Aquest matí, el president de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Salvador Giner, ha fet pública la postura de rebuig per part d'aquesta entitat a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En el web de l'IEC podeu podeu veure'n la notícia i descarregar el text d'aquesta declaració.
Entre altres aspectes, l'IEC "rebutja qualsevol acte que limit l'eficàcia dels drets lingüístics individuals i col·lectius i rebaixi l'ús preferent que el català, com a llengua oficial i pròpia, ha de tenir davant de les administracions públiques i els mitjans de comunicació."
dimecres, 30 de juny del 2010
Els terratrèmols del dia
De tant en tant ens assabentem que hi ha hagut un terratrèmol en algun lloc del món perquè s'ha produït moltes desgràcies. Els terratrèmols, però, no son un fenomen rar i cada dia se'n produeixen en un lloc o altre de la Terra.
Si voleu saber on s'ha esdevingut el terratrèmol més recent i quins llocs de la Terra han estat afectats per terratrèmols les darreres vint-i-quatre hores, o fa d'un a quatre dies, o fa de quatre a catorze dies, podeu veure-ho representat en aquest monitor sísmic universal:
Si voleu saber on s'ha esdevingut el terratrèmol més recent i quins llocs de la Terra han estat afectats per terratrèmols les darreres vint-i-quatre hores, o fa d'un a quatre dies, o fa de quatre a catorze dies, podeu veure-ho representat en aquest monitor sísmic universal:
dimarts, 29 de juny del 2010
La comissaria virtual (31): un estrany mal de cap
Aquest cop la pífia, que m'arriba a través d'una amiga, és d'una revista científica, World Journal of Surgical Oncology. Es publica en anglès, però la mateixa revista publica els articles també en espanyol. En la versió original, l'article es titula "Unexpected death after headache due to a colloid cyst of the third ventricle":
En la versió espanyola el títol es converteix en aixó:
"Inesperado dolor de cabeza después de la muerte debido a un quiste coloide del tercer ventrículo". Inesperat? Segur, però qui menys el devia esperar devia ser el cadàver!
En la versió espanyola el títol es converteix en aixó:
"Inesperado dolor de cabeza después de la muerte debido a un quiste coloide del tercer ventrículo". Inesperat? Segur, però qui menys el devia esperar devia ser el cadàver!
dilluns, 28 de juny del 2010
Després de sentir la sentència de l'estatut
L'abril de 2008, l'escriptori del meu ordinador lluïa així després de conèixer els resultats de les eleccions italianes, que deixava el país amic de nou en mans de Berlusconi. Si teniu curiositat per saber quin aspecte tenia aquell escriptori, no cal que cliqueu en l'enllaç. És el mateix aspecte que té ara, després que s'hagi fet pública la sentència de l'estatut:
Blogger, els anuncis i els polls
En repassar l'entrada sobre el desxiframent del genoma del poll del cos humà, vaig adonar-me que hi tenia alguns errors tipogràfics i els vaig esmenar. En publicar-lo de nou, a la pàgina de blogger que et diu que ja està publicat, m'hi sortia un anunci... sobre una pinta per combatre els polls! Que llestos són aquests ordinadors!, saben de què estàs parlant a cada moment i trien els anuncis que consideren més d'acord amb aquell tema. (Això pot ser també un perill: on queda la privacitat de cada internauta?)
M'ha picat la curiositat de saber com funciona una pinta que mata els polls i fins i tot les seves larves. Segons el fabricants, quan entra en contacte amb els insectes, la pinta ZAP genera una tensió elèctrica de 100 volts. El corrent és imperceptible per als humans, però mata els polls instantàniament mitjançant un electroxoc. Si fa no fa, seria una versió de la cadira elèctrica a escala de poll, però sense cadira.
Per Internet es pot comprar per 17,94 euros, un preu que no sembla excessiu si realment acaba amb els polls i llémenes. De tota manera, estaria bé comprovar que compleix totes les normes de seguretat i que no hi ha perill que algun dia la pinta deixi anar més intensitat de corrent.
M'ha picat la curiositat de saber com funciona una pinta que mata els polls i fins i tot les seves larves. Segons el fabricants, quan entra en contacte amb els insectes, la pinta ZAP genera una tensió elèctrica de 100 volts. El corrent és imperceptible per als humans, però mata els polls instantàniament mitjançant un electroxoc. Si fa no fa, seria una versió de la cadira elèctrica a escala de poll, però sense cadira.Per Internet es pot comprar per 17,94 euros, un preu que no sembla excessiu si realment acaba amb els polls i llémenes. De tota manera, estaria bé comprovar que compleix totes les normes de seguretat i que no hi ha perill que algun dia la pinta deixi anar més intensitat de corrent.
diumenge, 27 de juny del 2010
La comissaria virtual (30): Galileo i Júpiter
Si fa unes setmanes Newton suplantava Arquimedes en El País (comissaria virtual 29), ahir, 26 de juny 2010, el mateix diari tornava a fer una relliscada científica, aquest cop amb Galileo. L'article: "La nueva casa del hereje Galileo", que rescato de l'edició digital (per poder llegir els textos de les captures de pantalla, cliqueu al damunt i en veureu la imatge ampliada):
L'article explica que, a Florència, la commemoració dels 400 anys de les descobertes que Galileu va fer amb el telescopi ha deixat la seva empremta en el moderníssim Museu Galileu, situat a l'antiga seu del Museu de la Ciència "a pocos metros del Ponte Veccio" (sic).
En el segon paràgraf es parla de la descoberta que va fer Galileu el 1609:
Diu literalment: "[...] entre otros instrumentos, dos telescopios, con los cuales [Galileo] descubrió el planeta Júpiter, en 1609."
Júpiter és el més gran dels planetes del sistema solar i es coneix des de l'antiguitat. En temps de Galileu feia segles que Júpiter es deia així; van ser els romans els qui van posar-li el nom del més gran entre els seus deus, l'equivalent al Zeus dels grecs. Per tant, com es pot descobrir una cosa que ja té nom i tot? La periodista segurament devia sentir trons però no sabia d'on venien. Perquè és cert que Galileo va fer algunes descobertes relacionades amb Júpiter: va descobrir quatre dels seus més de seixanta satèl·lits (Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo), que per aquest motiu es coneixen com a satèl·lits galileans.
Més endavant, l'article parla de les valuoses col·leccions científiques de les dinasties que van ser al front de la Toscana durant gairebé quatres segles. Entre les peces exposades hi ha "la enorme esfera dorada, de cuatro metros de alto y dos de diámetro, construida por..." Quina esfera més original! És el doble d'alta que d'ampla. Deu tenir un diàmetre variable?
Trobo en l'article alguna altra informació que em sembla estranya, com ara que un compàs militar serveixi per mesurar la quantitat de pólvora dels canons o que Galieu revolucionés el món amb una lent (jo creia que l'havia revolucionat amb les seves idees), però potser tingui el seu fonament, que jo desconec.
Aquest article no sembla una notícia de les que s'escriuen a corre-cuita, perquè si no ja deixen de ser notícia. El Museu Galileu es va inaugurar el 8 de juny i l'article s'ha publicat el 26 de juny. Em sembla que hi hagut prou temps per escriure un article acurat i perquè la mateixa autora el revisés abans de donar-lo com a definitiu. Llàstima que no ho hagi fet!
L'article explica que, a Florència, la commemoració dels 400 anys de les descobertes que Galileu va fer amb el telescopi ha deixat la seva empremta en el moderníssim Museu Galileu, situat a l'antiga seu del Museu de la Ciència "a pocos metros del Ponte Veccio" (sic).En el segon paràgraf es parla de la descoberta que va fer Galileu el 1609:
Diu literalment: "[...] entre otros instrumentos, dos telescopios, con los cuales [Galileo] descubrió el planeta Júpiter, en 1609."Júpiter és el més gran dels planetes del sistema solar i es coneix des de l'antiguitat. En temps de Galileu feia segles que Júpiter es deia així; van ser els romans els qui van posar-li el nom del més gran entre els seus deus, l'equivalent al Zeus dels grecs. Per tant, com es pot descobrir una cosa que ja té nom i tot? La periodista segurament devia sentir trons però no sabia d'on venien. Perquè és cert que Galileo va fer algunes descobertes relacionades amb Júpiter: va descobrir quatre dels seus més de seixanta satèl·lits (Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo), que per aquest motiu es coneixen com a satèl·lits galileans.
Més endavant, l'article parla de les valuoses col·leccions científiques de les dinasties que van ser al front de la Toscana durant gairebé quatres segles. Entre les peces exposades hi ha "la enorme esfera dorada, de cuatro metros de alto y dos de diámetro, construida por..." Quina esfera més original! És el doble d'alta que d'ampla. Deu tenir un diàmetre variable?
Trobo en l'article alguna altra informació que em sembla estranya, com ara que un compàs militar serveixi per mesurar la quantitat de pólvora dels canons o que Galieu revolucionés el món amb una lent (jo creia que l'havia revolucionat amb les seves idees), però potser tingui el seu fonament, que jo desconec.Aquest article no sembla una notícia de les que s'escriuen a corre-cuita, perquè si no ja deixen de ser notícia. El Museu Galileu es va inaugurar el 8 de juny i l'article s'ha publicat el 26 de juny. Em sembla que hi hagut prou temps per escriure un article acurat i perquè la mateixa autora el revisés abans de donar-lo com a definitiu. Llàstima que no ho hagi fet!
dissabte, 26 de juny del 2010
Vint anys sense Pedrolo
Vaig sentir-ho a les notícies: avui fa vint anys de la mort de Manuel de Pedrolo. Confesso que vaig descobrir aquest autor quan una de les meves filles va haver de llegir El mecanoscrit del segon origen. No sé qui se'l devia empassar més de pressa, si ella o jo. No m'acostumen a agradar les obres de ciència ficció, i si l'analitzem la novel·la de Pedrolo amb una mica de cura, la història no s'aguanta massa, especialment que l'Alba i en Dídac siguin els els únics supervivents d'aquella catàstrofe. No obstant això, la novel·la em va enganxar. Sé que després vaig llegir altres coses de Pedrolo (diria que fins i tot alguna novel·la policíaca), però l'únic llibre seu que em ve al cap és el Mecanoscrit.
Ara deuen ser ja unes quantes les generacions de nois i noies que han llegit el Mecanoscrit, i aquella Alba verge i bruna segur que ha esdevingut una vella amiga de milers o milions persones. I vet aquí que un detall important de la novel·la que avui dia seria normal, quan Pedrolo la va escriure era un exotisme. Potser els nois i noies que la llegeixin ara no s'adonin que aquest autor va ser un visionari en imaginar una nova civilització d'origen mestís, a partir de l'Alba, que tot i que sigui bruna suposem caucasiana, i en Dídac, el noi negre. La immigració massiva de persones d'altres ètnies ni tan sols la sospitàvem.
Ara deuen ser ja unes quantes les generacions de nois i noies que han llegit el Mecanoscrit, i aquella Alba verge i bruna segur que ha esdevingut una vella amiga de milers o milions persones. I vet aquí que un detall important de la novel·la que avui dia seria normal, quan Pedrolo la va escriure era un exotisme. Potser els nois i noies que la llegeixin ara no s'adonin que aquest autor va ser un visionari en imaginar una nova civilització d'origen mestís, a partir de l'Alba, que tot i que sigui bruna suposem caucasiana, i en Dídac, el noi negre. La immigració massiva de persones d'altres ètnies ni tan sols la sospitàvem.
divendres, 25 de juny del 2010
L'acant i l'arquitectura clàssica
Qui no ha après a història allò dels estils (o ordres? no ho recordo bé) arquitectònics clàssics, dòric, jònic, i corinti? En recordo les diferència especialment pel capitell de les columnes. La dòrica, la més primitiva, té un capitell molt senzill; la jònica, té unes volutes, un guarniment en espiral; i la columna coríntia està guarnida amb les característiques fulles d'acant. En el capitell de la foto, malgrat l'erosió, es poden apreciar les fulles d'acant:
Vitruvi atribueix a Cal·límac la creació d'aquest capitell. Diu que, a costat de la tomba d'una noia, la seva mainadera va deixar-hi una cistella amb alguns objectes que agradaven a la noia, i la va tapar perquè es conservessin més temps. Sota del cistell va començar a brotar una planta d'acant, i les seves fulles i tiges van anar creixent com van poder. La visió d'aquella cistella envoltada i coberta de fulles d'acant, va inspirar-lo per fer el capitell corinti.
Però quants noi i quantes noies que han après de memòria els noms dels tres capitells coneixen la planta en què es va inspirar el creador del corinti? Jo vaig trigar molts anys a identificar-lo amb la planta real, Acanthus mollis, coneguda com a acant, carnera o herba carnera, geganta o herba geganta, i cànem de bruixa.
El nom d'herba gegant és molt escaient per a aquesta planta herbàcia, de unes fulles molt grans. Pius Font i Quer, en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, diu que les fulles de l'acant poden arribar a tenir un metre de llargada. Com totes les seves descripcions de plantes, aquesta és molt acurada i fa servir un vocabulari que de tant en tant m'obliga a consultar el diccionari. Vegem-ne una mostra:
[...] hierba gigante, vivaz, con hojas verdinegras y relucientes [...] lampiñas o con una ligerísima pelusilla en las venas y en su largo rabillo, recortadas en profundos gajos [...] Cuando es tiempo de ello, el acanto echa un prolongado bohordo que se empina hasta 1 m. de altura y aun más, sobre cuya sumidad se forma un espeso ramillete de flores sin cabillejo que las sostenga, cada una de las cuales nace en la axila de una hojita floral espinulosa en los bordes...
Ara, l'acant, el veig tot sovint perquè en el jardí comunitari que hi ha davant de casa, n'hi sol haver. Aquests dies és en plena floració:
Fotos planta acant: M. Piqueras (13.06.2010)
Vitruvi atribueix a Cal·límac la creació d'aquest capitell. Diu que, a costat de la tomba d'una noia, la seva mainadera va deixar-hi una cistella amb alguns objectes que agradaven a la noia, i la va tapar perquè es conservessin més temps. Sota del cistell va començar a brotar una planta d'acant, i les seves fulles i tiges van anar creixent com van poder. La visió d'aquella cistella envoltada i coberta de fulles d'acant, va inspirar-lo per fer el capitell corinti.
Però quants noi i quantes noies que han après de memòria els noms dels tres capitells coneixen la planta en què es va inspirar el creador del corinti? Jo vaig trigar molts anys a identificar-lo amb la planta real, Acanthus mollis, coneguda com a acant, carnera o herba carnera, geganta o herba geganta, i cànem de bruixa.
El nom d'herba gegant és molt escaient per a aquesta planta herbàcia, de unes fulles molt grans. Pius Font i Quer, en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, diu que les fulles de l'acant poden arribar a tenir un metre de llargada. Com totes les seves descripcions de plantes, aquesta és molt acurada i fa servir un vocabulari que de tant en tant m'obliga a consultar el diccionari. Vegem-ne una mostra:
[...] hierba gigante, vivaz, con hojas verdinegras y relucientes [...] lampiñas o con una ligerísima pelusilla en las venas y en su largo rabillo, recortadas en profundos gajos [...] Cuando es tiempo de ello, el acanto echa un prolongado bohordo que se empina hasta 1 m. de altura y aun más, sobre cuya sumidad se forma un espeso ramillete de flores sin cabillejo que las sostenga, cada una de las cuales nace en la axila de una hojita floral espinulosa en los bordes...
Ara, l'acant, el veig tot sovint perquè en el jardí comunitari que hi ha davant de casa, n'hi sol haver. Aquests dies és en plena floració:
Fotos planta acant: M. Piqueras (13.06.2010)
dimecres, 23 de juny del 2010
Sant Joan: la llegenda de la princesa
Érase una vez... yo muy niño que oí decir que en un lugar de las afueras del pueblo, bajo las aguas del llamado Pozo Seco (aunque siempre tenía agua), había una princesa encantada que para San Juan perdía su encanto, y que cuando se iba a hacer el día salía al exterior para peinar con peines de oro sus rubios cabellos, que brillaban porque coincidía con la salida del sol.
Decían que el sol bailaba de contento al contemplar la belleza de la princesa.
En el brocal de aquel pozo hay unas huellas que decían que se habían hecho al paso de muchos años de poner allí sus manos para salir al exterior.
A mis padres les dije que yo el día de San Juan quería ir a ver a la princesa y ver cómo se peinaba con aquellos peines de oro. No había forma de convencer a mis padres de que me llevasen a ese lugar, me decían que esa princesa sale al exterior sólo si no hay nadie que pueda verla.
Quedé muy triste, tenía muchas ganas de ver a aquella princesa, pensaba mucho en ella, creo que estaba enamorado.
Ocurrió una madrugada, que me desperté cuando en sueños por fin vi a mi adorada princesa, le pregunté:
- ¿Por qué has salido, si yo estoy presente?
- He salido para que no dudes de que verdaderamente existo- me dijo.
Fue entonces cuando me desperté y aunque fue un sueño, siempre lo recordaré como si verdaderamente hubiese sido realidad.
Bona revetlla a tothom!
dimarts, 22 de juny del 2010
Polls i humans: una llarga convivència
L'espècie humana actual i els polls segurament han viscut sempre junts. Si més no, el polls del cos humà i el poll del ximpanzé devien separar-se d'un avantpassat comú fa entre 5 i 7 milions d'anys, quan els seus respectius hostes es van separar també dels seus avantpassats comuns.
Avui dia es parla més del poll del cap, que de tant en tant infesta la mainada a les escoles, que no pas del poll de cos o del poll del pubis (ladilla, en castellà). El poll del cap i del cos són dues subespècies de l'espècie Pediculus humanus i es pensa que el poll del cos pot haver-se diferenciat del poll del cap quan els humans van començar a vestir-se, perquè és en la roba on pon els seus ous. Les dues espècies s'alimenten exclusivament de sang humana. El poll del pubis és bastant diferent dels altres dos i més petit; viu generalment a la base dels pels del pubis, però també pot colonitzar l'aixella i fins i tot les pestanyes.
Pediculus humanus (Foto Wikimedia Commons)
Els polls del cap (Pediculus humanus capitis) són molestos, per la picor que produeixen i la facilitat amb què es difonen d'una persona a una altra, però no són tan perillosos com els polls del cos (Pediculus humanus humanus). La raó és que el poll del cos és allò que s'anomena un vector de diverses malalties infeccioses. (Un 'vector' és una persona o un altre animal que porta un agent infecciós o paràsit d'un individu malalt a un altre de sa, sense que el que fa de transportador se'n vegi afectat. Per exemple, el mosquit anòfel és el vector de la malària o paludisme.) És el principal vector del tifus epidèmic (cal no confondre'l amb la febre tifoide, causada per una salmonel·la), anomenat també tifus clàssic, europeu, exantemàtic, històric, febre del polls, dels presos, dels mariners, entre d'altres, que està causat per Rickettsia prowazekii, que és un bacteri molt petit. També pot actuar com a vector d'altres dues malalties infeccioses: la febre recurrent, causada per un bacteri en forma de tirabuixó (Borrelia recurrent, que és una espiroqueta, com el bacteri que causa la sífilis); i la febre de les trinxeres, causada per un altre espiroqueta, Bartonella quintana. Per altra banda, aquest polls menjadors de sang conviuen en simbiosi amb uns altres microorganismes que els proporcionen un suplement a la seva dieta de sang, que no conté tots els nutrients necessaris.
O sigui, que hi ha humans que són portadors d'un animal (el poll del cos) que té altres organismes que viuen amb ell (el bacteri que transmet i els microorganismes que necessita per completar la dieta). Això a la natura és molt freqüent i ja se'n va adonar fa alguns segles l'escriptor anglès Jonathan Swift (1667-11745) quan va escriure això: "Així, els naturalistes observen que una puça té puces més petites que s'alimenten d'ella; i aquestes puces en tenen de més petites que les mosseguen; i així fins a l'infinit."
Aquesta setmana és notícia que s'ha desxifrat el genoma del poll del cos (Pediculus humanus humanus) i el del seu principal simbiont, un bacteri que viu habitualment en uns òrgans del cos de l'insecte anomenats micetomes. En l'època de la reproducció, però, el bacteri simbiont passa a l'ovari de la femella, que el transmet a la futura generació de polls. (El genoma és el conjunt de gens d'una espècie, una mena de llibre d'instruccions del seu projecte vital.)
Doncs bé, el poll del cos té un genoma que és el més petit de tots els genomes d'insectes que s'ha desxifrat fins ara. Això és perquè al llarg de l'evolució s'ha desprès de gens que no necessitava perquè duien les instruccions per fabricar substàncies que li proporciona el seu simbiont, el qual també té un genoma més petit que altrees bacteris semblants que porten una vida lliure. Això és com quan organitzem un sopar amb amics i amigues i diem que tots hem de treballar per fer el sopar. Si cadascú fes el primer, el segon i les postres per a si mateix, s'esmerçaria molt més temps i s'embrutarien molts més estris de cuina que si cada persona es fa càrrec d'un plat del menú per al conjunt de comensals.
El problema és que, si alguna de les persones que havia de venir a sopar falla, ens quedem sense un plat del menú; o si ho sabem amb antel·lació, una altra persona pot preparar aquell plat. Per tant, en el cas del sopar, això no seria molt preocupant,. En el cas del poll del cos i el seu simbiont, però, la cosa varia. Com que cadascun fabrica algunes substàncies que són necessàries per a l'altre i cadascun ha esborrat del seu llibre d'instruccions com es fabrica allò que fa l'altre i ell no, cal que vagin sempre junts, altrament no podrien sobreviure.
Pot semblar que desxifrar el genoma del poll i d'un bacteri simbiont seu no té massa aplicació, però no és així. Per esmentar només una de les possibles aplicacions, aquest estudi ha revelat que l'insecte té el nombre més petit d'enzims amb funció antitòxica que s'hagi observat fins ara en un insecte. Això pot ajudar a desenvolupar insecticides que el matin i no siguin perjudicials per a l'ambient. La presència d'aquest insecte no és tan evident avui dia com ho va ser fins a la primera meitat del segle XX, causant durant molt de temps brots epidèmics de tifus, especialment entre els soldats. Tanmateix, encara es donen casos de brots epidèmics de tifus en països en vies desenvolupament, especialment entre grups de refugiats, com va passar a Burundi el 1996. I es té constància de casos esporàdics en països com ara Rússia, Perú, Algèria i França.
En el treball del genoma del poll del cos humà i del seu simbiont ha participat un equip de recerca de la Universitat de Barcelona dirigit per Julio Rozas i Montserrat Aguadé, catedràtics del Departament de Genètica d'aquella universitat.
Entrades relacionades:
Primer els polls, ara les xinxes (24.09.2008)
Doncs sí que hi deu haver polls! (03.10.2008)
Avui dia es parla més del poll del cap, que de tant en tant infesta la mainada a les escoles, que no pas del poll de cos o del poll del pubis (ladilla, en castellà). El poll del cap i del cos són dues subespècies de l'espècie Pediculus humanus i es pensa que el poll del cos pot haver-se diferenciat del poll del cap quan els humans van començar a vestir-se, perquè és en la roba on pon els seus ous. Les dues espècies s'alimenten exclusivament de sang humana. El poll del pubis és bastant diferent dels altres dos i més petit; viu generalment a la base dels pels del pubis, però també pot colonitzar l'aixella i fins i tot les pestanyes.
Pediculus humanus (Foto Wikimedia Commons)Els polls del cap (Pediculus humanus capitis) són molestos, per la picor que produeixen i la facilitat amb què es difonen d'una persona a una altra, però no són tan perillosos com els polls del cos (Pediculus humanus humanus). La raó és que el poll del cos és allò que s'anomena un vector de diverses malalties infeccioses. (Un 'vector' és una persona o un altre animal que porta un agent infecciós o paràsit d'un individu malalt a un altre de sa, sense que el que fa de transportador se'n vegi afectat. Per exemple, el mosquit anòfel és el vector de la malària o paludisme.) És el principal vector del tifus epidèmic (cal no confondre'l amb la febre tifoide, causada per una salmonel·la), anomenat també tifus clàssic, europeu, exantemàtic, històric, febre del polls, dels presos, dels mariners, entre d'altres, que està causat per Rickettsia prowazekii, que és un bacteri molt petit. També pot actuar com a vector d'altres dues malalties infeccioses: la febre recurrent, causada per un bacteri en forma de tirabuixó (Borrelia recurrent, que és una espiroqueta, com el bacteri que causa la sífilis); i la febre de les trinxeres, causada per un altre espiroqueta, Bartonella quintana. Per altra banda, aquest polls menjadors de sang conviuen en simbiosi amb uns altres microorganismes que els proporcionen un suplement a la seva dieta de sang, que no conté tots els nutrients necessaris.
O sigui, que hi ha humans que són portadors d'un animal (el poll del cos) que té altres organismes que viuen amb ell (el bacteri que transmet i els microorganismes que necessita per completar la dieta). Això a la natura és molt freqüent i ja se'n va adonar fa alguns segles l'escriptor anglès Jonathan Swift (1667-11745) quan va escriure això: "Així, els naturalistes observen que una puça té puces més petites que s'alimenten d'ella; i aquestes puces en tenen de més petites que les mosseguen; i així fins a l'infinit."
Aquesta setmana és notícia que s'ha desxifrat el genoma del poll del cos (Pediculus humanus humanus) i el del seu principal simbiont, un bacteri que viu habitualment en uns òrgans del cos de l'insecte anomenats micetomes. En l'època de la reproducció, però, el bacteri simbiont passa a l'ovari de la femella, que el transmet a la futura generació de polls. (El genoma és el conjunt de gens d'una espècie, una mena de llibre d'instruccions del seu projecte vital.)
Doncs bé, el poll del cos té un genoma que és el més petit de tots els genomes d'insectes que s'ha desxifrat fins ara. Això és perquè al llarg de l'evolució s'ha desprès de gens que no necessitava perquè duien les instruccions per fabricar substàncies que li proporciona el seu simbiont, el qual també té un genoma més petit que altrees bacteris semblants que porten una vida lliure. Això és com quan organitzem un sopar amb amics i amigues i diem que tots hem de treballar per fer el sopar. Si cadascú fes el primer, el segon i les postres per a si mateix, s'esmerçaria molt més temps i s'embrutarien molts més estris de cuina que si cada persona es fa càrrec d'un plat del menú per al conjunt de comensals.
El problema és que, si alguna de les persones que havia de venir a sopar falla, ens quedem sense un plat del menú; o si ho sabem amb antel·lació, una altra persona pot preparar aquell plat. Per tant, en el cas del sopar, això no seria molt preocupant,. En el cas del poll del cos i el seu simbiont, però, la cosa varia. Com que cadascun fabrica algunes substàncies que són necessàries per a l'altre i cadascun ha esborrat del seu llibre d'instruccions com es fabrica allò que fa l'altre i ell no, cal que vagin sempre junts, altrament no podrien sobreviure.
Pot semblar que desxifrar el genoma del poll i d'un bacteri simbiont seu no té massa aplicació, però no és així. Per esmentar només una de les possibles aplicacions, aquest estudi ha revelat que l'insecte té el nombre més petit d'enzims amb funció antitòxica que s'hagi observat fins ara en un insecte. Això pot ajudar a desenvolupar insecticides que el matin i no siguin perjudicials per a l'ambient. La presència d'aquest insecte no és tan evident avui dia com ho va ser fins a la primera meitat del segle XX, causant durant molt de temps brots epidèmics de tifus, especialment entre els soldats. Tanmateix, encara es donen casos de brots epidèmics de tifus en països en vies desenvolupament, especialment entre grups de refugiats, com va passar a Burundi el 1996. I es té constància de casos esporàdics en països com ara Rússia, Perú, Algèria i França.
En el treball del genoma del poll del cos humà i del seu simbiont ha participat un equip de recerca de la Universitat de Barcelona dirigit per Julio Rozas i Montserrat Aguadé, catedràtics del Departament de Genètica d'aquella universitat.
Entrades relacionades:
Primer els polls, ara les xinxes (24.09.2008)
Doncs sí que hi deu haver polls! (03.10.2008)
Creuen que és morta, la mar Morta!
Llegeixo en el diari britànic The Guardian, un article sobre un pla per bombejar aigua del mar Roig a la mar Morta. De moment, estan mesclant aigua de les dues mars en unes basses experimentals per veure què en podria resultar de la mescla. És un estudi fet per encàrrec del Banc Mundial, que compta amb el suport de Jordània i d'Israel.
El cas és que, al llarg dels darrers 50 anys, el nivell de la mar Morta ha baixat 25 metres i continua baixant a una mitjana d'un metre per any. Aquesta baixada tan gran del nivell respon principalment a dues causes: a) Israel, Jordània i Síria extreuen més del 90 per cent de l'aigua del riu Jordà; i b) es bombeja molta aigua de la mar Morta, que va a basses d'evaporació per extreure'n les sals dissoltes. Alguns balnearis que eren a ran de mar ara queden força retirats de la riba.
Segons The Guardian, el científic que dirigeix l'experiment afirma que ningú no pot saber la resposta de la natura a la barreja de les aigües dels dos mars, i que cal anar amb molta cura amb el projecte fins que no se'n coneguin millor els efectes químics i biològics; podrien produir-se microimpactes que passessin desapercebuts fins que els efectes afectessin els humans.
La periodista, Harriet Sherwood, afegeix que el científic li explica que el color vermell que té una de les basses d'experimentació és per causa de les algues que hi estan proliferant. I que la presència d'algues indica que la mescla de les aigües a gran escala estimularia el creixement d'organismes vius en un mar sense vida.
El subratllat és meu perquè penso que la periodista ho deu haver entès malament. No puc imaginar-me que un científic que està fent un estudi a la mart morta afirmi que és un mar sense vida. És un exemple més del desconeixement que és té de la biodiversitat invisible com també de l'antropocentrisme amb què els humans acostumem a veure la natura.
La mart Morta és un d'aquells ambients que ecologia s'anomenen extrems, perquè s'hi donen els valors extrems per a la vida d'algunes variables com ara la temperatura, la pressió, la salinitat o la radiació. De fet, la concentració de sals en aquest mar és d'uns 350 grams per litre, unes deu vegades més que a la Mediterrània. Jo m'hi vaig banyar el 2001 i la sensació és estranyíssima. No únicament pel fet que suris (en algun lloc he de tenir la típica foto llegint el diari; me'n vaig endur expressament un exemplar de l'Avui), sinó que l'aigua té un tacte raríssim, com si no t'hagués de mullar. A més, no s'ha trepitjar el fons amb els peus nus perquè és ple de sals cristal·litzades que poden fer talls considerables. I en sortir cal anar directament a la dutxa, altrament la pell queda com encartonada i resseca, amb una sensació molt desagradable. Però després es nota un efecte contrari, com si les sals fessin els teixits turgents.
Cristalls de sal sobre les roques i pedres de la mar Morta.
Poden destrossar els peus de les persones que s'hi banyen.
El fet que la mar Morta sigui un ambient extrem i que la majoria d'éssers vius no hi pugui viure no vol dir, però, que els organismes que hi viuen ho facin en condicions precàries. Al contrari, hi ha éssers vius que necessiten concentracions elevades de sal per viure bé. Són els anomenats halòfils (literalment, que els agrada la sal). Però tenen un inconvenient perquè els tinguin en consideració: la seva mida. Són microbis: bacteris i arqueus, algues unicel·lules i alguns altres protists, i fongs filamentosos.
Si el projecte del Banc Mundial tira endavant, la salinitat de la mar Morta canviaria perquè el mar Roig, tot i l'alta evaporació que s'hi produeix, només és una mica més salat que la Mediterrània. Aquest canvi provocaria un desequilibri ecològic.
Per a mi, l'experiment més interessant que s'hi pot fer és deixar-lo com és ara per veure si, com afirmen els ecologistes que s'oposen al projecte, arribarà un moment en què ja no baixarà més el nivell perquè l'entrada d'aigua serà igual a l'aigua que es perd per evaporació.
Curiosament, hi ha un altre col·lectiu que s'oposa al projecte, però per motius ben diferents: son els empresaris que extreuen sal i altres minerals de les aigües de la mar Morta. Que de moment, segueix ben viva!
Articles del bloc relacionats amb aquesta entrada:
Mar Morta? Bastant viva (29.08.2008)
Biodiversitat invisible (16.04.20109
El cas és que, al llarg dels darrers 50 anys, el nivell de la mar Morta ha baixat 25 metres i continua baixant a una mitjana d'un metre per any. Aquesta baixada tan gran del nivell respon principalment a dues causes: a) Israel, Jordània i Síria extreuen més del 90 per cent de l'aigua del riu Jordà; i b) es bombeja molta aigua de la mar Morta, que va a basses d'evaporació per extreure'n les sals dissoltes. Alguns balnearis que eren a ran de mar ara queden força retirats de la riba.
Segons The Guardian, el científic que dirigeix l'experiment afirma que ningú no pot saber la resposta de la natura a la barreja de les aigües dels dos mars, i que cal anar amb molta cura amb el projecte fins que no se'n coneguin millor els efectes químics i biològics; podrien produir-se microimpactes que passessin desapercebuts fins que els efectes afectessin els humans.
La periodista, Harriet Sherwood, afegeix que el científic li explica que el color vermell que té una de les basses d'experimentació és per causa de les algues que hi estan proliferant. I que la presència d'algues indica que la mescla de les aigües a gran escala estimularia el creixement d'organismes vius en un mar sense vida.
El subratllat és meu perquè penso que la periodista ho deu haver entès malament. No puc imaginar-me que un científic que està fent un estudi a la mart morta afirmi que és un mar sense vida. És un exemple més del desconeixement que és té de la biodiversitat invisible com també de l'antropocentrisme amb què els humans acostumem a veure la natura.
La mart Morta és un d'aquells ambients que ecologia s'anomenen extrems, perquè s'hi donen els valors extrems per a la vida d'algunes variables com ara la temperatura, la pressió, la salinitat o la radiació. De fet, la concentració de sals en aquest mar és d'uns 350 grams per litre, unes deu vegades més que a la Mediterrània. Jo m'hi vaig banyar el 2001 i la sensació és estranyíssima. No únicament pel fet que suris (en algun lloc he de tenir la típica foto llegint el diari; me'n vaig endur expressament un exemplar de l'Avui), sinó que l'aigua té un tacte raríssim, com si no t'hagués de mullar. A més, no s'ha trepitjar el fons amb els peus nus perquè és ple de sals cristal·litzades que poden fer talls considerables. I en sortir cal anar directament a la dutxa, altrament la pell queda com encartonada i resseca, amb una sensació molt desagradable. Però després es nota un efecte contrari, com si les sals fessin els teixits turgents.
Cristalls de sal sobre les roques i pedres de la mar Morta.Poden destrossar els peus de les persones que s'hi banyen.
El fet que la mar Morta sigui un ambient extrem i que la majoria d'éssers vius no hi pugui viure no vol dir, però, que els organismes que hi viuen ho facin en condicions precàries. Al contrari, hi ha éssers vius que necessiten concentracions elevades de sal per viure bé. Són els anomenats halòfils (literalment, que els agrada la sal). Però tenen un inconvenient perquè els tinguin en consideració: la seva mida. Són microbis: bacteris i arqueus, algues unicel·lules i alguns altres protists, i fongs filamentosos.
Si el projecte del Banc Mundial tira endavant, la salinitat de la mar Morta canviaria perquè el mar Roig, tot i l'alta evaporació que s'hi produeix, només és una mica més salat que la Mediterrània. Aquest canvi provocaria un desequilibri ecològic.
Per a mi, l'experiment més interessant que s'hi pot fer és deixar-lo com és ara per veure si, com afirmen els ecologistes que s'oposen al projecte, arribarà un moment en què ja no baixarà més el nivell perquè l'entrada d'aigua serà igual a l'aigua que es perd per evaporació.
Curiosament, hi ha un altre col·lectiu que s'oposa al projecte, però per motius ben diferents: son els empresaris que extreuen sal i altres minerals de les aigües de la mar Morta. Que de moment, segueix ben viva!
Articles del bloc relacionats amb aquesta entrada:
Mar Morta? Bastant viva (29.08.2008)
Biodiversitat invisible (16.04.20109
dilluns, 21 de juny del 2010
Els monjos també assetgen!
No són únicament Telefonica, Jazztel, Ono, Orange, etc. oferint-me grans avantatges, si els dedico l'exclusiva de la meva connexió telefònica i ADSL, o la veu enregistrada que comença a informar-me de les grans millores en la connexió a Internet que s'han produït en la meva zona (no sé com acaba perquè penjo abans que m'ho pugui dir); ni la dona que m'ofereix congelats a domicili, o la que vol vendre'm caves; ni l'operadora de Gas natural que m'ofereix electricitat o aire condicionat, o la d'Enher que m'ofereix gas; ni la de Marina d'Or que es veu que tornen a l'atac...
No, no són únicament aquestes empreses les que es dediquen a assetjar telefònicament la població. Avui m'ha trucat una dona de part de l'abadia de Montserrat per vendre'm... una bíblia! Però el cas és que no és la primera vegada que em fan aquesta oferta per telèfon. No sé si la mateixa dona o una altra, ja em va trucar fa uns mesos. Quan li ho he dit, m'ha respost que ara és una altra edició més manejable; si fa no fa, una bíblia de butxaca. Al pas que anem, potser algun dia d'aquests em trucarà algú per oferir-me un alcorà!
No, no són únicament aquestes empreses les que es dediquen a assetjar telefònicament la població. Avui m'ha trucat una dona de part de l'abadia de Montserrat per vendre'm... una bíblia! Però el cas és que no és la primera vegada que em fan aquesta oferta per telèfon. No sé si la mateixa dona o una altra, ja em va trucar fa uns mesos. Quan li ho he dit, m'ha respost que ara és una altra edició més manejable; si fa no fa, una bíblia de butxaca. Al pas que anem, potser algun dia d'aquests em trucarà algú per oferir-me un alcorà!
diumenge, 20 de juny del 2010
A Barcelona també s'afanyen, quan volen!
He de rectificar el que vaig escriure fa gairebé un any sobre la lentitud de les obres a Barcelona, després d'haver vist com, en poques hores, canviaven l'asfaltat d'un carrer londinenc. Dissabte a la tarda (19 de juny 2010) he vist una cosa semblant a Barcelona, a la part superior de la Rambla, en el lateral de pujada:
Per què no fan el mateix en el meu barri? Al cap i a la fi, amb les restriccions de trànsit que hi ha ara a la Rambla, hi passen menys cotxes que pel meu barri.
Fotos: M. Piqueras (19.06.2010)
Per què no fan el mateix en el meu barri? Al cap i a la fi, amb les restriccions de trànsit que hi ha ara a la Rambla, hi passen menys cotxes que pel meu barri.
Fotos: M. Piqueras (19.06.2010)
dissabte, 19 de juny del 2010
Experiència Internacional Canadà
El Canadà és un país que passa sovint desapercebut, segurament a causa del seu poderós veí, els Estats Units, que és el qui, per un motiu o un altre, centra l'atenció de bona part de la resta del món. Al Canadà passen també moltes coses, d'algunes de les quals m'assabento per un butlletí (infoCanadá) que rebo de l'ambaixada d'aquell país a Madrid. (De vegades penso que, de la mateixa manera que, dins de Canadà, la ciutadania rep qualsevol tipus d'informació en anglès i francès, aquí podrien fer edicions del butlletí en les diverses llengües oficials.)
En el darrer, hi ha informació sobre un programa que permet a joves de Canadà i d'Espanya, d'entre 18 i 35 anys, obtenir els permisos necessaris per gaudir d'una experiència professional, completar estudis de postgrau, seguir una formació lingüística o una immersió cultural per un període màxim d'un any. De les 350 places disponibles per anar a Canadà el 2010, a data d'avui (19 de juny 2010), en queden encara 66 disponibles. Les despeses de tramitació, que es fa en sis setmanes, són de 115 euros, que retornen si per alguna causa la persona sol·licitant es retira --de manera voluntària o per força major-- abans de rebre la carta de presentació de Ciutadania i Immigració Canadà, o si no és elegible per al programa.
Per obtenir informació detallada sobre aquest programa vegeu la pàgina web Experiencia Internacional Canadá para jóvenes, en el web de l'ambaixada canadenca.
En el mateix butlletí m'arriba la bona notícia que, des de començament de juny, hi ha comunicació directa entre Barcelona i les ciutats canadenques de Toronto i Montreal, amb vols tres cops la setmana.
En el darrer, hi ha informació sobre un programa que permet a joves de Canadà i d'Espanya, d'entre 18 i 35 anys, obtenir els permisos necessaris per gaudir d'una experiència professional, completar estudis de postgrau, seguir una formació lingüística o una immersió cultural per un període màxim d'un any. De les 350 places disponibles per anar a Canadà el 2010, a data d'avui (19 de juny 2010), en queden encara 66 disponibles. Les despeses de tramitació, que es fa en sis setmanes, són de 115 euros, que retornen si per alguna causa la persona sol·licitant es retira --de manera voluntària o per força major-- abans de rebre la carta de presentació de Ciutadania i Immigració Canadà, o si no és elegible per al programa.
Per obtenir informació detallada sobre aquest programa vegeu la pàgina web Experiencia Internacional Canadá para jóvenes, en el web de l'ambaixada canadenca.
En el mateix butlletí m'arriba la bona notícia que, des de començament de juny, hi ha comunicació directa entre Barcelona i les ciutats canadenques de Toronto i Montreal, amb vols tres cops la setmana.
divendres, 18 de juny del 2010
Viure del sol?
L'any passat vaig parlar aquí d'Elysia, aquell llimac marí que viu del sol, com si fos una planta o un organisme fotosintètic, gràcies a una associació simbiòtica que estableix amb els cloroplasts d'una alga de la qual s'alimenta. A la costa Brava també hi ha llimacs fotosintètics, però no tenen la vistositat d'Elysia, que viu a la costa atlàntica de Nord-amèrica, des de Nova Escòcia (Canadà) fins a Carolina del Nord (EUA).
En el seu últim llibre (El viaje al poder de la mente), Eduard Punset imagina un diàleg entre una palmera i un lleó que ha esdevingut fotosintètic i ja no ha de caçar i menjar-se altres organismes per viure. El lleó explica a la palmera que la seva espècie (la del lleó) ha adquirit el poder de les plantes fotosintètiques gràcies a una alga que colonitzava les aigües d'un estany de l'oasi, on s'abeuraven els seus avantpassats.
Naturalment, això és ciència ficció i ara per ara els únics animals fotosintètics que es coneixen són el grup de mol·luscs als quals pertany Elysia. No obstant això, hi ha una pràctica coneguda amb el nom de sungazing (literalment, mirar fixament el Sol) que proposa que es miri el Sol fixament a primera hora del matí i a última hora de la tarda, just abans de la seva posta i que això és suficient per alimentar-se. El gurú del sungazing, Hira Ratan Manek, afirma que, si es fa aquesta pràctica durant nou mesos, després es pot parar i no cal tornar a ingerir aliment en tota la vida. Ell assegura que no ha menjat res des del 1995. Vaja, que viu del Sol, com el llimac fotosintètic o el lleó imaginari de Punset..
Que aquest home digui que mirant el sol pot viure sense menjar des de fa quinze anys, seria un cas anecdòtic. Però que faci proselitisme de les seves idees i hi hagi persones que se les creguin i intentin viure només "del sol" és preocupant. Per una banda, mirar directament al sol, sense protecció, és una de les causes de les retinopaties que veuen els oftalmòlegs. Per una altra, és una pràctica autodestructiva, una incitació a l'anorèxia.
Octavi Planells és l'autor d'un bloc que és una agenda de la cultura científica, i recull les activitats de divulgació que es fan a Catalunya. En la seva cerca d'activitats per incloure al bloc, ha trobat una activitat que el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació inclou en la seva Agenda Cultural, classificada en l'àrea temàtica "Divulgació - Ciència, tecnologia i medi ambient", i que no és altra cosa que un curset que té com a finalitat instruir en la pràctica del sungazing. S'anuncia aixi:
Xerrada i curs pràctic sobre a tècnica del Sun gazing 'El missatger del Sol'. A càrrec d'Hira Rattan Manek, originari de l'Índia, que porta més de 10 anys alimentant-se del Sol (pràcticament no menja aliments sòlids), el qual ens ensenya a través d'aquesta tècnica i la va difonent arreu del món.
Tot i que ja es matisi i es digui que "pràcticament no menja aliments sòlids", continua essent un anunci d'una pràctica perillosa per a la salut (per a la vista i per a la pròpia supervivència) i que no té res a veure amb la divulgació de la ciència, sinó amb la pseudociència. Em sembla vergonyós que el Departament de Cultura, si més no la persona responsable de l'Agenda, demostri aquesta falta d'incultura (científica) i de sentit comú. No segueixo aquesta Agenda, però, si es regeixen pel criteri actual, suposo que també s'hi podran veure anunciats cursos de tarot o astrologia o de com fer servir les les polseres de plàstic que recullen energies, conferències de Cobra (els que creuen que el virus de la sida no existeix), etc.
Jo he expressat la meva queixa al Departament, a través de la seva bústia de contacte. Potser si ho fes molta gent, tindria algun ressò i s'ho pensarien una mica a l'hora d'anunciar activitats "culturals".
Actualització 18.06.2010, 18.50
M'han dit que el Departament de Cultura ha retirat l'anunci de la xerrada i curs pràctic de sungazing. Fa un moment he comprovat que ja no hi és; ara hi ha una nota que diu: Aquesta activitat ja no és vigent o no existeix a la base de dades.
En el seu últim llibre (El viaje al poder de la mente), Eduard Punset imagina un diàleg entre una palmera i un lleó que ha esdevingut fotosintètic i ja no ha de caçar i menjar-se altres organismes per viure. El lleó explica a la palmera que la seva espècie (la del lleó) ha adquirit el poder de les plantes fotosintètiques gràcies a una alga que colonitzava les aigües d'un estany de l'oasi, on s'abeuraven els seus avantpassats.
Naturalment, això és ciència ficció i ara per ara els únics animals fotosintètics que es coneixen són el grup de mol·luscs als quals pertany Elysia. No obstant això, hi ha una pràctica coneguda amb el nom de sungazing (literalment, mirar fixament el Sol) que proposa que es miri el Sol fixament a primera hora del matí i a última hora de la tarda, just abans de la seva posta i que això és suficient per alimentar-se. El gurú del sungazing, Hira Ratan Manek, afirma que, si es fa aquesta pràctica durant nou mesos, després es pot parar i no cal tornar a ingerir aliment en tota la vida. Ell assegura que no ha menjat res des del 1995. Vaja, que viu del Sol, com el llimac fotosintètic o el lleó imaginari de Punset..
Que aquest home digui que mirant el sol pot viure sense menjar des de fa quinze anys, seria un cas anecdòtic. Però que faci proselitisme de les seves idees i hi hagi persones que se les creguin i intentin viure només "del sol" és preocupant. Per una banda, mirar directament al sol, sense protecció, és una de les causes de les retinopaties que veuen els oftalmòlegs. Per una altra, és una pràctica autodestructiva, una incitació a l'anorèxia.
Octavi Planells és l'autor d'un bloc que és una agenda de la cultura científica, i recull les activitats de divulgació que es fan a Catalunya. En la seva cerca d'activitats per incloure al bloc, ha trobat una activitat que el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació inclou en la seva Agenda Cultural, classificada en l'àrea temàtica "Divulgació - Ciència, tecnologia i medi ambient", i que no és altra cosa que un curset que té com a finalitat instruir en la pràctica del sungazing. S'anuncia aixi:
Xerrada i curs pràctic sobre a tècnica del Sun gazing 'El missatger del Sol'. A càrrec d'Hira Rattan Manek, originari de l'Índia, que porta més de 10 anys alimentant-se del Sol (pràcticament no menja aliments sòlids), el qual ens ensenya a través d'aquesta tècnica i la va difonent arreu del món.
Tot i que ja es matisi i es digui que "pràcticament no menja aliments sòlids", continua essent un anunci d'una pràctica perillosa per a la salut (per a la vista i per a la pròpia supervivència) i que no té res a veure amb la divulgació de la ciència, sinó amb la pseudociència. Em sembla vergonyós que el Departament de Cultura, si més no la persona responsable de l'Agenda, demostri aquesta falta d'incultura (científica) i de sentit comú. No segueixo aquesta Agenda, però, si es regeixen pel criteri actual, suposo que també s'hi podran veure anunciats cursos de tarot o astrologia o de com fer servir les les polseres de plàstic que recullen energies, conferències de Cobra (els que creuen que el virus de la sida no existeix), etc.
Jo he expressat la meva queixa al Departament, a través de la seva bústia de contacte. Potser si ho fes molta gent, tindria algun ressò i s'ho pensarien una mica a l'hora d'anunciar activitats "culturals".
Actualització 18.06.2010, 18.50
M'han dit que el Departament de Cultura ha retirat l'anunci de la xerrada i curs pràctic de sungazing. Fa un moment he comprovat que ja no hi és; ara hi ha una nota que diu: Aquesta activitat ja no és vigent o no existeix a la base de dades.
dimecres, 16 de juny del 2010
El basset i la pilota
si teniu un gos juganer i no li podeu dedicar prou temps, podeu construir-li una màquina llançapilotes com aquesta perquè jugui tot sol:
dimarts, 15 de juny del 2010
Microbis quadrats
Fa algun temps vaig veure unes fotos d'unes síndries japoneses de forma cúbica. Me n'he recordat llegint un article sobre uns microbis quadrats. En el cas de la síndria, hi ha trampa: quan el fruit encara es petit el fiquen dins d'un cub de plàstic transparent i en créixer, adopta la forma del contenidor. Suposo que deuen controlar que no creixi més que l'espai disponible a l'interior del cub. En el cas dels microbis seria força més difícil fer-los un motlle per a cadascun; són quadrats de manera natural.
A la natura, però, les formes quadrades no són corrents en els éssers vius. Hi ha diatomees de formes molt variades, entre les quals n'hi ha de triangulars. Però no recordo haver-ne vist de quadrades.
Diatomees (Foto: Wipeler, Creative Commons Attribution ShareAlike 3.0)
Entre els microbis procariotes (els que no tenen un nucli diferenciat), en canvi, hi ha un grup d'arqueus que són quadrats o rectangulars. (Abans, tots els procariotes s'estudiaven com a un grup únic, que eren els bacteris; però es va veure que incloïa espècies amb característiques exclusives, molt diferents de la resta, i els procariotes es van escindir en dos grups: arqueus i bacteris) .
En dir que hi ha microbis quadrats, no em refereixo que siguin com les síndries japoneses en forma de cub; els arqueus quadrats tenen una forma gairebé plana. Els va descobrir Anthony E.Walsby, professor de la Universitat de Bristol, el 1979, en uns aiguamolls salins de la península del Sinaí, a tocar del mar Roig, on havia anat a la cerca de bacteris que tinguessin vesícules de gas. Va endur-se mostres d'aigua d'unes llacunes salades que en àrab anomenen sabkhat. En observar les mostres, va trobar que les cèl·lules amb vesícules eren molt abundants, i va cridar-li l'atenció que n'hi hagués moltes de forma quadrada o rectangular i molt primes, gairebé com làmines a escala nanomètrica. Després, altres investigadors van trobar més microbis com aquells en altres llacunes salades per tot el món.
Durant gairebé vint anys, aquell arqueu quadrat --de vegades rectangular-- no es va poder estudiar bé perquè no es podia fer créixer sol en plaques de cultiu. Era conegut com "el bacteri quadrat de Walsby" (pel seu descobridor) o, més endavant, quan va saber-se que no era un bacteri, sinó un arqueu, "l'haloarqueu quadrat de Walsby" ('haloarqueu' significa 'arqueu de la sal'). Entre els qui, el 2004, van aconseguir aïllar-lo en cultiu axènic (cultiu pur, sense altres microorganismes), hi ha Francisco Rodríguez-Valera, catedràtic de Microbiologia de la Universitat Miguel Hernández d'Alacant. Rodríguez-Valera està especialitzat en l'estudi dels microorganismes anomenats extremòfils perquè viuen en medis on es donen els extrems d'alguns factors ambientals com ara la temperatura, la pressió o la salinitat, amb valors que són incompatibles amb moltes formes de vida. Alguns dels investigadors que van participar en el treball d'aïllament d'aquest microbi quadrat van analitzar-ne el genoma (el conjunt dels seus gens) i ara se saben moltes més coses de la seva fisiologia i dels mecanismes que li permeten viure en ambients tan salats.
Per altra banda, des del 2007, l'haloarqueu quadrat de Walsby ja té nom oficial. Es diu Haloquadratum walsbyi, que és com l'anomenaven els microbiòlegs, però en llatí. Un tall al microscopi electrònic en mostra aquest aspecte:
L'escala està representada en la barra, que equival a 200 nanòmetres (el nanòmetre és la mil milionèsima part del metre) Les vesícules fusiformes (part inferior a l'esquerra, i part superior dreta i esquerra) contenen gas i se suposa que li serveixen per mantenir-se prop de la superfície. Les rodones que es veuen disperses pel rectangle corresponen a "bosses" on emmagatzemen una substànica de reserva, segurament el polímer polihidroxibutirat.
El microscopi electrònic no mostra els colors i per això no podem veure que Haloquadratum walsbyi és un microbi vermellós. La causa del seu color és la bacteriorodopsina, un pigment que se situa a la membrana i li permet captar la llum del sol per obtenir-ne energia. La superfície de la cèl·lula actua, doncs, com un panell solar. És com una mena de fotosíntesi molt elemental, que només produeix una mica d'energia que la cèl·lula fa servir per a créixer --lentament-- i moure's una mica i per expulsar la sal que entra al seu interior (cal tenir en compte que viu en ambients que poden ser extremadament salins).
L'abundància en les salines de bacteris o arqueus que, com aquest microbi quadrat, tenen pigments vermells, són la causa del color rogenc d'aquests ambients. Vegeu-ne aquesta foto de Carles Pedrós-Alió (microbiòleg de l'Institut de Ciències del Mar) i ara que s'acosten vacances, podeu dedicar algun dia a la proposta que ell feia de turisme científic per visitar un lloc on es pot visualitzar l'invisible.
A la natura, però, les formes quadrades no són corrents en els éssers vius. Hi ha diatomees de formes molt variades, entre les quals n'hi ha de triangulars. Però no recordo haver-ne vist de quadrades.
Diatomees (Foto: Wipeler, Creative Commons Attribution ShareAlike 3.0)Entre els microbis procariotes (els que no tenen un nucli diferenciat), en canvi, hi ha un grup d'arqueus que són quadrats o rectangulars. (Abans, tots els procariotes s'estudiaven com a un grup únic, que eren els bacteris; però es va veure que incloïa espècies amb característiques exclusives, molt diferents de la resta, i els procariotes es van escindir en dos grups: arqueus i bacteris) .
En dir que hi ha microbis quadrats, no em refereixo que siguin com les síndries japoneses en forma de cub; els arqueus quadrats tenen una forma gairebé plana. Els va descobrir Anthony E.Walsby, professor de la Universitat de Bristol, el 1979, en uns aiguamolls salins de la península del Sinaí, a tocar del mar Roig, on havia anat a la cerca de bacteris que tinguessin vesícules de gas. Va endur-se mostres d'aigua d'unes llacunes salades que en àrab anomenen sabkhat. En observar les mostres, va trobar que les cèl·lules amb vesícules eren molt abundants, i va cridar-li l'atenció que n'hi hagués moltes de forma quadrada o rectangular i molt primes, gairebé com làmines a escala nanomètrica. Després, altres investigadors van trobar més microbis com aquells en altres llacunes salades per tot el món.
Durant gairebé vint anys, aquell arqueu quadrat --de vegades rectangular-- no es va poder estudiar bé perquè no es podia fer créixer sol en plaques de cultiu. Era conegut com "el bacteri quadrat de Walsby" (pel seu descobridor) o, més endavant, quan va saber-se que no era un bacteri, sinó un arqueu, "l'haloarqueu quadrat de Walsby" ('haloarqueu' significa 'arqueu de la sal'). Entre els qui, el 2004, van aconseguir aïllar-lo en cultiu axènic (cultiu pur, sense altres microorganismes), hi ha Francisco Rodríguez-Valera, catedràtic de Microbiologia de la Universitat Miguel Hernández d'Alacant. Rodríguez-Valera està especialitzat en l'estudi dels microorganismes anomenats extremòfils perquè viuen en medis on es donen els extrems d'alguns factors ambientals com ara la temperatura, la pressió o la salinitat, amb valors que són incompatibles amb moltes formes de vida. Alguns dels investigadors que van participar en el treball d'aïllament d'aquest microbi quadrat van analitzar-ne el genoma (el conjunt dels seus gens) i ara se saben moltes més coses de la seva fisiologia i dels mecanismes que li permeten viure en ambients tan salats.
Per altra banda, des del 2007, l'haloarqueu quadrat de Walsby ja té nom oficial. Es diu Haloquadratum walsbyi, que és com l'anomenaven els microbiòlegs, però en llatí. Un tall al microscopi electrònic en mostra aquest aspecte:
L'escala està representada en la barra, que equival a 200 nanòmetres (el nanòmetre és la mil milionèsima part del metre) Les vesícules fusiformes (part inferior a l'esquerra, i part superior dreta i esquerra) contenen gas i se suposa que li serveixen per mantenir-se prop de la superfície. Les rodones que es veuen disperses pel rectangle corresponen a "bosses" on emmagatzemen una substànica de reserva, segurament el polímer polihidroxibutirat.
El microscopi electrònic no mostra els colors i per això no podem veure que Haloquadratum walsbyi és un microbi vermellós. La causa del seu color és la bacteriorodopsina, un pigment que se situa a la membrana i li permet captar la llum del sol per obtenir-ne energia. La superfície de la cèl·lula actua, doncs, com un panell solar. És com una mena de fotosíntesi molt elemental, que només produeix una mica d'energia que la cèl·lula fa servir per a créixer --lentament-- i moure's una mica i per expulsar la sal que entra al seu interior (cal tenir en compte que viu en ambients que poden ser extremadament salins).
L'abundància en les salines de bacteris o arqueus que, com aquest microbi quadrat, tenen pigments vermells, són la causa del color rogenc d'aquests ambients. Vegeu-ne aquesta foto de Carles Pedrós-Alió (microbiòleg de l'Institut de Ciències del Mar) i ara que s'acosten vacances, podeu dedicar algun dia a la proposta que ell feia de turisme científic per visitar un lloc on es pot visualitzar l'invisible.
dissabte, 12 de juny del 2010
El Sordi de la política italiana
"El Sordi de la política italiana" és la definició de Berlusconi que fa Carlo De Benedetti, president del grup editorial L'Espresso, al qual pertany el diari La Repubblica, que és el malson del primer ministre italià. En una entrevista diu d'ell: "Té el cap tan fora de lloc, que ell creu que està fent un bé al país. No és un pocavergonya i tampoc és de cap manera un canalla. Silvio Berlusconi és tot el que som nosaltres, únicament que ell ho és en grau extrem. És l'Albert Sordi de la política. Nosaltres som una mica mentiders, una mica canalles, una mica fatxendes. Per això també una mica simpàtics. Ell ha agafat totes aquestes coses i les ha elevat a la tercera potència. Tanmateix, ha tingut èxit." (Per a qui no recordi o no l'hagi conegut, Alberto Sordi [1920-2003] va ser un actor que representava l'italià mitjà, amb tots els defectes que se li atribueixen, sovint exagerats.)
Aquestes declaracions de De Benedetti són amb motiu de la polèmica Legge Bavaglio (= llei mordassa) que Berlusconi ha fet a la seva mida, per impedir que els mitjans de comunicació parlin dels processos judicials en els quals està implicat. La llei és una mordassa per als mitjans de tota mena --fins i tot els blocs!--, que no podran fer pública la documentació relativa a casos judicials en curs, fins i tot quan ja no es troben sota secret de sumari. Tampoc podran publicar-se i difondre els noms dels fiscals en relació als processos que els hi hagin estat encomanats.
El Cavaliere no vol més escàndols com el de la revelació de les seves converses telefòniques amb les dones amb qui havia mantingut contactes íntims; o potser d'altres que el comprometrien socialment; al cap i a la fi, a un italià, les aventures amb dones se li perdonen i fins i tot poden despertar enveja, com va declarar el mateix Berlusconi.
El diari La Repubblica ha sortit aquest divendres (11 de juny 2010) amb la primera pàgina en blanc i una nota al mig, sobre un fons groc --com un post-it gegant-- que deia: "La Llei Mordassa nega als ciutadans el dret a ser informats". Aquesta ha estat la protesta del diari, justificada en el seu editorial per aquesta violència que, per llei, s'infringeix al circuit democràtic a través del qual els diaris informen i la ciutadania se n'assabenta i pot, per tant, jutjar i controlar.
Agafeu un diari de Barcelona dels darrers mesos i elimineu-ne tot el que faci referència als casos Gurtel, Millet i el de Santa Coloma (no recordo com l'anomenen). Quants quilòmetres de tinta de menys que tindrien!
Aquestes declaracions de De Benedetti són amb motiu de la polèmica Legge Bavaglio (= llei mordassa) que Berlusconi ha fet a la seva mida, per impedir que els mitjans de comunicació parlin dels processos judicials en els quals està implicat. La llei és una mordassa per als mitjans de tota mena --fins i tot els blocs!--, que no podran fer pública la documentació relativa a casos judicials en curs, fins i tot quan ja no es troben sota secret de sumari. Tampoc podran publicar-se i difondre els noms dels fiscals en relació als processos que els hi hagin estat encomanats.
El Cavaliere no vol més escàndols com el de la revelació de les seves converses telefòniques amb les dones amb qui havia mantingut contactes íntims; o potser d'altres que el comprometrien socialment; al cap i a la fi, a un italià, les aventures amb dones se li perdonen i fins i tot poden despertar enveja, com va declarar el mateix Berlusconi.
El diari La Repubblica ha sortit aquest divendres (11 de juny 2010) amb la primera pàgina en blanc i una nota al mig, sobre un fons groc --com un post-it gegant-- que deia: "La Llei Mordassa nega als ciutadans el dret a ser informats". Aquesta ha estat la protesta del diari, justificada en el seu editorial per aquesta violència que, per llei, s'infringeix al circuit democràtic a través del qual els diaris informen i la ciutadania se n'assabenta i pot, per tant, jutjar i controlar.
Agafeu un diari de Barcelona dels darrers mesos i elimineu-ne tot el que faci referència als casos Gurtel, Millet i el de Santa Coloma (no recordo com l'anomenen). Quants quilòmetres de tinta de menys que tindrien!
divendres, 11 de juny del 2010
Festa de la Ciència (i cafè científic)
Festa de la Ciència de Barcelona 2010
Des de fa alguns anys, el mes de juny se celebra la Festa de la Ciència de Barcelona al parc de la Ciutadella. Demà, dissabte, 12 de juny (16.00 a 24.00) i diumenge 13 de juny (11.00 a 15.00) s'hi faran més de 60 activitats de tipus molt variat: tallers i demostracions, itineraris dins del parc, espectacles centrats en temes científics, microxerrades, etc.
Més de quaranta institucions participen a la Festa de la Ciència, en la qual també es presentarà la Mostra de Recerca Jove de Barcelona, amb els millors treballs fets per estudiants de batxillerat de la ciutat. (Alguna vegada he vist exposats treballs de recerca de batxillerat que demostraven un gran enginy i coneixement científic i tècnic per part dels autors i autores.)
El programa detallat dels dos dies, amb els horaris de les activitats i els espais on es farà, pot veure's en el web de la Festa.
Cafè científic a la Casa Orlandai
I posats anunciar activitats lúdiques relacionades amb la ciència, anuncio el cafè científic que es farà el proper dimarts, 15 de juny, a la Casa Orlandai de Sarrià. Enguany, per commemorar l'Any de la Biodiversitat, s'han organitzat tres cafès científics per tractar-ne diversos aspectes. A mi, m'hi han convidat per conversar amb el públic sobre la biodiversitat minúscula, la que jo anomeno "biodiversitat invisible".
En els cafès científics, la persona convidada no compta amb el suport de projeccions, però jo estic considerant presentar-m'hi amb una maleta de Mary Poppins, i treure'n alguns objectes relacionats amb la biodiversitat invisible.
Casa Orlandai
C/ Jaume Piquet, 23, Barcelona (molt a prop de l'estació de Sarrià dels FFCC)
Dimarts, 15 de juny 2010, 19.00
Des de fa alguns anys, el mes de juny se celebra la Festa de la Ciència de Barcelona al parc de la Ciutadella. Demà, dissabte, 12 de juny (16.00 a 24.00) i diumenge 13 de juny (11.00 a 15.00) s'hi faran més de 60 activitats de tipus molt variat: tallers i demostracions, itineraris dins del parc, espectacles centrats en temes científics, microxerrades, etc.
Més de quaranta institucions participen a la Festa de la Ciència, en la qual també es presentarà la Mostra de Recerca Jove de Barcelona, amb els millors treballs fets per estudiants de batxillerat de la ciutat. (Alguna vegada he vist exposats treballs de recerca de batxillerat que demostraven un gran enginy i coneixement científic i tècnic per part dels autors i autores.)
El programa detallat dels dos dies, amb els horaris de les activitats i els espais on es farà, pot veure's en el web de la Festa.
Cafè científic a la Casa Orlandai
I posats anunciar activitats lúdiques relacionades amb la ciència, anuncio el cafè científic que es farà el proper dimarts, 15 de juny, a la Casa Orlandai de Sarrià. Enguany, per commemorar l'Any de la Biodiversitat, s'han organitzat tres cafès científics per tractar-ne diversos aspectes. A mi, m'hi han convidat per conversar amb el públic sobre la biodiversitat minúscula, la que jo anomeno "biodiversitat invisible".
En els cafès científics, la persona convidada no compta amb el suport de projeccions, però jo estic considerant presentar-m'hi amb una maleta de Mary Poppins, i treure'n alguns objectes relacionats amb la biodiversitat invisible.
Casa Orlandai
C/ Jaume Piquet, 23, Barcelona (molt a prop de l'estació de Sarrià dels FFCC)
Dimarts, 15 de juny 2010, 19.00
Les sueques i la recerca
En un comentari al meu apunt sobre les dones en els assajos clínics, Claudi Mans em diu, en relació al món acadèmic, que, a Suècia, un país nòrdic, que "ens sembla el paradigma d'igualtat [...] un 27% del professorat [universitari] són dones." Afegeix que, en canvi, a la Universitat de Barcelona, les dones representen el 43,2% del personal investigador. I diu que no ho entén.
En primer lloc, he de dir a Claudi que jo també em vaig sorprendre el 1997 en llegir un article que ha esdevingut clàssic quan es parla de dona i ciència. És un estudi fet per Christine Wenneras i Agnes Wold, investigadores de la Universitat de Göteborg, sobre el cost de la recerca per a les dones sueques. No el cost en diners, sinó en esforç acadèmic i investigador. Els resultats que van obtenir van capgirar-me la idea que jo també tenia dels països nòrdics com a capdavanters en la igualtat.
A mitjans de la dècada de 1990, a Suècia, les dones rebien el 43 per cent dels doctorats en ciències biomèdiques, però només representaven el 25 per cent dels investigadors postdoctorals i encara es trobaven en una proporció més petita en categories acadèmiques més altes: tan sols un 7 per cent de les càtedres tenien al seu front una dona. La idea que es tenia que, quan augmentés la presència de les dones a les aules, acabaria la dominació masculina del món acadèmic no es corresponia amb la realitat; si més no, en el sector de la biomedicina.
Les autores del treball van investigar per què les dones estaven infrarepresentades en el món de la recerca. I ho van fer analitzant el sistema de concessió de beques per a investigació postdoctoral, que, a Suècia, com en altres països occidentals, està basat en la revisió per experts (peer review) de les propostes presentades. L'any de referència que van considerar va ser el 1995, en què 62 homes i 52 dones havien sol·licitat beques postdoctorals al Consell de Recerca Mèdica de Suècia. De les 20 beques que es van concedir, quatre van ser per a dones i 16 per a homes. La puntuació de les avaluacions normalment no es feia pública i Wenneras i Wold van haver de recórrer als tribunals de justícia per poder tenir accés als documents relatius a les avaluacions.
La primera cosa que els va cridar l'atenció va ser que, en les avaluacions, totes les dones que havien demanat beques havien obtingut puntuacions més baixes que els homes , tot i que algunes tenien una formació acadèmica millor que els homes. Les autores del treball van seguir la mateixa metodologia que fan servir els avaluadors per quantificar la recerca de les persones que sol·liciten beques o subvencions. (Si algú té interès, l'article ho descriu amb detall).
Segons els càlculs de Wenneras i Wold, el 1995 una dona que sol·licités una beca al Consell de Recerca Mèdica de Suècia havia a de ser 2,5 vegades més productiva que la mitjana dels homes que també la sol·licitaven, per obtenir la mateixa puntuació.
És possible que aquest article fos el revulsiu perquè la Comissió Europea es decidís a actuar i a aplicar a la política científica unes mesures correctores del biaix de gènere. El 1998 i el 2000 vaig assistir a Brussel·les a sengles reunions "Dona i Ciència" i d'allà van sortir algunes recomanacions. La primera, que tots els estats membres de la UE elaboressin estadístiques sobre la presència de les dones en el món de la recerca, perquè els números canten i només amb xifres podia avaluar-se l'abast d'aquesta deficiència. Una altra va ser promoure la participació de les dones en els projectes de recerca finançats per la UE com també en els comitès d'avaluació.
Tornant al suposat paradigma nòrdic de la igualtat, en aquella zona d'Europa únicament Finlàndia tenia una proporció de dones en càrrecs acadèmics que, si bé no estava encara igualada amb la dels homes, era molt més alta que les de Noruega i Suècia. En canvi, en alguns estats del sud d'Europa considerats més masclistes, com ara Portugal, Itàlia i Espanya, les dones tenien una major presència en el món de la ciència. Caldria veure quina és la situació avui dia, quan han transcorregut deu anys des que es decidís aplicar aquestes mesures correctores.
En primer lloc, he de dir a Claudi que jo també em vaig sorprendre el 1997 en llegir un article que ha esdevingut clàssic quan es parla de dona i ciència. És un estudi fet per Christine Wenneras i Agnes Wold, investigadores de la Universitat de Göteborg, sobre el cost de la recerca per a les dones sueques. No el cost en diners, sinó en esforç acadèmic i investigador. Els resultats que van obtenir van capgirar-me la idea que jo també tenia dels països nòrdics com a capdavanters en la igualtat.
A mitjans de la dècada de 1990, a Suècia, les dones rebien el 43 per cent dels doctorats en ciències biomèdiques, però només representaven el 25 per cent dels investigadors postdoctorals i encara es trobaven en una proporció més petita en categories acadèmiques més altes: tan sols un 7 per cent de les càtedres tenien al seu front una dona. La idea que es tenia que, quan augmentés la presència de les dones a les aules, acabaria la dominació masculina del món acadèmic no es corresponia amb la realitat; si més no, en el sector de la biomedicina.
Les autores del treball van investigar per què les dones estaven infrarepresentades en el món de la recerca. I ho van fer analitzant el sistema de concessió de beques per a investigació postdoctoral, que, a Suècia, com en altres països occidentals, està basat en la revisió per experts (peer review) de les propostes presentades. L'any de referència que van considerar va ser el 1995, en què 62 homes i 52 dones havien sol·licitat beques postdoctorals al Consell de Recerca Mèdica de Suècia. De les 20 beques que es van concedir, quatre van ser per a dones i 16 per a homes. La puntuació de les avaluacions normalment no es feia pública i Wenneras i Wold van haver de recórrer als tribunals de justícia per poder tenir accés als documents relatius a les avaluacions.
La primera cosa que els va cridar l'atenció va ser que, en les avaluacions, totes les dones que havien demanat beques havien obtingut puntuacions més baixes que els homes , tot i que algunes tenien una formació acadèmica millor que els homes. Les autores del treball van seguir la mateixa metodologia que fan servir els avaluadors per quantificar la recerca de les persones que sol·liciten beques o subvencions. (Si algú té interès, l'article ho descriu amb detall).
Segons els càlculs de Wenneras i Wold, el 1995 una dona que sol·licités una beca al Consell de Recerca Mèdica de Suècia havia a de ser 2,5 vegades més productiva que la mitjana dels homes que també la sol·licitaven, per obtenir la mateixa puntuació.
És possible que aquest article fos el revulsiu perquè la Comissió Europea es decidís a actuar i a aplicar a la política científica unes mesures correctores del biaix de gènere. El 1998 i el 2000 vaig assistir a Brussel·les a sengles reunions "Dona i Ciència" i d'allà van sortir algunes recomanacions. La primera, que tots els estats membres de la UE elaboressin estadístiques sobre la presència de les dones en el món de la recerca, perquè els números canten i només amb xifres podia avaluar-se l'abast d'aquesta deficiència. Una altra va ser promoure la participació de les dones en els projectes de recerca finançats per la UE com també en els comitès d'avaluació.
Tornant al suposat paradigma nòrdic de la igualtat, en aquella zona d'Europa únicament Finlàndia tenia una proporció de dones en càrrecs acadèmics que, si bé no estava encara igualada amb la dels homes, era molt més alta que les de Noruega i Suècia. En canvi, en alguns estats del sud d'Europa considerats més masclistes, com ara Portugal, Itàlia i Espanya, les dones tenien una major presència en el món de la ciència. Caldria veure quina és la situació avui dia, quan han transcorregut deu anys des que es decidís aplicar aquestes mesures correctores.
dimecres, 9 de juny del 2010
Assajos clínics: encara més homes que dones
En la dècada de 1990 va posar-se de manifest que els assajos clínics estaven esbiaixats pel que fa al sexe. La participació de les dones no reflectia el percentatge que representaven en la població. En els Estats Units i Canadà, si a més de ser dones, eren negres i velles, la seva participació en els assajos encara era més improbable. Perquè l'edat també era un factor que no estava ben representat en els grups que participaven en estudis mèdics. Es va començar a analitzar la participació de les dones en aquests tipus d'estudis i també com afectaven a les dones algunes malalties en els estudis de les quals n'havien estat incloses molt poques.
Un article de 1998 de la revista Archives of Internal Medicine presentava una perspectiva històrica de la malaltia coronaria en les dones. Tot i que fos la primera causa de mort en les més grans de 50 anys, aquesta malaltia havia estat poc estudiada en el sexe femení. La participació de més dones en els estudis mèdics --seguint les recomanacions de diverses institucions governamentals dels Estats Units-- va demostrar que la malaltia coronària cursa de manera diferent en les dones que en els homes i que els factors de risc tampoc són iguals en els dos sexes.
La revista Nature publica en el seu número del 10 de juny de 2010 tres articles que tracten del biaix de sexe en els estudis mèdics i hi dedica també un editorial. Resulta que aquest desequilibri de sexe (ho sento, però tot i que la revista britànica fa servir --de manera molt políticament correcta-- la paraula gender, per a mi això és sexe, qüestió de cromosomes) es dóna també en els estudis de laboratori que es fan amb animals. S'esmenta el cas dels estudis de neurociència que es fan en models animals: per cada femella es fan servir 5,5 mascles. Nature està considerant demanar als autors d'articles que descriuen algun tipus de recerca feta amb animals que indiquin la proporció d'individus de cada sexe en els experiments duts a terme i suggereix que altres revistes facin el mateix.
Per altra banda, malgrat que en la dècada de 1990 es va reconèixer el problema de la insuficient representativitat de les dones en els assajos clínics, el problema no està resolt. Conclou l'editorial que la medicina basada en l'evidència és menys basada en l'evidència en les dones que en els homes.(L'expressió 'medicina basada en l'evidència', en català hauria de ser 'medicina basada en les proves', però està tan arrelat aquell calc de l'anglès, que no crec que es pugui corregir.)
Hi ha un tema molt delicat en la inclusió de dones en els estudis clínics, especialment en aquells que impliquen assajos de nous fàrmacs. Cal incloure-hi també dones embarassades? L'editorial diu que les dones prenyades també emmalalteixen i que hi ha dones malaltes que es queden prenyades. La seva absència en assajos d'aquest tipus fa que molts medicaments portin en el prospecte aquell advertiment típic indicant que no se'n coneixen els efectes secundaris durant l'embaràs. Com s'han de conèixer, si mai s'han pogut estudiar? L'editorial suggereix que una solució seria fer una recollida sistemàtica de dades retrospectives a partir dels casos de dones que, durant l'embaràs, han hagut de prendre un fàrmac d'efecte desconegut.
És necessari i convenient que de tant es facin estudis d'aquest tipus. Als Estats Units es tenia la impressió que era un problema ja resolt, però no és així. M'agradaria saber quina és la representativitat de la dona en els estudis clínics que es fan a casa nostra.
Un article de 1998 de la revista Archives of Internal Medicine presentava una perspectiva històrica de la malaltia coronaria en les dones. Tot i que fos la primera causa de mort en les més grans de 50 anys, aquesta malaltia havia estat poc estudiada en el sexe femení. La participació de més dones en els estudis mèdics --seguint les recomanacions de diverses institucions governamentals dels Estats Units-- va demostrar que la malaltia coronària cursa de manera diferent en les dones que en els homes i que els factors de risc tampoc són iguals en els dos sexes.
La revista Nature publica en el seu número del 10 de juny de 2010 tres articles que tracten del biaix de sexe en els estudis mèdics i hi dedica també un editorial. Resulta que aquest desequilibri de sexe (ho sento, però tot i que la revista britànica fa servir --de manera molt políticament correcta-- la paraula gender, per a mi això és sexe, qüestió de cromosomes) es dóna també en els estudis de laboratori que es fan amb animals. S'esmenta el cas dels estudis de neurociència que es fan en models animals: per cada femella es fan servir 5,5 mascles. Nature està considerant demanar als autors d'articles que descriuen algun tipus de recerca feta amb animals que indiquin la proporció d'individus de cada sexe en els experiments duts a terme i suggereix que altres revistes facin el mateix.
Per altra banda, malgrat que en la dècada de 1990 es va reconèixer el problema de la insuficient representativitat de les dones en els assajos clínics, el problema no està resolt. Conclou l'editorial que la medicina basada en l'evidència és menys basada en l'evidència en les dones que en els homes.(L'expressió 'medicina basada en l'evidència', en català hauria de ser 'medicina basada en les proves', però està tan arrelat aquell calc de l'anglès, que no crec que es pugui corregir.)
Hi ha un tema molt delicat en la inclusió de dones en els estudis clínics, especialment en aquells que impliquen assajos de nous fàrmacs. Cal incloure-hi també dones embarassades? L'editorial diu que les dones prenyades també emmalalteixen i que hi ha dones malaltes que es queden prenyades. La seva absència en assajos d'aquest tipus fa que molts medicaments portin en el prospecte aquell advertiment típic indicant que no se'n coneixen els efectes secundaris durant l'embaràs. Com s'han de conèixer, si mai s'han pogut estudiar? L'editorial suggereix que una solució seria fer una recollida sistemàtica de dades retrospectives a partir dels casos de dones que, durant l'embaràs, han hagut de prendre un fàrmac d'efecte desconegut.
És necessari i convenient que de tant es facin estudis d'aquest tipus. Als Estats Units es tenia la impressió que era un problema ja resolt, però no és així. M'agradaria saber quina és la representativitat de la dona en els estudis clínics que es fan a casa nostra.
dimarts, 8 de juny del 2010
Anatomia i religió
Diumenge vaig assistir, d'acompanyant, a una reunió d'exalumnes d'una escola de religiosos que celebraven els cinquanta anys de l'acabament del batxillerat. Tot i l'aparent intent de l'escola per posar-se al dia, encara em sembla una escola molt conservadora, i crec que va ser una de les darreres en la ciutat on es troba que van obrir les portes també a les noies (i penso que potser ho van fer perquè, si no era així, els hauria estat impossible ser una escola concertada).
Als assistents a la trobada els van regalar, de record, una peça de vidre tallat en què hi ha un cor (sagrat, però!) del qual es desprenen unes gotetes de sang, que, per sort, no estan pintades. Per a les persones que hem nascut en una societat catòlica --si més no, oficialment catòlica-- això del sagrat cor ens resulta familiar. Hi ha ordes religioses de germans del Sagrat Cor de Jesús, de sacerdots del Sagrat Cor de Jesús (també es coneixen com a "pares reparadors dehonians"), de germanes hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús, de missioneres del Sagrat Cor de Jesús, fins i tot d'esclaves del Sagrat Cor de Jesús. També hi ha esglésies (a Barcelona fins i tot una gran església en el cim d'una muntanya) i escoles que en porten el nom, i un mes dedicat al Sagrat Cor de Jesús (el juny; ves per on, Maria té preferència i ve abans, al maig). A Barcelona hi ha també un hospital del Sagrat Cor i un col·legi major.
A mi sempre m'ha fet angúnia la representació típica del cor de Jesús amb les gotetes de sang; no entenc què té a veure la religió amb l'anatomia. Perquè, mirat fredament, això d'adorar un cor, i a més, sagnant, em sembla molt poc espiritual. No seria més lògic adorar la Sagrada Ànima de Jesús?
Als assistents a la trobada els van regalar, de record, una peça de vidre tallat en què hi ha un cor (sagrat, però!) del qual es desprenen unes gotetes de sang, que, per sort, no estan pintades. Per a les persones que hem nascut en una societat catòlica --si més no, oficialment catòlica-- això del sagrat cor ens resulta familiar. Hi ha ordes religioses de germans del Sagrat Cor de Jesús, de sacerdots del Sagrat Cor de Jesús (també es coneixen com a "pares reparadors dehonians"), de germanes hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús, de missioneres del Sagrat Cor de Jesús, fins i tot d'esclaves del Sagrat Cor de Jesús. També hi ha esglésies (a Barcelona fins i tot una gran església en el cim d'una muntanya) i escoles que en porten el nom, i un mes dedicat al Sagrat Cor de Jesús (el juny; ves per on, Maria té preferència i ve abans, al maig). A Barcelona hi ha també un hospital del Sagrat Cor i un col·legi major.
A mi sempre m'ha fet angúnia la representació típica del cor de Jesús amb les gotetes de sang; no entenc què té a veure la religió amb l'anatomia. Perquè, mirat fredament, això d'adorar un cor, i a més, sagnant, em sembla molt poc espiritual. No seria més lògic adorar la Sagrada Ànima de Jesús?
Cherchez la femme: l'expedició de la verola
La revista que donen en els trens de llarga distància (Paisajes desde el Tren) inclou en el número 236 (juny 2010) un article amb el títol "Una expedición de vida", que signa Laura Zazo. Tracta del metge alacantí Francesc Xavier Balmis (1753-1819) i de l'expedició de la verola que ell va dirigir.
L'article resum la primera campanya mundial de vacunació, que va ser possible perquè es comptava amb un reservori molt valuós de l'inòcul de la vacuna: nens entre vuit i deu anys que no haguessin passat la verola, per assegurar l'efectivitat de la transmissió de l'inòcul.
En el relat, però, hi he trobat a faltar un detall. Hi he buscat, sense trobar-la, alguna menció a la rectora de la Casa d'Expósitos d'on procedien els nens. Els documents de l'època indiquen la presència, en el vaixell que va salpar d'A Coruña, d'aquesta dona (Isabel Sendales en alguns llocs, Isabel López Gandalla en d'altres), que va acompanyar l'expedició de Balmis fins al final.
Per altra banda, l'autora de l'article esmenta un llibre esmenta un llibre que descriu, de manera novel·lada, l'expedició, durant la qual Balmis s'enfronta a una dona pirata en el mar de la Xina. Res tampoc de la dona que va cuidar els nenes que transportaven la vacuna en els seus cossos, a diferència del que va fer Julia Alvarez, que fa uns anys també va descriure l'expedició, centrant-ne el relat, però, en la Rectora de la Casa de Expósitos. Un cop més, les dones queden silenciades. I en aquest cas, és una dona qui les silencia.
Si us interessa el tema, podeu trobar més informació sobre l'expedició en una altra entrada d'aquest bloc: Balmis i l'expedició de la verola.
L'article resum la primera campanya mundial de vacunació, que va ser possible perquè es comptava amb un reservori molt valuós de l'inòcul de la vacuna: nens entre vuit i deu anys que no haguessin passat la verola, per assegurar l'efectivitat de la transmissió de l'inòcul.
En el relat, però, hi he trobat a faltar un detall. Hi he buscat, sense trobar-la, alguna menció a la rectora de la Casa d'Expósitos d'on procedien els nens. Els documents de l'època indiquen la presència, en el vaixell que va salpar d'A Coruña, d'aquesta dona (Isabel Sendales en alguns llocs, Isabel López Gandalla en d'altres), que va acompanyar l'expedició de Balmis fins al final.
Per altra banda, l'autora de l'article esmenta un llibre esmenta un llibre que descriu, de manera novel·lada, l'expedició, durant la qual Balmis s'enfronta a una dona pirata en el mar de la Xina. Res tampoc de la dona que va cuidar els nenes que transportaven la vacuna en els seus cossos, a diferència del que va fer Julia Alvarez, que fa uns anys també va descriure l'expedició, centrant-ne el relat, però, en la Rectora de la Casa de Expósitos. Un cop més, les dones queden silenciades. I en aquest cas, és una dona qui les silencia.
Si us interessa el tema, podeu trobar més informació sobre l'expedició en una altra entrada d'aquest bloc: Balmis i l'expedició de la verola.
diumenge, 6 de juny del 2010
Zoom de "La Florida"
"La Florida" és un parc clàssic de Vitoria. És com un jardí botànic al centre de la ciutat, amb moltes espècies d'arbres d'origens molt diversos. Alguns arbres tenen una placa al peu amb el nom. El del zoom no el tenia i no he sabut identificar-lo:
Fotos: M. Piqueras (05.06.2010)
Fotos: M. Piqueras (05.06.2010)
divendres, 4 de juny del 2010
Burka
Si un mosso d'esquadra veiés pel carrer una persona --home o dona-- amb una caputxa com les que es posen els terroristes d'ideologies diferents quan fan comunicats de premsa o les que cobreixen el cap d'alguns atracadors de bancs, què faria? Pensaria que potser era qüestió de cultura o religió? Quina diferència hi trobaria amb una altra persona que, a més de dur el cap cobert i la cara oculta, també ocultés el seu cos darrera d'una mena de capa que li arribés fins als peus?
Per a mi, la burka i l'altra vestimenta que duen algunes dones musulmanes que només els deixen mostrar els ulls, són un atemptat contra la seva dignitat. I que no em diguin que moltes el porten voluntàriament. És possible que sigui així, però també hi havia abans moltes dones --malauradament, em sembla que encara n'hi ha algunes-- que creien que el marit o el pare tenia dret a pegar-les si elles "es portaven malament". I en el temps de l'esclavitud, hi havia esclaus i esclaves que estaven agraïts a l'amo o la mestressa perquè "els tractaven bé".
Suposant, però, que al legislador tant se li en foti.que una dona vagi completament tapada pel fet que sigui una dona, per què no ho agafen pel vessant de la seguretat? La polèmica no existiria si allò que es prohibís fos una vestimenta que ocultés la cara de qualsevol persona, sense esmentar peces de roba femenines o masculines, sense relacionar-ho amb cap religió ni cultura. Al cap a la fi, darrere d'una burka s'hi pot ocultar també un home que vulgui passar desapercebut.
Foto: Programa d'Assistència Cívica Mèdica a l'Afghanistan el 2007. Autor: Michael Carter. Llicència Creative Commons 2.0
Per a mi, la burka i l'altra vestimenta que duen algunes dones musulmanes que només els deixen mostrar els ulls, són un atemptat contra la seva dignitat. I que no em diguin que moltes el porten voluntàriament. És possible que sigui així, però també hi havia abans moltes dones --malauradament, em sembla que encara n'hi ha algunes-- que creien que el marit o el pare tenia dret a pegar-les si elles "es portaven malament". I en el temps de l'esclavitud, hi havia esclaus i esclaves que estaven agraïts a l'amo o la mestressa perquè "els tractaven bé".Suposant, però, que al legislador tant se li en foti.que una dona vagi completament tapada pel fet que sigui una dona, per què no ho agafen pel vessant de la seguretat? La polèmica no existiria si allò que es prohibís fos una vestimenta que ocultés la cara de qualsevol persona, sense esmentar peces de roba femenines o masculines, sense relacionar-ho amb cap religió ni cultura. Al cap a la fi, darrere d'una burka s'hi pot ocultar també un home que vulgui passar desapercebut.
Foto: Programa d'Assistència Cívica Mèdica a l'Afghanistan el 2007. Autor: Michael Carter. Llicència Creative Commons 2.0
dijous, 3 de juny del 2010
Un any més, el Corpus: hòsties i ous
Quan fa un parell de dies parlava aquí dels ous i del perquè es conserven millor crus que bullits, no vaig adonar-me que aquesta setmana és una setmana d'ous: la de l'ou com balla del Corpus, que des de fa alguns anys a Barcelona es pot veure en diversos patis històrics del barri Gòtic.
Com que el 2008 i el 2009 ja vaig escriure sobre els aspectes científics relacionats amb aquesta festa cristiana, no em repetiré, però si a algú li interessa pot veure el que vaig escriure aquells anys:
Corpus: el miracle que mai no existí
27 de maig 2008
Corpus i tradició: L'ou com balla
14 de juny 2009
A través de Jordi Mur, físic, he conegut aquest altre article que explica el fenomen de l'ou com balla. És de Jaume Pont, i es va publicar el 2009 a la revista Recursos de Física, de la Societat Catalana de Física. És molt adequat per tractar-ho a classe de física de batxillerat, quan s'estudia la dinàmica de fluids i les lleis de Newton:
Estudi de l'equilibri d'una pilota en un brollador
Com que el 2008 i el 2009 ja vaig escriure sobre els aspectes científics relacionats amb aquesta festa cristiana, no em repetiré, però si a algú li interessa pot veure el que vaig escriure aquells anys:
Corpus: el miracle que mai no existí
27 de maig 2008
Corpus i tradició: L'ou com balla
14 de juny 2009
A través de Jordi Mur, físic, he conegut aquest altre article que explica el fenomen de l'ou com balla. És de Jaume Pont, i es va publicar el 2009 a la revista Recursos de Física, de la Societat Catalana de Física. És molt adequat per tractar-ho a classe de física de batxillerat, quan s'estudia la dinàmica de fluids i les lleis de Newton:
Estudi de l'equilibri d'una pilota en un brollador
dimecres, 2 de juny del 2010
Una d'ous
La major part dels aliments que guardem a la nevera es conserven més temps si estan cuinats que no pas si encara són crus. Hi ha un producte, però, en el qual passa el contrari. Em refereixo als ous.
Un ou cru pot conservar-se setmanes i mesos a la nevera sense podrir-se (això no vol dir, però, que al cap d'un mes estigui encara en bones condicions per fer un ou ferrat o per batre'l a punt de neu). Fins i tot fora de la nevera, els ous poden durar molts dies sense malmetre's. En canvi, un ou dur, malgrat que hagi estat bullint cinc o deu minuts, es fa malbé en uns pocs dies, tot i que sembla que hauria de durar més.
Per saber per què es malmet més aviat l'ou quan està bullit, vegem què li passa a un ou cru. Què és allò que el protegeix de l'atac dels bacteris que farien malbé un bistec de vedella, una cuixa de pollastre o una rodanxa de lluç que també fossin a la nevera al costat de l'ou? La resposta la trobem en la clara de l'ou.
La clara d'ou té una sèrie de proteïnes que tenen propietats antimicrobianes. Algunes de les proteïnes que conté, com ara l'avidina, el lisozim o la conalbumina (també anomenada ovotransferrina), aturen el creixement microbià i fins i tot poden matar els bacteris anomenats grampositius. Cadascuna d'aquestes proteïnes actua de manera diferent, però el resultat és la protecció contra la infecció.
L'avidina s'uneix a una vitamina anomenada biotina, que és necessària per a molts éssers vius, entre els quals els microbis (també per a les persones). En la clara de l'ou, gairebé tota la biotina acaba unida a l'avidina. De fet, no es coneix cap altra proteïna que s'uneixi de manera tan forta amb qualsevol molècula. A més de trobar-se a la clara de l'ou, aquesta proteïna també s'ha descrit en els teixits d'alguns animals (ocells, rèptils i amfibis), on té també aquesta funció antimicrobiana.
El lisozim actua d'una altra manera. Desfa unes molècules que formen les parets cel·lulars d'alguns bacteris, causant-los la lisi o destrucció. Els humans també en tenim en diferents teixits, a la saliva, a les llàgrimes i en el moc nasal, on va ser descobert per Alexander Fleming el 1922.
La conalbúmina (o transferrina, per la seva semblança amb una proteïna transportadora del ferro que tenen els mamífers) s'uneix de manera molt forta a una forma de ferro que queda fora de l'abast dels microbis que puguin entrar dins de l'ou. I el ferro és un element essencial per a gairebé tots els organismes, els bacteris inclosos.
La presència d'aquestes proteïnes en l'ou és un mecanisme de protecció de l'embrió que es desenvoluparia en un ou que estigués fecundat i no anés a parar a una parada d'un mercat o als prestatges d'un supermercat.
Però, què passa en bullir un ou? Per què desapareix aquesta protecció? Doncs passa que l'escalfor necessària per a coure l'ou actua sobre les proteïnes modificant-ne la seva estructura o fins i tot trencant-les en els seus components (és un procés conegut com a desnaturalització). Això fa que perdin les seves qualitats inicials: la biotina de la clara queda disponible per a nodrir qualsevol microbi que penetri dins de l'ou, i el mateix passa amb el ferro; per altra banda, els bacteris tampoc han de témer la destrucció de la seva paret cel·lular perquè els lisozims han desaparegut. En pocs dies, l'ou bullit es pot podrir. A la nevara aguantarà més, però mai tant com un ou cru; i si aguanta s'anirà enfosquint la part exterior del rovell (però això ja és una altra història). Si bé la closca de l'ou i la membrana interior protegeixen la clara de l'atac microbià, la protecció no és completa; de tota manera, un ou dur pelat encara es fa malbé més aviat.
Per tant, si voleu que els ous estiguin en bon estat, no els bulliu fins que els hàgiu de fer servir. I no s'us acudeixi de bullir els ous que us queden a la nevera abans de marxar de vacances pensant que així es conservaran millor per a la tornada.
Un ou cru pot conservar-se setmanes i mesos a la nevera sense podrir-se (això no vol dir, però, que al cap d'un mes estigui encara en bones condicions per fer un ou ferrat o per batre'l a punt de neu). Fins i tot fora de la nevera, els ous poden durar molts dies sense malmetre's. En canvi, un ou dur, malgrat que hagi estat bullint cinc o deu minuts, es fa malbé en uns pocs dies, tot i que sembla que hauria de durar més.
Per saber per què es malmet més aviat l'ou quan està bullit, vegem què li passa a un ou cru. Què és allò que el protegeix de l'atac dels bacteris que farien malbé un bistec de vedella, una cuixa de pollastre o una rodanxa de lluç que també fossin a la nevera al costat de l'ou? La resposta la trobem en la clara de l'ou.
La clara d'ou té una sèrie de proteïnes que tenen propietats antimicrobianes. Algunes de les proteïnes que conté, com ara l'avidina, el lisozim o la conalbumina (també anomenada ovotransferrina), aturen el creixement microbià i fins i tot poden matar els bacteris anomenats grampositius. Cadascuna d'aquestes proteïnes actua de manera diferent, però el resultat és la protecció contra la infecció.
L'avidina s'uneix a una vitamina anomenada biotina, que és necessària per a molts éssers vius, entre els quals els microbis (també per a les persones). En la clara de l'ou, gairebé tota la biotina acaba unida a l'avidina. De fet, no es coneix cap altra proteïna que s'uneixi de manera tan forta amb qualsevol molècula. A més de trobar-se a la clara de l'ou, aquesta proteïna també s'ha descrit en els teixits d'alguns animals (ocells, rèptils i amfibis), on té també aquesta funció antimicrobiana.
El lisozim actua d'una altra manera. Desfa unes molècules que formen les parets cel·lulars d'alguns bacteris, causant-los la lisi o destrucció. Els humans també en tenim en diferents teixits, a la saliva, a les llàgrimes i en el moc nasal, on va ser descobert per Alexander Fleming el 1922.
La conalbúmina (o transferrina, per la seva semblança amb una proteïna transportadora del ferro que tenen els mamífers) s'uneix de manera molt forta a una forma de ferro que queda fora de l'abast dels microbis que puguin entrar dins de l'ou. I el ferro és un element essencial per a gairebé tots els organismes, els bacteris inclosos.
La presència d'aquestes proteïnes en l'ou és un mecanisme de protecció de l'embrió que es desenvoluparia en un ou que estigués fecundat i no anés a parar a una parada d'un mercat o als prestatges d'un supermercat.
Però, què passa en bullir un ou? Per què desapareix aquesta protecció? Doncs passa que l'escalfor necessària per a coure l'ou actua sobre les proteïnes modificant-ne la seva estructura o fins i tot trencant-les en els seus components (és un procés conegut com a desnaturalització). Això fa que perdin les seves qualitats inicials: la biotina de la clara queda disponible per a nodrir qualsevol microbi que penetri dins de l'ou, i el mateix passa amb el ferro; per altra banda, els bacteris tampoc han de témer la destrucció de la seva paret cel·lular perquè els lisozims han desaparegut. En pocs dies, l'ou bullit es pot podrir. A la nevara aguantarà més, però mai tant com un ou cru; i si aguanta s'anirà enfosquint la part exterior del rovell (però això ja és una altra història). Si bé la closca de l'ou i la membrana interior protegeixen la clara de l'atac microbià, la protecció no és completa; de tota manera, un ou dur pelat encara es fa malbé més aviat.
Per tant, si voleu que els ous estiguin en bon estat, no els bulliu fins que els hàgiu de fer servir. I no s'us acudeixi de bullir els ous que us queden a la nevera abans de marxar de vacances pensant que així es conservaran millor per a la tornada.