diumenge, 28 d’octubre del 2018

Sobre la penicil·lina

Sovint s'estableix el 1928, l'any en què Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina, com a l'inici l'era dels antibiòtics, però no és ben bé així. El 1928, Fleming va adonar-se que unes floridures havien destrossat uns cultius bacterians en el seu laboratori, i que l'única explicació a aquell fenomen havia de ser que les floridures produïssin alguna substància que atacava els bacteris i els destruïa. Va pensar que, en el futur, aquella substància podria aplicar-se a la lluita contra les infeccions. Però abans calia purificar-la, provar-la en animals, disposar-ne en una forma estable i poder produir-la en gran quantitat, i això no es va poder fer fins a la dècada de 1940. I en aquesta última fase trobem la petjada d'una dona, l'enginyera química nord-americana Margaret Hutchinson Rousseau (1910-2000), que va dissenyar la primera planta de producció comercial de penicil·lina.

Margaret Hutchinson Rousseau (Walter P. Reuter Libr.)
Margaret Hutchinson (Rousseau era el cognom del seu marit) va néixer a Houston (Texas, EUA) el 27 d'octubre de 1910. Va estudiar a la Universitat Rice, de Houston, i en graduar-se, el 1932, va marxar a fer el doctorat a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (conegut com a MIT), essent la primera dona que va obtenir un doctorat en enginyeria química en aquell centre, l'any 1937. Un dels seus primers projectes va ser el disseny d'un procés de producció de goma sintètica, i va treballar en un sistema per a destil·lar combustibles d'alt octanatge per a avions de combat. A més, va dirigir la instal·lació d'una petroquímica en el golf Pèrsic. El 1939 va casar-se amb William Caubu Rousseau, col·lega seu que després va ser professor a l'MIT, i van tenir un fill. Parlant de la seva professió en una entrevista, Hutchinson va comparar-la amb les tasques de la llar, entre les quals hi ha escalfar, refredar, rentar i assecar, i deia que, per fer aquestes tasques a una escala molt gran, cal pensar-hi i planificar-ho i això és el que fa l'enginyeria química.

Quan l'empresa Pfizer va encarregar a Hutchinson el disseny d'una planta per a l'extracció de la penicil·lina produïda per les floridures de Penicillium, ella va decidir aplicar el que ja es coneixia i va convertir una vella fàbrica de gel de Brooklyn (Nova York) en una planta de producció de l'antibiòtic. L'equip que dirigia va revisar un procés de fermentació microbiana mitjançant el qual es produïen additius alimentaris a partir de sucres. En uns grans tancs de fermentació s'obtenia gran quantitat de Penicillium a partir d'una mescla de sucre, sal, llet, minerals i farratge. Va comptar amb la col·laboració de bacteriòlegs, micòlegs, químics i farmacèutics per entendre les necessitats del sistema de producció i els seus resultats. La confluència de coneixements de la recerca sobre les fermentacions i de l'enginyeria de processos petroquímics van fer possible la producció a gran escala de penicil·lina, i altres empreses farmacèutiques van adoptar aquells sistema. Això va fer possible que, durant els cinc primers mesos de 1943 ja se n'obtinguessin 400.000 milions d'unitats, quantitat que en poc temps va augmentar enormement i encara va poder usar-se en el tractament d'infeccions dels soldats de la Segona Guerra Mundial.

Els efectes meravellosos d'aquell nou fàrmac es van difondre arreu. El 16 de desembre de 1943, Augusto Assia, corresponsal de La Vanguardia a Londres enviava una crònica telegràfica titulada "La revolución terapéutica", en la qual descrivia la penicil·lina com"...el más precioso producto que existe hoy. la maravilla médica del siglo XX. Salvador de la vida, la salud y los miembros de miles de hombres, mujerers y niños. El terror de los microbios más irreductibles. El aliado número uno de la Naturaleza." Hi parlava del seu descobriment i propietats, i com obria un camp nou a la recerca mèdica. Eren temps de guerra, i el periodista acabava la seva crònica excusant-se per haver-la dedicat "al antiguo, aburrido y desacreditado menester de la medicina, la ciencia y el cultivo de la salud."

Era evident que Augusto Assia no estava assabentat que a Barcelona hi havia investigadors que duien ja algun temps treballant amb la penicil·lina, segons es reflecteix en un article del 12 de març de 1944 que, en l'encapçalament diu:" Precisiones sobre la penicilina. Hace casi dos años que la famosa droga se obtiene en Barcelona, en donde se utiliza con resultados satisfactorios." Signa l'article H. Sáenz, que suposo que devia ser Horacio Sáenz Guerrero, aleshores un joveníssim periodista que amb el temps acabaria dirigint aquell diari. En una entradeta, Sáenz justifica l'article --una pàgina sencera del diari-- per l'expectació i tot el rebombori mediàtic de la descoberta de la penicil·lina i afirma que ha estat assessorat per escriure'l:



Però potser el motiu de Sáenz en fer aquell article no fos únicament l'expectació i rebombori al voltant d'aquell fàrmac miraculós, sinó deixar clar que la penicil·lina ja s'havia estat utilitzant a Barcelona, tot i que fos en dosis petites. Sáenz parla dels metges barcelonins que produïen l'antibiòtic --en quantitats molt petites, però-- o que l'havien aplicat a algun pacient: els doctors Valls, Soler i Roig, Puig Corominas, Pedro González --eminente bacteriólogo-- Francisco González, Oliver Suñé, Grífols, i Oriol Anguera. Una de les persones tractades amb èxit amb penicil·lina va ser un fill del doctor Barraquer, del qual escriu el periodista que "se le clavó una tijera de costura en un ojo, desarrollándose una infección purulenta que hizo pensar seriamente en la extirpación del órgano, intentándose, como recurso extremo, la aplicación de la 'penicilina' que, en corto tiempo, cortó la infección, salvándose el ojo con una ligerísima cicatriz que no impide la visión normal".

I és que Augusto Assia no era l'únic que desconeixia que a Barcelona ja s'utilitzava la penicil·lina, tot i que no es produís en quantitats suficients per comercialitzar-la. Tampoc devia saber-ho el periodista de l'agència Cifra a Madrid, perquè el dia 3 de març d'aquell mateix any, a la pàgina de "Información nacional", hi ha una notícia amb el titular: "La 'Penicilina' va a ser utilizada por primera vez en España".


Diu el periodista de Cifra que el pare d'una nena que patia una septicèmia estreptocòccica des de feia un mes i mig, sense que els fàrmacs que li havien aplicat haguessin fet efecte, s'havia assabentat que l'única esperança per guarir-la era la penicil·lina i va anar a les ambaixades dels països que la produïen. A l'ambaixada del Brasil va trobar una resposta positiva i el dia 2 de març sortia de Rio de Janeiro "una dosis completa de 'penicilina' [...] dirigida a la embajada". L'antibiòtic provenia de l'Institut Oswaldo Cruz (una institució de recerca i desenvolupament en les ciències de la vida i de la salut, avui dia anomenada Fundació Oswaldo Cruz [Fiocruz]).

La penicil·lina brasilera va arribar a Madrid el 10 de març. Des del Brasil havia estat enviada per avió a Lisboa i diu la notícia que "[l]a dosis completa de penicilina, envasada en una caja de hojalata, estañada para que su cierre sea hermético, viene en ampollas para inyectar intramuscularmente, de seis en seis horas. Estas ampollas, en número de doce, de unos 5 cc., de un líquido color caramelo claro, envueltas en algodón, vienen en el interior de un termo, rodeado de hielo, y todo ello envasado en la caja de hojalata de que hemos hablado." És una crònica formada per sis notícies emeses a diferents hores del dia. la darrera a la mitjanit, quan ja feia quatre hores que la nena havia rebut la segona dosi de penicil·lina i ja es notava l'efecte del fàrmac, especialment en la baixada de la temperatura i el fet que la nena es trobés millor d'ànim i hagués pogut dormir placenteramente.


En relació a aquesta tramesa, també indica l'agència Cifra que, de l'import del medicament i les despeses de transport --en total uns 15.000 dòlars de l'època--, se'n va fer càrrec el Govern brasiler i que el mateix dia 10 el Brasil anunciava la regulació de la venda i circulació de la penicil·lina, prohibint-ne la sortida del país perqu'e s'havia detectat que se'n feien negocis il·licits.

I sí, sembla que es feien negocis il·licits amb aquest fàrmac, segons em van explicar anys més tard. El primer fill que van tenir els meus pares va morir d'una infecció respiratòria. Sé que, en veure la gravetat, havien intentat comprar penicil·lina de contraban, que algú els va dir que a través d'un home que treballava al port de Barcelona en podrien aconseguir. Si la van aconseguir --no n'estic segura, els records s'esvaeixen en el temps-- devia ser ja massa tard i el meu germanet va morir quan li faltaven uns mesos per fer cinc anys. Però un altre esdeveniment familiar em suggereix que ben aviat es devia comercialitzar a Espanya la penicil·lina. Nou mesos després de la mort del meu germà gran, els meus pares van tenir un altre fill. La meva mare, potser per les complicacions d'un part que va ser molt laboriós, va contreure una febre puerperal i va estar molt greu, a punt de morir. La penicil·lina va salvar-li la vida.

Avui dia, la penicil·lina ja no costa de trobar. Científics com Margaret Hutchinson Rousseau van fer possible la seva producció a gran escala i, anys més tard, altres investigadors van aconseguir sintetitzar-la. Avui dia, la penicil·lina i altres antibiòtics es poden aconseguir molt fàcilment i sovint no cal ni recepta. El problema que la medicina afronta ara és la resistència a aquests fàrmacs que molts bacteris han desenvolupat. Si no es troba la manera de revertir aquest fenomen, les infeccions podrien tornar a ser una de les principals causes de mort de la humanitat.

Potser us interessarà:
- La llista negra dels microbis (aquest blog, 25.03.2017)
- Sinusitis i antibiòtics (aquest blog, 18.02. 2012)
- Clodomiro ("Clorito") Picado, les serps i els antibiòtics (aquest blog, 14.10.2009)

2 comentaris:

  1. Una història molt interessant. Fleming, al cap i ala fi, és qui menys va fer per convertir la penicil·lina en l'antibiòtic per les masses, de tot el grup de científics implicats, i és qui s'emporta més fama.

    ResponElimina
  2. Salvador, com diu el refrany, "uns tenen la fama i els altres carden la llana".

    ResponElimina