La gata okupa i les seves caques

Nai, la gata okupa, mirant-me amb ulls espantats

Des de fa uns deu dies, tenim a casa una okupa, la Nai. Va venir amb l'Ana, que amb el seu turmell operat i sense poder arrepenjar el peu a terra, ho té molt difícil per estar-se sola a casa seva. L'Ana tenia la Nai en acollida, en espera que algú es decidís adoptar-la (la Nai; l'Ana no necessita que l'adoptin). Li van dur del refugi de l'Associació Protectora d'Animals de l'Ordal (APAO; algun dia en parlaré, perquè fan una tasca encomiable) perquè era una gateta molt espantadissa, que s'amagava sempre de tothom. L'Ana té la mà trencada en això de socialitzar gats i ja havia aconseguit que la Nai no li tingués por. Dur-la sobtadament a una altra casa podria haver significat perdre el que havia guanyat des que s'estava amb l'Ana.

Em va fer il·lusió que vinguessin les dues, si bé el motiu no és precisament per alegrar-se'n. Tenir de nou una filla a casa m'agrada, però no pas perquè s'hagi trencat uns quants ossos. Que hagi vingut la Nai és una altra cosa. Des que va morir la Isis, la gateta que va viure amb nosaltres gairebé vint anys, no havíem pensat a tenir cap altre gat i ja tenia mig oblidat el que això representa. Per una banda, la companyia que et fa i per una altra les trapelleries, especialment si es tracta d'una gateta que només té set mesos.

Nai, gateta finestrera (foto: M. Piqueras)

Els primers dies, la Nai passava la major part del temps amagada en l'espai que hi ha entre el sofà i la paret o amb l'Ana, al llit, durant la nit. A poc a poc, però, s'ha anat familiaritzant amb la casa i amb els seus habitants i a les nits ja fa com Rínxols d'Or i es dedica a provar tots els llits de la casa. També hi torna a haver esgarrapades de felí en els cobrellits i cal anar en compte a no deixar armaris oberts, perquè ella vol explorar-ho tot. I he de cobrir la cistella on tinc els meus cabdells de trapillo, que la Nai deu creure que són pilotes per jugar que algú ha deixat expressament en aquell lloc perquè ella les agafi. Com la Isis, ella també és finestrera; de seguida va agafar gust a mirar el carrer a través dels vidres i ja passa moltes estones dins d'una caixeta que li he posta a costat de la finestra del meu despatx, el mateix lloc on la Isis passava tantes hores.

I disculpeu el títol escatològic d'aquesta entrada del bloc, però una cosa que m'obsessiona d'aquesta gata són les caques. Per sort, com gairebé tots els gats, el primer dia ja va aprendre on hi havia el sorral per fer les seves necessitats, però no em podia imaginar que una gateta que només té set mesos pogués fer tanta caca. A més, va arribar amb diarrea i el primer dia les seves caques feien una pudor insuportable. L'endemà la pudor va desaparèixer, però la diarrea seguia. Vaig dur-la a una veterinària que tinc prop de casa, i li va receptar unes pastilles antidiarreiques i unes gotes per "compactar" la caca, i em va recomanar que li fes menjar una mena de paté especial per a gats amb problemes digestius (uns patés que són més cars que molts dels que mengen les persones). Les pastilles devien tenir un gust horrible, perquè, malgrat la paciència que té l'Ana amb els gats i el cas que li fan sempre, només va aconseguir que se n'empassés una el primer dia. La segona vegada, la Nai no es va deixar enredar i l'Ana en va sortir malparada, amb algunes esgarrapades.

Vaig intentar camuflar la pastilla en el menjar: enmig del paté i també en l'arròs i pollastre bullits que li vaig preparar. Cada vegada em feia la il·lusió que, de la manera com jo havia ocultat la pastilla, la gata no se n'adonaria que hi era i se l'empassaria amb el menjar. Però va ser inútil: el plat quedava buit o gairebé, i al mig sempre hi havia la pastilla, solitària. Aleshores vam consultar el Juanjo, el veterinari de capçalera de l'Ana (dels seus gats, en realitat) i ens va dir que aquelles pastilles, efectivament, no els agraden gens, als gats. Ens en va donar unes altres i també un pinso especial per a problemes digestius, per alternar amb el paté.

Durant cinc dies la Nai ha pres les noves pastilles camuflades en el paté i, llevat que sigui tan llesta que en comptes de deixar la pastilla en mig del plat ara l'amagui en algun lloc, crec que se les ha engolit totes. També he seguit donant-li el "compactador" de caca, però el cert és que la caca no la compacta massa. A més, és una gata que sempre té gana --quan em veu anar cap a la cuina, em segueix amb la cua enlaire i quan vli aboco pinso en el plat, gairebé s'enfila al marbre on ho estic fent-- i esclar, tot el que entra per un extrem del tub digestiu acaba sortint, més o menys transformat, per l'altre. Això fa que jo també em passi el dia netejant el sorral i el terra al voltant del seu "vàter", que queda tot escampat de sorra i de vegades també de restes orgàniques.

No recordo haver tingut a casa cap gat que fes tanta caca com la Nai, però potser tampoc menjaven tant com ella. L'Ana em diu que és una gateta que està creixent i que per això menja tant --i clar, també defeca molt. Per la resta, és una mixeta molt simpàtica, encara una mica espantadissa --si li apropes la mà ella et toca, però s'espanta si tu la vols tocar-- que m'agradaria que acabés omplint el buit que va deixar la Isis. Només espero que aturi aviat el seu creixement i es limit a menjar només per mantenir-se i jo deixi d'estar obsessionada amb les seves defecacions.

Nai prenent el solet d'hivern (foto Ana F. de Castillo)