Torna l'antisemitisme?

Ho llegeixo a La Repubblica, un diari italià que considero seriós i que no titllaria de sensacionalista. Circula per Itàlia una llista amb els noms de professors universitaris, de magistrats, de professionals ocupats en activitats diverses que es diu que són jueus, i també de restaurants, carnisseries, pastisseries que són propietats de jueus. El propòsit d'aquesta llista és que siguin boicotejats.

"Fora l'escòria jueva de la universitat i del poder" és el títol d'una entrada en el bloc de Dagoberto Bellucci, italià convertit a l'Islam, amb idees nazis i ultradretanes i resident al Líban (no vull posar l'enllaç al bloc d'aquest home, per no fer-li propaganda de cara als cercadors, però és fàcil de localitzar). Aquesta entrada inclou una llista de professors i professores d'universitat que, segons Bellucci, formen un grup de pressió jueu en el món acadèmic.

En una altra entrada del mateix bloc inclou una llista de juristes que diu que diu que formen una camarilla que instrumentalitza les institucions jurídiques de l'Estat italià mitjançant la persecució judicial contra els qui ells o representants polítics d'altres països que resideixen a Itàlia consideren enemics del sionisme, és a dir, d'Israel. Diu Bellucci que, a més d'actuar afavorint els interessos específics de la minoria ètnica sionista que resideix a Itàlia, s'aprofiten de les institucions italianes per defensar els interessos d'un estat estranger (es refereix de nou a Israel).

Les entrades del bloc de Bellucci són visibles només en part. Per poder-les llegir senceres, cal registrar-se abans. No ho he fet, però. N'he tingut prou a llegir el que hi ha a la part visible de diverses entrades per adonar-me de quin peu calça aquest home.

En molts països europeus la societat ha passat, en unes dècades, de ser pro-jueva a desenvolupar un sentiment antisemita que comença a recordar els inicis del nazisme. Quan jo era estudiant, la il·lusió de molts joves era anar a passar una temporada en un quibuts a Israel (això era abans que l'experiència demostrés que la vida en el quibuts --o en una comuna hippy-- potser resolia molts problemes, però també en creava d'altres). Ara en canvi, Israel --i de retruc el poble jueu --és vist com l'origen de tots els mals del món. A l'altre costat, el poble palestí és el bo de la pel·lícula.

Jo no estic a favor --ni de bon tros-- del Govern israelià, i conec jueus --dins i fora d'Israel-- que tampoc hi estan a favor. Però em molesta la manca d'objectivitat de qui, pel fet que una persona sigui jueva --visqui o no a Israel-- la fiqui al mateix sac que al Govern d'aquell país.

Quan el febrer de 2001 hi va haver eleccions generals a Israel, em trobava a Eilat (al sud d'Israel) per participar en una reunió científica. Alguns israelians van faltar a una part de la reunió perquè havien anat als llocs on estaven empadronats a votar --no era possible votar per correu. Temien que pogués sortir elegit Ariel Sharon i pensaven que no votar era un vot més a favor de Sharon. Malauradament, no els va servir de res i Sharon va guanyar les eleccions.

Un d'aquells investigadors israelians va venir després a Barcelona, a una reunió d'un projecte europeu en què ell participava. Hi havia investigadors de diversos llocs d'Europa i un d'ells era un palestí que treballava amb un equip de recerca d'un país centro-europeu. Em va impressionar com es van saludar: en silenci, es van fer una abraçada que crec que deia més que qualsevol paraula que haguessin pogut pronunciar.

Roald Hoffmann a l'Institut d'Estudis Catalans (2008)

Alguna vegada he explicat l'experiència de Roald Hoffmann, químic nord-americà d'origen polonès-ucraïnès i premi Nobel de Química 1981. Durant la seva infantesa, Hoffmann va viure en un gueto, en un camp de concentració i també amagat, amb la seva mare, a les golfes d'una escola ucraïnesa i, en acabar la II Guerra Mundial, en alguns camps de refugiats en diversos països europeus. Una infància així pot fer de la persona que l'ha patit un ésser violent, però en d'altres, com ara Hoffmann, l'efecte és el contrari. Hoffmann és un home pacífic que estic segura que pateix veient la incomprensió entre els pobles israelià i palestí. El seu pacifisme i el desig d'apropament de jueus i palestins el va empènyer a desenvolupar el projecte "Enllaços químics". És una iniciativa semblant a la que va moure Daniel Barenboim, director d'orquestra i pianista argentí d'origen jueu, i Edward Said, escriptor nord-americà d'origen palestí, a fundar la West-Eastern Divan Orchestra, un taller de música clàssica per a joves àrabs i israelians.

El projecte de Hoffmann, que ha desenvolupat --que jo sàpiga, en dues ocasions-- amb Pere Alemany, professor de la Universitat de Barcelona, consisteix en l'organització d'un taller de química teòrica i química computacional quantitativa per a joves investigadors i investigadores al voltant dels trenta anys, de diversos països de l'Orient Mitjà, entre els quals Palestina i Israel. Després del taller que van organitzar a Petra (Síria) el 2006, Pere Alemany va explicar-me que la convivència i el treball conjunt durant una setmana estimulen l'apropament entre persones que la història, la política i la religió han anat separant. Estava molt satisfet de veure que les llargues converses entre els participants els feien descobrir que són moltes més les coses que els uneixen que aquelles que els separen.

Com vaig escriure la primera vegada que vaig explicar aquesta experiència per escrit [Química per la pau, Avui, 06.02.2006], "és cert que una flor no fa estiu. Però tant de bo brotessin moltes flors com aquesta, que ens portessin una primavera plena d'esperança." Malauradament, els fets dels darrers anys i notícies com la llegida en el diari La Repubblica, deixen molt lluny l'esperança que podíem tenir a començament del 2006.

Potser us interessarà:
- Nobel laureate leads lessons in bonding --chemical and otherwise-- in the Middle East (by Lauren Gold, 23.03.2006) ChronicleOnline, Cornell University
-  Roald Hoffmann, ciència, art i pau (aquest bloc, 11.07.2008)