Per què no rendeix Ronaldinho

Començo per dir que, de futbol, no hi entenc un brot i que penso que si Marx hagués nascut 150 anys més tard, el que va dir sobre la religió com a opi del poble, potser ho hauria dit d'aquest espectacle (potser sigui esport per a qui el practica, però per als milions de persones que el contemplen és un espectacle) en què 20 homes es barallen per una pilota mentre altres dos estan esperant que la pilota els arribi per impedir que es coli entre els pals de la porteria. Tanmateix, reconec que el Barça és més que un club (amb els aspectes positius i negatius que té aquest "ser més") i que ha dut el nom de Barcelona i de Catalunya a llocs insospitats.

Que venguin samarretes del Barça en una parada a la vorera d'Oxford Street, a Londres (vegeu la foto, presa el novembre de 2006), no crec que sorprengui massa cap català que viatgi al Regne Unit. Però que en el desert de Líbia trobis nois que es protegeixen el cap del sol amb gorres del Barça o que a moltes botigues de Trípoli vegis penjades samarretes blaugrana (fabricades a la Xina o a Corea, segurament) ja és més xocant. Em va sorprendre especialment el noiet gambià que feia de mosso en un hotel de Gadames, una petita ciutat líbia a tocar de la frontera amb Algèria i Tunísia, que en assabentar-se que la meva companya de viatge i jo érem de Barcelona, ens va fer un gran somriure i ens va dir en anglès: "Ohhhh, Barcelona!!!!!!! My favorite team!"

Les estrelles del futbol són "més estrelles" que les de qualsevol altre camp de l'espectacle. No sé si algú ha analitzat la seva presència en els mitjans de comunicació, però posaria la mà al foc que són els personatges de qui més es parla. I no em refereixo a la premsa del cor o als seus equivalents televisius, sinó al diaris i revistes d'informació general i als telenotícies i telediaris de totes les cadenes de televisió (hi deu haver l'equivalent a la ràdio?). Ens els darrers temps s'ha parlat molt de Ronaldinho, de les seves lesions i del seu baix rendiment, que s'ha atribuït sobretot a una vida desordenada (per dir-ho suaument).

Doncs fa pocs dies Gil Rodas, que ha estat metge del Barça (no sé si encara n'és) va explicar quina era la causa del problema de Ronaldinho i d'altres futbolistes d'elit que de sobte fan una baixada en el seu rendiment i es fatiguen i fins i tot es lesionen molt fàcilment. Ho va explicar en la VI Jornada d'Avenços en la Síndrome de Fatiga Crònica, de què parlava fa alguns dies en aquest bloc. El que pateix Ronaldinho té nom; en medicina esportiva s'anomena "síndrome de sobreentrenament" i té punts en comú amb la síndrome de fatiga crònica.

La síndrome de sobreentrenament es coneix des de fa anys; en la dècada de 1980 algunes revistes científiques ja en feien esment. Es caracteritza per una fatiga extrema i una baixada en el rendiment en esportistes que estan sotmesos a una pràctica continuada i en molts casos extrema, d'entrenament, i per una recuperació molt lenta, que pot trigar setmanes o mesos. La fatiga, però, no és l'únic símptoma i les causes poden ser diverses; per això és parla de 'síndrome'. Segons sembla, és una resposta del cos un humà davant d'un conjunt de factors estressants, que poden ser físics i també psicològics. El sistema immunitari segurament hi té un paper destacat. De fet, en els atletes sotmesos a llargs períodes d'entrenament, s'ha descrit un cert grau d'immunodepressió; són més proclius a infeccions de les vies respiratòries que la població general. El sistema neuroendocrí i la resposta psicològica de l'individu poden estar també alterats.

Entre els factors que, acumulats, poden desencadenar la síndrome de sobreentrenament, hi ha l'exercici físic exagerat, la manca de descans i d'hores de son, factors ambientals com ara una forta calor, humitat extrema i grans altituds, i pressió ocupacional, social i familiar. Alguns factors psicològics podrien tenir-hi un paper predominant: les expectatives d'èxit per part de l'entrenador i de la família (en el cas de Ronaldinho, a més, de milions de seguidors del seu equip), l'estrès competitiu, la pròpia personalitat, l'ambient social, les relacions emocionals, la monotonia de l'entrenament, problemes emocionals o personals.

Potser abans de criticar Ronaldinho i altres esportistes professionals que de sobte presenten una baixada en picat en el seu rendiment i d'atribuir-la al tipus de vida que porten, caldria pensar si aquest tipus de vida no és també un símptoma més d'aquesta síndrome de sobreentrenament. És possible que tot això ja ho hagi dit la premsa esportiva. Però com he dit al principi, el futbol no m'interessa i no llegeixo aquest tipus de premsa. M'interessen, però, les persones, qualsevol que sigui la seva professió i crec que en el cas de Ronaldinho s'està fent llenya de l'arbre caigut. Les crítiques que li arriben de tants sectors li estan fent més mal que bé. Endavant, Ronaldinho! Espero que algun dia recuperis el somriure que et caracteritza.