Els cent anys de Moisès Broggi

Fa alguns mesos ja vaig escriure en aquest bloc sobre Moisès Broggi. Va ser amb motiu d'haver estat inaugurat l'Any Broggi a a Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC). Però avui no puc estar-me'n de tornar a parlar-ne perquè és el dia en què el Dr. Broggi fa cent anys.

No vull, però, que aquest record meu sigui una repetició del que s'ha escrit o dit en altre llocs. Podeu veure els articles que aquests darrers dies li han dedicat Vilaweb, l'Avui, El País, o l'entrevista de la sèrie (S)Avis del Canal 33 que va fer-li Campo Vidal (és una llàstima, però, que per veure els vídeos a la carta de la TV pública catalana calgui pagar). Esmentaré alguns detalls del seu discurs d'entrada a la RAMC, el 20 de novembre de 1966, i de la resposta de l'acadèmic Lluís Sayé.

Primerament cal posar-se en el context històric, amb el país sotmès encara a una dictadura i amb el castellà com a única llengua oficial i obligatòria en actes públics. Per tant, no és estrany que els discursos que van fer Broggi i Sayé fossin en castellà. En la introducció al seu parlament, Broggi recorda alguns acadèmics anteriors. Rememora la visita que va fer a August Pi i Sunyer, quan aquest metge, exiliat a Mèxic, estava ja greument malalt i diu: "Vivía la última fase de su vida declinante en aquel lejano lugar [...] y en los momentos de lucidez que le permitía su dolencia pensaba en su amada patria y en lo mucho que en ella había dejado..." Del seu predecessor a l'Acadèmia, Joaquim Trias es refereix a les circumstàncies que "le fueron adversas y se encontró en diversos lugares recibido con frialdad y suspicacias" i quan fa referència al treball de Trias durant la guerra (in)civil, diu que gràcies a elll i als seus deixebles "se salvaron muchas vidas en el curso de los años 1936-1939". Parla també del paper destacat de Trias en el "extinguido Patronato de la Universidad de Barcelona en su heróico y malogrado esfuerzo para modernizar a nuestra Universidad."

En el seu discurs, Broggi deia moltes més coses de les que podria entendre qualsevol persona que no conegués la història del país i de la medicina catalana del segle XX. De fet, era l'única manera de fer-ho: deixar que qui llegís o escoltés copsés el significat real de les paraules, les referències tàcites a una pàtria oprimida, al tractament que van rebre molts metges que no havien comès altre crim que no arrenglerar-se amb el bàndol vencedor, a una universitat autònoma que va ser ofegada quan tot just començava a respirar.

En la seva resposta, Sayé diu de Broggi que el seu títol de doctor té valor històric, "ya que es el único existente concedido por la Universidad Autónoma de Barcelona, puesto que los demás que se doctoraron durante aquellos años convalidaron posteriormente sus títulos en la Universidad Central, previa repetición de los ejercicios, mientras que él, considerando legal su posición, solicitó y obtuvo el reconocimiento oficial en 1944." Y conclou amb aquestes paraules: "El Dr. Broggi ha sabido huir del concepto de Séneca cuando señalaba que 'con la aparición de los sabios los buenos se habían eclipsado', pues sabe hermanar sabiduría y bondad en alcances de edificante ejemplaridad. Este es, en su más íntimo fuste, nuestro nuevo compañero."

Enhorabona per aquests cent anys, Dr. Broggi!