A la taula i al llit...

"A la taula i al llit, al primer crit", diu el refrany. La Isis no necessita que li diguin que el dinar és a taula. El seu olfacte l'avisa abans i tot, quan l'olla o la cassola encara són al foc.

 No m'agrada que els animals vagin pels llocs on es menja, però què has de dir a una gata amb qui fa tants anys que convivim que és com si fos un membre més de la família? Avui dubtava si farà dinou o vint anys i he buscat el seu "carnet": a la tardor en farà dinou.

La Isis té la salut delicada --també la tenim els qui, a casa, estem envellint amb ella-- i li cal medicació i un règim alimentari especial. La seva vista no és el que era --la meva tampoc-- i ja no és aquella gata que corria amunt i avall, que em provocava perquè féssim carreres per la casa (el cert és que jo tampoc sóc la mateixa i fer carreres ara em costaria potser més que a ella), però segueix sent la gateta manyaga que vol estar sempre acompanyada i que ella també ens fa companyia; que em ve a buscar al despatx quan li sembla que ja és la meva hora d'esmorzar o de sopar o, al contrari, que vol que vagi cap al despatx quan ella té ganes de ser-hi. Passa moltes hores mirant per la finestra des de l'interior d'una caixa de sabates on, quan té ganes de dormir, s'ajeu i entortolliga com una ensaïmada rectangular. Als matins també té l'hora del sol; si la porta del balcó és tancada, demana que l'hi obrim per sortir.

Dinou anys per a una gata són molts anys. No sé quant de temps podrà encara fer-nos companyia. Espero que, quan arribi el moment en què hagi de deixar-nos, el trànsit sigui tranquil, com si s'hagués ficat dins la caixeta a tocar de la finestra i hagués decidit no sortir-ne més.