfològica dels llocs per on anaven passant. El dietari, però, no és un llibre d'interès només per als amants de la llengua; és una obra que atrapa 'malgrat' el seu valor com a document històric en l'àmbit de la lingüística. És un testimoni de la vida rural de la primera dècada del segle XX, especialment en indrets del Pirineu de difícil accés en aquella època. L'autor descriu les dificultats del viatge (amb tartana, diligència, fins i tot dalt de burros que els duen per camins de muntanya), la geografia dels indrets per on passen, la gent que coneixen, els àpats que els ofereixen, les fondes i cases on s'hostatgen... I ho fa en un llenguatge planer i alhora molt ric en vocabulari i en expressions dialectals.


Els excursionistes van arribar a Sort amb burro, passant per Soriguera i Vilamur. Alcover descriu així la seva baixada des de Vilamur a Sort:

[...] el Dr. Shädel segueix a peu; jo puig a la bístia i m'embolic la manta de cap a peus, perquè el vent no em geli i no em prenga el capell, i de d'allà per avall per avall. Al punt és fosc de tot; el guia diu que ja hi som, a Sort, però no veim senya de res, i el camí, en lloc de millorar, pitjora. A la fi, colombram els llums de Sort, però encara n'hi ha per una bona estona. Tenc tot el cos com a cruixit, com si m'haguessen amaçolat fort, de tant de cavalcar, i amb molt d'ànsia de que no me sia entrada febra.

A la fi arribam a Sort, passat les vuit. Trobam a la plaça els amics corals [...] que ens esperen fa hores i ens reben amb los braços oberts. ¡Quin goig de trobar-los tan sans i bons i tan entusiastes com sempre!

Torna l'ecologista escèptic

Fa uns dies, Público (un dels pocs diaris, si no l'únic, que té unes pàgines diàries específiques per a la ciència) va publicar una entrevista a Bjorn Lomborg, el sociòleg danès que va fer-se famós amb un llibre titulat en castellà El ecologista escéptico, del 2001. És una obra que intenta desmuntar tots els arguments sobre el canvi climàtic i sobre allò que Lomborg considerava mites ambientals. Vaig escriure un article crític sobre Lomborg i el seu llibre fa alguns anys a l'Avui i no pensava parlar-ne ara, però un apunt llegit en el bloc "A bordo del Otto Neurath", de Jesús Zamora Bonilla, m'hi ha fet repensar.

Zamora Bonilla, professor de filosofia de la ciència, diu en el seu bloc que l'entrevista que Público va fer a Lomborg és molt recomanable, i que el llibre del 2001 encara és més recomanable. No he pogut estar-me'n de deixar-hi un comentari, que reprodueixo aquí:

El 2004, en un congreso de periodismo científico celebrado en Montreal, asistí a un debate entre Lomborg (por entonces profesor asociado de ciencias sociales en la Universidad de Aarhus; parece ser que ahora es politólogo) y David Schlinder (catedrático de ecología de la Universidad de Alberta, en Canadá).

Lomborg se centró en las predicciones sobre el cambio climático, que creía exageradas. Schlinder, con un gran experiencia en el estudio de los efectos de la actividad humana en el ambiente (eutrofización de las aguas, lluvia ácida, deforestación, acumulación de sustancias tóxicas, etc.) fue desmontando los argumentos de Lomborg. Se mostró de acuerdo con algunas de las opiniones del danés, pero demostró que se servía de los mismos recursos que los ecologistas radicales. Lomborg mostró estadísticas reales y cuidadas, si se consideran individalmente, pero que no pueden compararse porque se basan en criterios diferentes; en algunos casos no eran homogéneas y en otros él hacía extrapolaciones sin tener en cuenta la existencia de factores que podrían alterar los valores considerados. También dijo que acostumbrarse a los cambios que puedan producirse en el futuro sería más práctico y barato que aplicar el protocolo de Kioto (¿hubiese dicho lo mismo de vivir en un páis de la zona templada o tropical?).

El Lomborg tan seguro de si mismo al principio del debate, que se movía por la tarima como si estuviese en un escenario y reforzando sus afirmaciones con las inflexiones de la voz, fue desplomándose; en algún momento incluso me pareció que su voz sonaba algo trémula.

Bjorg Lomborg i David Schlinder
Congrés de la World Federation of Science Journalists (WFSJ)
Montreal (Canadà, octubre 2004)

Pel que he llegit en el bloc esmentat i en l'entrevista de Público, sembla ser que Lomborg ara ja no es mostra tan escèptic pel que fa al canvi climàtic. De negar-ne l'existència ha passat a dir "el cambio climàtico es real", i creu que cal afrontar-lo des de les ciències socials (les seves). No sé si Xavier Sala-Martín, l'economista català de Harvard que també és un escèptic del canvi climàtic deu haver begut en les mateixes fonts que Lomborg. Sala Martín és col·laborador de La Vanguardia, on porta més d'un any escrivint articles per intentar demostrar, com Lomborg, que aquest canvi climàtic que ens anuncien és una fal·làcia. Els articles Sala-Martín poden veure's en el seu propi web, on els té arxivats. En el darrer (fins al dia d'avui), feia l'apologia del no-reciclatge a la llar.

Esculapi: El retorn del déus

Ahir vaig visitar el Museu d'Arqueologia de Catalunya. És un d'aquells museus que tinc la vaga idea d'haver visitat quan anava escola, però al qual no havia tornat. Esta situat en el Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, un dels edificis que després van guanyar-se per a equipaments de la ciutat. Ara hi estant fent obres de restauració a l'exterior i a l'interior. No és un gran museu d'arqueologia (al costat del de Madrid, això no és més que un tast de museu), però en conjunt val la pena. Fins ara, a més, ha tingut una peça que en faria atractiva la visita encara que no hi hagués res més a veure: l'estàtua d'Esculapi, que té més de 2000 anys i que va ser trobada en una cisterna del jaciment arqueològic d'Empúries el 25 d'octubre de 1909; aquell dia van trobar-ne el bust i el 5 de novembre van trobar la resta de l'estàtua.

El 2006 va començar el treball de conservació-restauració de l'estàtua d'Esculapi. L'han netejada i li han inserit els braços i 85 petits fragments que s'havien trobat en els llocs de les excavacions i que s'havien conservat separadament de l'estàtua. L'exposició "Esculapi: El retorn del déu" mostra la història de l'estàtua, des de la seva descoberta el 1909 fins a la seva recent restauració. Per veure'n el resultat --l'estatua restaurada--cal entrar a un espai circular on terra i parets són negres; al centre, sobre una pedestal, hi ha Esculapi amb tota la seva grandesa. Uns focus concentren la llum damunt l'estàtua. Només una inscripció amb lletres blanques sobre les parets negres trenca aquella monotonia:

Sento no poder desxifrar aquelles paraules gregues, segurament relacionades amb el deu de la medicina, però trobo molt encertat que no es distregui l'atenció de qui entra en aquella mena de cambra del tresor amb cartells.

Mentre visitava la col·lecció permanent del museu, pensava en el contrast que oferia comparat amb alguns museus que són de moda --alguns, al mateix parc de Montjuïc-- i on hi ha sempre molta gent. Allà, només hi havia vist una jove parella a la primera sala. L'exposició d'Esculapi ja tenia més visitants, però podia comptar-los amb els dits de les mans.

Esculapi, estàtua trobada el 1909 durant la segona campanya
d'excavacions d'Empúries
(El pressupost de la campanya va ser de 8.774,11 pessetes)

Vaig quedar-me una bona estona contemplant Esculapi sense que ningú més entrés en aquell espai negre. Una suau música grega antiga feia el moment més íntim i semblava com si el temps s'hagués aturat. L'entrada de dues persones em va fer tornar a la realitat.

Des de Barcelona, l'exposició anirà a Badalona i a Mataró. Després, en el marc de les commemoracions del centenari de l'inici de els excavacions d'Empúries, l'Esculapi torna als seus orígens, tornarà a ser l'Asklepios que tenia el seu temple a la riba de la Mediterrània. Al museu de Barcelona, hi quedarà la reproducció que ara ja hi ha; una reproducció de l'estàtua amb l'aspecte que tenia abans de la restauració.

La comissaria virtual (4)

Si el navarrès Diario de Noticias s'hagués publicat en temps de La Codorniz, hauria estat una font inesgotable de material per a "La comisaría de papel". Quan vaig a Pamplona sempre el compro perquè sé que tinc assegurada una bona dosi de risoteràpia i que també hi trobaré alguna perla per a la meva col·lecció, no tant de 'gazapos', com de curiositats o facècies.

Això de 'bio' deu ser perquè hi ha qui compara els ordinadors al cervell humà?

Entre agonies i execucions, quin panorama més lúgubre a la lliga!

Per riure amb la premsa, però, no sempre cal sortir de Barcelona a comprar el diari:

El redactor o redactora de l'Agència Efe hauria de recórrer també
la costa per conèixer l'estat dels seus (des)coneixements geogràfics.

I qui va organitzar la festa cervantina hauria de viatjar
per la història per saber quan acaba l'edat mitjana.

Oliver Sack, l'Alhambra i les migranyes

Oliver Sacks és un neuròleg nord-americà, conegut principalment per la seva tasca de divulgació. Alguns dels seus llibres han estat bestsellers i s'han traduït a moltes llengües. Potser el més conegut sigui L'home que va confondre la seva dona amb un barret. He llegit un article seu, publicat al New York Times, en què relaciona les al·lucinacions visuals de les migranyes (l'aura, que sol precedir la fase de dolor) amb les formes geomètriques que es repeteixen en l'art àrab, en la decoració de moltes parets empaperades, en els mosaics amb què es recobrien els terres de les cases, en algunes teles estampades, en mobles xinesos, en l'arquitectura zapoteca, o en les pintures sobre escorces d'arbre del aborígens australians.

El triangles, el quadrat i el pentàgon són la base de molts
dibuixos geomètrics de l'art àrab
Font: Islamic Geometric Art
http://www.blss.portsmouth.sch.uk/resources/islamart.shtml

Sacks explica la seva experiència com a afectat de migranyes i diu que, quan va veure fotografies de l'Alhambra, amb tots els seus mosaics geomètrics, va començar a pensar si el que ell havia pres com a una experiència personal no seria més que una part d'un tot, d'una experiència universal que al llarg de la història havia quedat reflectida en les formes geomètriques repetitives que es podien veure en l'art de cultures molt diverses.

Aquesta idea va desenvolupar-la en el primer llibre de divulgació: Migranya, que va publicar el 197o i en una edició revisada el 1992. Com tots els escrits d'Olivers Sacks, l'article del New York Times és molt amè i alhora didàctic.

La comissaria virtual (3): Sant Valentí

14 de febrer, Sant Valentí: dia de l'amor o dia del consum? Jo he vist néixer Sant Valentí, no pas el màrtir romà, sinó aquesta diada que a casa nostra va arribar de mà d'uns grans magatzems. Ara està tan arrelada, que sembla que s'hagi celebrat tota la vida. Espero que no arribi mai a desbancar Sant Jordi!

He vist que la premsa gratuïta també està important els costums de la premsa d'altres llocs, de publicar notes dedicades a l'enamorat o l'enamorada. Ho vaig veure per primera vegada en un diari escocès i en vaig guardar una mostra en la meva col·lecció:

Per a Cicy de la seva Cherrybones: "no deixis de prendre les pastilles".
Per a John, de Jeanette i Kevin: "Encara t'estimem. Si us plau, torna a casa. Som aquí, esperant-te"

Per a Sweet FA, de Mrs Cubitt: "Vaig triar la persona adient?"

Relacionat també amb Sant Valentí, aquest anunci de La Vanguardia:

Espero que a l'autor o autora del text de l'anunci algun any li regalin una ortografia per Sant Valentí o en qualsevol altra ocasió.

Robert Redford a Barcelona

Els mitjans en van plens: Robert Redford és a Barcelona. Hi ha vingut per participar en el congrés de telefonia, aquesta macroreunió milionària que diuen que atreu al voltat de 50.000 visitants. En alguns llocs parlen de Robert Redford com a sex symbol, un qualificatiu que, en el cinema nord-americà, després es va dedicar a Richard Gere.

Quan Robert Redford era jove (i jo encara n'era més, però tampoc no tant) el trobava massa guapo. I pensava que el seu sex-apppeal emmascarava la seva vàlua com a actor. Va ser a mesura que Redford 'madurava' físicament (i jo també, però menys) que vaig començar a descobrir el seu encant. El Redford de Memòries d'Àfrica em va fascinar; em va fer pensar en allò de "l'arruga és bella". I encara més em va agradar parlant als cavalls a cau d'orella.

La presència de Redford en el congrés de telefonia crec que està relacionada amb el cinema independent i la producció de curts que poden --o podran, que no sé si ja funciona-- veure's a través del mòbil. Ell promou aquest tipus de cinema des de fa anys a través del Sundance Institute, que es troba a Utha, i del festival amb el mateix nom. Quan vegeu una pel·lícula nord-americana que s'allunyi dels cànons del cinema holywoodià, és molt probable que el film tingui alguna relació amb el Sundance Institute o amb el Sundance Festival. Una que ara hi ha en cartell és Juno, un film fresc, divertit, amb una fotografia molt bona i una música agradable. Tot i que em va semblar com si a la guionista la història acabés per escapar-se-li de les mans, val la pena de veure.

El dia de Darwin: Down House

El 12 de febrer, Santa Eulàlia, és la segona patrona de Barcelona (la primera és la verge de la Mercè que, tot i ser més recent, va desbancar Santa Eulàlia; entre la mare de Déu i una senzilla santa, per més màrtir que fos, ja se sap qui té la preferència) i se celebra la festa petita de la ciutat. El mateix dia, el món de la ciència, especialment de la biologia, celebra arreu el dia de Darwin, que va néixer un dia com avui de l'any 1809.

Per commemorar el naixement de Charles Darwin, dedicaré un record a la casa en què va viure, des de 1842, a Downe, un poble no molt lluny de Londres que pertany ja a Kent (en temps de Darwin el nom del poble era Down, sense la e final, i la casa conserva el nom tradicional). Hi he estat dues vegades, en la mateixa època de l'any, a voltants de Tots Sants. La primera vegada que hi vaig anar, el temps era rúfol i fred. La segona vegada, en canvi, feia un temps assolellat, més propi d'un país mediterrani que d'Anglaterra.

Down House

Malgrat que, després de la mort de Darwin, Down House va ser una escola i l'interior va canviar molt, quan se la va quedar l'English Heritage, el 1996, van restaurar algunes habitacions de manera força fidel. Això va ser possible perquè un dels fills de Darwin tenia molta afició a la fotografia i havia fet moltes fotos de la casa i del seu interior. Per altra banda, els mobles i objectes personals també s'havien conservat, tot i que crec que estaven escampats per llocs diversos. Quan es visita la casa, a l'entrada et deixen una guia sonora amb les explicacions per a cada habitació i espais de la finca. La planta baixa reprodueix la casa com era quan Darwin hi vivia. On hi havia la cuina, ara hi ha una cafeteria en la qual es pot prendre sopa --aquests sopes angleses espesses i consistents que tant s'agraeixen els dies de fred--, pastissos casolans i naturalment, te. L'estudi és el punt central de la visita, el lloc on Darwin va escriure bona part de les seves obres. Està tan ben restaurat i amb tanta cura en tots els detalls, que hom té la impressió que Mr. Charles no hi és en aquell moment perquè ha sortit a donar un cop d'ull a les seves plantes o passejar pel jardí.

La visita al jardí i a l'hivernacle també retreu el visitant al temps de Darwin. Es pot resseguir el camí en forma de quadrat, que era el recorregut que feia diàriament; visitar l'hort i l'hivernacle --reconstruïts-- on cultivava orquídies i plantes carnívores que va estudiar amb tanta atenció; i veure el piló de pedra que va posar en el sòl del jardí per comprovar com en baixava el nivell a causa de l'activitat dels cucs de terra que vivien colgats en aquella part del jardí (va calcular que la pedra s'ensorrava 2,2 mil·límetres cada any). Els cucs el fascinaven, i els va dedicar el darrer llibre de la seva vida, publicat el 1881 (Darwin va morir el 1882). També va escriure un llibre sobre les plantes carnívores: Insectivorous Plants (encara que la majoria de bitxos que 'mengen' aquestes plantes siguin insectes, també n'hi ha alguna, com ara Aldrovanda, que menja crustacis). He vist moltes vegades plantes carnívores (o insectívores), però no les havia vist mai en ple àpat. A Youtube podem veure com actuen algunes d'aquestes plantes:


De l'insecte que hi ha atrapat en la primera, només es veuen les seves potes llargues que es van agitant intentant --inútilment-- escapar de la trampa on ha quedat retingut. Una altra de les que hi surten és una Dionaea, com les que es poden veure a l'hivernacle de Down House:

Dionaea sp., Down House

La casa de Darwin es troba als afores del poble, envoltada de camps. Val la pena fer-hi cap quan es visita Londres. No sols pel significat històric del lloc, sinó per gaudir del paisatge relaxant i tranquil, típicament anglès (he de dir que no vaig coincidir amb cap visita escolar o de grup turístic nombrós; potser la meva apreciació de 'lloc tranquil' no seria la mateixa si me n'hagués trobat algun). Com la guia Michelin, podríem dir: Mérit le detour!

Ramats pasturant a costat de Down House

Fotos: M. Piqueras, novembre 2006

Un centenari molt especial

La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMCC) celebra enguany un centenari molt especial dedicat a un dels seus membres. Allò que fa d'especial aquest centenari és que el membre homenatjat, Moisès Broggi, és encara viu... i actiu! Actualment és el president d'Honor de l'Acadèmia de Medicina.

Moisès Broggi
President d'Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya
Font: RAMC http://www.ramc.cat/compo.php?id=362

He vist en alguna ocasió Moisès Broggi en entrevistes per televisió i l'he vist presidint alguns actes científics a l'Acadèmia. Naturalment el pas dels anys es nota en el seu físic, però la seva ment es manté lúcida i és un bon conversador, una d'aquelles persones a qui, si jo fos periodista, m'agradaria molt entrevistar Fa algun temps vaig llegir la primera part de les seves memòries, una amena crònica de la primera meitat del segle XX. Per conèixer una mica el tarannà de Broggi, recomano l'entrevista que li va fer Rosa Martínez per a La Revista La Universitat, òrgan de difusió de la Universitat Barcelona, alma mater de moltes persones que va seguir estudis universitaris durant gran part del segle XX a Catalunya (era l'única universitat que hi havia). El títol de l'entrevista ( Moisès Broggi, un cirurgià per la pau) ja indica un tret de la personalitat de Broggi: el seu pacifisme.

Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física.

Camden Town

He llegit al diari que anit hi va haver un gran incendi a Candem Town, un barri --o ajuntament propi?-- molt característic al nord de Londres. Vaig passar un matí a Camden Town l'agost del 1985. Tot i que Londres ja era una ciutat que atreia molt de turisme, aquella zona era relativament tranquil·la, fins i tot en cap de setmana, que és quan hi vaig anar a veure-hi el mercat de Camden Lock. Hi vaig arribar amb un barquet per un canal --Regent's Canal-- que uneix la zona de Paddington amb els molls de l'est de Londres i que a costat de Camden Lock fa una mena de cul de sac.

Amb els anys, els records s'esvaeixen i confonen, però posaria la mà l foc que en aquella zona hi havia unes comportes i l'aigua del canal tenia nivells diferents a un i altre costat. Sí que recordo molt bé haver pujat al vaixell a Little Venice --més semblant a Amsterdam que a Venècia-- perquè era el barri on vivia la Vera, l'amiga que em va fer conèixer Camden Town, un barri que no sortia a la majoria de guies turístiques. També recordo que el vaixell passava a costat del zoo de Londres. I les moltes parades de roba, d'artesania i de menjar que, a Camden Lock, omplien l'esplanada a tocar del canal. En aquell temps, el mercat em va semblar original i genuí, no pas fet per als turistes com podia ser-ho Covent Garden. Suposo que, si ara hi tornés, el meu record em semblaria una deformació de la realitat. Si més no, pel que he sentit a les notícies aquella zona atreu milers de visitants el cap de setmana. Prefereixo el Camden Town dels meus records.

La meva cotxa

No m'he equivocat en el títol, no vull parlar del meu 'cotxe', sinó de la meva 'cotxa' fumada, aquest ocell anomenat en castellà colirrojo tizón i que els zoòlegs coneixen com a Phoenicurus ochrurus. Des de fa uns quants dies només he d'aixecar la vista de l'ordinador per veure-la. Me la van regalar per Nadal i vaig decidir penjar-la a la paret:

El dibuix és de Carles Puche, dibuixant autodidacta que va començar en el món del còmic i amb els anys s'ha especialitzat a dibuixar la natura, cosa que no deu ser molt difícil per a un dibuixant traçut i experimentat que té el seu estudi a Campins, en el parc natural del Montseny. La meva cotxa està posada damunt les branques d'un Cotoneaster, segurament el Cotoneaster pyracantha o piracant, que és un arbust rar a la natura, però cultivat sovint com a planta ornamental pels seus fruits vermells. Les boletes de color blau fosc que picoteja la cotxa de la il·lustració són els fruits d'una altra planta, d'una vinya verge (Vitis coignetiae).

No recordo haver vist mai cap cotxa fumada al natural. O, si l'he vista, no he sabut distingir-la. Ara que la tinc al davant m'agrada poder identificar-la amb un nom, que no sigui només un 'ocell' o un 'moixó' d'aspecte agradable. Perquè, a la gent de ciutat, amb els ocells ens sol passar com amb les plantes, que malgrat que cada dia en veiem moltes espècies, sovint només en coneixem els noms d'unes quantes. M'alegra haver-ne après el d'aquest simpàtic moixó.

El sexe dels bacteris

En els seus llibres, Lynn Margulis ha tractat en diverses ocasions sobre el sexe dels bacteris; un mecanisme que no està lligat a la reproducció, sinó a l'intercanvi genètic. El concepte de 'sexe bacterià', a les persones ens pot sobtar, perquè habitualment associem sexe amb reproducció, tot i que precisament en la nostra espècie no tenen perquè estar-hi relacionats. Es pot practicar el sexe sense que porti a la procreació i des de fa algunes dècades es pot procrear sense sexe, mitjançant diverses tècniques de reproducció assistida.

El descobridor del 'sexe bacterià' va ser el microbiòleg nord-americà Joshua Lederberg, que va morir el proppassat 2 de febrer als 82 anys a Nova York. Lederberg va ser un estudiant prodigi i un investigador brillantíssim, que va guanyar la meitat del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1958, quan només tenia 33 anys, pels seus treballs en genètica bacteriana. Ell va descobrir el sexe bacterià, un fenomen anomenat 'conjugació', que és una de les diverses maneres d'intercanvi genètic en aquests organismes. En la conjugació, dos bacteris s'uneixen, però no fusionant-se en una sola cèl·lula, sinó que queden connectats mitjançant una mena d'apèndix, un tubet finíssim com un 'pèl' que forma un dels dos bacteris. El bacteri que ha format aquest apèndix cedeix a l'altre una part del seu material genètic. És més fàcil entendre què passa amb l'ajut d'aquest vídeo:



Lederberg està considerat un dels microbiòlegs més distingits del segle XX. El seu treball va canviar la percepció que es tenia del món microbià i va ajudar a entendre'n l'evolució i a comprendre els mecanismes de desenvolupament de resistència als antibiòtics per part dels bacteris.

També hi va haver UNA Lederberg científica: Esther Miriam Lederberg (1922-2006), la primera dona de Joshua. Va ser també una gran microbiòloga... Algun dia parlaré d'ella; es mereix un article per a ella sola.

What you see is what you get?

What you see is what you get (el que veus és el que obtens), més conegut segurament pel seu acrònim WYSIWYG, és un frase que fa referència al món dels ordinadors, quan allò que veus en la pantalla és igual o molt similar al producte final. Va començar aplicant-se als processadors de textos, però després va ampliar-se a altres aplicacions o "llenguatges", com ara l'html.

Suposo que l'expressió va néixer perquè abans, junt amb el text que s'anava escrivint, a la pantalla es veia la informació que l'autor o autora donava sobre el format que havia de tenir aquell text (tipus de lletra, especialment) i perquè les impressores de vegades només podien imprimir uns quants tipus de fonts i els altres els transformaven en alguna de les fonts que tenien en el seu programa. En aquells temps jo feia servir un Mac (abans de l'adveniment del Windows, el Mac era l'ordinador dels curts de gambals i negats per a la informàtica, com ha estat sempre la lectora corrent), on allò que sortia a la pantalla era gairebé allò que es veia en el document imprès, excepte pel que fa a la font.

Amb el bloc, tot i que en la configuració pots optar per la posibilitat WYSIWYG, m'estic trobant de vegades que allò que veig en la vista prèvia no és el que després surt quan es mira des del navegador. M'hi he trobat quan hi he posat algun text que havia escrit en un altre lloc (per exemple un arxiu de word); sovint el veig diferent entrant des del navegador, encara que després de fer cut&paste el converteixi al tipus de font habitual (Georgia, mida normal).

També he tingut problemes amb fotografies. Fa uns dies vaig posar unes fotos de cotxes amb matrícules que em semblaven curioses i diverses vegades, en entrar pel navegador, una o dues d'aquelles fotos havien desaparegut, però no la seva petja; en quedava una mena de marc, un rectangle apaïsat. Vaig haver d'eliminar les tres fotos i tornar-les a carregar des del meu ordinador. I no vull posar la mà al foc que no tornaran a esfumar-se.

I això és vist des de Firefox, perquè vist amb l'Explorer, encara és pitjor. Veig la "barra" lateral del bloc (no sé si se'n pot anomenar barra; no hi ha cap separació amb la resta) abaix de tot, on ja no hi ha text. És un bloc d'allò més barroer. Per què m'enreden dient-me que allò que veig és el que obtinc!

De ratllades i traïcions

Aquest vespre, com cada dimecres, miraré "No em et ratllis!" de TV3. Potser sóc de gustos molt vulgars, però m'agrada aquest programa que presenta Julia Otero a TV3, i en el qual la mainada opina sobre temes i personatges molt diversos. El tema anunciat per a avui és 'cultura'. Tinc curiositat per saber què entén la quitxalla per cultura i què n'opina. De tota manera, encara m'agradaria més saber què entenen per 'cultura' els guionistes del programa, tenint en compte que els convidats d'aquesta setmana són Lluís Llongueras i Boris Izaguirre. No tinc res en contra d'aquests dos senyors, però no em semblen els personatges més idonis per representar el món de la cultura.

A continuació de "No em ratllis!" fan el concurs "Sis a traïció", que no és nou, tot i que ara sembla ser que es planteja d'una manera diferent, amb la participació de gent famosa i destinant els diners que es guanyen a 'una bona causa'. Malgrat que ara els diners en joc siguin per a una bona causa, és un programa que vaig veure només algunes vegades en la seva primera etapa i vaig decidir no tornar a mirar.

Segons TV3:

A "Sis a traïció" els concursants han de tenir la capacitat de mentir, la perspicàcia per investigar i deduir si una història és verdadera o falsa i la fortalesa mental necessària per resistir la tensió del joc. Hauran de suportar llargues hores de confrontació i l'ambient claustrofòbic del plató, i demostrar el talent necessari per convèncer els altres per compartir el premi o per enredar-los i emportar-se'n tots els diners.

Coneixia el joc en què està basat (el dilema del presoner), de la teoria de jocs, i ja no m'agradava. Si la memòria no em falla, i les regles del concurs no han canviat, crec que els dos finalistes tenen dues opcions: decidir si volen compartir el premi o quedar-se'l tot. Si una de les dues persones decideix quedar-s'ho tot i l'altra ha triat compartir-ho, guanya qui ho volia tot. Si ambdues decideixen compartir, es parteixen els diners en joc. I quan les dues persones ho volen tot, em sembla que ho perden. O sigui que qui s'emporta tots els diners del premi és qui sap trair, enredar l'altre finalista fent-li creure que es repartiran els diners i a l'hora de la veritat dir que ho volt tot, mentre l'altre, ingènuament, declara que vol compartir els diners.

Les poques vegades que vaig veure el programa, potser va ser per intuïció, però gairebé sempre vaig endevinar qui trairia qui o qui, al contrari, seria incapaç de trair. En un cas, va quedar finalista una noia que em va fer l'efecte que no enganyaria l'altre dona finalista, i així va ser. L'altra, però, malgrat que havien expressat el desig de compartir va decidir quedar-s'ho tot i el premi va ser per a ella. A continuació, mig plorosa va dir que se sentia avergonyida, que havia pres aquella decisió perquè li havia fet la impressió que l'altra pensava trair-la. Tinc els meus dubtes si ho deia de debò o si era teatre per justificar la seva traïció. I de tota manera, tenint en compte que, si les dues haguessin dit que ho volien tot, s'haurien quedat sense ni cinc, significava que la guanyadora va estimar-se més que cap de les dues tingués premi abans que veure que se l'enduia la seva contrincant.

Ja sé que a la vida moltes vegades es triomfa per actituds com les d'aquest joc. Però em desagrada molt que una televisió pública --la que considero la meva televisió-- fomenti aquest comportament emetent aquest programa. Crec molt més en la cooperació i en la satisfacció de compartir que en l'egoisme que aquest concurs fomenta.

El català a Andalusia: des de 1944!

Fa uns dies, Manuel Chaves, president de la Junta de Andalucía, proposava que el català, l'euskera i el gallec es poguessin estudiar en les universitats i escoles oficials d'idiomes d'Andalusia. La reacció de Mariano Rajoy va ser gairebé immediata. Segons l'Agència EFE, "El líder del PP, Mariano Rajoy, cree que la medida del programa del PSOE-A para incluir el catalán, el euskera y el gallego en las escuelas de idiomas andaluzas 'no tiene ningún sentido, la prioridad es conocer el castellano que es la segunda lengua del mundo y también el inglés que es la primera'."

El senyor Rajoy, a més de mostrar la seva manca de sensibilitat cultural per les altres llengües que es parlen a l'estat espanyol (un estat que ell defensa amb tanta fermesa), demostra que no està ben informat sobre les llengües més parlades en el món. És cert que l'anglès i l'espanyol es troben entre les que mes es parlen, però Rajoy oblida dues llengües que són parlades encara per més gent: el xinès mandarí, que segons dades de 2005, era parlada per més de 1000 milions de persones (873 milions com a primera llengua) a les dues Xines i a Singapur (vegeu el ranking de les 30 primeres llengües del món en el web World Languages & Cultures), i l'hindi, llengua que parlen prop de 500 milions de persones (370 milions com a primera llengua). Però segurament es posaria molt content si sabés que hi ha més persones que tenen com a llengua nadiua l'espanyol que l'anglès, tot i que el nombre de persones angloparlants sigui més gran si s'hi sumen els que la tenen com a segona llengua.

Per altra banda, això d'ensenyar a català a Andalusia no és cap novetat. A Granada, el català ha estat present a la Universitat des de 1944, en què un decret signat pel Caudillo sobre l'ordenació dels estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres oferia tres hores setmanals de filologia catalana. Un article de José Bejarano publicat a La Vanguardia el 9 de desembre de 2007 explica aquesta presència del català a la universitat granadina i se centra en l'experiència de Montserrat Rubió (filla de l'historiador de la literatura catalana Jordi Rubió i Balaguer i besnéta del poeta Joaquim Rubió i Ors, Lo Gayté del Llobregat) com a professora de català d'aquella universitat durant uns quinze anys, tot i que oficialment no hi ensenyava aquesta llengua, sinó 'filologia catalana' . Segons Bejarano, el català segueix essent present a la Universitat de Granada i l'actual professora és una burgalesa de pare català.

D'acord amb l'actual pla d'estudis de la llicenciatura de Filologia Romànica de la Universitat de Granada, el català por triar-se com a primera llengua romànica i també la seva literatura. Si fos pel PP, suposo que els diners que ara es destinen a l'ensenyament del català a Granada els dedicarien a reforçar els estudis d'anglès. Aleshores els estudiants d'aquella universitat podrien fer seva aquella frase de "con Franco vivíamos mejor".

Quebec, 400 anys

L'Ajuntament de Quebec vist des de la rue du Marché Champlain

La ciutat de Quebec celebra enguany el seu quart centenari. M'ho recorda un butlletí rebut recentment de l'ambaixada canadenca a Madrid. Vaig ser a Quebec només unes hores un dia d'octubre de 2004. Aquell any, el congrés de la World Federation of Science Journalists va fer-se a Montreal, i el govern canadenc va convidar els participants a algunes excursions per visitar centres de recerca i instal·lacions relacionades amb el desenvolupament científic i tecnològic en diversos llocs del país. Em vaig apuntar a una excursió que es feia a la ciutat de Quebec, amb una visita a un institut de recerca forestal, a la Universitat Laval i al trencaglaç Amundsen, que aquell mateix dia arribava de la campanya de l'Àrtic. Ens van organitzar també una breu visita a la ciutat vella.

A Quebec, l'autobús ens va deixar a l'esplanada davant de l' Ajuntament, aquell edifici enorme que és gairebé el símbol de la ciutat i que es veu sobresortir per tot arreu. Un guia local va afegir-se als dos que ens havien acompanyat des de Montreal. Era un guia molt peculiar, un quebéquois ja madur, entusiasmat per la seva ciutat i gran coneixedor de la seva història. Com que el passeig pel vell Quebec --la Basse-Ville-- havia de ser curt (l'Amundsen ens esperava en el port), va dir-nos que ens ensenyaria els racons de la ciutat que a ell més li agradaven. Un d'ells és la Place Royal, que diuen que és el lloc on Samuel Champlain va fundar la ciutat el 1608.

Placa que recorda la fundació de la ciutat de Quebec

Sento no haver pogut passar ni tan sols un dia a Quebec. És una ciutat d'aquelles on m'agradaria tornar i perdre'm pels seus carrers, pujar i baixar escales, seure davant d'aquell immens mirador sobre el riu San Llorenç, pensar que alguns d'aquells racons que ara semblen trets d'un parc temàtic fa anys eren carrers i places on vivia gent del poble, quebequesos que no podien imaginar que amb el temps la ciutat rebria milers de visitants diàriament. I és que aquesta civilització de l'oci en què estem ja immersos té això; ho posa tot a l'abast de tothom, i cal que sigui bonic, que les cases estiguin ben restaurades i pintadetes, de manera que acaben semblant un decorat per rebre els visitants.

Pujant a l'Amundsen en el port de Quebec

Dins un mot, quanta gent que hi viu!: El Rodamots

"Dins un mot, quanta gent que hi viu!", és una cita de Vicent Andrés Estellés (Primer llibre de les odes) que el Rodamots ha adoptat com a lema en el seu web. El Rodamots fa possible que cada dia, de dilluns a divendres, arribi a la meva bústia --i a la de les més de 9000 persones que estan subscrites a aquest servei-- un correu amb una paraula o una expressió catalanes, la seva definició i alguns exemples. Solen anar agrupats per temes; per exemple, els darrers mots que m'han arribat (gamarús i tòtil) fan referència a noms d'animals que, aplicats a persones, es fan servir de manera despectiva.

Com es pot llegir en les preguntes freqüents del Rodamots, el seu creador (Jordi Palou) es va inspirar en A Word A Day, un butlletí que va iniciar-se el 1994 i avui dia reben més de 600.000 persones en més de 200 països. Fa més de deu anys que estic subscrita a la llista dels mots anglesos i tan bon punt em vaig assabentar de l'existència del Rodamots, també m'hi vaig subscriure. M'agrada mirar el correu al matí i trobar-me aquest breus missatges amb paraules o expressions que no sempre conec o que no coneixia emprades en aquell sentit.

De vegades la paraula m'atreu, independentment del seu significat i passa a la meva col·lecció de mots predilectes. Una col·lecció que, a diferència de moltes altres, no ocupa cap espai físic, però que exigeix manteniment per no anar minvant o perquè no oblidi les peces que conté. Fa poc vaig sentir un micòleg que parlava de bolets que creixien damunt la virosta, un mot dels meus predilectes, que tenia oblidat. I fullejant un text sobre microbiologia vaig desempolsegar un altre mot de la meva col·lecció: geosmina, el compost químic produït per un bacteri del genere Streptomyces, semblant a un fong i molt abundant en els sòls. La geosmina dóna a la terra humida la seva olor característica (el seu nom, que ve del grec, significa 'aroma de la terra'). I els missatges de Rodamots són també un bon servei de manteniment o ampliació de la meva col·lecció. Gràcies Rodamots!

No he anat de rebaixes!

Ho he aconseguit! Enguany he resistit la temptació i no he anat de rebaixes! No és que sigui una compradora compulsiva de rebaixes --mai no faria cua davant la porta d'uns grans magatzems per entrar-hi corrent el primer dia de rebaixes --, però habitualment aprofito les rebaixes per comprar-me roba que necessito --o que crec que necessito.

Pel que fa a les necessitats de roba, sovint ens les creem nosaltres mateixos. El meu vestuari no és molt extens, però en mirar l'armari he vist que estava ben proveïda i que, com mai m'han agradat les modes estridents, podia passar amb el que tenia sense que es vegi passat de moda --i si s'hi veu, però a mi m'agrada i m'hi trobo còmoda, tant me fa...

A les rebaixes d'hivern acostumo a comprar-me alguna parka o peça d'abric per l'estil. Però ni l'hivern passat ni aquest han estat excessivament freds. La parka que vaig comprar a les rebaixes del 2007 està encara molt nova i en l'armari conviu amb algunes de rebaixes anteriors.

Prop de casa tinc uns grans magatzems molt populars (gairebé els únics que hi ha i que han anat fagocitant els altres). Hi he passat al costat algunes vegades durant el mes de gener i n'he vist els aparadors cridaners (per què seran tan barroeres les representacions de les rebaixes ens els aparadors?) i he vist sortir-ne la gent carregada de bosses. Pensar que jo NO hi havia entrat a comprar m'ha fet pujar l'autoestima fins a alçades insospitades.

Pensant-ho bé, però, crec que al febrer hi ha les segones rebaixes. I si potser hi trobés alguna superganga....?

Per la Candelera...

"Per la Candelera, ous a la carrera", diu el refrany. Al febrer els dies s'allarguen i quan les gallines vivien en corrals i no en aquesta mena d'estabularis on mai no es fa de nit i qualsevol animal perd els seus ritmes circadiaris, l'augment de les hores amb llum estimulava la posta d'ous. El refrany també diu "Si la Candelera plora, el fred és fora; si la candelera riu, el fred és viu. Però tant si plora com si riu, anem de cara a l'estiu". (Hi ha moltes variacions, d'aquest refrany.) Com tants altres refranys, una mica exagerat (en castellà, sobre el temps del febrer diuen "en febrero, busca la sombra el perro"; Déu n'hi do, l'exageració).

Avui, a Barcelona, la Candelera no ha plorat ni ha rigut. El dia ha esta rúfol, ennuvolat, però sense que caigués ni una gota. Cosa que deuen haver agraït els milers de persones que s'han disfressat o han disfressat la mainada. La quaresma comença enguany molt d'hora i avui han coincidit rues de Carnaval, la Candelera i una celebració més seriosa: els 800 anys del naixement de Jaume I que he comentat en l'anterior entrada del bloc.

En el meu barri (Les Corts), organitzen una rua de Carnaval. És una rua modesta, amb unes quantes carrosses o vehicles aspirants a carrosses, on la mainada i gent jove, principalment, s'ho passa molt bé. No sabia a quina hora la feien i no pensava pas anar a veure-la, però he anat al cinema Renoir a la primera sessió i a la sortida he sentit sirenes i una munió de clàxons. La circulació estava interrompuda i, com sol passar, la gent al volant semblava que cregués que com més soroll fes, abans tindria el camí lliure per avançar. He arribat fins a la Travessera de les Corts per veure l'espectacle. Al final de la rua hi havia un vehicle de "BCN Neta" i uns nois i noies vestits amb les armilles grogues del servei de neteja de l'Ajuntament. Amb unes enormes escombres que semblaven de bruc, tractaven inútilment de recollir els paperets que llençaven des dels cotxes de "presos" (vegeu la tercera foto). He pensat si no formarien part de la rua i anaven disfressats de gent de la neteja...

Algunes imatges de la rua cortsenca 2008: