Records de Joan Oró (I)

Segell dedicat a Joan Oró (2008)

Regirant velles carpetes de l'ordinador n'he trobada una amb coses sobre Joan Oró (1924-2004), el bioquímic català que va desenvolupar la seva carrera als Estats Units i que, amb Stanley Miller, són considerats els fundadors de la química prebiòtica (la ciència que estudia les molècules precursores de la vida i els possibles processos que poden haver originat la vida). Vaig tractar-lo els últims setze anys de la seva vida i vaig mantenir una bona amistat amb ell i la seva segona esposa, Antonieta (tots dos eren vidus quan es van casar).

En diverses ocasions Oró i jo vam parlar de fer un llibre conjunt que fos en part la seva biografia i alhora un llibre de divulgació sobre la química prebiòtica i l'origen i evolució de la vida. Tinc textos que em va anar dictant i que al final van quedar arxivats al meu ordinador perquè malauradament no vam poder dur endavant el projecte. I una de les coses que he trobat avui és un escrit que em va dictar el mes d'octubre de 2001, en el qual explica com es va desenvolupar en ell l'interès per investigar l'origen de la vida. El copio a continuació:

Si hagués d’explicar com vaig veure’m involucrat en els estudis sobre l’origen de la vida —explica Joan Oró—, o qui m’hi va encaminar, hauria de respondre que fou una inquietud que va sorgir espontàniament de mi mateix, tot i que després hagi rebut les influències de diferents pensadors. Quan, encara a Lleida, les nits estrellades mirava el cel, en una època que, tot i no ser massa llunyana, encara teníem temps per recrear-nos en activitats tan senzilles com aquesta, em preguntava què hi devia haver més enllà del nostre planeta. M’inquietava el pensament que potser en algun d’aquells astres que jo veia únicament com petits puntets en la celístia, hi pogués haver algú que potser en aquell moment es feia una pregunta similar.

Després vaig llegir el llibre Astronomía popular, de l’astrònom francès Nicolas Camille Flammarion, que va impressionar-me molt. Flammarion, que va viure del 1842 al 1925, va participar en la discussió iniciada per l’astrònom italià Schiaparelli sobre l’existència o no de canals en la superfície de Mart. Flammarion estava convençut que aquelles línies que es podien veure en la superfície del planeta roig eren canals, i que devien ser l’obra d’uns éssers intel·ligents, potser més avançats que no ho estàvem els humans a la Terra. Per altra banda, Flammarion també va estudiar la superfície de la Lluna, en la qual li va semblar detectar canvis en un dels seus cràters. Va atribuir-los a possibles variacions en la “vegetació” del nostre satèl·lit. Perquè ell estava plenament convençut que tots els mons que hi havia en l’univers havien d’estar poblats per éssers vius. Aquesta idea pot semblar tan ingènua i descabellada avui en dia com ho devia semblar en la seva època. Tanmateix, considero que és una expressió d’humilitat, virtut que molt sovint ens manca als científics. Per quin motiu hauríem de creure que som els únics éssers intel·ligents que han existit? La vida és cert que és un fet casual; però també és un fet d’una alta probabilitat en determinades circumstàncies, com les que es donaren a la Terra fa uns 4000 milions d’anys. Hi ha molts altres llocs de l’univers on s’han donat, i es donen, circumstàncies similars a les del nostre planeta.

Hi ha dos altres científics del segle xix que van influir bastant en el desenvolupament de les idees fonamentals que em durien anys més tard a investigar sobre els orígens de la vida. En primer lloc, i de manera indiscutible, Charles Darwin. En el seu llibre L’origen de les espècies, que va ser un bestseller quan es va publicar —l'editor va preveure'n una tirada de 1250 exemplars, però abans que el llibre sortís ja n'hi havien encarregat 1500 exemplars—, no parla en cap moment de l’origen de la vida. Tanmmateix, s’ha conservat una carta que Darwin va escriure a J. D. Hooker on fa esment de l’origen de la primera cèl·lula i expressa la seva opinió que l’origen de la vida ha de poder explicar-se des del punt de vista molecular. Molts anys després, ja en el segle XX, l’investigador rus Alexander I. Oparin va plantejar una hipòtesi sobre l’origen de la vida que sembla inspirada en aquesta idea d’evolució molecular.

Després, em va impressionar Ernst Haeckel, el biòleg alemany que, l’any 1866, va encunyar el terme ecologia. Haeckel, que havia llegit L’origen de les espècies, va escriure més tard que aquell llibre li va aportar les bases per a la creació d’aquella nova especialitat científica, l'ecologia, que relaciona els éssers vius i l'ambient.

La influència rebuda de fonts externes va esperonar en mi el desig d’esbrinar, per una part, el que podia existir més enllà del nostre planeta i, per una altra, la incògnita que havia fet possible l’existència de la nostra espècie. Tot i que en la meva joventut els estudiosos que s’havien interessat per l’origen de la vida l’havien enfocat des d’aspectes més aviat relacionats amb la biologia o des del punt de vista religiós, la meva formació en química m’aportà moltes idees a l’hora de plantejar hipòtesis. Vaig pensar que si la teoria de Darwin fa retrocedir l’escala biològica fins a un primer organisme, del qual haurien evolucionat tots els altres, arribàvem a un punt en què se’ns plantejava una altra incògnita: com s’havia originat aquell primer organisme? Teníem dues opcions. Podíem pensar que procedia de l'espai exterior i que hauria arribat a la Terra com una llavor de vida. O bé podíem seguir enrere en el procés evolutiu i creure que hi havia hagut una evolució anterior “inanimada” que hauria dut a la vida.

Cal aclarir que, durant la seva adolescència, Joan Oró va tenir moltes oportunitats per mirar el cel de nit. Quan era estudiant de batxillerat, durant les vacances ajudava en el forn de pa de la família i de nit, mentre esperava que la massa fermentés, sortia de la fleca i s'entretenia a mirar el cel. El forn es deia "La Radio" perquè, quan aquest mitjà era encara una novetat, el pare de Joan Oró va posar a la botiga un altaveu a través del qual se sentia la ràdio que tenien a la casa familiar que era al mateix edifici, i era un atractiu per a la clientela. I amb els diners que rebia pel seu treball a la fleca o que la mare li donava per anar al cinema, el jove Oró es comprava llibres.