El multilingüisme en el segle XXI

La meva amiga Imma, d'un poble de la Noguera, fa més de quaranta anys que viu a Itàlia, on ha desenvolupat la seva carrera professional com a investigadora i professora universitària. Allà va casar-se amb un grec i va tenir un fill, l'Alessandro. Des de ben petit, l'Alessandro és multilingüe: italià, català, grec, castellà. Més tard, anglès i suposo que, com a italià, tindrà una bona formació en llatí, que encara que sigui una llengua morta a Itàlia té --o tenia, que potser les coses hagin canviat-- una gran vitalitat. (He conegut gent italiana capaç d'escriure textos i mantenir una conversa en llatí, i això, sense ser "de lletres".) Crec que, a més de l'anglès, ha estudiat alguna altra llengua, però no n'estic segura.

La meva amiga Vera, de Sao Paulo, fa uns trenta anys que viu a Londres. Hi va anar en acabar el seu doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona i el que havia de ser una estada d'un parell d'anys per aprendre bé l'anglès, va convertir-se en una estada permanent. Va estar casada amb un colombià i van tenir una filla, la Suzannah. Des de ben petita, la Suzannah també és multilingüe: anglès, portuguès, castellà, alemany (llengua que va aprendre passant temporades amb un germà del seu pare i la seva família, que vivien a Alemanya). Més tard, va estudiar llengües estrangeres a la universitat i ha fet estades en diversos països europeus. No sé quantes llengües domina ara, però en són un munt.

A costat de l'Alessandro i de la Suzannah, em sento una mica analfabeta en llengües. Des de petita he estat bilingüe (mare catalana, pare castellà). La primera llengua estrangera que vaig aprendre va ser el francès, que era la llengua estrangera que s'ensenyava a les escoles en aquells temps. Després vaig estudiar italià i alemany (aquesta última llengua, però, la tinc gairebé oblidada) i vaig decidir-me a estudiar anglès en adonar-me que era la llengua de comunicació de la ciència i que no es podia tenir una formació científica sense dominar l'anglès. I sento molt no haver aconseguit un millor coneixement del llatí, però als catorze anys vaig haver de triar entre lletres o ciències i, pel fet d'haver triat ciències, no vaig tornar a tenir contacte amb el llatí.

Comparat amb altres persones de la meva generació, sé que el meu bagatge de llengües no està malament, però no es pot comparar amb la formació multilingüe que tenen generacions més joves. La causa del multilingüisme actual es deu a molts factors. Per una banda, les migracions afavoreixen la formació de parelles mixtes, de països, cultures i llengües diferents. Per una altra, els programes Erasmus han fet possible que milers --o potser ja milions-- d'estudiants europeus facin estades en universitats estrangeres. També hi ha el fet que molts graduats universitaris facin estades de formació doctoral o postdoctoral en centres estrangers --malauradament, molts sense possibilitat de tornar al seu país. O que una part del jovent es vegi abocada a emigrar en cerca de treball.

El documental La força de Babel tracta d'aquesta diversitat lingüística, que és una característica del segle XXI i ens mostra per què cal capgirar el mite de la maledicció bíblica. Va estrenar-se en el Canal 33 el proppassat 21 de febrer, amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna, dins de l'espai "El Documental" i encara es pot trobar en el web dels vídeos a la carta. A més, aquesta tarda es projectarà a l'Ateneu Barcelonès en una sessió que té l'al·licient del debat posterior amb Joan Úbeda, un dels autors del documental.

Estudis actuals han determinat que el multilingüisme facilita l'agilitat mental i que retarda el deteriorament cognitiu en els processos neurodegeneratius. Independentment d'aquests efectes positius, crec que el multilingüisme aporta a les persones una gran riquesa cultural i afavoreix l'apropament de les cultures. Sento que, a la meva edat, estudiar una llengua nova no sigui ja fàcil, perquè m'agradaria estudiar-ne alguna altra. De tota manera, procuro mantenir viu el coneixement de les que he anat practicant amb més o menys intensitat al llarg de la vida.

Imatge: Torre de Babel (autor: Hill), Wikimedia Commons