Sí, ja ho sé, parlar avui del programa Salvados que es va emetre anit ("Operación Palace", del diumenge 23 de febrer 2014), amb el fals documental de Jordi Èvole sobre el cop d'estat del 23-F, no és cap originalitat. Ja mentre s'estava emetent, Twitter treia fum amb els comentaris que hi enviava la gent. Uns elogiant-lo, d'altres criticant-lo i fins i tot dient que Iker Jiménez (el del Cuarto Milenio) ho hauria fet millor, perquè té la mà trencada en això de fer reportatges falsos. També hi havia qui s'ho creia i m'imagino que al final devia sentir-se estafat i potser avergonyit.
Al principi, jo l'escoltava a distància, des de la cuina, i alguna cosa segurament em vaig perdre. Em semblava molt surrealista i vaig pensar que era una broma, però de cop sento la veu de Federico Mayor Zaragoza explicant que ell va ser un dels convidats a la reunió del Palace i vaig pensar que aquest home no s'hauria prestat a una cosa així. Com tampoc em semblava que hagués acceptat de participar-hi Iñaki Gabilondo. Però seguia veient molts detalls que ho feien molt poc --per no dir gens creïble-- i vaig pensar que potser Jordi Èvole volia mostrar què fàcil és que els mitjans i els polítics ens enganyin; i també que va voler sentir-se una mica Orson Welles. O qui sap, podria ser que volgués mostrar que la seva versió fictícia és tan creïble --o tan poc creïble-- com la que ens han estat explicant durant trenta anys.
Qualsevol que fos el seu objectiu, confesso que no m'agrada que m'enredin o que intentin enredar-me, encara que sigui per demostrar que fer-ho és fàcil. Fa anys, quan Josep Cuní feia el programa dels matins de Catalunya Ràdio, va fer una innocentada que vaig trobar de molt mal gust. Li van passar una trucada telefònica --falsa, entrava en el guió-- des de casa seva, on un fals delinqüent deia que hi tenia retinguda la família del Cuní --potser només la dona, no ho recordo. Es va desenvolupar un diàleg, com si fos real, entre Cuní i el "segrestador". Naturalment, va acabar "bé", però no en recordo els detalls del desenllaç. Com tampoc recordo si Cuní va rebre elogis o crítiques per aquella innocentada, que a mi em va semblar molt poc "innocent".
Anit vaig tenir la mateixa sensació amb el que Jordi Èvole va anomenar un "experiment". Hi ha gent de bona fe que no es para a analitzar el que li estan mostrant en un programa de televisió que sempre ha estat seriós --o si més no així s'ha presentat. Més que un experiment, em va semblar una presa de pèl. És cert, que al final, em sembla que en el mateix documental surten unes notes que indiquen que tot era ficció. Imagineu, però, que d'aquí a 100 anys algú veu aquest fals documental fora de context i sense les lletres del final. No és un docudrama, perquè els qui actuen no son actors, sinó personatges reals que van ser actius en la societat espanyola de l'època. Naturalment, si cerquen en les hemeroteques veuran que els diaris de finals de febrer de 2014 en van parlar i podran saber que es tractava d'un fals documental. Però molta gent es queda amb allò que li presenten, sense anar més enllà. Encara un altre exemple. Imagineu que algú hagués fet un documental fals en què polítics europeus de mitjans del segle XX diguessin que els camps d'extermini nazi eren només uns camps de treball, on els presoners rebien un bon tracte i que els forns que els aliats van mostrar com a crematoris per als cadàvers eren calderes per escalfar l'aigua i els barracons dels campaments. I al final, un Orson Welles de torn digués que el que acabàvem de veure era fals, que havia volgut fer un experiment.
Ho sento, però els experiments d'aquesta mena no m'agraden. I a les persones que van creure que allò que es mostrava a Salvados era real, els diria que no s'han de sentir avergonyides per haver-ho cregut, sinó indignades perquè algú hagi jugat amb la seva bona fe i n'hagi abusat.
dilluns, 24 de febrer del 2014
diumenge, 23 de febrer del 2014
La gata okupa i les seves caques
 |
| Nai, la gata okupa, mirant-me amb ulls espantats |
Des de fa uns deu dies, tenim a casa una okupa, la Nai. Va venir amb l'Ana, que amb el seu turmell operat i sense poder arrepenjar el peu a terra, ho té molt difícil per estar-se sola a casa seva. L'Ana tenia la Nai en acollida, en espera que algú es decidís adoptar-la (la Nai; l'Ana no necessita que l'adoptin). Li van dur del refugi de l'Associació Protectora d'Animals de l'Ordal (APAO; algun dia en parlaré, perquè fan una tasca encomiable) perquè era una gateta molt espantadissa, que s'amagava sempre de tothom. L'Ana té la mà trencada en això de socialitzar gats i ja havia aconseguit que la Nai no li tingués por. Dur-la sobtadament a una altra casa podria haver significat perdre el que havia guanyat des que s'estava amb l'Ana.
Em va fer il·lusió que vinguessin les dues, si bé el motiu no és precisament per alegrar-se'n. Tenir de nou una filla a casa m'agrada, però no pas perquè s'hagi trencat uns quants ossos. Que hagi vingut la Nai és una altra cosa. Des que va morir la Isis, la gateta que va viure amb nosaltres gairebé vint anys, no havíem pensat a tenir cap altre gat i ja tenia mig oblidat el que això representa. Per una banda, la companyia que et fa i per una altra les trapelleries, especialment si es tracta d'una gateta que només té set mesos.
 |
| Nai, gateta finestrera (foto: M. Piqueras) |
I disculpeu el títol escatològic d'aquesta entrada del bloc, però una cosa que m'obsessiona d'aquesta gata són les caques. Per sort, com gairebé tots els gats, el primer dia ja va aprendre on hi havia el sorral per fer les seves necessitats, però no em podia imaginar que una gateta que només té set mesos pogués fer tanta caca. A més, va arribar amb diarrea i el primer dia les seves caques feien una pudor insuportable. L'endemà la pudor va desaparèixer, però la diarrea seguia. Vaig dur-la a una veterinària que tinc prop de casa, i li va receptar unes pastilles antidiarreiques i unes gotes per "compactar" la caca, i em va recomanar que li fes menjar una mena de paté especial per a gats amb problemes digestius (uns patés que són més cars que molts dels que mengen les persones). Les pastilles devien tenir un gust horrible, perquè, malgrat la paciència que té l'Ana amb els gats i el cas que li fan sempre, només va aconseguir que se n'empassés una el primer dia. La segona vegada, la Nai no es va deixar enredar i l'Ana en va sortir malparada, amb algunes esgarrapades.
Vaig intentar camuflar la pastilla en el menjar: enmig del paté i també en l'arròs i pollastre bullits que li vaig preparar. Cada vegada em feia la il·lusió que, de la manera com jo havia ocultat la pastilla, la gata no se n'adonaria que hi era i se l'empassaria amb el menjar. Però va ser inútil: el plat quedava buit o gairebé, i al mig sempre hi havia la pastilla, solitària. Aleshores vam consultar el Juanjo, el veterinari de capçalera de l'Ana (dels seus gats, en realitat) i ens va dir que aquelles pastilles, efectivament, no els agraden gens, als gats. Ens en va donar unes altres i també un pinso especial per a problemes digestius, per alternar amb el paté.
Durant cinc dies la Nai ha pres les noves pastilles camuflades en el paté i, llevat que sigui tan llesta que en comptes de deixar la pastilla en mig del plat ara l'amagui en algun lloc, crec que se les ha engolit totes. També he seguit donant-li el "compactador" de caca, però el cert és que la caca no la compacta massa. A més, és una gata que sempre té gana --quan em veu anar cap a la cuina, em segueix amb la cua enlaire i quan vli aboco pinso en el plat, gairebé s'enfila al marbre on ho estic fent-- i esclar, tot el que entra per un extrem del tub digestiu acaba sortint, més o menys transformat, per l'altre. Això fa que jo també em passi el dia netejant el sorral i el terra al voltant del seu "vàter", que queda tot escampat de sorra i de vegades també de restes orgàniques.
No recordo haver tingut a casa cap gat que fes tanta caca com la Nai, però potser tampoc menjaven tant com ella. L'Ana em diu que és una gateta que està creixent i que per això menja tant --i clar, també defeca molt. Per la resta, és una mixeta molt simpàtica, encara una mica espantadissa --si li apropes la mà ella et toca, però s'espanta si tu la vols tocar-- que m'agradaria que acabés omplint el buit que va deixar la Isis. Només espero que aturi aviat el seu creixement i es limit a menjar només per mantenir-se i jo deixi d'estar obsessionada amb les seves defecacions.
 |
| Nai prenent el solet d'hivern (foto Ana F. de Castillo) |
dilluns, 17 de febrer del 2014
Un zoo o un circ romà?: La fi del pobre Màrius
(Ampliació de la meva columna de febrer en el el diari ARA, publicada a la secció de ciència el 16.02.2014.)
No fa gaires dies, els mitjans de comunicació informaven sobre sobre la fi de Màrius, la girafa mascle del zoo de Copenhaguen que després de ser mort d'un tret amb una pistola de bala captiva --es fan servir en els escorxadors i destrueixen part del cervell de l'animal-- va ser esquarterat en públic --adults i mainada-- i els trossos van formar part del menú dels lleons d'aquell parc. A Internet es poden veure vídeos i fotos que mostren aquell trist espectacle. Per una banda, la girafa morta estesa al terra i personal del zoo fent-la a trossos i obrint-la per mostrar-ne l'anatomia interna al públic. . Segons el diari The Guardian, la dissecció va durar gairebé tres hores. I la BBC informa que l'examen de l'animal mort es va retransmetre en directe per Internet. Algunes imatges mostren els lleons del zoo cruspint-se una cuixa de la girafa, fàcilment identificable perquè no es van molestar a llevar-ne la pell.
Bengt Holst, director científic del zoo de Copenhaguen va justificar el sacrifici de l'animal per la selecció genètica que cal fer per assegurar la supervivència a llarg termini de l'espècie. A més, va dir que les girafes es reprodueixen molt bé en els parcs zoològics i, si hi ha diversos mascles, cal triar els millors per evitar la consanguinitat. El mateix dia de l'execució de la girafa --9 de febrer de 2014-- el zoo de Copenhaguen va publicar en el seu web un article que explicava per què se sacrificava l'animal. En realitat fan servir el terme 'eutanàsia', que en aquest cas és un eufemisme perquè Màrius, que tenia un any i mig, era una animal sa.
Sobre l'esquarterament de Màrius, que l'anomenen 'autòpsia', diuen que va ser una activitat educativa perquè els veterinaris que van fer-la són bons comunicadors i van anar explicant el que es veia. A més, van avisar per endavant que la visió de l'autòpsia podia ser desagradable per a algunes persones, perquè decidissin si la volien presenciar. També justifiquen que donessin trossos de l'animal als lleons perquè era una manera natural de desfer-se de la bèstia; el cicle de la natura funciona així: les restes d'animals morts són consumides per altres animals. De tota manera, no totes les parts de la girafa morta van ser consumides pels lleons; algunes van enviar-se a centres de recerca i permetran ampliar el coneixement que es té sobre la biologia de les girafes.
Ho sento, però a mi, aquestes justificacions em semblen excuses de mal pagador. Per una banda, altres zoològics havien expressat el desig de quedar-se la girafa, però no van rebre cap resposta per part del zoo de Copenhaguen. Un d'ells, el Yorkshire Wildlife Park, del Regne Unit, té un espai ampli per a joves girafes mascles. Actualment en tenen quatre i encara podrien acceptar-ne una altra. A més, un dels joves mascles que tenen hi va arribar del zoo de Copenhaguen el setembre de 2012 quan tenia la mateixa edat que Màrius en ser sacrificat.
La mort de Màrius --jo en diria 'execució' o 'sacrifici', però no pas 'eutanàsia'-- ha revifat la polèmica sobre el paper dels parcs zoològics, que hi ha qui creu que haurien de desaparèixer perquè consideren que tots els animals mereixen viure en el seu hàbitat natural. Jo estic d'acord que desaparegui el model de zoo que va imperar fins ben entrat el segle XX. Eren centres pensats per a l'exhibició d'animals exòtics i les bèsties vivien recloses en gàbies, on en molts casos a penes podien moure's. Avui dia, els parcs zoològics són molt diferents, han evolucionat segons la demanda social del país on es troben. Tot i que la finalitat educativa dels zoos, més que no pas d'exhibició, és segurament la més visible, no n'és l'única ni la principal. La recerca i la conservació d'algunes espècies animals fora del seu hàbitat són objectius prioritaris d'un zoo. A més, mitjançant programes de reproducció en captivitat, els parcs zoològics estan contribuint a frenar la desaparició d'algunes espècies en perill d'extinció.
En més d'una ocasió he sentit dir a Miquel Trepat, director del zoo de Barcelona, que potser els zoos no han sabut sempre fer el que caldria i que tampoc han sabut transmetre a la societat el que representen avui dia i el que fan fora de la vista del públic. Al cap i a la fi, actualment la seva finalitat és la mateixa que persegueixen els col·lectius que critiquen aquestes instal·lacions. A més, els zoos que són de titularitat pública poden desenvolupar millor la seva tasca de recerca, educació i conservació. Trepat reconeix que en el zoo de Barcelona hi ha encara algunes instal·lacions obsoletes, que tenen més de quaranta anys, però a poc a poc es van modernitzant. Com altres zoos actuals, el de Barcelona col·labora amb universitats i centres de recerca i forma part de diverses xarxes internacionals de parcs zoològics. S'hi fa recerca en temes diversos com ara la reproducció, l'anàlisi del DNA, l'alimentació animal, la parasitologia o el comportament i es manté un banc de teixits animals. Els Programes Marc del zoo de Barcelona comprenen un ampli ventall de projectes de recerca.
Per altra banda, el zoo de Barcelona compta amb un espai on viuen animals de granja com ara cabres, bens, vaques, cavalls, ases, porcs, conills i altres animals que es poden trobar en moltes masies, però que la mainada que viu a ciutat no sempre ha tingut ocasió de veure i tractar. Aquí, les criatures, acompanyades de monitors del zoo, poden entrar en els estables i veure de prop els animals i fins i tot jugar-hi una estona.
Tornant a Màrius, la girafa sacrificada en el zoo de Copenhaguen, crec que aquí un cas com aquest no hauria estat possible. La llei espanyola de conservació de la fauna silvestre als parcs zoològics (Llei 31/2003, BOE del 28.10.2003) prohibeix "[m]atar de manera intencionada els animals del parc zoològic o eliminar-ne les restes intencionadament sense causa justificada". Clar que, segons el director del zoo de Copenhaguen, la mort de Màrius estava justificada. Però, estava justificat l'espectacle de l'esquarterament públic de l'animal,? La mainada --n'hi havia de totes les edats, com es pot veure en els vídeos-- que va assistir a l'anomenada 'autòpsia' quina lliçó en devia treure? Què pensaran si mai senten dir que s'ha fet l'autòpsia a una persona?: que l'han oberta i feta a trossos en un lloc públic perquè altres persones ho puguin veure?
Fotos del zoo de Barcelona: M. Piqueras, gener 2012.
Potser us interessarà:
- Edison, l'elefanta Topsy i la cadira elèctrica (aquest blog, 04.01.2012). Fa un segle, l'execució d'un animal també va ser un espectacle. Unes 1500 persones es van reunir per veure l'electrocució de l'elefanta Topsy.
 |
| Girafes, zoo de Copenhaguen (foto: Daderot, Creative Commons) |
Bengt Holst, director científic del zoo de Copenhaguen va justificar el sacrifici de l'animal per la selecció genètica que cal fer per assegurar la supervivència a llarg termini de l'espècie. A més, va dir que les girafes es reprodueixen molt bé en els parcs zoològics i, si hi ha diversos mascles, cal triar els millors per evitar la consanguinitat. El mateix dia de l'execució de la girafa --9 de febrer de 2014-- el zoo de Copenhaguen va publicar en el seu web un article que explicava per què se sacrificava l'animal. En realitat fan servir el terme 'eutanàsia', que en aquest cas és un eufemisme perquè Màrius, que tenia un any i mig, era una animal sa.
Sobre l'esquarterament de Màrius, que l'anomenen 'autòpsia', diuen que va ser una activitat educativa perquè els veterinaris que van fer-la són bons comunicadors i van anar explicant el que es veia. A més, van avisar per endavant que la visió de l'autòpsia podia ser desagradable per a algunes persones, perquè decidissin si la volien presenciar. També justifiquen que donessin trossos de l'animal als lleons perquè era una manera natural de desfer-se de la bèstia; el cicle de la natura funciona així: les restes d'animals morts són consumides per altres animals. De tota manera, no totes les parts de la girafa morta van ser consumides pels lleons; algunes van enviar-se a centres de recerca i permetran ampliar el coneixement que es té sobre la biologia de les girafes.
Ho sento, però a mi, aquestes justificacions em semblen excuses de mal pagador. Per una banda, altres zoològics havien expressat el desig de quedar-se la girafa, però no van rebre cap resposta per part del zoo de Copenhaguen. Un d'ells, el Yorkshire Wildlife Park, del Regne Unit, té un espai ampli per a joves girafes mascles. Actualment en tenen quatre i encara podrien acceptar-ne una altra. A més, un dels joves mascles que tenen hi va arribar del zoo de Copenhaguen el setembre de 2012 quan tenia la mateixa edat que Màrius en ser sacrificat.
 |
| Zoo de Barcelona, antiga "Casa dels lleons" |
 |
| Suricata a l'aguait, en el zoo de Barcelona |
Per altra banda, el zoo de Barcelona compta amb un espai on viuen animals de granja com ara cabres, bens, vaques, cavalls, ases, porcs, conills i altres animals que es poden trobar en moltes masies, però que la mainada que viu a ciutat no sempre ha tingut ocasió de veure i tractar. Aquí, les criatures, acompanyades de monitors del zoo, poden entrar en els estables i veure de prop els animals i fins i tot jugar-hi una estona.
Tornant a Màrius, la girafa sacrificada en el zoo de Copenhaguen, crec que aquí un cas com aquest no hauria estat possible. La llei espanyola de conservació de la fauna silvestre als parcs zoològics (Llei 31/2003, BOE del 28.10.2003) prohibeix "[m]atar de manera intencionada els animals del parc zoològic o eliminar-ne les restes intencionadament sense causa justificada". Clar que, segons el director del zoo de Copenhaguen, la mort de Màrius estava justificada. Però, estava justificat l'espectacle de l'esquarterament públic de l'animal,? La mainada --n'hi havia de totes les edats, com es pot veure en els vídeos-- que va assistir a l'anomenada 'autòpsia' quina lliçó en devia treure? Què pensaran si mai senten dir que s'ha fet l'autòpsia a una persona?: que l'han oberta i feta a trossos en un lloc públic perquè altres persones ho puguin veure?
 |
| Flamencs en el zoo de Barcelona |
Fotos del zoo de Barcelona: M. Piqueras, gener 2012.
Potser us interessarà:
- Edison, l'elefanta Topsy i la cadira elèctrica (aquest blog, 04.01.2012). Fa un segle, l'execució d'un animal també va ser un espectacle. Unes 1500 persones es van reunir per veure l'electrocució de l'elefanta Topsy.
dimecres, 12 de febrer del 2014
Com voltors al voltant d'hospitals
Fa anys que es diu que, a les portes dels hospitals dels Estats Units, hi ha advocats que esperen els pacients o parents de pacients que en surten per suggerir-los que interposin una demanada a l'hospital o al metge que els ha atès o, si l'ingrés va ser causat per un accident, a alguna persona o entitat a qui es pugui culpabilitzar. Un motiu gairebé sempre el trobaran. Aquí no crec que s'hagi arribat a aquest extrem, però sembla que anem pel mateix camí.
L'Ana va relliscar pel carrer divendres passat quan estava plovisquejant i la vorera estava bastant llefiscosa. Al moment va notar que devia tenir alguna cosa trencada i un noi que se li va apropar --d'altres persones la van veure per terra, plorant de dolor i van passar de llarg--, va trucar perquè vingués una ambulància. Van dur-la primer a l'Hospital de Bellvitge --la caiguda va ser a l'Hospitalet de Llobregat-- i després a l'Hospital Clínic, on van operar-la d'urgència. A conseqüència de la caiguda s'havia trencat la tíbia, el peroné i l'astràgal i la cirurgia era absolutament necessària. Tres dies després de l'accident va trucar-li, al seu mòbil, una advocada per dir-li que sabia que havia tingut aquell accident i li suggeria que interposés una demanda per demanar una indemnització. I a aquí havia de demandar?, va preguntar-li l'Ana. Doncs "a l'administració".
Van quedar que tornarien a parlar-ne i ara l'Ana s'ho està rumiant. Si li proposen d'interposar la demanada i que el despatx d'advocats li cobri la gestió únicament en el cas que l'Ajuntament de l'Hospitalet li pagui una indemnització, és possible que ho accepti. Al cap i a la fi, si la vorera hagués estat ben neta, potser no hauria relliscat. De tota manera, hi ha un detall en tot això que a l'Ana li va cridar l'atenció: com va obtenir l'advocada el seu nom i el número de telèfon? Li ho va preguntar i l'advocada va dir-li que havia estat el camillero XXX de Bellvitge. Potser ara a qui hauria d'interposar una denúncia l'Ana és al camillero o a l'Hospital per haver difós unes dades que són privades.
L'Ana va relliscar pel carrer divendres passat quan estava plovisquejant i la vorera estava bastant llefiscosa. Al moment va notar que devia tenir alguna cosa trencada i un noi que se li va apropar --d'altres persones la van veure per terra, plorant de dolor i van passar de llarg--, va trucar perquè vingués una ambulància. Van dur-la primer a l'Hospital de Bellvitge --la caiguda va ser a l'Hospitalet de Llobregat-- i després a l'Hospital Clínic, on van operar-la d'urgència. A conseqüència de la caiguda s'havia trencat la tíbia, el peroné i l'astràgal i la cirurgia era absolutament necessària. Tres dies després de l'accident va trucar-li, al seu mòbil, una advocada per dir-li que sabia que havia tingut aquell accident i li suggeria que interposés una demanda per demanar una indemnització. I a aquí havia de demandar?, va preguntar-li l'Ana. Doncs "a l'administració".
Van quedar que tornarien a parlar-ne i ara l'Ana s'ho està rumiant. Si li proposen d'interposar la demanada i que el despatx d'advocats li cobri la gestió únicament en el cas que l'Ajuntament de l'Hospitalet li pagui una indemnització, és possible que ho accepti. Al cap i a la fi, si la vorera hagués estat ben neta, potser no hauria relliscat. De tota manera, hi ha un detall en tot això que a l'Ana li va cridar l'atenció: com va obtenir l'advocada el seu nom i el número de telèfon? Li ho va preguntar i l'advocada va dir-li que havia estat el camillero XXX de Bellvitge. Potser ara a qui hauria d'interposar una denúncia l'Ana és al camillero o a l'Hospital per haver difós unes dades que són privades.
dimarts, 4 de febrer del 2014
Hi havia una vegada... Lynn Margulis
Des de fa algun temps tinc en un costat d'aquest bloc la imatge de la coberta d'un llibre amb un dibuix molt bonic de l'il·lustrador Carles Puche. El llibre es diu Once Upon a Time Lynn Margulis (Hi havia una vegada Lynn Margulis) i clicant al damunt de la imatge (la del costat, no la que he posat en aquesta entrada del blog) s'hi pot accedir al contigut en pdf i es pot descarregar gratuïtament. Si algú desitja tenir el llibre en paper, també hi ha l'opció de comprar-lo.
El llibre està dedicat a la biòloga nord-americana Lynn Margulis (1938-2011), que va tenir molts lligams amb la nostra terra, i recull el testimoni de persones que la van conèixer i tractar. La coordinadora de l'obra, Carmen Chica, és segurament una de les persones que millor van conèixer Lynn Margulis i els dos últims anys ha fet un gran esforç per reunir els 26 textos que conformen el llibre. Hi ha des del testimoni del seu company i col·laborador durant gairebé trenta anys, Ricard Guerrero, i de la mateixa coordinadora del llibre, fins al de persones força joves, que la van tractar els darrers anys de la seva vida. Són textos que recorden la científica, però també la dona, la gran dona que va ser Lynn Margulis. Qui no l'hagi tractada podrà pensar que l'obra és una hagiografia, que tothom en parla bé perquè hi tenien amistat i perquè de la gent morta sempre se sol parlar bé. Però si es llegeix en detall es veu que també hi surten algunes particularitats del seu caràcter que de vegades podien ser xocants i poc ortodoxes. Tanmateix, la seva generositat, la seva genialitat, el seu bon humor habitual, la seva predisposició a ajudar la gent eclipsaven els defectes que pogués tenir.
Algunes persones m'han comentat que els agrada molt el dibuix de la portada del llibre. A mi, també. El dibuix representa Puffer's Pond, un estany als afores d'Ahmerst (la població de Massachusetrts en què vivia Lynn Margulis), on ella anava a nedar sempre que podia a primera hora del matí. Sovint hi anava en bicicleta i en el passeig l'acompanyava el seu gos Roosevelt, que era una institució en el poble. No he visitat Amherst a la tardor, però n'he vist fotografies en les quals els arbres tenen aquestes tonalitats rogenques que alguns mostren en el dibuix. Puffer Pond, aquest indret tan estimat per Lynn Margulis, és el lloc on la família de Lynn Margulis va escampar les seves cendres.
Jo vaig conèixer Lynn Margulis el 1987, en una de les seves estades freqüents a Catalunya. En el despatx d'Isabel Esteve, en el Departament de Microbiologia de la Universitat Autònoma, encara hi havia a la porta un cartell amb el nom "Lynn Margulis", perquè feia poc que havia fet un sabàtic en aquell departament i havia compartit despatx amb aquella professora. Era el novembre de 1987 i feia uns mesos que jo havia començat a col·laborar amb el grup que dirigia Ricard Guerrero i del qual formava part Isabel Esteve. Aquell mes, el Museu de la Ciència de "la Caixa" --encara no es deia CosmoCaixa-- va celebrar unes jornades sobre evolució i la teoria de Gaia. Per a mi, que durant disset anys havia estat bastant apartada del món de la ciència i de la recerca, aquells dies van ser aclaparadors, però alhora molt satisfactoris. A més de Lynn Margulis, vaig poder conèixer James Lovelock --el "pare" de la teoria de Gaia-- Ricard Amils --expert en ecosistemes de condicions extremes, com se suposa que podien ser les de la Terra primitiva o actualment les de Marta-- i altres científics que durant uns dies van explicar històries que em van semblar --i encara m'ho semblen-- fascinants i de les quals eren protagonisites els microbis.
Tot i que quan vaig estudiar biologia, la microbiologia ja va ser una de les meves assignatures predilectes, el 1987 --i gràcies sobretot a Lynn Margulis-- vaig començar a veure el món microbià amb uns altres ulls. Em vaig adonar del gran paper que aquests minúsculs éssers vius han tingut en l'evolució de la vida i del que tenen actualment en el seu manteniment. Ella també em va fer entendre la importància de la cooperació en l'evolució, una idea que semblava contradir les tesis de Darwin, sobre la supervivència dels més dotats en una lluita per la vida, però que en el fons és completament compatible amb el darwinisme.
Ha estat un privilegi comptar amb l'amistat de Lynn Margulis; un privilegi compartit amb moltes altres persones, perquè era una dona que allà on anava deixava nous amics i amigues. Un grapat d'aquests amics i amigues vam acceptar amb molt de gust de difondre el nostre record i dedicar un petit homenatge a aquesta dona, que ha quedat recollit en el llibre Once Upon a Time, que demà, 5 de febrer de 2013, es presentarà a l'Ateneu Barcelonès, en un acte obert a tothom. Hi parlarem algunes persones i unes altres ens presentaran les seves obres audiovisuals relacionades amb Lynn Margulis. El programa és el següent:
Programa
Cercant la veritat, Carme Puche, vídeo, 6 minuts
Una visió de Lynn Margulis, Mercè Piqueras, 10 minuts
Lynn i l'aventura de la vida, Carmen Chica, 10 minuts
Los bichitos preferidos de Lynn, Rubén Duro, vídeo, 10 minuts
El dia que vaig conèixer Lynn, Ramon Folch, 15 minuts
Goddess of the Earth, vídeo NOVA (1986), 2 minuts
Vida vívida, Ricard Guerrero, 15 minuts
Tot escoltant Schubert, Nicole Skinner, vídeo, 4 minuts
Lloc: Ateneu Barcelonès, Sala Verdaguer. C/ Canuda, 6. Barcelona
Dia i hora: dimecres, 5 de febrer de 2014, a les 19.00
Algunes persones m'han comentat que els agrada molt el dibuix de la portada del llibre. A mi, també. El dibuix representa Puffer's Pond, un estany als afores d'Ahmerst (la població de Massachusetrts en què vivia Lynn Margulis), on ella anava a nedar sempre que podia a primera hora del matí. Sovint hi anava en bicicleta i en el passeig l'acompanyava el seu gos Roosevelt, que era una institució en el poble. No he visitat Amherst a la tardor, però n'he vist fotografies en les quals els arbres tenen aquestes tonalitats rogenques que alguns mostren en el dibuix. Puffer Pond, aquest indret tan estimat per Lynn Margulis, és el lloc on la família de Lynn Margulis va escampar les seves cendres.
 |
| Puffer's Pond, Ahmerst (Massachusetts), març 2012 |
 |
| Lynn Margulis, 2003 |
Tot i que quan vaig estudiar biologia, la microbiologia ja va ser una de les meves assignatures predilectes, el 1987 --i gràcies sobretot a Lynn Margulis-- vaig començar a veure el món microbià amb uns altres ulls. Em vaig adonar del gran paper que aquests minúsculs éssers vius han tingut en l'evolució de la vida i del que tenen actualment en el seu manteniment. Ella també em va fer entendre la importància de la cooperació en l'evolució, una idea que semblava contradir les tesis de Darwin, sobre la supervivència dels més dotats en una lluita per la vida, però que en el fons és completament compatible amb el darwinisme.
Ha estat un privilegi comptar amb l'amistat de Lynn Margulis; un privilegi compartit amb moltes altres persones, perquè era una dona que allà on anava deixava nous amics i amigues. Un grapat d'aquests amics i amigues vam acceptar amb molt de gust de difondre el nostre record i dedicar un petit homenatge a aquesta dona, que ha quedat recollit en el llibre Once Upon a Time, que demà, 5 de febrer de 2013, es presentarà a l'Ateneu Barcelonès, en un acte obert a tothom. Hi parlarem algunes persones i unes altres ens presentaran les seves obres audiovisuals relacionades amb Lynn Margulis. El programa és el següent:
Allò que tal vegada s'esdevingué
Sessió en record de Lynn Margulis i presentació del llibre Once Upon a time
Programa
Cercant la veritat, Carme Puche, vídeo, 6 minuts
Una visió de Lynn Margulis, Mercè Piqueras, 10 minuts
Lynn i l'aventura de la vida, Carmen Chica, 10 minuts
Los bichitos preferidos de Lynn, Rubén Duro, vídeo, 10 minuts
El dia que vaig conèixer Lynn, Ramon Folch, 15 minuts
Goddess of the Earth, vídeo NOVA (1986), 2 minuts
Vida vívida, Ricard Guerrero, 15 minuts
Tot escoltant Schubert, Nicole Skinner, vídeo, 4 minuts
Lloc: Ateneu Barcelonès, Sala Verdaguer. C/ Canuda, 6. Barcelona
Dia i hora: dimecres, 5 de febrer de 2014, a les 19.00
Tothom hi és convidat!
- Sobre Lynn Margulis / About Lynn Margulis (aquest bloc, 23.11.2011; última actualització, 04.02.2013) . Recull d'enllaços a articles i vídeos sobre Lynn Margulis en diferents llengües --la majoria en anglès, català o castellà-- i de la majoria dels articles que ella va publicar i que estan disponibles a Internet.
Potser us interessarà: