Sobre Gaudí, Sant Boi i "Sapiens"

Dijous passat vaig tractar aquí sobre un treball de recerca que defensa la tesi que els jardins de l'antic Hospital Mental de Sant Boi van ser com un laboratori per a Gaudi, que hi hauria fet proves per a algunes obres del Park Güell, com ara el banc de trencadís, i per a algunes estructures utilitzades en la Sagrada Família. Alguns mitjans es van fer ressò de la publicació, a Sapiens, d'aquest treball i fins i tot ho presentaven com una "descoberta" feta per aquesta revista.

Vaig recordar que, el 2010, aquests investigadors van explicar aquesta idea en dues altres publicacions: en català, a la revista Mètode, i en anglès a la revista Contributions to Science. per altra banda, també es va publicar en un bloc d'un dels autors del treball, sense que es fes referència a la publicació prèvia.

Un dels autos d'aquest treball, Daniel Barbé, m'ha deixat un extens comentari que aclareix alguns aspectes d'aquest treball i que crec que val la pena que reprodueixi aquí literalment:

bon dia lectora corrent tan-poc-corrent que m'encantaria coneixe't. Sóc daniel barbé farré coautor dels articles que esmentes, descobridor, millor dit re-descobridor del Jardí modernista de l'hospital psiquiàtric de Sant Boi. Des de fa uns nou anys treballo com "investicador independent" és a dir no adscrit a cap linia de recerca universitaria i sense cap subvenció, amb l'ajuda de l'arquitecte David Agullo, sobre el jardí de sant boi. Considero el meu treball assagístic com una obra artística.

Unes quantes precisions que poden animar el vostre debat:
primer: soc coautor de l'article de sapiens per tant no s'han apropiat de res, l'oriol el periodista que signa l'article coenix molt bé el meu treball i la publicació a sapiens obeeix a una estrategia conjunta per posar publicament el problema que suposa el jardi de sant boi sobre la taula. D'alguna manera si que es un "descobriment" per als mitjans... resepcte al llenguatge periodistic, no e el meu tipus d'escriptura, però és el que funciona respecte als lectors que tenen.
segon: la hipotesi que posem sobre la taula te unes connotacions cataclísmiques sobre l'obre de gaudí i sobre la cosntrucció de la identitat catalana a partir de determinats paisatges i icones culturals com Montserrat o banc del parc güell. No estem dient que hem descobert una obra me´s de gaudí-jujol sinò que la ènesi de icona central "el banc ondulat del park guell" es un treball terapèutic amb malalts mentals! Situo ni més ni méns el problema de la malaltia mental en al gnèsi de TOTA l'obra de gaudí-jujol entre 1903 i 1912 (park güell, pedrera, sagrda familia i cripta güell). També reobro un tema que ha estat una de les principals ocultacions de la nostra història recent: el probelma dels exorcismes de Verdaguer i la seva relació amb Gaudí.

Tercer: Tens raó, es va publicar un primer article a València (aquí ningú ens volia fer cas) i finalment dos articles importants a la revista internacional de l'IEC pels quals en van donar un premi sant jordí i tothom va seguir sense fer-nos cas... Però encara hi ha mes coses! farà dos anys vaig decidir abandonar l'escriptura acadèmica i fer ciència a parti de l'assaig, millor dit vaig decidir sortir a buscar una veritable escriptura que he trobat barrejant imatges i textos. He dirigit un documental -poema-documental- sobre el jardí de sant boi: "Lo jardi de les rahons perdudes" que es va emetre a gran angular (Tv2.cat) i va guanyar el premi romà gubern de cinema assaig i per tant es va passar a la Filmoteca, després de passar pel Festival de Sitges. Els mitjans també van ignorar el docuemntal. El van veure gairebé com un "fake", com una obra artística però es que jo vull fer ciència fent art! M'agardaria que el veiessiu:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/granangularcat/granangularcat-jardi-les-rahons-perdudes/1138977/
quart: es molt difícil fer ciència o ciència-assaig independent en aquest pais i encara es molt més dificil trencar amb topics establerts que amagun la nsotra veritable "arrauxada" història sota les gruixudes mantes d'alló políticament correcte, després de deu anys de treball, una revista com sàpiens, ha aconseguit posar el problema al centre dels mitjans, telenotícies inclós, aquesta operació ha de permetre activar un gran debat sobre gaudí o si més no trobar recursos per la restauració del jardí que s'està enfonsant i perquè jo pugui continuar treballant-hi.
cinquè: lectora corrent tan-poc-corrent, com et vas assabentar de l'article a mètode i a l'iec? coneixies a la traductora? m'encanta la tava curiositat...

 En primer lloc, agraeixo a Daniel Barbé Farré les floretes que em dedica i el felicito per la feina tan meticulosa que han fet, ell i David Agulló, sobre aquest jardí modernista de Sant Boi. I comento els diversos punts del seu escrit en el mateix ordre en què ell els ha exposat.

Primer. Sobre la publicació a Sapiens. no he dit que s'hagin apropiat de res. De fet, ja suposava que els autors devien ser els mateixos. Però els mitjans ho han presentat com una descoberta feta per aquesta revista. Només cal llegir el títol de la notícia al diari Ara: "La revista 'Sàpiens' descobreix una obra inèdita de Gaudí a Sant Boi". Fins i tot encara que fos un treball inèdit, el títol seria inadequat, perquè no és la revista qui ho descobreix, sinó unes persones. Seria com dir que la revista Nature va descobrir l'estructura del DNA perquè Watson i Crick hi van publicar la seva descoberta.

Segon. No acabo d'entendre això de les connotacions cataclísmiques, al cap i a la fi que una icona cultural com Montserrat estigui a la base de la identitat catalana, no em sembla gens descabellat; crec que molta gent identifica la muntanya "santa" amb la catalanitat i en èpoques de repressió el Virolai era molt més que un cant a la Moreneta. Per altra banda, crec que la identitat catalana és molt anterior a Gaudí.

Tercer. Sembla que Daniel no doni gaire importància a la revista Mètode, que ni tan sols esmenta (diu "es va publicar un primer article a València"), on van publicar perquè aquí (Barcelona) ningú no els volia fer cas. La revista Mètode és una de les millors revistes de divulgació que es publiquen avui dia, tant pel seu contingut com per l'acurada edició. El seu actual director, Martí Domínguez, ha convertit una revista institucional --és una publicació de la Universitat de València-- en una publicació d'excel·lència, que ha rebut diversos premis per la seva qualitat, entre els quals el Premi Crítica Serra D'Or 2009 i el Prisma Especial del Jurado 2009 (premi molt preuat que concedeix la Casa de las Ciencias de A Coruña). Sense desmerèixer la tasca de Sapiens, crec que són dues maneres diferents de fer divulgació i jo prefereixo l'estil de Mètode, encara que no faci mai "descobertes". Quant a l'altra publicació, la de l'IEC (Contributions to Science), els seus objectius i el seu abast són diferents. Va dirigida més aviat al món acadèmic i el fet que es publiqui en anglès respon a un objectiu d'internacionalitat de la recerca i les activitats científiques que es fan a les terres de parla catalana. I en aquest cas, suposo que l'objectiu es va aconseguir, atès que els autors dels dos articles sobre Gaudí i Sant Boi van rebre un premi que es dóna als articles de la revista que han tingut més visites i descàrregues per Internet.

Desitjo molta sort a Daniel en aquesta nova via d'expressió que ha triat (la que barreja textos i imatges). Crec que qualsevol mitjà pot ser bo si assoleix l'objectiu que es proposa l'autor i, en el cas de la divulgació, si manté el rigor científic que la comunicació de la ciència --'ciència' en el sentit més ampli-- requereix.

Quart. Té raó Daniel que, en aquest país --i en qualsevol altre, afegeixo, jo-- és difícil fer ciència de manera independent, sobretot si no es compta amb alguna font d'ingressos. Ho explicava fa anys el químic atmosfèric James Lovelock en un article a New Scientist, en què descrivia com va poder arribar a treballar de manera autònoma gràcies als drets derivats d'alguns invents que havia fet. De tota manera, Lovelock reconeixia que convé mantenir lligams amb el món acadèmic, especialment perquè el treball sigui reconegut. I trencar tòpics establerts --el canvi de paradigma-- sempre és difícil, fins i tot quan es fa des del món acadèmic.

Cinquè. Daniel em pregunta com em vaig assabentar dels articles anteriors al de Sapiens. El de Mètode, perquè és una revista que llegeixo habitualment i que recomano sovint com a model de publicació seriosa de divulgació. Quant al de Contributions to Science, perquè l'edició científica és una de les tasques professionals a què em dedico i de tant en tant col·laboro amb aquesta revista, revistant-hi textos. Si no recordo malament, el secretari científic de l'Institut (el professor Ricard Guerrero) em va passar en el seu moment un dels dos textos sobre Gaudí --o potser els dos-- per revisar. A més, sóc vicepresidenta d'una societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans (la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica) i com que Contributions to Science inclou sovint articles de caire històric, també la segueixo com a lectora (com a autora, hi vaig publicar un article fa un parell d'anys).

Ara, independentment dels punts que tocava Daniel en el seu escrit, voldria afegir-hi alguns comentaris finals:

• Encara que es faci recerca de manera independent, com ha triat ell, hi ha unes normes que caldria tenir sempre presents. I una d'elles és que un treball que ja ha estat publicat, si es torna a publicar, s'ha de fer esmentant-ne la publicació prèvia, cosa que no s'ha fet en el cas del bloc ni crec que s'hagi fet en el cas de l'article de Sapiens (altrament no dirien que és una "descoberta" de la revista). Tenint en compte que un bloc no és una publicació estàtica i que es possible anar-lo ampliant o actualitzar-ne el contingut, aconsellaria a l'autor del bloc "David Agulló Galilea. Investigació Conjunt Modernista Gaudinià", que hi afegís les publicacions que hi ha sobre aquest treball.
• Porto bastants any en el món de l'edició científica i sóc com un gos rastrejador (sabueso) --no sabria dir si més propera a un basset o a un gran rastrejador blau de Gascunya-- amb un olfacte especial per detectar plagis, autoplagis i altres pràctiques poc ortodoxes que alguns autors practiquen, en alguns casos per desconeixement. Per tant, no em va costar gaire recuperar els articles de Mètode i Contributions to Science.
• Atès el ressò que ha tingut la "descoberta" de Sapiens, he de felicitar aquesta revista per la seva capacitat de difusió i de fer-se present en els mitjans de més audiència.

Foto: banc de trencadís del jardí de l'antic Hospital Mental de Sant Boi (Font: Contributions to Science, llicència Creative Commons Attribution 3.0)

Per què no va la gent al cinema?

Els darrers mesos, per diversos motius, no he anat massa al cinema. He de tornar als bons costum d'un film la setmana en pantalla gran. Avui, divendres, a la sessió de les quatre, a la sala del Renoir-Les Corts només érem onze persones. Divendres passat, a les sis de la tarda, un nombre semblant. Fins i tot el dia que vaig anar a veure el darrer film de Woddy Allen, érem quatre gats a la sala. I era la primara projecció que es feia del film, que s'estrenava aquell dia!

Conec gent que no va mai o gairebé mai al cinema. Entenc que hi hagi a qui no li agradi i per això no hi va. El que no comprenc és que hi hagi qui en té molta afició i no hi va, però es descarrega les còpies pirates dels films populars més recents, per veure'ls a casa gratis. En primer lloc, no ho entenc perquè no és el mateix veure un film a la pantalla del televisor, ni que sigui una pantalla gran --de vegades, ni això, ho miren a la pantalla de l'ordinador-- que veure'l en la pantalla del cinema. En segon lloc, perquè si tothom fes el mateix, les sales de cinema haurien de plegar i el cinema s'acabaria.

També hi ha qui diu que el cinema és car. Jo procuro anar-hi en els horaris que a les persones grans ens fan descompte; i per als qui tenen la sort de tenir menys de seixanta anys, hi ha el dia de l'espectador. De tota manera, em pregunto: i no es car el futbol i malgrat això el Camp Nou s'omple gairebé sempre? Com em deia una seguidora de twitter, potser la diferència sigui que, de cinema, no se'n parla cada dia a tots els informatius.

No deixem morir el cinema! Anem al cinema!

La descoberta de "Sapiens"

Ho he sentit en el Telenotícies del migdia, però estava mig endormiscada i he pensat que no ho havia entès bé. Deien que la revista Sapiens havia descobert una obra inèdita de Gaudí a Sant Boi i hi han sortit dos investigadors que hi han treballat. A mi allò em sonava a déjà vu i m'he apuntat els noms dels descobridors per buscar-ne informació.

La cova cascada del manicomi de Sant Boi (de Contributions to Science, Creative Commmons)

Després, ja davant l'ordinador, ve't aquí que una piulada de l'@ARAcultura també en parlava. He llegit la notícia en el web i m'he adonat que, malgrat haver-ho sentit mentre pesava figues després de dinar, ho havia entès bé. La notícia duu per títol: "La revista 'Sàpiens' descobreix una obra inèdita de Gaudí a Sant Boi". I en una entradeta diu:"És un banc de trencadís situat als jardins del Parc Sanitari de Sant Boi, gairebé idèntic al del Parc Güell." Aleshores se m'ha encès la llumeta i he recordat que, això, vaig llegir-ho el 2010, primer en català i després en anglès.

És un treball que es va publicar primer a la revista Mètode, de la Universitat de València, en el número de primavera del 2010. La referència és:

Agulló Galilea D, Barbé D, Martí i Aladern J. Un jardí invisible. Gaudí i el conjunt modernista dels jardins de l'antic manicomi de Sant Boi. Mètode, núm. 65, primavera 2010

Primera pàgina de l'article de Mètode

Després, en va sortir una versió anglesa a la revista Contributions to Science, de l'Institut d'Estudis Catalans. Signa l'article (en poso un enllaç al pdf) només un dels autors:

Agulló-Galilea D (2010) Gaudí and the enigma of the modernsit architechtural ensemble in the gardens of the former Sant Boi Mental Hospital. Contributions to Science 6:41-48

Però avui he vist que David Agulló i Daniel Barbé també van publicar la seva descoberta en un bloc, el 22 de juliol de 2010: "El jardí invisible. Gaudí i l'enigma dels jardins de l'antic manicomi de Sant Boi." L'entrada del bloc duu gairebé el mateix títol que l'article que havien publicat a Mètode; el text és pràcticament el mateix, com també duu pràcticament les mateixes fotografies i il·lustracions. Al final diu:

L’article és una selecció d’escrits de parts de la investigació que començada conjuntament l’any 2001 per David Agulló Galilea, arquitecte; Daniel Barbé Farré, geòleg; i Jordi Martí Aladern, artista; al cap del temps va derivar en texts de dues investigacions elaborades, autònomament i diferenciades, per David Agulló Galilea i Daniel Barbé Farré.

Encara que hi digui que l'article és una selecció d'escrits, crec que haurien hagut d'esmentar l'article de Mètode. Al cap i a la fi ells en són els autors. Per cert, és un bloc en què no hi ha cap més entrada que la de Gaudí i Sant Boi.

De tota manera, no he vist l'article que publiquen a Sapiens i ara penso que potser m'he precipitat i no es tracta del mateix treball, sinó d'alguna recerca posterior que hagi provat que és certa la seva hipòtesi que el jardí del manicomi de Sant Boi havia estat una mena de laboratori per a Gaudí. Si és així, prometo que demanaré disculpes (però seguiré pensant que no és fair play publicar l'entrada del bloc sense esmentar la revista Mètode).

Actualització, 30.07.2011:

a) Em va quedar per citar un article en anglès referent al treball sobre Gaudí i l'antic manicomi de Sant Boi. Vaig buscar-lo a Internet i en localitzar el que vaig citar aquí no vaig recordar que n'hi havia un altre. Però en fullejar avui la revista impresa me n'he adonat i aleshores ho recordat. La referència (amb l'enllaç al pdf):
- Barbé-Farré D (2010) The therapeutic garden: Gaudí and the patients of the former Sant Boi Mental Hospital. Contributions to Science 6:49-57

b) Un dels autors del treball m'ha deixat un comentari extens, amb alguns aclariments sobre el seu treball. Crec que val la pena donar-li més difusió i el publicaré en una altra entrada, amb la meva resposta.

c) Dijous vaig deixar un comentari a la notícia del diari ARA. Els deia que Sapiens no havia fet cap "descoberta", que el treball havia estat ja publicat el 2010. Em va sortir la finestreta de sempre, que diu que el comentari ha de ser aprovat per a la seva publicació, però no els devia agradar perquè, quan escric això, dos dies més tard, el comentari no ha sortit publicat i suposo que a aquestes alçades ja no hi sortirà.

Beatrix Potter i el seu conill

(Actualitzat el 28.07.2017)

No sé si Google deu haver dedicat mai un doodle a Beatrix Potter (1866-1943), però avui seria el dia adient per fer-ho: és l'aniversari del naixement de la creadora de Peter Rabbit. El Conillet Peret és un personatge molt famós en el món anglosaxó que ha fet les delícies de la mainada des de fa més d'un segle. Es va fer també popular en països de parla no anglesa gràcies a les traduccions. Pierre Lapin, el conejo Perico, Pedro o Coelho, Peter Hase, Peter Coniglio, Peter Kanin, Piotrus Królik i Conillet Peret són alguns dels noms que ha rebut en diferents llengües.

Peter Rabbit i altres personatges del món imaginari de Beatrix Potter estan representats també en objectes. La mateixa autora va ser la primera que va fer un nino que reproduïa Peter Rabbit per regalar-lo a una nena. Però aleshores no va trobar cap empresa que volgués fabricar els conillets com a joguina, malgrat que el conillet ja era força conegut.

Beatrix Potter de nena

Si bé Beatrix Potter és molt coneguda com a autora de llibres infantils, poca gent coneix el seu vessant de naturalista. El seu amor per la natura va desenvolupar-se des de la infància, de les llargues temporades que la seva família passava en el camp, on ella i el seu germà Bertram --tenia cinc anys menys que ella-- gaudien de la llibertat que no tenien a la casa londinenca. Recollien plantes per col·lecionar-les i duien a casa --d'amagat-- bolets, escarabats, erugues, eriçons, granotes, peixos, ocells que trobaven morts, pells de serp... Els dibuixaven en uns blocs que es fabricaven ells mateixos cosint fulls de paper.

Beatrix Potter, el 1913 (Wikimedia Commons)

Beatrix Potter, nascuda el 28 de juliol de 1866 en una família benestant de Kengsinton, a Londres, va ser educada a casa per una institutriu. Això va fer que fos una nena solitària, però potser va ajudar-la a desenvolupar la seva fantasia i imaginació i les dots d'observadora de la natura. De jove, les úniques sortides que feia sola eren per anar al Museu d'Història natural de Londres, que era prop de casa seva a South Kensignton. Hi passava moltes hores dibuixant animals i ossos exposats a les vitrines. A casa i quan era d'estiueig amb la família, també dibuixava la natura, centrant-se sobretot en coses petites i detalls com ara l'ull d'un esquirol o algun altre animal o les parts més difícils d'apreciar de plantes, molses, fongs, líquens...

Arran d'una estada a casa d'uns parents que vivien al sud-oest d'Anglaterra i que eren una família molt interessada per la geologia, començant per l'avia, Sophia Hutton, famosa col·leccionista de fòssils, Beatrix Potter també s'hi va aficionar i va començar a dibuixar-ne. Tanmateix, la seva predilecció era per als fongs. Es meravellava de la multitud de formes i colors en què es poden presentar i al llarg dels anys en va dibuixar moltíssims. Els seus pares no hi donaven importància, ho veien com un entreteniment de la noia, un mer passatemps. Tanmateix, el seu oncle Henry Roscoe (1833-1915), químic de nomenada que es relacionava amb altres científics, va adonar-se de la vàlua dels dibuixos de Beatrix i dels coneixements profunds de botànic que la seva neboda havia adquirit a còpia de llegir i d'observar la natura.

L'oncle va acompanyar Beatrix al Jardí Botànic de Kew, que és al sud de Londres, per presentar-li el director i altres botànics perquè els mostrés els seus dibuixos, en jutgessin la qualitat --que ell pensava que en tenien molta-- i assessoressin la noia sobre la finalitat que els podia donar. (La il·lusió de Beatrix hauria estat reunir els dibuixos de fongs en un llibre, però duent a terme el projecte amb la col·laboració d'algun expert en micologia.) Sengons va escriure la mateixa Beatrix en el seu diari, les visites que va fer a Kew amb el seu oncle van ser decebedores. Els erudits de la botànica que hi treballaven no confiaven en els botànics aficionats i encara menys en una jove que va exposar-los algunes idees extravagants que s'havia fet sobre la propagació de les espores de les molses o sobre l'origen dels líquens (idees que posteriorment s'ha sabut que eren encertades).

El fet que fos una dona i que no tingués estudis, va deixar-la al marge de la ciència oficial, i el seu treball de naturalista, tot i que fos molt acurat, no va ser reconegut fins bastants anys després de la seva mort. Des d'aquella experiència frustrant al jardí botànic haurien de passar més de seixanta anys fins que els dibuixos de fongs de Beatrix Potter van il·lustrar un llibre científic. Walter Philip Kennedy Findlay (1904-1985), micòleg que va presidir la Societat Britànica de Micologia, va descobrir el treball de naturalista de Beatrix Potter i va comprovar la fidelitat a la natura dels seus dibuixos. El 1967 va sortir el llibre sobre bolets d'una sèrie de llibres sobre la natura (Wayside and Woodland Fungi), amb el text de Findlay i 59 il·lustracions de Beatrix Potter.

Malauradament, quan es va publicar el llibre que Beatrix hauria desitjat veure imprès, ella feia més vint anys que era morta. Va morir el 22 de desembre de 1943. Amb la seva mort va desaparèixer una dona que va triomfar com autora i il·lustradora de llibres infantils, que avui dia segueixen publicant-se, però que va passar desapercebuda en una activitat científica en què hauria pogut destacar si les circumstàncies haguessin estat diferents. Les cartes que va escriure i s'han conservat i les notes del seu diari revelen la profunditat dels seus coneixements i la innovació d'algunes de les seves idees.

Potser us interessarà:
- El Conillet Peret de Beatrix Potter (aquest bloc, 02.10.2008)
- Beatrix Potter: molt més que un conill. A: M. Piqueras (2004) Cròniques de l'altra veritat. Ed. Rubes, pp. 26-47
- Beatrix Potter. Victoria and Albert Museum
- Els contes de Beatrix Potter. Projecte Gutenberg. Recull de contes en diversos formats. Per exemple, un en html i amb els dibuixos de l'autora: The Tale of Benjamin Bunny

La "barcarola" dels meus records

T'adones que ja tens més camí fet que no pas te'n queda per fer quan qualsevol cosa et desperta records. Cada dia trobo algun motiu per recordar el temps passat, de vegades amb nostàlgia, d'altres amb tristesa, però també pot ser un record divertit o amable.

Ahir, com sovint després de dinar, estava pesant figues davant la caixa tonta, mentre feien preguntes als concursants del programa Saber o ganar; un programa sense pretensions que consisteix a respondre preguntes sobre temes diversos de cultura general. Una de les seccions del concurs es diu "La parte por el todo" i els concursants han d'endevinar el tot, a partir de les parts que els van presentant en successius programes. Ahir anava de música i els feien escoltar un fragment d'un obra només a partir d'alguns instruments. Ningú no ho va encertar (ho han encertat avui), però jo vaig saber immediatament de quina obra es tractava. Aquells acords em van fer retrocedir en el temps fins a la infància, quan vaig veure una pel·lícula que mai no he oblidat. La música que sonava era la Barcarola de Els contes de Hoffmann, ópera d'Offenbach que va ser portada al cinema el 1951:
 


Amb la perspectiva del temps, penso que és curiós que el meu pare i la meva mare em portessin a veure aquest film, que era una òpera duta a la pantalla, quan cap dels dos tenia profunds coneixements musicals ni un interès especial per l'òpera, i segurament mai no havien anat al Liceu. Potser perquè en aquell temps l'òpera es veia com un espectacle de rics i el Liceu un lloc on molta gent --gent benestant-- anava perquè la veiessin.

Dels contes de Hoffmann, recordo especialment el d'Olympia, la nina mecànica que Hoffmann creu que és una noia i se n'enamora perquè la veu a través d'unes ulleres màgiques que fan que la vegi com si fos real. L'amo de la nina li ha d'anar donant corda perquè no es quedi quieta. No recordo l'argument del conte on sona la barcarola, però la música em va quedar gravada en la memòria i mai no l'he oblidat. Per cert, també sonava en el film La vita è bella, de Begnini, en el camp de concentració:



Quan es va estrenar el film a Barcelona --en el cinema Alcázar, a la rambla de Catalunya-- La Vanguardia va dir:

El cine ha captado para sí esta obra maestra y la ofrece con todas sus prodigiosas posibilidades: fantasía, lujo, riqueza, intérpretes geniales y músicos eminentes; todo al servicio de este film tan extraordinario y tan bello, que encanta y deleita, que emociona y entusiasma a un tiempo.

La Vanguardia, 21.01.1954, p. 16

En aquella nena de nou anys que jo era, el film va complir les expectatives del diari: li va encantar, la va delectar, la va emocionar i la va entusiasmar a un temps. Potser per això, cinquanta-set anys després de veure el film encara el recordo.

Correu recalcitrant

Havia estat bastant de temps tranquil·la pel que fa al correu brossa. A penes me n'arribava i els pocs que arribaven ho feien amb la flama al costat que indica que alguna cosa fa pensar que es tracta de correu brossa. Últimament, però, me'n torna a arribar bastant. De tota manera, no tant com en el passat, que recordo èpoques en què diàriament havia de llençar a la paperera dotzenes de correus brossa.

Però ara em trobo amb un problema: els correus brossa recalcitrants. Quan els vull eliminar de la bústia del correu entrant, n'hi ha que es fan els desentesos i continuen allà. És impossible; tant si marco "suprimeix el missatge" com "mou a la paperera", l'acció no es duu a terme. A més, tan bon punt marco aquesta acció, en comptes de veure's emmascarat el correu que vull eliminar, el que es veu fosc és el que el precedeix a la bústia. Al mateix temps, la negreta del correu brossa, que indica que és un correu sense obrir, desapareix. Si m'entren molts correus recalcitrants, acabaré tenint la bústia farcida de correu no desitjat.

Un altre misteri de la informàtica!

Sobre la placa catalana a Split

No em refereixo a cap placa que hagin pogut posar a Split perquè hi ha anat el Barça a jugar. És una petita placa de ceràmica que hi ha en aquella ciutat dàlmata, amb una inscripció en català que diu "Per be d fer". Me'n va enviar la fotografia una amiga que havia estat a Croàcia i li va cridar l'atenció. Ho vaig tractar en aquest bloc fa prop de dos anys i em van quedar algunes incògnites per resoldre, especialment el significat d'una pintada que deia "ISPOD URE" en la part baixa de l'arc on es troba la placa catalana.

Inscripció en català a Split (foto: S. Kovács)

Pintada en croata (foto: K. Shashok)

Fa uns dies, un comentari deixat en el bloc per un lector m'ha aportat més informació sobre aquella placa i sobre la frase que jo no sabia desxifrar. Copio aquí el comentari de Zsigmond Kovács:

Benvolguda lectora corrent:
Acabo de tornar d'un viatge a Dalmàcia i jo també vaig descobrir i fotografiar la "rajola catalana de Split", prop de la Porta Ferrea del Palau de Dioclecià.
Després d'una petita recerca, crec que puc contestar la teva pregunta i aclarir el teu dubte sobre el significat de la frase.
"Ispod ure" vol dir "sota el rellotge" (el nominatiu és ura i vol dir tant hora com rellotge) i és simplement el nom del primer tram del carrer principal que travessa el palau en el sentit oest-est i que pren el seu nom d'una torre de rellotge romànica que hi ha en aquest lloc.
Pel que fa al significat de la frase que es troba a la rajola, estic d'acord amb tu que la interpretació del Sr. Arturo Zaragoza Catalán (un arquitecte valencià i "Académico de Número de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando") no té gaire sentit. Jo crec que la clau és que penúltima paraula no és "de" amb una emissió de la "e" sinó "a": "Per bé a fer", és a dir, "per fer bé", en català actual. Googlejant una mica, es troba aquesta cita del Tirant lo Blanc: "Donchs, cascú deu fer sforç per bé a fer, e donem la batalla e siam vençedors", a més de tot un tractat sobre l'ús de les preposicions en el Tirant on també hi surt: http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/12593621998034850754624/p0000001.htm.
Ben cordialment,
Zsigmond Kovács
enginyer de camins

Una altra persona --Candide-- m'ha deixat alguns enllaços a fotografies que amplien la informació de Zsigmond i sobre la paraula ura diu:

Ura, per cert, és dialecte de Dalmàcia. L'influència de l'antiga llengua dàlmata encara té molta presència. Rellotge/hora en croata estàndard és "sat". Tot i que "ura" s'accepta també més avui en dia per diferenciar-se de la modalitat més aviat sèrbia, que es basa (a més a més) en la paraula turca "saat". Ajuda, per cert, que al nord de croacia es torna a dir "ura", com també a Eslovènia.

Per si algú és va quedar amb la mateixa curiositat que jo fa dos anys, m'ha semblat adequat fer una entrada al bloc amb aquestes explicacions.

Si voleu veure l'entrada original:
- Placa catalana a Croàcia (23.09.2008)

Torna l'antisemitisme?

Ho llegeixo a La Repubblica, un diari italià que considero seriós i que no titllaria de sensacionalista. Circula per Itàlia una llista amb els noms de professors universitaris, de magistrats, de professionals ocupats en activitats diverses que es diu que són jueus, i també de restaurants, carnisseries, pastisseries que són propietats de jueus. El propòsit d'aquesta llista és que siguin boicotejats.

"Fora l'escòria jueva de la universitat i del poder" és el títol d'una entrada en el bloc de Dagoberto Bellucci, italià convertit a l'Islam, amb idees nazis i ultradretanes i resident al Líban (no vull posar l'enllaç al bloc d'aquest home, per no fer-li propaganda de cara als cercadors, però és fàcil de localitzar). Aquesta entrada inclou una llista de professors i professores d'universitat que, segons Bellucci, formen un grup de pressió jueu en el món acadèmic.

En una altra entrada del mateix bloc inclou una llista de juristes que diu que diu que formen una camarilla que instrumentalitza les institucions jurídiques de l'Estat italià mitjançant la persecució judicial contra els qui ells o representants polítics d'altres països que resideixen a Itàlia consideren enemics del sionisme, és a dir, d'Israel. Diu Bellucci que, a més d'actuar afavorint els interessos específics de la minoria ètnica sionista que resideix a Itàlia, s'aprofiten de les institucions italianes per defensar els interessos d'un estat estranger (es refereix de nou a Israel).

Les entrades del bloc de Bellucci són visibles només en part. Per poder-les llegir senceres, cal registrar-se abans. No ho he fet, però. N'he tingut prou a llegir el que hi ha a la part visible de diverses entrades per adonar-me de quin peu calça aquest home.

En molts països europeus la societat ha passat, en unes dècades, de ser pro-jueva a desenvolupar un sentiment antisemita que comença a recordar els inicis del nazisme. Quan jo era estudiant, la il·lusió de molts joves era anar a passar una temporada en un quibuts a Israel (això era abans que l'experiència demostrés que la vida en el quibuts --o en una comuna hippy-- potser resolia molts problemes, però també en creava d'altres). Ara en canvi, Israel --i de retruc el poble jueu --és vist com l'origen de tots els mals del món. A l'altre costat, el poble palestí és el bo de la pel·lícula.

Jo no estic a favor --ni de bon tros-- del Govern israelià, i conec jueus --dins i fora d'Israel-- que tampoc hi estan a favor. Però em molesta la manca d'objectivitat de qui, pel fet que una persona sigui jueva --visqui o no a Israel-- la fiqui al mateix sac que al Govern d'aquell país.

Quan el febrer de 2001 hi va haver eleccions generals a Israel, em trobava a Eilat (al sud d'Israel) per participar en una reunió científica. Alguns israelians van faltar a una part de la reunió perquè havien anat als llocs on estaven empadronats a votar --no era possible votar per correu. Temien que pogués sortir elegit Ariel Sharon i pensaven que no votar era un vot més a favor de Sharon. Malauradament, no els va servir de res i Sharon va guanyar les eleccions.

Un d'aquells investigadors israelians va venir després a Barcelona, a una reunió d'un projecte europeu en què ell participava. Hi havia investigadors de diversos llocs d'Europa i un d'ells era un palestí que treballava amb un equip de recerca d'un país centro-europeu. Em va impressionar com es van saludar: en silenci, es van fer una abraçada que crec que deia més que qualsevol paraula que haguessin pogut pronunciar.

Roald Hoffmann a l'Institut d'Estudis Catalans (2008)

Alguna vegada he explicat l'experiència de Roald Hoffmann, químic nord-americà d'origen polonès-ucraïnès i premi Nobel de Química 1981. Durant la seva infantesa, Hoffmann va viure en un gueto, en un camp de concentració i també amagat, amb la seva mare, a les golfes d'una escola ucraïnesa i, en acabar la II Guerra Mundial, en alguns camps de refugiats en diversos països europeus. Una infància així pot fer de la persona que l'ha patit un ésser violent, però en d'altres, com ara Hoffmann, l'efecte és el contrari. Hoffmann és un home pacífic que estic segura que pateix veient la incomprensió entre els pobles israelià i palestí. El seu pacifisme i el desig d'apropament de jueus i palestins el va empènyer a desenvolupar el projecte "Enllaços químics". És una iniciativa semblant a la que va moure Daniel Barenboim, director d'orquestra i pianista argentí d'origen jueu, i Edward Said, escriptor nord-americà d'origen palestí, a fundar la West-Eastern Divan Orchestra, un taller de música clàssica per a joves àrabs i israelians.

El projecte de Hoffmann, que ha desenvolupat --que jo sàpiga, en dues ocasions-- amb Pere Alemany, professor de la Universitat de Barcelona, consisteix en l'organització d'un taller de química teòrica i química computacional quantitativa per a joves investigadors i investigadores al voltant dels trenta anys, de diversos països de l'Orient Mitjà, entre els quals Palestina i Israel. Després del taller que van organitzar a Petra (Síria) el 2006, Pere Alemany va explicar-me que la convivència i el treball conjunt durant una setmana estimulen l'apropament entre persones que la història, la política i la religió han anat separant. Estava molt satisfet de veure que les llargues converses entre els participants els feien descobrir que són moltes més les coses que els uneixen que aquelles que els separen.

Com vaig escriure la primera vegada que vaig explicar aquesta experiència per escrit [Química per la pau, Avui, 06.02.2006], "és cert que una flor no fa estiu. Però tant de bo brotessin moltes flors com aquesta, que ens portessin una primavera plena d'esperança." Malauradament, els fets dels darrers anys i notícies com la llegida en el diari La Repubblica, deixen molt lluny l'esperança que podíem tenir a començament del 2006.

Potser us interessarà:
- Nobel laureate leads lessons in bonding --chemical and otherwise-- in the Middle East (by Lauren Gold, 23.03.2006) ChronicleOnline, Cornell University
-  Roald Hoffmann, ciència, art i pau (aquest bloc, 11.07.2008)

"What Catalans Want"

The main problem is that no-one seems to know about us. Nobody knows about our problems. People think we are just Spaniards with a stupid tendency to complain about things all the time. [...] Here it seems to be a taboo to let anyone know that Gaudí was in favour of Catalan independece or that he was arrested for speaking in Catalan. Maybe if these things were explained, people would have more of an insight into what is going on here.

(El principal problema és que ningú no sembla saber de nosaltres. Ningú no sap dels nostres problemes. La gent creu que no som més que espanyols amb una tendència estúpida a queixar-se de coses tot el temps [...] Aquí sembla ser un tabú fer saber que Gaudí estava  a favor de la independència catalana o que el van detenir per parlar en català. Potser si aquestes coses s'expliquessin la gent tindria una idea millor del que està passant aquí.)

Són paraules de Moisès Broggi recollides en el llibre What Catalans Want. Could Catalonia become Europe's next state?, de Toni Strubell i Trueta, que ahir es va presentar a l'Institut d'Estudis Catalans. La finalitat del llibre és fer conèixer la realitat catalana al món i això, Strubell ho ha fet mitjançant entrevistes a diversos personatges catalans i també alguns de no catalans residents a Catalunya (excepte Helena Buffery, professora de català a Birmingham i Cork).

Les entrevistes estan agrupades en sis temes: país, economia, memòria, cultura, mitjans de comunicació i visions estrangeres. Entre les persones entrevistades, n'hi ha que són molt conegudes, fins i tot en àmbits molts allunyats del catalanisme, com Jordi Pujol, José Montilla, Joan Laporta o Xavier Sala-Martín. D'altres són també molt populars, però en un àmbit més restringit, com ara Eliseu Climent, Joan Solà, Vicent Partal o Matthew Tree. I d'altres són persones els noms dels quals potser desconeix molta gent fora del seu àmbit fins que els troba en aquest llibre. No he tingut temps més que de fullejar-lo, però crec que la seva lectura pot interessar molta gent, fora i dins de Catalunya i que el llibre respon molt bé a l'objectiu de Strubell, de fer conèixer a qui el llegeixi la situació i aspiracions del poble català. A més, és una obra molt ben editada, amb fotografies molt bones de les persones entrevistades fetes per Lluís Bruner.

What Catalans Want compleix una finalitat semblant a la que va moure l'avi de Toni Strubell, Josep Trueta i Raspall (1897-1977) quan va escriure The Spirit of Catalonia, que va publicar-se el 1946. Trueta, exiliat al Regne Unit, on va ser catedràtic de Cirurgia i Ortopèdia, va escriure aquell llibre per explicar el seu país d'origen als seus amics del país d'acollida. La diferència entre el llibre de Trueta i el del seu nét, és que Trueta explica el seu país a través de la història, mentre que Strubell ho fa a través de la realitat d'avui dia. Crec que són dues obres que es complementen i que, en el fons, la que ahir es va presentar podria considerar-se una continuació de l'anterior.

Si ahir ens recomanaven que compréssim el llibre per regalar-lo a persones de fora que coneguem, jo hi afegiria que, amb aquest llibre, incloguéssim l'edició facsímil de The Spirit of Catalonia (publicada per l'Institut d'Estudis Catalans) o bé una nota amb l'adreça d'Internet on es pot descarregar en pdf, gràcies a la digitalització que el 2005 en va fer la família Trueta, amb la col·laboració de Vilaweb.

Web del llibre What catalans want: http://www.whatcatalanswant.cat/

Potser us interessarà:
- Trueta al Teatre Nacional de Catalunya (aquest bloc, 27.01.2009)
- Un tast de la vida de Trueta (aquest bloc, 21.02.2009)

La gent és transgressora en els museus?

Llegeixo en el web Cara B, de Barcelona Cultura, un comentari sobre l'exposició "Radicalment emancipats", en què l'autora de l'exposició tracta del comportament dels visitants en el museus i diu que ens agrada molt "fer coses que no estan permeses com tocar els quadres o inclús robar".

No sé si hi ha gaire gent que es dediqui a robar coses dels museus --jo no ho he vist mai--, però que hi ha visitants que intenten tocar els quadres, n'estic segura. A mi mateixa, en més d'una ocasió m'hauria agradat posar la mà damunt d'alguna pintura per sentir-ne directament la textura, però sempre m'he reprimit. Potser més que tocar un quadre, m'hauria agradat tocar les escultures de Henry Moore exposades a CaixaForum el 2006. Eren formes polides i arrodonides fetes de fusta de noguera, d'om, de marbre, travertí, bronze... Crec que, si el públic les hagués pogut tocar,  hauria estat una altra manera d'apreciar l'obra d'art.

Però la transgressió que vaig considerar necessària --si és que va ser una transgressió-- per poder apreciar del tot l'obra exposada va ser bufar sobre uns mòbils d'Alexander Calder en una exposició antològica d'aquest escultor que es va fer a la Fundació Miró fa potser quinze anys. Vaig pensar que el moviment de les peces de les escultures formava part d'aquelles obres d'art i que, observar-les estàtiques era com contemplar un quadre de Sorolla a les fosques. Vaig començar a bufar en algunes de les peces per veure com es movien. Altres persones que visitaven l'exposició van imitar-me i l'obra de Calder en aquella sala de seguida va manifestar-se en la seva esplendor. Després vaig pensar per què no les instal·laven amb algun ventilador que les mantingués en moviment.

Quan vaig anar per primera vegada al Guggenheim de Bilbao, en una sala hi havia també alguns mòbils de Calder. Vaig recordar com guanyaven quan eren en moviment i m'hi vaig apropar i vaig començar a bufar. Immediatament una segurata em va dir que no ho fes, que les obres del Museu no es podien tocar. Li vaig respondre que jo no havia tocat cap obra, únicament bufava perquè se'n moguessin les peces, que allò eren escultures "mòbils" i si les mantenien "immòbils" no es podia apreciar una part de l'obra. La dona devia pensar que li volia prendre el pèl i es va enfadar. Com que jo anava amb una amiga de Bilbao que em va semblar que se sentia incòmoda amb la situació, vaig deixar de bufar i a partir d'aquell moment vaig contemplar els "immòbils" de Calder.

Entenc que en els museus hi ha d'haver unes normes que cal respectar, però no crec que tocar una escultura massissa de Moore o bufar sobre un mòbil de Calder hagin de fer perillar les obres d'aquests artistes. Posaria la mà al foc que, si deixeu la mainada que bufi sobre els mòbils de l'escultor nord-americà per veure'ls en acció, recordaran la visita al museu d'una altra manera.

Actualització, 22.07.2011
Potser sigui casualitat --o no, tenint en compte que Calder va néixer un 22 de juliol-- que tres dies després que jo tractés aquí de Calder i els seus mòbils, Google li hagi dedicat avui un doodle.

Foto: Mòbil de Calder al Hirshhorn Museum de Washington DC (autor: Gryffindor 2007; domini públic)

"It's tradition..."

Dels països àrabs que he visitat --pocs: Egipte, Líbia i Qatar-- on he vist les dones més tapades ha estat a Qatar. De tota manera hi havia moltes gradacions, des les que anaven completament a l'estil occidental fins les que duien també la cara tapada, com aquestes:

Dones a l'entrada del Museu d'Art Islàmic de Doha (Qatar)

De tota manera, com que només un 30 per cent de la població és nadiua, és possible que moltes dones que no anaven de negre i amb el cap cobert fossin estrangeres residents en el país. El darrer dia vaig anar a visitar el soc i la majoria de dones que hi vaig veure vestien així:

Dones en el soc de Doha

Tenint en compte que a aquella hora (mitja tarda) la temperatura encara fregava els 40 graus, anar de negre de cap a peus no deu ser molt agradable. Els homes, en canvi, vestien de blanc, molt més adient per a aquell clima.

Homes en el soc de Doha

Quan vaig visitar el Museu d'Art Islàmic, ens va guiar una noia del país i també anava de negre de cap a peus. Vaig preguntar-li per què les dones vestien de negre, un color que absorbeix els raigs solars i fa que la calor es noti molt més. Amb una cara de circumstàncies em va respondre: "It's tradition..."

La de bestieses que es fan en nom de la tradició! I vestir de negre no és la més grossa.

Fotos: M. Piqueras (juny 2011)

A la taula i al llit...

"A la taula i al llit, al primer crit", diu el refrany. La Isis no necessita que li diguin que el dinar és a taula. El seu olfacte l'avisa abans i tot, quan l'olla o la cassola encara són al foc.

 No m'agrada que els animals vagin pels llocs on es menja, però què has de dir a una gata amb qui fa tants anys que convivim que és com si fos un membre més de la família? Avui dubtava si farà dinou o vint anys i he buscat el seu "carnet": a la tardor en farà dinou.

La Isis té la salut delicada --també la tenim els qui, a casa, estem envellint amb ella-- i li cal medicació i un règim alimentari especial. La seva vista no és el que era --la meva tampoc-- i ja no és aquella gata que corria amunt i avall, que em provocava perquè féssim carreres per la casa (el cert és que jo tampoc sóc la mateixa i fer carreres ara em costaria potser més que a ella), però segueix sent la gateta manyaga que vol estar sempre acompanyada i que ella també ens fa companyia; que em ve a buscar al despatx quan li sembla que ja és la meva hora d'esmorzar o de sopar o, al contrari, que vol que vagi cap al despatx quan ella té ganes de ser-hi. Passa moltes hores mirant per la finestra des de l'interior d'una caixa de sabates on, quan té ganes de dormir, s'ajeu i entortolliga com una ensaïmada rectangular. Als matins també té l'hora del sol; si la porta del balcó és tancada, demana que l'hi obrim per sortir.

Dinou anys per a una gata són molts anys. No sé quant de temps podrà encara fer-nos companyia. Espero que, quan arribi el moment en què hagi de deixar-nos, el trànsit sigui tranquil, com si s'hagués ficat dins la caixeta a tocar de la finestra i hagués decidit no sortir-ne més.

"Nada ni nadie podrá contra nuestro pueblo..."

Un altre 18 de juliol, trist aniversari del cop d'estat de 1936, que gairebé tres anys més tard va acabar amb el Govern legalment constituït. He fullejat virtualment La Vanguardia de l'endemà d'aquell funest dia i sembla com si el diari no volgués donar massa importància als fets del dia anterior. En la primera pàgina, dedicada a informació catalana, es parla del cop d'estat, però sense explicar de què es tracta. El conseller de Governació havia parlat amb la premsa el 18 a la tarda i els va dir que la nit anterior havia romàs en el seu despatx, sense anar a dormir. "En Cataluña no se ha registrado ningún hecho anormal, y nosotros estamos dispuestos a defender el régimen y contamos con la gran mayoría del pueblo. Tenemos las fuerzas necesarias para hacerlo respetar y n o toleraremos que se nos dispute este derecho nuestro."

En la mateixa pàgina, hi ha més notícies que informen que tot és tranquil a la Comandància Militar i la Guàrdia Civil, com també a l'Auditoria i la Fiscalia. Una nota de la Generalitat, però, indica que el secretari particular de la Presidència va informar la premsa que "el señor Companys le había encargado manifestara a los representantes de la prensa que por razones perfectamente explicables se excusaba de recibirles en el día de ayer [18 de juliol]".

També en aquella pàgina es reprodueix el missatge que el president de la Generalitat va pronunciar per la ràdio el vespre del 18 de juliol. Companys tampoc va fer referència explícita al cop d'estat, tot i que diu que "[e]l orden en Cataluña es completo y si en cualquier momento los elementos fascistas quisieran alterarlo las autoridades responderían con rigurosa eficacia".

I acaba dient:

Nada ni nadie podrá contra nuestro pueblo ni contra la democracia progresiva de la República, que saldrà de esta prueba más fortalecida y superada.
Salud Catalanes. El grito de siempre, con  la emoción de siempre:
¡Viva Cataluña! ¡Viva la República!

Malauradament les previsions de Companys no es can complir. La democràcia va trigar gairebé quaranta anys a recuperar-se. I la República va desaparèixer.

Avui dia, però, encara hi ha qui celebra aquella data. En un web que no enllaço perquè no m'agradaria fer-los propaganda --té com a subtítol "Nosotros te contamos lo que todos callan"--, parlen del "día del alazamiento militar que decapitó la república asesina y marxista que pretendía destruir la nación." I hi deixen comentaris com ara "lástima que no se vuelva a repetir algo así en la vida" o "...ojalá pueda volver a vivirlo, hoy más que nunca".

Potser us interessarà:
- 18 de juliol, panem et circensem (aquest bloc, 18.07.2009)
- Aquells 18 de juliol (aquest bloc, 18.07.2010)

Un premiat pels drets humans, a la presó

La gent diu que és inútil intentar canviar el món. Però, si no ho provem, canviarà?

Jonathan Mann (1947-1998)

Kamiar Alaei

El 16 de juny de 2011 --ahir va fer un mes-- un metge iranià de 37 anys que està fent el seu doctorat en salut pública als Estats Units recollia a Washington (EUA) el premi Jonathan Mann per la Salut Global i els Drets Humans, que l'organització Metges pels Drets Humans (Physicians for Human Rights), juntament amb altres institucions, concedeixen anualment per destacar el lligam entre la salut i els drets humans. Qui recollia el premi era Kamiar Alaei, però el premi no era per a ell sol, sinó compartit amb el seu germà Arash, de 42 anys, també metge. Malauradament, Arash no va poder anar a Washington a recollir el premi perquè és a la presó d'Evin, a Teheran, on el seu germà també va està pres fins fa uns mesos.

El Govern de Teheran mai va veure amb bons ulls que aquests dos metges viatgessin pel món assistint a reunions sobre la sida i encara menys que participessin en programes de lluita contra aquesta malaltia. El 2004, l'organització Mundial de la Salut va considerar com a model de bones pràctiques a L'Orient Mitjà un programa que Arash Alaei supervisava per prevenir i tractar la sida a Iran. Però a l'Iran, com en alguns altres països musulmans, no volen reconèixer l'existència de malalties que es consideren pròpies de grups que viuen al marge de la llei com ara drogoaddictes, homosexuals o prostitutes. (Només cal recordar la resposta que va donar el president iranià el 2008 quan els mitjans nord-americans van preguntar-li sobre el tractament que en el seu país rebien les dones i els homosexuals; va respondre que les dones iranianes tenen molta llibertat i que, a diferència dels Estats Units, a l'Iran no hi ha homosexuals.)

Arash Alaei

El 2008, els germans Alaei van ser detinguts quan havien de viatjar al congrés anual sobre la sida i la immunodeficiència, que aquell any va fer-se a Mèxic. Durant un temps van estar detinguts sense càrrecs. De què podien acusar-los?, de voler ajudar les persones malaltes de sida o d'intentar prevenir que la malaltia s'escampés?  Finalment el govern iraià els va acusar de cooperar amb els Estats Units per atemptar contra la seguretat nacional iraniana, per fer propaganda contra el sistema i per pertànyer a grups hostils al sistema. Van ser jutjats a porta tancada i condemnats a tres anys de presó (Kamiar) i sis anys de presó (Arash). Kamiar que ha estat molt prudent en les seves declaracions per tal de no perjudicar el seu germà, confia que, en no haver estat mai condemnat per cap altre "delicte", Arash pugui sortir aviat de la presó.

Casos com el dels germans Alaei es produeixen de tant en tants en països que no respecten els drets humans (i malauradament també en països democràtics, però ja seria una altra història). A través del periodista Michele Catanzaro (italià resident a Barcelona), m'assabento del cas d'Omid Kokabee, jove físic iranià que va treballar a l'Institut de Ciències Fotòniques de Barcelona del 2007 al 2010, any en què va traslladar-se a Austin (Texas) per fer el doctorat en física experimental.

Durant les vacances de Nadal de 2010, Omid va anar a l'Iran a visitar la seva família i no va tornar a Austin ni va posar-se en comunicació amb el seu cap o els seus companys en aquella universitat. A través d'una revista en línia de l'oposició iraniana es va saber que Omid era a la presó acusat de conspiració. Ahir, 16 de juliol era la data fixada per començar el judici a Omid, contra el qual s'han presentat càrrecs per comunicar-se amb un govern hostil i per guanyar diners il·legalment. Sembla ser que l'haurien acusat de rebre diners dels serveis d'intel·ligència nord-americans per passar-los informació sobre el programa nuclear iranià. Malgrat l'acusació, el treball de recerca d'Omid no té res a veure amb l'energia nuclear.

Estarem pendents de les notícies que arribin de Teheran sobre el metge encara empresonat i sobre el judici del jove físic.

Actualització, 26.07.2011

A la secció "Nature News" de la versió en línia de la revista Nature han publicat aquesta setmana una entrevista a Kamiar Alaei. Li han fet durant el congrés sobre la sida que es va celebrar a Roma la setmana passada, on Kamiar recollia signatures de suport per demanar l'alliberament del seu germà.

Potser us interessarà:
a) sobre els germans Alaei
- Iran, medicina i drets humans (aquest bloc, 24.09.2008)
- Els germans Alaei, condemnats a l'Iran (aquest bloc, 27.01.2009)
- In Iran, a brotherhood of doctors and patients  (Tina Rosenberg, NY Times, 20.06.2011)
- Iran: Dr. Kamiar Alaei free; his brother, Dr. Arash Alaei, is still in prison in Iran: Health professional Action Update. Amnesty International, 24.06.2011

b) Sobre Omid Kokabee
- Missing physicist may have been jailed in Iran (Michele Catanzaro, Nature News 16.05.2011)
- Iranian physics student faces trial for spying (Michele Catanzaro, Nature News 15.07.2011)

Mirant enlaire per Salamanca

Coses vistes mirant enlaire per Salamanca:

Església de San Martín

Calle San Blas

La casa de las conchas

Catedral nova, cúpula

Voltes del transsepte i cúpula de la Catedral nova

Fray Luis de León

Detall del claustre del Colegio Fonseca

Colegio Fonseca, sostre del vestíbul d'entrada

Fotos: M. Piqueras (12-14.07.2011)

Curiositats urbanes castelloleoneses

Vist a l'estació de tren de Peñaranda de Bracamonte (no sé què hi deu haver dins, però no crec que sigui roba interior femenina):

En una de les portes de la Catedral de Salamanca hi ha un astronauta. El van esculpir quan van restaurar-la per deixar constància a futures generacions que la restauració va fer-se en l'època dels astronautes:

Prop de la catedral de Salamanca hi ha una botiga d'artesania charra on, entre altres coses, venen  polseres màgiques, com aquesta polsera de la amistaz:

L'artesania charra sembla que s'ha inspirat en Gaudí per a fer algunes figuretes:

Voleu aprendre a tallar pernil? Un curset només costa 420 euros. Suposo que es deu practicar amb el millor pernil ibèric existent:

Vist en una botiga de menjars preparats i servei de catering:

Tot i que prorroguen l'apertura, la botiga és tancada.

Fotos: M. Piqueras (12 i 13 juliol 2011)

"Paren que aquí vive gente"

Si fa poc vaig descobrir els lipdubs, avui he descobert els flashmobs.Aquest matí, a l'estació de Chamartín, de Madrid, m'he trobat amb un espectacle inesperat.  En el vestíbul, un home d'accent argentí donava instruccions  un grup de persones al costat d'un munt de caixes apilades. Era clar que es tractava d'una filmació i he pensat que potser preparaven un lipdub, tot i que em semblava que per a un lipdub era molt poca gent.

A un costat del vestíbul he vist una taula amb uns cartells on hi havia gent --periodistes-- que recollien unes carpetes. La noia de la taula m'ha explicat de què es tractava: era un flashmob, una mobilització espontània convocadaa través de xarxes socials per cridar l'atenció per algun motiu. En aquest cas, el flashmob tenia nom, "Paren que aquí vive gente", i volien cridar l'atenció sobre la fam en el continent africà mentre que els seus recursos naturals són explotats per empreses de països rics.

Després que el director del flashmob expliqués als participants que havien de fer, ha començat la performance. S'han dispersat per l'estació i se'ls podia veure fent coses diverses, que cridaven l'atenció. Al mateix temps hi havia càmeres que els anaven filmant i també els feien fotos. Abans d'agafar el meu tren cap a Salamanca, encara me n'he trobat uns quants participants en el flashmob:

Aquest flashmob ha estat convocat per l'ONG Vetertinaris Sense Fronteres i té presència a Facebook, amb el nom Paren que aquí vive gente.

Fotos: M. Piqueras, 12.07.2011

Una atzavara... un mar ben blau... una blavor de cel

Voldria que el perfum de blanca rosa

ofegués la luxuria d'aquell nard.

Voldria que el meu cor que ja no gosa,

per l'amor no cregués que és massa tard.

Una vela només, i una atzavara;

un mar ben blau i una blavor de cel;

una joia callada i ben avara,

i l'aquietament de tot anhel.

Rosa Leveroni (de Desig)

L'atzavara (Agave americana) és una planta molt habitual a la Mediterrània, tant de manera feréstega com cultivada per a usos diversos. Tanmateix, és originària d'Amèrica, segurament de Mèxic, on es cultiva per a produir tequila. (De les plantes que s'aclimaten a llocs diferents d'aquells dels quals provenen. se'n diu que són 'naturalitzades'.)

Una característica de l'atzavara és que només floreix un cop a la vida, però ho fa de manera molt espectacular, amb una panícula que pot fer 6 o 7 metres d'alçada o encara més (una panícula és una inflorescència formada per un eix amb branques que es ramifiquen de nou formant raïms). Després la planta mor.

El maguey, nom que donen a l'atzavara en diversos països del continent americà, està considerada una planta medicinal. El cubà Juan Tomás Roig, en el llibre Plantas medicinale, aromáticas o venenosas de Cuba (Ed. Científico-Técnica, La Habana, 1992) cita un altre botànic (Drury) que deia que les arrels d'aquesta planta són diürètiques i antisifilítiques i que una llesca de les seves fulles carnoses es un bon cataplasma. De les fulles, també se n'aprofita la fibra per fer-ne cordes, xarxes i objectes diversos.

Aquesta atzavara de la foto es troba en el Jardí Botànic de Barcelona. El cim de la inflorescència, que sobresurt molt per damunt de les plantes que té al voltant, és un bona talaia per a les garses. No vaig fotografiar-ne la part inferior de la roseta de fulles, perquè el que em va cridar l'atenció va ser la verticalitat de la panícula, que destacava en aquell mar tan blau i aquella blavor de cel.

Foto: M. Piqueras, 11.07.2011