Figues i figaflors

Quan aquest matí he anat al mercat, he vist figaflors (o haurien de ser figuesflor?) en una parada de fruita. No n'havia menjades encara enguany i m'he aturat a comprar-ne. Quan he demanat a la venedora que em posés unes 5 o 6 figaflors, m'ha mirat estranyada i m'ha preguntat, com si no m'hagués entès: "Què vol? Figues?". Li he dit que no, que volia figaflors, que la figa és el fruit de la figuera que ve més endavant, però que aquestes figues del mes de juny son figaflors.

No he volgut entrar en detalls sobre la diferència entre un fruit i un altre perquè he vist que em mirava sense massa convicció. Entre d'altres coses, perquè potser hauria hagut d'explicar-li que això que ens mengem no és el fruit de la figuera, sinó el contenidor del fruit --el 'siconi', en termes de botànica-- i que el fruits són aquelles boletes dures i negres que se'ns fiquen entre les dents quan mengem les figues. Per altra banda, perquè tampoc hi ha massa acord, fins i tot entre els botànics, sobre la natura de les figaflors. Quan vaig estudiar botànica --d'aixo fa tant de temps....-- vaig aprendre que les figaflors eren fruits partenogenètics (sense fecundar, com el plàtan, per exemple, que és un fruit que es forma sense que la flor es fecundi). Però després he sabut que també les figues normals poden ser partenogenètiques.

La figa és el receptacle tancat on hi ha centenars de flors. Però no sempre són del mateix tipus, perquè hi ha figueres que són dioiques (amb arbres que tenen només flors masculines i arbres que només en tenen de femenines) i d'altres que són monoiques (en un mateix arbre hi ha flors masculines i femenines). La fecundació sembla que ha de ser una mica complicada, perquè, com pot escampar-se a l'ambient el pol·len d'una planta que té les flors masculines tancades en un receptacle (figa)? I com pot entrar aquest pol·len a les figues que només contenen flors femenines? La solució la trobem en un insecte, un himenòpter (el grup de les abelles i vespes), que penetra en la figa per pondre-hi els ous a l'interior de les flors. Quan surten les noves abelles, s'enduen pol·len en unes bosses que tenen en el tòrax. Aquest pol·len servirà per fecundar flors femenines a l'interior d'una altra figa. Les figueres mostren típicament una sincronia dins del mateix arbre (amb les figues desenvolupant-se més o menys en la mateixa època) i una asincronia entre els diferents arbres, de manera que no tots els arbres facin les figues al mateix temps. Això permet que, quan els nous insectes carregats de pol·len surten d'una figa, hi hagi altre figues amb flors a punt per ser pol·linitzades.

Estudis moleculars fets en aquesta insectes i figues indiquen que la interacció entre els dos grups d'organismes es remunta a fa uns 90 milions d'anys i que, des d'aleshores, han evolucionat conjuntament donant els diversos tipus de relacions que es coneixen avui dia (molt més complexes encara del que jo he escrit més amunt). Hi ha especialistes que es dediquen a estudiar aquesta relació, i s'organitzen congressos per tractar exclusivament de la biologia de les figues. Tenint en compte que es coneixen més de 750 espècies de figueres no és estrany que hi pugui haver molts tipus de relacions amb els insectes que les pol·linitzen.

La figaflor crec que a València és anomenada 'bacora'; en castellà, breva. Pel que fa a l'arbre, a la figuera, Pius Font i Quer, en la seva obra Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, també registra en català 'figuera de cristià', en contraposició a la 'figuera de moro'. En la mateixa obra, Font i Quer reprodueix un aforisme castellà que diu quines característiques han de tenir les figues: "El higo, para ser bueno, ha de tener cuello de ahorcado, ropa de pobre y ojo de viuda."

Val la pena llegir l'entrada corresponent a 'figa' en el Diccionari català-valencià balear (l'Alcover-Moll), que recull dotzenes de figues: carlina, de coll de dama, gavatxona, llimonenca, de la Mare de Déu de Lluc, de porc, xereca, etc. Diu que a Catalunya, i amb lleugeres variacions a les Balears, es canta una cançoneta que resumeix les condicions d'una figa saborosa: " La figa per ser madura / ha de tenir tres senyals: / clivellada, secallona / i picada de pardals." I que, a Mallorca, "diuen que les condicions de la figa més bona són: coll de beata (un poc torçuda prop del capoll), llàgrima de viuda (el botonet de mel a l'ull) i vestit apedaçat (que sigui clivellada)".

El Premi Príncipe de Asturias i la malària

Llegeixo a la premsa que el Premi Príncipe de Asturias de Cooperació Internacional 2008 ha estat atorgat conjuntament a quatre organitzacions que lideren la lluita contra la malària (o paludisme) a l'Àfrica: el Centro de Investigaçao em Saúde de Manhiça (CISM), a Moçambic; l'Ifakara Health Research and Development Centre (que canvia el seu nom pel d'Ifakara Health Institute, IHI), de Tanzània; el Malaria Research and Training Center (MRTC), de Mali; i el Kintampo Research Centre (KHRC), de Ghana. Són quatre centres de recerca que lluiten per combatre aquesta malaltia que amenaça el 40% de la població mundial, però que afecta especialment l'Àfrica sub-sahariana. El Jurat ha tingut en compte l'aportació fet per aquest centre en el foment de la recerca, en el treball que fan per trobar una vacuna que sigui efectiva i per contribuir a la millora de les persones afectades de malària en aquests països.

Pedro Alonso, a l'Associació Catalana de Comunicació Científica

15 de febrer 2005 (Foto: M. Piqueras)

Pedro Alonso, codirector del guardonat centre de Manhiça, en una conferència que va fer el 2005 a l'Associació Catalana de Comunicació Científica, va explicar que la malària és una malaltia que encaixa molt bé en el concepte de cercle viciós de malaltia i pobresa expressat pel microbiòleg nord-americà i expert en salut pública Charles-Edward A. Winslow (1877-1957). En un text, esdevingut clàssic, publicat per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1951, Winslow va escriure "Els homes i les dones emmalaltien perquè eren pobres, i s'anaven fent encara més pobres perquè emmalaltien". Deia Pedro Alonso que la malària és el paradigma de malaltia relacionada amb la pobresa perquè causa una mortalitat i una morbiditat enormes, endarrerint o fins i tot impedint el desenvolupament d'àmplies zones del món.

Segons les dades de 2005, cada 40 segons mor al món una persona per causa d'aquesta malaltia, que és endèmica en més d'un centenar de països, els quals concentren la meitat de la població del planeta. El 90% de les víctimes de la malària són nens i nenes africans de menys de cinc anys; hi ha regions africanes on gairebé la meitat dels casos es donen en edats inferiors a l'any. I això passa en països en desenvolupament on la malària no és l'única malaltia que posa en perill les vides infantils. Hi ha un gran desequilibri entre la sort d'un nadó a Catalunya, on la mortalitat infantil era del 3,2 per mil l'any 2004, i d'un altre nascut, per exemple, a Sierra Leona, on, de cada 1000 nadons, més de 300 moriran abans dels 5 anys.

Darrere la greu situació sanitària que hi ha en molts països en desenvolupament, sovint hi ha també problemes socials, polítics, econòmics i ètics. Tot i que Moçambic és un dels països més pobres del planeta, el Centre d'Investigació en Salut de Manhiça (CSIM) és la primera infraestructura estable de recerca que va establir-se en una zona on la malària és endèmica. El Centre va crear-se el 1996 i es manté gràcies a la col·laboració de diverses entitats: l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional, l'Hospital Clínic de Barcelona, el Ministeri de Salut de Moçambic i la Facultat de Medicina de la Universitat Eduardo Mondlane, de Maputo (Moçambic). Compten a més amb la col·laboració internacional, pública i privada, per afrontar un problema de salut tan complex com és el que causa la malària. Destaquen l'ajut rebut els últims anys de la Fundació Melinda i Bill Gates i del filantrop nord-americà Warren Buffet.

És molt difícil fer estudis epidemiològics en països on sovint bona part de la població "no existeix" oficialment perquè ni tan sols està censada. Per lluitar contra una malaltia cal disposar de dades; saber el nombre de persones afectades i la resposta als tractaments preventius o curatius que se'ls aplica. El CSIM es troba en el centre del poblat i té delimitada la seva zona d'actuació a través de GPS (sistema de localització geogràfica), amb la situació de les cases que l'integren. El 2005 tenien censades unes 70.000 persones i l'actualització anual del cens inclou dades sobre natalitat, mortalitat, emigració, immigració, embarassos i canvis interns de residència.

No he seguit els resultats dels darrers anys de la recerca sobre la vacuna de la malària duta a terme pel grup que lidera Pedro Alonso, però el novembre de 2005, la revista The Lancet publicava un article amb els resultats d'un estudi fet per aquell grup en 200o nens i nenes durant 18 mesos. La vacuna assajada arribava a assolir un 50% de protecció en els casos més greus de la malaltia. Tenint en compte que la infància és el grup d'edat més afectat per la malaltia i amb la mortalitat més gran, aquest resultats són molt esperançadors. Convé, però, continuar en la cerca d'una vacuna que sigui 100% efectiva i en el desenvolupament de nous fàrmacs per tractar la malaltia. Els països rics haurien de participar-hi encara que sigui de manera egoista. Amb el canvi climàtic, les contínues migracions humanes i la facilitat de desplaçament, és molt probable que la malària i altres malalties de zones més càlides s'estenguin i participin també de la "globalització". Grècia, Itàlia, Espanya, França, el sud dels Estats Units són regions geogràfiques que en altres èpoques van tenir zones endèmiques de malària i podrien tornar a tenir-ne en el futur. Cal estar preparats.

Consultes externes a Manhiça

Visita "a domicili", a Manhiça

(Les fotos de Manhiça van estar cedides pel Centre de Salut Internacional de l'Hospital Clínic de Barcelona per a La lluita contra la malària (ACCC, 2006), que recull la conferència de Pedro Alonso del 15.02.2005)

Les granges i xocolateries

La granja Pallaresa, del carrer Petritxol, de Barcelona, va unida als records de la meva infantesa. Anar a comprar amb la meva mare al centre de Barcelona significava fer una pausa per anar a berenar a aquesta granja i prendre-hi, indefectiblement, un suís amb melindros o amb ensaïmada. Si era estiu, normalment hi havia propina i també preníem una orxata. Més tard hi vaig anar amb amigues; i més tard encara, amb les meves filles i el meu fill.

No fa molt hi vaig passar pel davant a mitja tarda. Em vaig aturar davant l'aparador. Mentre hi contemplava la xocolata desfeta, el suís, els flams d'ou, el recuit, el mató de Pedralbes, el menjar blanc i l'arròs amb llet, la porta va obrir-se i una flaire d'ensaïmada va acariciar les meves cèl·lules olfactives. Una flaire especial, que potser no sigui ben bé la que desprenen les ensaïmades mallorquines, però que no té res a veure amb l'olor fada i anodina d'aquestes pastes que en molts forns i pastisseries de Barcelona anomenen ensaïmades. No vaig poder resistir la temptació i hi vaig entrar. Era com obrir una finestra al passat. En comptes del suís, vaig demanar un Cacaolat (fa temps que vaig haver d'oblidar-me de la nata). Però l'ensaïmada no vaig perdonar-la.

Fa anys van canviar la decoració de la Pallaresa i ara és bastant diferent d'aquella granja de la meva infantesa. Tanmateix, la disposició de la barra, les taules i el petit aparador es mantenen en el mateix lloc. Les fotos antigues de les parets em sembla que són les mateixes que hi havia fa trenta, 40 o més anys. I com que ja fa tant de temps d'aquella reforma, molta gent segurament pensarà que aquesta granja sempre ha estat com és ara.

A mitja tarda hi havia alguns grups de dones grans, alguna parella jove (potser hi havien vingut de petits amb la família?), alguna parella ja en la tercera edat (potser hi havien dut la mainada?) i em sembla que érem també unes quantes dones les que anàvem soles. Les dones d'edat madura i avançada solen freqüentar bastant granges i xocolateries. Entreu-hi a mitja tarda i sempre n'hi trobareu algun grupet; o potser veureu taules només amb dues dones o amb una de sola, com jo l'altre dia. En canvi, no s'hi sol veure grups d'homes ni homes sols. On van, doncs, els homes? Potser a un bar convencional on puguin beure una cervesa o una copa de conyac, fumar i jugar al dominó o a les cartes? O potser no van enlloc, no tenen aquest sentit gregari de les dones?

L'aparador de la Pallaresa. Per fer la boca aigua!

Aministia Internacional: Informe anual 2008

Ahir, 27 de maig, Amnistia Internacional va presentar a la premsa l'informe anual 2008, que repassa la situació dels drets humans en 150 països. Malgrat que ja han passat 60 anys des que l'Organització de les Nacions Unides (ONU) fes la Declaració Universal dels Drets Humans, l'informe 2008 posa de manifest que encara hi ha 81 països, pel cap baix, on s'infligeixen tortures o maltractament a les persones; que en un mínim de 54 països se somet les persones a judicis sense les garanties adequades; i que, en un mínim de 77 països, les persones no poden expressar-se lliurement.

L'Informe 2008 destaca les següents tendències actuals en el món:

• Molts grups armats i forces governamentals actuen contra la població civil amb tota impunitat.
• La violència contra les dones és un fet arreu del món.
• La tortura i el maltractament són fomentats com a mètodes acceptables per obtenir informació.
• La dissidència és reprimida i s'ataca periodistes i activistes.
• Les persones refugiades, les que demanen asil i les que es veuen abocades a l'emigració no tenen cap mena de protecció.
• Es neguen els drets econòmics i socials.
• S'eludeix la responsabilitat social corporativa per abusos contra els drets humans.

Com a aspecte positiu, Amnistia Internacional constata alguns progressos dels darrers sis anys, com ara la promulgació de determinades lleis i l'establiment d'institucions per a la defensa dels drets humans, el suport com més va més gran als esforços per aconseguir l'abolició de la pena de mort en el món, i el processament dels responsables d'alguns casos de crims de guerra i de crims contra la humanitat per part de tribunals nacionals i internacionals.

Quan escric això, no veig encara l'informe en el web d'Amnistia Internacional-Catalunya, però ja es pot veure l'informe en castellà en el web internacional. Les dades sobre Espanya mostren un panorama en què alguns sectors de la població, com ara les persones migrants i les dones, encara són lluny de tenir assegurats els drets humans. Dos anys després que es promulgués la llei contra la violència de gènere, les dones continuaven trobant obstacles per obtenir protecció, justícia i reparació. El 2007, 71 dones van morir a mans de la seva parella o exparella a l'estat espanyol. És "l'altre terrorisme", un terrorisme que no sembla treure la son als polítics i governants, i que no he vist mai reflectit en les enquestes en què es parla dels problemes que més preocupen a la població.

Corpus: el miracle que mai no existí

(Actualització: 16 de juny 2022)

Origen del Corpus

Estem en l'època de l'any en què se celebra la festivitat del Corpus Christi, una festa cristiana instituïda pel papa Urbà IV l'11 d'agost de 1264 mitjançant la butlla Transiturus de hoc mundo. Segons la tradició, l'origen d'aquesta festa és l'anomenat miracle de Bolsena, que va consistir en el degoteig de sang a la superfície d'una hòstia consagrada. De tota manera, la butlla sembla que volia establir de forma oficial la celebració de l'eucaristia (el sagrament "del Cos i Sang de Crist") que ja es feia en algun lloc. Escriu Urbà IV a la butlla: "...havíem sentit dir, quan exercíem un ofici més modest, que Déu havia revelat a alguns catòlics que calia celebrar aquesta festa a tota l'Església. Nos, doncs, hem cregut oportú i raonable establir-la perquè, de manera digna i raonable, la fe catòlica sigui vitalitzada i exaltada".

Per tant, la institució de la festa el 1264 és compatible amb els relats que en situen l'origen, el 1208, a Lieja, on Joana de Lieja-- que era priora de l'abadia de Mont Cornillon va tenir una visió que es repetia cada vegada que pregava, en què se li representava la Lluna plena amb un forat. Finalment va tenir una revelació: la lluna era una imatge de l'Església i el forat que hi veia era la manca d'una gran celebració anual en honor de l'Eucaristia. La commemoració del Sant Sopar de Dijous Sant no era suficient, ateses les heretgies en què queien molts fidels. Segons la tradició, Joana de Lieja va trigar vint anys a explicar aquesta revelació al canonge de la basílica de Sant Martí i li va demanar que ho consultés amb teòlegs. La proposta de la festa va ser molt ben rebuda i va començar a celebrar-se. El 1246, el bisbe de Lieja va publicar un decret que establia que el dijous després de l'octava de la Pentecosta totes les esglésies de la diòcesi fessin una gran celebració en honor de l'Eucaristia.

Missa de Bolsena (fragment), de Rafael (foto M. Piqueras)

El miracle de Bolsena

S'explica que un canonge de la catedral de Praga que feia temps que dubtava que l'hòstia i el vi de la missa es convertissin en el cos i la sang de Jesucrist en el moment de la consagració va decidir pelegrinar a Roma a visitar el papa per veure si a la ciutat santa trobava resposta als seus dubtes. Pel camí va aturar-se a fer nit a Bolsena, un poble a la riba del llac que duu el mateix nom. L'endemà va celebrar missa en el poble i mentre alçava l'hòstia en el moment de la consagració, els dubtes sobre la transsubstanciació que s'havia de produir en aquell moment el van assetjar de nou. Aleshores va adonar-se que a la superfície de l'hòstia hi havia unes gotes de sang. Estava convençut que Jesucrist li havia manifestat el seu dolor pel dubte que ell tenia i ho havia fet com en la seva passió: traspuant sang.

Quan va produir-se el miracle, el papa Urbà IV es trobava a Orvieto, una ciutat propera a Bolsena; aviat li'n va arribar la notícia i li van dur el corporal amb què havia estat embolicada l'hòstia del miracle. L'any següent, el papa va promulgar la bula "Transiturus de hoc mundo", en què disposava la celebració de la festivitat del Corpus Christi per celebrar de manera solemne la presència de Jesucrist, en la seva pròpia substància, en l'eucaristia. El 1512, el pintor Rafael va immortalitzar el miracle de Bolsena en un fresc que decora la sala d'Eliodoro, una de les Stanze del Vaticà.

Altres miracles

Castell de Xiu, a Llutxent

Episodis semblants d'hòsties que traspuen sang o de l'aparició miraculosa de sang sobre pa o polenta (una preparació de la cuina italiana fet amb farina de blat de moro i aigua bullint) han estat descrits en diverses ocasions. Un de molt conegut és l'anomenat miracle de Daroca, que va tenir lloc el 23 de febrer de 1239 prop de Llutxent, quan les tropes cristianes de Daroca, Terol i Calatayud es preparaven per reconquerir el castell de Xiu, que era en poder dels musulmans. Un capellà nadiu de Daroca celebrava la missa per als soldats i va consagrar-hi sis hòsties per als capitans de les tropes. De sobte, l'enemic va fer un atac per sorpresa i la missa va ser sospesa. El capellà va córrer a ocultar en un pedregar les sagrades formes, que havia embolicat amb els corporals de l'altar. La lluita va ser molt aferrissada i els cristians van poder foragitar els musulmans. Diu la llegenda que, en retirar les hòsties de l'amagatall on les havia posades, el capellà va trobar-les cobertes de sang i adherides als corporals. Aquest fet va considerar-se un miracle, un senyal que Déu els enviava anunciant-los la victòria contra els infidels. Aviat van preparar-se de nou per iniciar l'atac del castell de Xiu, que van poder reconquerir. Els corporals es conserven en una església de Daroca que va erigir-se en aquest poble per commemorar el miracle.

La ciència explica el miracle

Aquests fets i d'altres, considerats també sobrenaturals, tenen però una explicació que gairebé sempre és natural i s'ha pogut reproduir. El desenvolupament científic ha permès trobar explicacions a molts fets que havien estat considerats miraculosos. El cas de la sang que es forma sobre les hòsties i pans té una explicació microbiològica. El segle XIX ja es coneixia el bacteri Serratia marcescens, que es troba en ambients naturals com ara els sòls, l'aigua o les superfícies de les plantes. Creix molt sobre substrats rics en midó, i en ambients càlids (sovint, el miracle s'ha produït en els mesos de calor). Algunes varietats d'aquest bacteri produeixen un pigment vermell intens, anomenat prodigiosina, que recorda el color de la sang. S'han fet experiments cultivant Serratia marcescens sobre pa d'hòsties, pa i polenta, i les colònies que forma podrien ser confoses fàcilment amb gotes de sang. A més, si es deixa assecar, el pigment no s'altera.

Serratia marcescens, la causa dels miracles d'hòsties i pans sagnants

Avui dia, notícies sobre fenòmens que aparentment no tenen explicació, segueixen essent freqüents. Si es donen en un context religiós --no necessàriament catòlic-- , es tracta de miracles. Altrament, es parla de fenòmens "paranormals". Com va escriure Carl Sagan en el llibre Demon Haunted World (publicat en castellà com El mundo y sus demonios), la veritat pot ser tan sorprenent com els falsos prodigis basats en la religió, les supersticions, els mites o senzillament, la ignorància.

Foto Serratia marcescens: Wikimedia Commons

Potser us interessarà: An inquiry into the origin and theological significance of the Corpus Christi festival and procession, and their relation to the Corpus Christi plays (tesina de mestratge de Paul E. Kretzmann, Univ. de Minnesota, 1913) 

 
Altres entrades relacionades d'aquest blog:
- El miracle de la sang de San Gennaro (15.09.2008)
- Corpus i tradició: L'ou com balla (14.06.2009)
- Els miracles de Serratia (01.12.2010)

"Teruel existe"

Puzzle turolenc

"Teruel existe" és el lema d'un moviment ciutadà de Terol sorgit el 1999 per reivindicar la seva província, que tan oblidada ha estat pel Govern de Madrid, independentment del partit que hi hagués al front. Actualment, a Internet, Teruel-existe és el nom d'un bloc de turisme sobre la ciutat de Terol i la seva província. Confesso que jo no havia estat mai a Terol i em sembla que tampoc havia visitat cap poble de la seva província fins al cap de setmana passat, en què hi vaig anar amb un petit grup, en una excursió que va combinar turisme científic amb turisme "de l'altre", el de monuments històrics i culturals. El problema de Terol és que no és un lloc de passada; cal anar-hi expressament. Però val la pena desviar-se per visitar aquesta ciutat aragonesa i la seva província i adonar-se que no sols existeix, sinó que està ben viva. A més, tot i que ja s'hi veuen alguns turistes, Terol és una ciutat que es pot visitar encar amb tranquil·litat, sense les aglomeracions turístiques que es donen en moltes altres ciutats. En dissabte, vaig pujar a la torre mudèjar del Salvador i per les escales només em vaig creuar amb dues o tres persones. Únicament a Dinópolis, un parc temàtic de paleontologia situat als afores de Terol, vaig veure aglomerar-se la gent, i no a l'estil d'altres parcs temàtics. Hi havia sobretot invasions de famílies que buscaven passar-hi un dia de lleure entretingut amb la mainada. Un dels motius d'haver construït aquest parc temàtic és el de difondre les descobertes paleontològiques que s'han fet --i es continuen fent-- en aquesta província. De fet, a més d'aquest parc bastit a la capital, a la província de Terol hi ha altres centres que hi estan vinculats i que, en conjunt s'anomenen Territorio Dinópolis. A la ciutat, però, hi ha prou motius per atreure els visitants encara que Dinópolis no existís. I fins i tot per sorprende'ls. Si més no, a mi m'ha sorprès molt agradablement. Sabia que Terol era un ciutat on podria veure les millors obres de l'art mudèjar. Ignorava, però, que també conté algunes joies del modernisme. A la plaza del Torico --el cor de la ciutat-- hi ha dos edificis dissenyats per l'arquitecte tarragoní Pau Monguió (1865-1956): La casa del Torico i La Madrileña.

La casa del Torico (Pau Monguió) i la font del Torico

Cases i porxos de la plaça del Torico. Al centre, "La Madrileña" (Pau Monguió)

De tota manera, es nota que la ciutat no compta encara amb el turisme com a font d'ingressos. Diumenge al matí, quan faltaven pocs minuts per a les deu, la pastisseria on volia comprar una trenza mudéjar per dur a casa, era encara tancada (totes les pastisseries i forns del centre eren tancats encara). Si algun dia aneu a Terol, no deixeu de provar-la!

França reconeix les llengües "regionals"

Me n'assabento a través de Vilaweb. Dijous, l'Assemblea Nacional francesa va votar una esmena a la Constitució. El primer article deia:

Art. 1. - La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. Elle assure l'égalité devant la loi de tous les citoyens sans distinction d'origine, de race ou de religion. Elle respecte toutes les croyances. Son organisation est décentralisée.

Amb l'esmena s'hi afegirà una nova frase que diu: «"Les langues régionales appartiennent au patrimoine" de la Nation».

Com a primer pas, no està pas malament. Feia temps que parlamentaris francesos "regionals" ho demanaven i diversos grups parlamentaris de diverses tendències havien presentat esmenes similars, que només fa una setmana havien estat rebutjades. Ara en canvi, l'esmena ha estat aprovada gairebé per unanimitat. Deu ser conseqüència de l'Any Internacional de les Llengües?

A Le Figaro en línia, entre els comentaris que fa la gent després de la notícia, n'hi ha de persones que veuen, en aquesta esmena, un perill per al francès. Hi ha qui pensa que aquesta esmena va contra la història de França, que el francès és la força unificadora en un país que ha estat construït amb bocins d'altres països i que admetre altres llengües abocarà el francès a la seva mort. O qui creu que seria millor que tothom aprengués bé l'anglès en comptes de balbucejar els patois regionals incomprensibles per a gairebé tothom. També qui pensa que, en acceptar les llengües regionals, s'obre la porta perquè els immigrants vulguin també que se'ls reconegui les seves llengües. I qui creu que després de reivindicar la pròpia llengua, potser es reivindicarà el sòl. Molts comentaris m'han sonat a déjà vu. I és que per tot se'n fan, de bolets, quan plou. O en todas partes cuecen habas. O tutto il mondo è paese. O it's the same the whole world over.

Dia Internacional de la Diversitat Biològica

Avui, 22 de maig, se celebra el Dia Internacional de la Diversitat Biològica (o biodiversitat). Enguany la celebració està dedicada a "Biodiversitat i agricultura". Els actes que es facin estan encaminats a destacar la importància de l'agricultura sostenible no només per a preservar la biodiversitat, sinó també per assegurar l'alimentació de la humanitat, mantenir l'agricultura i aumentar el benestar de la població en el segle XXI i més enllà.

Això són els propòsits, però la realitat és ben diversa. Com ha dit recentment Ban Ki-moon, secretari general de las Nacions Unides, l'actual crisi mundial d'aliments ha demostrat que l'èxit en l'alimentació de la població amb les tecnologies de la primera revolució verda era ben fràgil. La productivitat ha deixat d'augmentar, els sòls s'estan empobrint i són menys fèrtils, la manca d'aigua és un fenomen habitual i moltes terres de cultiu s'han anat dedicant a altres activitats o s'han anat degradant.

En el missatge que Ban Ki-moon ha fet per al Dia Internacional de la Diversitat Biològica, ha dit que l'agricultura ha de considerar-se el punt de partida per fer front a l'accelerada pèrdua de diversitat que es viu actualment. Pel que fa als animals domèstics, aproximadament una cinquena part de les races que hi ha avui dia són en perill d'extinció; com a mitjana, en desapareix una per mes. De les prop de 7000 espècies de plantes que s'han domesticat els darrers 10.000 anys, la major part dels aliments que es consumeixen avui dia prové només d'un trenta per cent d'aquelles espècies. Si aquesta tendència no s'atura, l'espècie humana està abocada a fracassar.

Ban-Ki-moon acaba dient que és massa tard per poder tornar enrere i reparar el mal que hem fet al nostre planeta, però mai no és massa aviat per començar a preservar allò que encara ens queda.

En el web del Dia Internacional de la Diversitat Biològica hi ha un llibret que es diu Biodiversitat i agricultura, editat en diverses llengües, que inclou recomanacions per als polítics, per als ramaders i els agricultors, i per als consumidors. Les recomanacions als consumidors:

• Sigueu conscients de l'impacte ambiental de les vostres eleccions en el consum diari d'aliments i productes de l'agricultura.
• Practiqueu el consum sostenible: adopteu bons hàbits de nutrició en la vostra família i eviteu el consum excessiu, especialment el de carn.
• Ajudeu els pagesos i ramaders locals tant com pogueu, per exemple comprant els seus productes.
• Deixeu de consumir fruites i verdures que es troben en declivi o en perill d'extinció. Compreu productes de l'agricultura sostenible en benefici vostre i del planeta, encara que els hàgiu de pagar una mica més cars.
• Exigiu més informació sobre els productes que consumiu (l'origen, el tipus de conservació i els mitjans de producció), de manera que pogueu fer la vostra pròpia elecció.
• Cultiveu plantes autòctones que afavoreixin els insectes pol·linizadors de la vostra zona.
• Recicleu les restes d'aliment preparant vosaltres mateixos el compostatge.
• Reduiu al mínim el consum d'aigua, d'adobs, plaguicides, herbicides i fungicides en el vostre jardí augmentant-ne l'eficàcia, i planteu-hi espècies millor adaptades a les condicions locals.
• Si podeu fer-ho, cultiveu una part dels vostres aliments fent servir mètodes que no perjudiquin l'ambient.

Volia esmentar el paper de les vaques (i els seus pets) en l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, però mereix ser tractat en exclusiva

Simbiopoesi

Dilluns, 19 de maig, al vespre vaig assistir a un acte de la Setmana de la Poesia 2008 de Barcelona: Simbiopoesi, un espectacle que combinava poesia, dansa, llum i tecnologia. Els murs i columnes de pedra de Montjuïc del claustre de l'Institut d'Estudis Catalans i les ombres i la llum que dansaven al vent van ser també ingredients de l'espectacle. Els mots, però, en van ser els principals protagonistes. Els mots que sortien de les veus dels i les poetes rapsodes i que van anar omplint la pantalla a mesura que l'espectacle avançava i van ser després "recollits" de manera simbòlica en petits flascons de laboratori.

Era una nit esquerpa, que no convidava massa a sortir de casa. Tanmateix, el programa i el lloc eren una temptació. I em passa com a Oscar Wilde; també puc resistir-ho gairebé tot excepte la temptació. Preparada amb un bon xal per abrigar-me si la nit era freda, vaig fer cap a l'Institut a les deu del vespre. Malgrat el vent i el rellent de la nit, no me'n vaig penedir. Amics i coneguts emergien en els poemes o n'eren els autors o recitadors. Em va agradar molt que haguessin tingut en compte Alfred Giner-Sorolla, aquell farmacòleg vinarocenc i gran poeta i humanista, i que en recitessin alguns poemes. I no sabria dir si em va agradar igual o més que David Jou recités el seu "Homenatge a Joan Oró", un altre amic desaparegut pocs mesos abans que morís Alfred Giner-Sorolla. I vaig gaudir amb els poemes d'Assumpció Forcada, que l'autora recita amb una veu melodiosa. I vaig descobrir altres poetes que s'han inspirat en la ciència.

En realitat, ciència i poesia no són tan llunyanes. Com escriu Joan Duran en el pròleg del recull de poemes de Simbiopoesi, poesi ve del grec i vol dir crear. La ciència, malgrat el que pensa molta gent, té molt de creació, en el sentit de fer o compondre una obra, una cosa, una idea que abans no existia. Les persones que han excel·lit en ciència han estat generalment grans creadores. I el mateix mot grec que dóna nom a la poesia el trobem en termes científics: hematopoesi, eritropoesi, leucopoesi, coleopoesi, biopoesi, ecopoesi, autopoesi...

Giner-Sorolla era molt creatiu fins i tot en les dedicatòries dels seus llibres. En aquest llibre de poemes, la seva dedicatòria comença a la contracoberta i acaba a la portada:

Medicaments falsificats

A través del bloc de la biblioteca del campus de Bellvitge de la Universitat de Barcelona m'he assabentat que el proper dilluns, 26 de maig de 2008, se celebrarà a la Facultat de Medicina d'aquella Universitat (c/ Casanova 143, Barcelona) una taula rodona sobre "L'accés als medicaments com a dret humà: situació actual i iniciatives". Aquest acte forma part del cicle "Fàrmacs en un món global", que s'està celebrant al llarg del mes de maig i que està organitzat per Justícia i Pau i l'Associació d'Estudiants de Ciències de la Salut.

Casi al mateix temps, a la meva bústia de correu electrònic ha arribat el butlletí que m'informa del contingut del número de maig de la revista Infectious Diseases News. Un dels articles explica el cas de les falsificacions de medicaments contra la malària que s'han estat venent els darrers anys en països asiàtics on aquesta malaltia és endèmica i que pot fer que el nombre de morts per malària vagi en augment. Per una banda, les persones que creuen estar protegides perquè prenen el medicament no ho estan; per una altra, alguns dels components de les pastilles falses detectades poden ser tòxics. D'això se'n diu ploure sobre mullat. Es tracta d'una falsificació a gran escala i els falsificadors deuen comptar amb molts mitjans perquè han anat modificant les pastilles a mesura que els fabricants originals anaven canviant alguns dels seus trets que les feien més difícils de falsificar.

Aquesta notícia m'ha fet recordar una pel·lícula en què un personatge que tenia un paper destacat en la trama del film gairebé no sortia en pantalla. La pel·lícula, dirigida per Carol Reed el 1949, és El tercer home i l'esmentat personatge, interpretat per Orson Welles, és Harry Lime, l'home sense escrúpols que, per enriquir-se, ven penicil·lina adulterada i causa la mort de molta gent. Vaig veure la pel·lícula abans de llegir el llibre de Graham Greene i ho vaig fer justament en l'ordre lògic. Graham Greene va escriure primer el guió de The Third Man i després en va fer una novel·la curta que va publicar-se juntament amb The Fallen Idol (L'ídol caigut), que també havia estat un guió cinematogràfic. Recordo especialment aquell llibre perquè va ser el primer que em vaig atrevir a llegir en anglès en una versió no simplificada. I em vaig fer una fan de Graham Greene.

El tercer home és una gran pel·lícula, i el blanc i negre amb què va ser rodada li escau, perquè les ombres i la llum, amb aquelles figures i perspectives esbiaixades, ajuden a augmentar el misteri de la trama. I la banda sonora, d'Anton Karas, és una d'aquelles clàssiques, que sempre fa bo de sentir, amb la interpretació del mateix Karas a la cítara.

A Youtube he localitzat aquest vídeo amb els primers minuts de la pel·lícula. S'hi aprecia molt bé la banda sonora. Una música i una pel·lícula sempre joves.

Per a gats sedentaris

Nota (05.01.2020): En aquesta entrada tenia un enllaç a un web on anunciaven una parell amb una cosa que donava voltes perquè hi juguessin els gats. Això era el 2008 i ara segurament aquell web ja no existeix. He pensat a esborrat l'entrada, però la deixo perquè hi la fotografia de Isis, la gata que durant tants anys va viure amb nosaltres.)
Mireu quin aparell venen perquè els gats sedentaris facin exercici:


Potser li aniria bé a la Isis, la meva gata, que només surt al balcó de casa i no es mou molt.

Els cent anys de Moisès Broggi

Fa alguns mesos ja vaig escriure en aquest bloc sobre Moisès Broggi. Va ser amb motiu d'haver estat inaugurat l'Any Broggi a a Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC). Però avui no puc estar-me'n de tornar a parlar-ne perquè és el dia en què el Dr. Broggi fa cent anys.

No vull, però, que aquest record meu sigui una repetició del que s'ha escrit o dit en altre llocs. Podeu veure els articles que aquests darrers dies li han dedicat Vilaweb, l'Avui, El País, o l'entrevista de la sèrie (S)Avis del Canal 33 que va fer-li Campo Vidal (és una llàstima, però, que per veure els vídeos a la carta de la TV pública catalana calgui pagar). Esmentaré alguns detalls del seu discurs d'entrada a la RAMC, el 20 de novembre de 1966, i de la resposta de l'acadèmic Lluís Sayé.

Primerament cal posar-se en el context històric, amb el país sotmès encara a una dictadura i amb el castellà com a única llengua oficial i obligatòria en actes públics. Per tant, no és estrany que els discursos que van fer Broggi i Sayé fossin en castellà. En la introducció al seu parlament, Broggi recorda alguns acadèmics anteriors. Rememora la visita que va fer a August Pi i Sunyer, quan aquest metge, exiliat a Mèxic, estava ja greument malalt i diu: "Vivía la última fase de su vida declinante en aquel lejano lugar [...] y en los momentos de lucidez que le permitía su dolencia pensaba en su amada patria y en lo mucho que en ella había dejado..." Del seu predecessor a l'Acadèmia, Joaquim Trias es refereix a les circumstàncies que "le fueron adversas y se encontró en diversos lugares recibido con frialdad y suspicacias" i quan fa referència al treball de Trias durant la guerra (in)civil, diu que gràcies a elll i als seus deixebles "se salvaron muchas vidas en el curso de los años 1936-1939". Parla també del paper destacat de Trias en el "extinguido Patronato de la Universidad de Barcelona en su heróico y malogrado esfuerzo para modernizar a nuestra Universidad."

En el seu discurs, Broggi deia moltes més coses de les que podria entendre qualsevol persona que no conegués la història del país i de la medicina catalana del segle XX. De fet, era l'única manera de fer-ho: deixar que qui llegís o escoltés copsés el significat real de les paraules, les referències tàcites a una pàtria oprimida, al tractament que van rebre molts metges que no havien comès altre crim que no arrenglerar-se amb el bàndol vencedor, a una universitat autònoma que va ser ofegada quan tot just començava a respirar.

En la seva resposta, Sayé diu de Broggi que el seu títol de doctor té valor històric, "ya que es el único existente concedido por la Universidad Autónoma de Barcelona, puesto que los demás que se doctoraron durante aquellos años convalidaron posteriormente sus títulos en la Universidad Central, previa repetición de los ejercicios, mientras que él, considerando legal su posición, solicitó y obtuvo el reconocimiento oficial en 1944." Y conclou amb aquestes paraules: "El Dr. Broggi ha sabido huir del concepto de Séneca cuando señalaba que 'con la aparición de los sabios los buenos se habían eclipsado', pues sabe hermanar sabiduría y bondad en alcances de edificante ejemplaridad. Este es, en su más íntimo fuste, nuestro nuevo compañero."

Enhorabona per aquests cent anys, Dr. Broggi!

"La de can Déu"

Avui, al districte de Les Corts, de Barcelona, s'ha armat la de can Déu. I no pas en sentit metafòric d'aquesta expressió. S'ha obert de nou al públic el centre cívic de "Can Déu", nom amb què es coneixia la mansió on s'hi troba ubicat, a la plaça de la Concòrdia. El centre ha estat tancat més d'un any per obres de restauració i remodelació i avui s'hi fan un seguit d'activitats al llarg del dia per celebrar-ne la reobertura.

Els Déu eren una família cortsenca benestant, propietaris d'aquesta bonica casa modernista, al darrere de la qual tenien una destil·leria de licors. Segons expliquen Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria en el volum corresponent de la sèrie Tots els barris de Barcelona (Els barris que foren independents, 3. Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, El Putxet, Sarrià i Pedralbes, Vallvidrera; Eds. 62, 1976), la fàbrica de Cal Déu probablement va ser la més important de les que van sorgir a Les Corts a partir de l'aplicació del motor de vapor a la indústria. La família Déu va conservar la mansió de la plaça de la Concòrdia fins a molt de temps després que ja no quedés res de la fàbrica. Si més no, el 1976, quan es va publicar el llibre esmentat, encara els pertanyia.

Comenten Fabre i Huertas Claveria que els licors de Can Déu eren famosos per la seva qualitat i que la dita "va armar-se la de Cal Déu" o "va ser un banquet de Cal Déu" podria fer relació als efectes d'aquells licors o a les festes pantagruèliques que es feien a la mansió del Déu. A la sala principal del primer pis de la renovada Can Déu he vist un cartell que també parla d'aquesta dita; n'atribueix l'origen a l'enrenou que hi havia pels carrerons de Les Corts quan venien els carros a carregar botes de licor que duien al port de Barcelona per ser transportades en vaixells.

Segons llegeixo en un dels quaderns d'estudis que l'Ajuntament de Barcelona va dedicar a Les Corts, Can Déu va construir-se el 1898 segons projecte de l'arquitecte Eduard Mercader i Sacanella a la zona que es coneixia com Les Corts Noves. El 1981 em vaig assabentar que aquesta casa es coneixia com a Can Déu; un globus aerostàtic que s'havia enlairat amb motiu de l'acte massiu celebrat al Camp Nou per la Crida a la Solidaritat--l'única vegada a la meva vida que he assistit a un acte en aquest estadi--, va anar perdent altura fins que va quedar penjat en un terrat de Les Corts. Després els mitjans de comunicació van dir que era el terrat de Can Déu.

El treball de restauració m'ha semblat molt ben fet i acurat (és una llàstima, però, que no hagin esmerçat una mica de pintura per repassar la barana de la rampa d'accés des del jardí, que és plena de rovell.) En alguns espais, com el gran vestíbul il·luminat per la claraboia, els elements decoratius originals s'han conservat i combinat amb d'altres de moderns. S'hi han suprimit les barreres arquitectòniques, i les sales d'actes i reunions, les aules i totes les dependències estan dotades d'equipaments moderns. El bar, a tocar del jardí i amb taules en el mateix jardí, és un lloc molt agradable. De tota manera, no sé si s'haurà fet res per evitar la reverberació del soroll. Recordo haver-hi anat alguna vegada --durant la primera època com a centre cívic-- en què, sense haver-hi massa gent, el soroll que s'hi generava semblava multiplicar-se. Ara espero que el districte tregui el màxim rendiment possible d'aquest centre que avui ha tornat a obrir les portes.

Mostra del mosaic del terra de Can Déu

Vitralls del bar de Can Déu

Fotos: M. Piqueras, 17.05.2008 (excepte la foto de l'Arxiu de la Ciutat)

Vicky Cristina Barcelona

Actualització 19.09.2008
El trailer de Vicky Cristina Barcelona que hi havia a YouTube i del qual vaig posar un enllaç en aquesta entrada, ja no funciona; el vídeo va ser retirat perquè no tenia el permisos adients. Podeu veure'l en el web oficial del film.

El trailer no diu molta cosa, llevat de la promiscuïtat del personatge de Javier Bardem. Haurem d'esperar al setembre per veure si, com he sentit en algun lloc, sembla més una pel·lícula d'Almodóvar que de Woody Allen.



Actualització, 18.05.2008
Pel que vaig sentir anit a La finestra indiscreta i pel que he llegit avui a El País, estic segura que Vicky Cristina Barcelona no em decebrà. Diu el cronista de El País: "A los 10 minutos de empezada la película comienzo a sonreír y poco después siento la bendita llegada de la carcajada, sensación que se va a repetir hasta el final. Salgo alegre del cine y durante la cena volvemos a evocar gags, situaciones, diálogos y personajes. [...] Vicky Cristina Barcelona es tan divertida como inteligente, tan conscientemente ligera como maliciosa..." Això és el que busco habitualment quan vaig al cinema. Per patir, només em cal veure el telenotícies o fullejar la premsa.

La comissaria virtual (13)

Ja fa mesos que l'aigua és una font inesgotable de notícies per a la premsa. Els expedients d'avui van dedicats a algunes noticies en què aquest compost químic és protagonista.

1. El preu d'un dipòsit d'aigua
Començarem per la més recent, publicada a 20 Minutos el 15 de maig de 2008:

Fa referència a un fuita d'aigua que hi havia a Badalona en l'aqüeducte que duu l'aigua del Ter a Barcelona i que ha costat molt de reparar. En el peu de la foto, en lletra més petita, diu (la negreta correspon a les paraules que he subratllat en vermell): "Finalment, ahir van quedar enllestides les obres que han tapat la fuita d'aigua que patia l'aqüeducte Ter-Trinitat, a Badalona. Els treballs han costat més de mig milió d'euros i han consistit en la creació d'un dipòsit soterrat de 200 litres de capacitat i la col·locació de 1.200 metres de canonades. Amb l'aigua que ja no es perd es regaran les zones verdes de Badalona."

Les garrafes d'aigua que se solen comprar en els súpers són de 5 o de 8 litres. Una capacitat de 200 litres equival a 40 garrafes de 5 litres o a 25 garrafes de 8 litres. Segons 20 Minutos, fer un dipòsit soterrat d'una capacitat equivalent a l'aigua que cap en 25 o en 40 garrafes i 1,2 km de canonada ha costat... més de 500.000 euros!

2. Consum d'aigua als Estats Units La Vanguardia del 20 d'octubre de 2007 publicava un article del seu corresponsal a Washington sobre la campanya que hi havia als EUA contra l'aigua embotellada, el consum de la qual havia experimentat un boom el 2006.

Deia el corresponsal que, dels 8.300 litres d'aigua embotellada que es consumien el 1990, s'havia passat a 31.000 litres el 2006.

No sé quants habitants devia tenir els EUA el 1990 ni el 2006, però fa uns minuts en tenia 304.092.371. (Ara ja en seran més perquè el U.S. PopClock canvia a cada moment.) No crec que el 2006 fossin molts menys. Però suposem una xifra rodona; que haguessin estat 303.000.000 habitants. Si la població va consumir 31.000 litres d'aigua embotellada el 2006, la quantitat consumida per habitant es mesura en deumil·lèsimes de litre (si no m'he equivocat). D'això en diuen un boom?

I si el corresponsal s'hagués confós i no fos el consum total, sinó per habitant? Serien gairebé 85 litres per dia i per persona. Tant en un cas com en l'altre els nombres són molt exagerats, per defecte o per excés.

3. El preu de dessalar l'aigua de mar

El mes de gener es va parlar de dur a Barcelona aigua en vaixell procedent d'una dessaladora d'Almeria. Segons 20 Minutos (23 de gener de 2008), un conseller del Govern valencià --molt preocupat, es veu, per la despesa pública que puguin fer els seus veïns del nord-- després de fer els seus càlculs, va dir que aquella mesura era una bogeria.

L'esmentat conseller va dir "desalinizar agua de mar cuesta entorno a 0,6 euros por centímetro cúbico, a los que hay que sumar o,3 adicionales en concepto de transporte." Tenint en compte que un litre equival a 1000 centímetres cúbics, si un centímetre cúbic d'aigua dessalada costés 0,6 euros, el preu d'un litre seria de 600 euros i, sumant-hi el cost del transport, posada a Barcelona el preu pujaria a 900 euros per litre! Si el petroli és l'or negre, aquesta aigua podria anomenar-se l'or incolor. I efectivament, hauria estat una bogeria.

Més sobre el baix rendiment de Ronaldinho

Ronaldinho està trist. Què tindrà Ronaldinho? (18.11.2007)
Foto:Filipe Fortes, Creative commons Attribution-Share Alike 2.0

Deia fa un parell de dies que no llegeixo la premsa esportiva i és cert. Però seguia pensant en el cas Ronaldinho i el que vaig sentir explicar al metge especialista en medicina de l'esport sobre la síndrome de sobreentrenament i he buscat si en deien res a la premsa esportiva. L'única referència que he trobat és un diari general gratuït (20 Minutos, em sembla), que comentava el que va explicar el mateix metge de medicina esportiva que vaig sentir jo el dia 7 de maig a l'Hospital de la Vall d'Hebron.

Algunes coses sobre el baix rendiment de Ronaldinho que he trobat:

De sport.es (25.11.2007)
Frank Rijkaard, en una entrevista concedida a 'L'Équipe', analizó el rendimiento hasta ahora del brasileño Ronaldinho: "Es recuperable, no es un robot y actualmente trabaja mucho".

Diu "trabaja mucho". Si l'exercici no és adient i variat, pot empitjorar la síndrome de sobreentrenament

De notícies d'agència, publicat al' esportiudigital.com (05.12.2007)
No obstant Rijkaard, en una entrevista concedida a Ona FM, qualifica Ronnie com "el jugador més gran" i subratlla que "es pot dir que un entrenador no fa seure Ronaldinho, sinó que el responsable és ell mateix el, perquè quan vol, està al camp sempre".
----------------------------------------
Rijkaard, a més, ha elogiat el "bon comportament" de Ronaldinho "amb els seus companys" i ha confirmat que ha parlat amb el seu jugador sobre la seva suplència. "És normal que els jugadors necessitin moments per reaccionar i mentalitzar-se després rendir moltíssim per a l'equip. Hi ha moments en què cal lluitar contra les circumstàncies i reaccionar amb orgull, amb caràcter, amb el cor i amb passió".

No ho entenen. Quan una persona té la síndrome de sobreentrenament no es pot dir això que "quan vol, està al camp sempre". És com la gent que diu a una persona amb depressió que s'ha d'animar per sortir-se'n.

De El Periódico (16.03.2008)
Però el mal que té el brasiler va més enllà del purament físic o muscular. És una punxada que fa molt temps que té instal.lada al cos i que ha derivat en una falta d'actitud professional i compromís amb el club i els seus companys. És així des de fa més d'un any i així ha estat aquesta setmana. (Jordi Tió)

Aquest periodista encerta en part. Descriu el fet que no és únicament un mal físic, però la manera com ho expressa sembla com si el mateix jugador en tingués la culpa.

De elsesports.cat (19.03.2008)
La lesió fantasma de Ronaldinho, inexistent per als serveis mèdics del club, ha tornat a posar al centre de les crítiques el brasiler, que ahir es va entrenar al marge del grup durant una hora. El retorn del Gaúcho podria coincidir amb l'anada de les semifinals de la Champions, si bé la confusió que envolta el seu cas no permet establir una data en concret.

És cert que pot no existir lesió, però el noi no es troba bé físicament, i és com si estigués lesionat. A qui li interessi aquest tema li recomano que llegeixi un article del 2006 que descriu detalladament la síndrome de sobreentrenament. Està publicat en una revista de medicina esportiva (European Journal of Sport Science), però és força comprensible. (Si hi accedeix des d'una universitat o centre de recerca podrà veure'l tot, si no, només el resum, llevat que pagui una quantitat. Si a algú li interessa, en tinc el pdf.)

Irena Sendler (1910-2008)

Dilluns, 12 de maig, va morir a Varsòvia, Irena Sendler (o Sendlerowa, com l'anomenen a Polònia). Fins fa pocs mesos jo no havia sentit mai parlar d'aquesta dona. Vaig conèixer la seva història a través d'una presentació en powerpoint d'aquestes que corren per Internet. Vaig fer una mica de cerca per comprovar que fos un personatge real, perquè per la xarxa corren moltes històries inventades, i vaig trobar articles que confirmaven i ampliaven la seva història exemplar.

Irena, fent-se passar per infermera, entrava i sortia del gueto de Varsòvia durant l'ocupació nazi i hi duia diners, menjar i medicines. A més, amb un grup de col·laboradors d'una organització anomenada Zegota, que ella va dirigir, va poder salvar uns 2500 nens i nenes jueus als quals treien del gueto "de contraban", amagats en maletes, carrets o caixons. Sota una identitat falsa, eren lliurats a famílies poloneses o a asils catòlics. Ella va mantenir un registre de cada nen, obrint-los sengles fitxes amb tota la informació. Però amb els nazis ocupant el país, hauria estat molt perillós tenir aquesta documentació en un arxiu normal. Per ocultar-la, anava ficant la informació en ampolles de vidre que després enterrava en un jardí perquè no poguessin trobar-la.

Tot i les seves precaucions, Irena va ser arrestada i torturada per la Gestapo, i condemnada a mort. Va escapar a l'execució perquè l'organització Zegota va aconseguir subornar uns oficials nazis, que la van abandonar, amb les cames i els braços trencats, en un bosc.

A Irena Sendler no li agradava que diguessin d'ella que era una heroïna. En una de les últimes entrevistes que li van fer deia que era tot el contrari d'una heroïna i que tenia remordiments de consciència per haver fet molt menys del que hauria pogut. La foto que incloc és de Wikimedia Commons, presa el 2005 pel fotògraf polonès Mariusz Kubik. S'hi veu una iaieta afable, que traspua bonhomia. M'hauria agradat posar-hi la que publicava ahir El País amb la necrològica, en què aquesta afabilitat i bonhomia encara es noten més i el somriure d'Irene és deliciós, però és una foto d'agència.

La comissaria virtual (12)

1. Pagament de targeta gratuïta
Aquesta vegada, qui va a parar al calabós d'aquesta comissaria virtual no és cap mitjà de comunicació, sinó l'Entitat Metropolitana del Transport de Barcelona.

L'avantatge d'haver superat la barrera dels 60 és que pots gaudir de la targeta rosa metropolitana, que permet tenir descomptes, entre d'altres serveis, en el transport públic. Fa uns dies vaig rebre aquesta targeta acompanyada una carta que signa Sebastià Grau, secretari accidental (sic) de l'Entitat Metropolitana del Transport, en la qual inclou informació sobre l'ús de la targeta. Al peu de la carta hi ha la següent nota (és una carta bilingüe; la foto és de la cara en castellà perquè l'altra duia un tros d'adhesiu blanc que subjectava la targeta i no es pot llegir bé tot el text):

Reprodueixo el contingut de la nota (el text en negreta no estava així en l'original):

Le recordamos que, en el caso de ser beneficiario de la tarjeta Rosa gratuita y de no haber domiciliado el pago se le adjunta un impreso para efectuar el pago del importe de la presente tarjeta y, si así lo desea, la domiciliación bancaria para futuras renovaciones. En la parte posterior del citado impreso se especifica las cajas de ahorro o bancos donde usted puede presentarlo.

En què quedem? És gratuïta o cal pagar per tenir-la?

2. El ratolí de El País
Anunci publicat a El País el 12 de maig de 2008:
El o la publicista no deu haver vist mai cap ratolí, ni deu haver tingut mai un hàmster a casa, que no sap distingir-los. Si té mainada i alguna vegada li demanen un hàmster, potser els durà això:


3. Joly i Pitt darán a luz

Ell també deu estar prenyat?

Per què no rendeix Ronaldinho

Començo per dir que, de futbol, no hi entenc un brot i que penso que si Marx hagués nascut 150 anys més tard, el que va dir sobre la religió com a opi del poble, potser ho hauria dit d'aquest espectacle (potser sigui esport per a qui el practica, però per als milions de persones que el contemplen és un espectacle) en què 20 homes es barallen per una pilota mentre altres dos estan esperant que la pilota els arribi per impedir que es coli entre els pals de la porteria. Tanmateix, reconec que el Barça és més que un club (amb els aspectes positius i negatius que té aquest "ser més") i que ha dut el nom de Barcelona i de Catalunya a llocs insospitats.

Que venguin samarretes del Barça en una parada a la vorera d'Oxford Street, a Londres (vegeu la foto, presa el novembre de 2006), no crec que sorprengui massa cap català que viatgi al Regne Unit. Però que en el desert de Líbia trobis nois que es protegeixen el cap del sol amb gorres del Barça o que a moltes botigues de Trípoli vegis penjades samarretes blaugrana (fabricades a la Xina o a Corea, segurament) ja és més xocant. Em va sorprendre especialment el noiet gambià que feia de mosso en un hotel de Gadames, una petita ciutat líbia a tocar de la frontera amb Algèria i Tunísia, que en assabentar-se que la meva companya de viatge i jo érem de Barcelona, ens va fer un gran somriure i ens va dir en anglès: "Ohhhh, Barcelona!!!!!!! My favorite team!"

Les estrelles del futbol són "més estrelles" que les de qualsevol altre camp de l'espectacle. No sé si algú ha analitzat la seva presència en els mitjans de comunicació, però posaria la mà al foc que són els personatges de qui més es parla. I no em refereixo a la premsa del cor o als seus equivalents televisius, sinó al diaris i revistes d'informació general i als telenotícies i telediaris de totes les cadenes de televisió (hi deu haver l'equivalent a la ràdio?). Ens els darrers temps s'ha parlat molt de Ronaldinho, de les seves lesions i del seu baix rendiment, que s'ha atribuït sobretot a una vida desordenada (per dir-ho suaument).

Doncs fa pocs dies Gil Rodas, que ha estat metge del Barça (no sé si encara n'és) va explicar quina era la causa del problema de Ronaldinho i d'altres futbolistes d'elit que de sobte fan una baixada en el seu rendiment i es fatiguen i fins i tot es lesionen molt fàcilment. Ho va explicar en la VI Jornada d'Avenços en la Síndrome de Fatiga Crònica, de què parlava fa alguns dies en aquest bloc. El que pateix Ronaldinho té nom; en medicina esportiva s'anomena "síndrome de sobreentrenament" i té punts en comú amb la síndrome de fatiga crònica.

La síndrome de sobreentrenament es coneix des de fa anys; en la dècada de 1980 algunes revistes científiques ja en feien esment. Es caracteritza per una fatiga extrema i una baixada en el rendiment en esportistes que estan sotmesos a una pràctica continuada i en molts casos extrema, d'entrenament, i per una recuperació molt lenta, que pot trigar setmanes o mesos. La fatiga, però, no és l'únic símptoma i les causes poden ser diverses; per això és parla de 'síndrome'. Segons sembla, és una resposta del cos un humà davant d'un conjunt de factors estressants, que poden ser físics i també psicològics. El sistema immunitari segurament hi té un paper destacat. De fet, en els atletes sotmesos a llargs períodes d'entrenament, s'ha descrit un cert grau d'immunodepressió; són més proclius a infeccions de les vies respiratòries que la població general. El sistema neuroendocrí i la resposta psicològica de l'individu poden estar també alterats.

Entre els factors que, acumulats, poden desencadenar la síndrome de sobreentrenament, hi ha l'exercici físic exagerat, la manca de descans i d'hores de son, factors ambientals com ara una forta calor, humitat extrema i grans altituds, i pressió ocupacional, social i familiar. Alguns factors psicològics podrien tenir-hi un paper predominant: les expectatives d'èxit per part de l'entrenador i de la família (en el cas de Ronaldinho, a més, de milions de seguidors del seu equip), l'estrès competitiu, la pròpia personalitat, l'ambient social, les relacions emocionals, la monotonia de l'entrenament, problemes emocionals o personals.

Potser abans de criticar Ronaldinho i altres esportistes professionals que de sobte presenten una baixada en picat en el seu rendiment i d'atribuir-la al tipus de vida que porten, caldria pensar si aquest tipus de vida no és també un símptoma més d'aquesta síndrome de sobreentrenament. És possible que tot això ja ho hagi dit la premsa esportiva. Però com he dit al principi, el futbol no m'interessa i no llegeixo aquest tipus de premsa. M'interessen, però, les persones, qualsevol que sigui la seva professió i crec que en el cas de Ronaldinho s'està fent llenya de l'arbre caigut. Les crítiques que li arriben de tants sectors li estan fent més mal que bé. Endavant, Ronaldinho! Espero que algun dia recuperis el somriure que et caracteritza.

La grip, els virus i els bitllets de banc

Per controlar un brot infecciós d'una malaltia, una epidèmia o fins i tot una pandèmia (epidèmia que s'estén a molts països) és fonamental saber el mitjà o mitjans de transmissió dels microbis que l'han causat. En el cas de la grip se sap que el contagi pot tenir lloc a través de les gotetes que s'expulsen en respirar o en esternudar, algunes molt petites i d'altres més grans (els 'capellans' o esquitxadetes de saliva). Per això, un lloc tancat com ara la cabina d'un avió en un viatge de moltes hores pot ser una magnífica incubadora de refredats, grips i altres malalties de les vies respiratòries.

No és nou que els bacteris i virus, a més de transmetre's directament (amb la respiració, gotetes expulsades per la boca, contacte amb ferides i punts d'infecció, etc.) poden passar d'unes persones a altres a través de substàncies o objectes inanimats on els microbis patògens poden sobreviure durant un temps més o menys llarg. (En terminologia mèdica, aquests objectes o substàncies inanimats que actuen d'agents transmissor del patogen s'anomenen fomites.) Exemples de fomites són un llibre, el pom d'una porta, un drap de cuina, un llapis o bolígraf, una peça de vestir, una moneda o un bitllet de banc.

Un grup d'investigadors suïssos ha fet un estudi de la supervivència del virus de la grip en els bitllets de banc, i els resultats s'han publicat en el número de maig 2008 de la revista Applied and Environmental Microbiology. En l'experiment es van inocular diferents concentracions de virus de la grip de quatre soques de procedències geogràfiques diferents en bitllets de 50 francs suïssos molt gastats (s'havien retirat ja de la circulació). En els casos en què la concentració era alta, la supervivència sobre el bitllet era de fins a tres dies en tres de les soques analitzades (virus influenza A) i d'un dia en la quarta (virus influenza B). Però si amb l'inòcul s'afegia una mica de mucositat respiratòria (imitant el que passa quan s'expulsen amb la respiració o els esternuts), la supervivència podia ser de fins a 17 dies.

Feia anys s'havien fet estudis sobre la supervivència de virus en diferents tipus de superfícies i es va comprovar que era inferior en les superfícies rugoses i poroses, on no passava de 12 hores (els virus influenza A) o de 8 (virus influenza B). Es més fàcil contagiar-se tocant el pom d'una porta que abans hagi tocat una persona griposa que no pas amb un bitllet de banc que hagi passat per les mans de la mateixa persona. O això és el que es pensava. Cal tenir en compte, però, que els bitllets suïssos actuals tot i tenir una matriu de cotó, que és un material porós, estan recoberts d'una resina que els fa més resistents i la seva superfícies és equivalent a la d'un material sense pors, com el metall del pom d'una porta.

No sé de què estan fets els bitllets d'euros, però sigui quina sigui la seva composició convé anar en compte quan es manegen diners. Quan he de comprar aliments que es mengen directament, sense rentar, procuro fer-ho en botigues o parades del mercat on no els toquen directament els productes amb les mans. I no m'agraden gens els bars o forns on tenen les tapes o el pa sense protegir a poca distància de la clientela (està prohibit, però n'hi ha molts que encara ho tenen així). Ara veig que les meves manies tenen el seu fonament.

Influenza A virus, un dels causant de la grip humana
Foto: Centers for Disease Control and Prevention. Domini públic

Bitllet de 50 francs suïssos