La microbiologia i els mitjans de comunicació

Grup de cèl·lules d'Escherichia coli, un dels bacteri més "populars"

¿Com es pot fer arribar la microbiologia (i la ciència en general) a la societat? ¿És tan difícil, com diuen algunes persones, comunicar la ciència a un públic general? ¿Tergiversen la informació científica els periodistes, tot buscant sensacionalisme en les notícies? ¿És cert, com diuen alguns científics, que un periodista no sol ser un bon comunicador científic perquè li manca el coneixement necessari sobre allò que comunica? ¿És cert, com diuen alguns periodistes, que un científic no sol ser un bon comunicador científic perquè li manca el coneixement de les tècniques de la comunicació?

Aquestes són algunes de les preguntes que van sorgir o es van intentar respondre en el simposi "Microbiología y periodismo: una relación simbiótica", dins del Congrés de la Sociedad Española de Microbiología, que s'ha celebrat a Barcelona del 10 al 13 de juliol de 2013. De la visió que en van presentar els ponents i del debat posterior, n'extrec algunes idees.

De la ponència de Cristina Ribas (biòloga i periodista, presidenta de l'Associació Catalana de Comunicació Científica):

• La ciència forma part de la cultura, però no se sol incloure la ciència entre els camps de coneixement que conformen la cultura.
• Una societat acientífica és vulnerable. No és conscient de la necessitat de la recerca perquè el país tiri endavant. En l'actual època de crisi es fan moltes mobilitzacions en contra de les retallades en molts sectors, però la societat en general no es mobilitza en favor de la recerca i la innovació, malgrat les grans retallades pressupostàries.
• El coneixement ha de ser accessible. La recerca que es fa amb diners públics ha d'estar a l'abast de la ciutadania i el coneixement que genera ha de poder ser compartit per la comunitat científica.
• Avui dia, la població i el món de la investigació poden interaccionar gracies a Internet. Per exemple, en el sector de salut, s'ha donat el cas que grups de pacients hagin actuat com a grups de pressió i hagin promogut estudis clínics basats en les seves necessitats.
• Qui es dedica a la comunicació hauria de tenir en compte alguns aspectes en la seva relació amb els receptors de la informació. Cal comunicar el mètode científic i valorar-lo. Cal  proporcionar fonts fiables --o ajudar a trobar-les-- i defugir una actitud paternalista o el principi d'autoritat. Cal acceptar que, davant dels fets, hi ha percepcions i decisions diferents. Per exemple, davant de temes com ara l'energia nuclear, la medicina basada en l'evidència o la producció de transgènics, és possible que hi hagi qui estigui en contra per motius aliens a la ciència.

De la ponència de J. Antonio López-Guerrero (microbiòleg i divulgador):

• Per què s'insisteix a parlar de "cultura científica", com si hi hagués diferents tipus de cultura? Ell en trauria l'adjectiu.
• Hi ha un declivi en les vocacions científiques perquè domina la política del menor esforç. La nota de tall per matricular-se en estudis audiovisuals és molt alta i, en canvi, per matricular-se de física o de química es demana una nota de tall molt més baixa.
• Cal que la comunitat científica faci un esforç per arribar a la societat, altrament ho farà la pseudociència. En realitat ja ho està fent: hi ha moltes farmàcies que venen productes homeopàtics, proliferen les associacions que neguen l'eficàcia de les vacunes --amb el suport de la monja Teresa Forcades-- que presenten exclusivament com un gran negoci de la industria farmacèutica.
• Segons les enquestes europees (Eurobaròmetre) i les que duu a terme la FECYT, Espanya surt bastant malparada pel que fa a cultura científica. Sobre els interessos de la població, l'enquesta de la FECYT indica que el segon tema que més interessa a Espanya és l'esport; el primer és el treball i en tercer lloc hi ha la medicina i la salut. Malgrat això, la imatge social de les professions relacionades amb la ciència i la tecnologia estan molt ben valorades; metges, científics, professors i enginyers ocupen els primers llocs (el menys valorats són els polítics).
• Els mateixos científics sovint no tenen suficient cultura científica.
• Cal distingir entre: a) comunicació científica (la que es fa dins de la comunitat científica), b) difusió científica (la que es fa per a estudiants i professionals de diferents àrees) i c) divulgació científica (dirigida a la societat en general).
• Quan allò que es comunica, difon o divulga no correspon a la realitat, les causes poden ser diverses. Per part de la recerca pot ser per frau científic (per motius econòmics, de prestigi, etc.) o perquè s'exagerin els resultats de la recerca (necessitat de justificar la inversió en algun tipus de recerca). Per part dels mitjans de comunicació pot ser per motius econòmics, per desconeixement del tema, per la pressió social, per la ideologia (política, religiosa, etc.) del mitjà.
• En la comunitat científica sovint no es valora que un investigador es dediqui a la divulgació. En l'avaluació del propi treball pot ser un factor negatiu. Cal canviar aquesta actitud.
• Qualsevol resultat de la recerca pot ser comunicat, difós o divulgat. La microbiologia, a més, és un àrea molt adient per a la divulgació.

De la ponència de Manuel Sánchez (microbiòleg i divulgador):

• Els interessos del periodisme i de la ciència són diferents. La immediatesa, la brevetat, l'espontaneïtat i alguna història darrera la notícia són característiques del periodisme. La ciència, en canvi, valora la precisió, les dades, la tècnica. Són dos mons en conflicte.
• Quan es tracta de microbiologia, cal afegir-hi la por que la societat té de les malalties infeccioses. Això fa que episodis com el brot epidèmic causat per Escherichia coli entero-hemorràgica en algunes regions europees el 2011 tinguin conseqüències que afecten fins i tot l'economia.
• Un perill del periodisme és el sensacionalisme en la presentació de les notícies.
• També va esmentar la monja Teresa Forcades, com a personatge perillós, que no fa cap favor a la ciència. Pel fet que tingui formació mèdica, la gent la creu fàcilment en les seves creuades, primer contra la vacuna de la grip A i després contra la vacuna del papiloma.

De la ponència de Mercè Piqueras (biòloga, divulgadora i editora científica):

• Un tema recurrent en l'àmbit de la comunicació científica és ¿qui ha de comunicar la ciència, els científics o els periodistes? Els professionals de la ciència opinen que només es pot comunicar bé allò que es coneix bé. Els periodistes creuen que, per comunicar, cal una formació que no s'obté en les carreres de ciència i que els científics no coneixen les tècniques del periodisme.
• Des de fa algunes dècades han sorgit iniciatives diverses per a la formació de bons comunicadors científics. La Universitat Pompeu Fabra va ser pionera en la creació d'un màster de comunicació científica. I al llarg de l'any s'organitzen en molts llocs tallers, trobades, simposis i cursos breus que intenten millorar les capacitats de comunicació científica o posar en contacte científics i comunicadors.
• L'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) ha organitzat durant uns anys el Premi Joan Oró  per fomentar la comunicació de la recerca entre el jovent investigador (en dues modalitats: article escrit i audiovisual). Malauradament, la crisi econòmica ha fet que el premi no s'hagi pogut convocar enguany.
• Una altra iniciativa veterana de l'ACCC és la seva llista de distribució, a la qual hi ha subscrites persones d'àmbits molt diversos que debaten sobre temes científics i de comunicació.
• Algunes iniciatives internacionals de comunicació oral s'han fet molt populars. En són exemples, les xerrades TEDx, una idea que va néixer a Califòrnia i que s'ha estès per tot el món, i el concurs de monòlegs científics Famelab, que va néixer en el Festival de Ciència de Cheltenham (Regne Unit) i que s'ha fet internacional.
• La comunicació científica no hauria de ser patrimoni exclusiu dels professionals de la comunicació ni dels professionals de la ciència. Ha de fer-la qui sàpiga comunicar bé i mantenir el rigor en els continguts. El missatge existeix, però cal un missatger que sàpiga fer-lo arribar a la seva destinació, que és la societat.

El col·loqui amb el públic de la sessió va ser viu, però segurament moltes idees van quedar sense expressar-se per manca de temps. Es va parlar d'iniciatives diverses per apropar la microbiologia a la societat; de la necessitat que els investigadors col·laborin amb els professionals dels mitjans de comunicació, en comptes de lamentar-se que no ho fan bé; de la conveniència que els investigadors també siguin divulgadors i comencin a ser-ho en les seves classes, amb el seu alumnat; de la dificultat que tenen els investigadors de connectar amb els periodistes científics; de la utilitat de les eines que ens proporciona la Internet 2.0, que permet que els propis laboratoris, departaments i universitats difonguin la recerca que s'hi fa i, a més, que sigui una comunicació interactiva.

Tant en les presentacions dels ponents com en el col·loqui es va parlar de la pseudociència que envaeix els mitjans de comunicació. Algú va explicar la seva experiència de participació en un programa televisiu que, malgrat haver posat unes condicions per a participar-hi, després el van editar i no va sortir com s'havia enregistrat. Hi ha qui creu que convé anar a programes de debat amb persones que tenen punts de vista pseudocientífics, mentre qui opina que és millor abstenir-se'n.

Després de participar en aquest simposi, el mateix dia vaig assabentar-me de les notes de tall de la selectivitat per accedir a les universitats catalanes i em vaig adonar que no s'ajusten a allò que va dir un dels ponents: que la nota de tall més alta és per accedir als estudis de comunicació audiovisual, mentre que per estudiar física o química la nota mínima exigida és molt més baixa. Les deu notes de tall més altes per al curs 2013-214 són les següents:

1. Física/matemàtiques (UAB): 12,900
2. Física/matemàtiques (UB): 12,558
3. Medicina (UB): 12,408
4. Medicina (UPF/UAB): 12,342
5. Enginyeria física (UPC): 12,142
6. Medicina (UAB): 12,086
7. Enginyeria en tecnologies aeroespacials (UPC): 12,076
8. Medicina (URV): 12,013
9. Medicina (UdL): 12,000
10. Medicina (UdG): 11,990

Em va sobtar que el primer lloc l'ocupessin els estudis per a la doble titulació en física i matemàtiques que ofereixen la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona. Però pensant-hi, em pregunto si el bosó de Higgins no hi deu tenir alguna cosa a veure.

Sobre l'aprofitament d'Internet i especialment de les eines 2.0 per a la comunicació de la ciència, faig una reflexió post-simposi. És cert que hi ha webs i blogs de microbiologia fets personalment per investigadors o des del mateix centre on treballen, però en general no solen gaudir de la popularitat que mereixerien. Sovint són coneguts només per poca gent. Això passa amb la microbiologia i també amb molts altres àmbits de la ciència i del coneixement en general. L'oferta és molt àmplia, però poc aprofitada.

Alguns espai de divulgació de la microbiologia a Internet:
- MicrobeWorld (en anglès). Espai divulgatiu de l'American Society for Microbiology, molt adequat per a l'escola (inclou material docent) i per fer pràctica d'anglès.
- Small things considered (en anglès).Molt bon blog de microbiologia, però de nivell elevat, més adequat per a estudiants i professionals de la microbiologia o disciplines relacionades.
- microBIO. Noticias y curiosidades sobre virus, bacterias y microbiología (en castellà).
- Microbichitos (en castellà). Blog de Miguel Vicente, professor d'investigació del CSIC.
- La lectora corrent (aquest blog; les entrades amb l'etiqueta "microbiologia").
- Microbe Zoo (en anglès). Un dels webs més antics de divulgació de la microbiologia per a les escoles.
- Viendo lo invisible. Recull de fotos i vídeos sobre el món microscòpic.
- Audios de l'American Society for Microbiology traduïts al castellà (veu  --dos o tres minuts-- i text en pdf). Molt divulgatius.
- Microbe Magic (en anglès). Introducció a la microbiologia per a l'escola primària

Foto d'Escherichia coli: Agricultural Reasearch Service, Ministeri d'Agricultura dels EUA (domini públic)