Els fogons de Mey Hofmann

Ahir vaig dinar al Hofmann, un restaurant dels que tenen estrelles Michelin (em sembla que és una de sola, però ja és prou mèrit). Pel meu compte, segurament no hi hauria anat, però m'hi va convidar un editor per a qui estic fent una feina. Mey Hofmann, la chef i propietària, té també una escola de cuina. De fet, durant uns anys el restaurant i l'escola es trobaven en el mateix lloc, al carrer d'Argenteria. Ara el restaurant és a Sant Gervasi.

Si sou de vida no aneu al Hofmann. És un d'aquells restaurants en què la quantitat de menjar és inversament proporcional a la grandària del plat. Si us agrada la cuina tradicional (una escudella i carn d'olla, un estofat, peus de porc amb una bona salsa, etc.), tampoc hi aneu. Potser no us farà molta il·lusió que us portin una carn d'olla deconstruïda, amb un clot al mig on hi ha una mica de brou, i amb uns quants cigrons al voltant.

Però si voleu conèixer un nou estil de cuina i tastar coses que potser mai no preparareu a casa, encara que sigui amb ingredients com els que pot haver-hi en la vostra cuina o en un restaurant clàssic, aneu-hi. No us decebrà; tot al contrari. A Hofmann, l'humil sardina es converteix en un luxe (i no parlo pel seu preu), servida a filets damunt d'una pasta fineta i cruixent, com la que suporta el pernil tallat molt prim. I les postres... quina delícia! Si un dia decideixo tirar la casa per la finestra, potser hi aniré a fer un àpat només de postres, un darrere l'altre.

El menjador principal és un lloc molt agradable, d'il·luminació suau però suficient perquè a cada taula es pugui veure el que es menja (no m'agrada menjar en la penombra d'alguns restaurants, on si hi hagués una mosca en el plat no te n'assabentaries). La decoració és càlida, amb molta fusta. I el que em va agradar més: la vista de la cuina a través d'una mena de finestral rectangular, com si fos una pantalla panoràmica que ocupa tota una paret. Em va fer la sensació d'un aquari, més fosc en la part on hi ha el públic i amb molta llum en l'espai per als peixos. Em va recordar aquelles magnífiques peixeres panoràmiques que hi havia en l'antic aquari de la Barceloneta. Com els peixos d'un aquari que van d'un a lloc a un altre sense parar, en la peixera-cuina del Hofmann els cuiners i ajudants es mouen també d'un costat a un altre contínuament.

Al final vaig poder saludar la chef, Mey Hofmann, amb qui vaig coincidir a classe de preuniversitari --aquell curs que es feia després del batxillerat abans que inventessin el COU. Vam recordar un moment aquella Academia Peñalver, amb aquelles aules tronades de la plaça Urquinaona, però amb un professorat excel·lent. No l'havia tornada a veure personalment, però sabia de la seva trajectòria davant dels fogons. El nom de Mey Hofmann és un referent de la cuina actual i ahir vaig comprovar que la seva fama és ben merescuda.