En un hospital públic, la intimitat és gairebé impossible. En les habitacions compartides, que són la majoria, posen una cortineta de separació entre els dos llits, però no hi ha un aïllament sonor entre els pacients i, encara que no vulguis, t'assabentes del que li passa a la persona que hi ha a l'altre costat de la cortineta. Cadascú té una història al seu darrere i les perspectives futures poden ser molt diverses: des de sortir de l'hospital recuperat completament o malauradament no sortir-ne viu, fins a saber que caldrà tornar-hi, ja sigui per seguir algun tractament especial, per sotmetre's a controls periòdics, etc.
Avui he estat testimoni --sense haver-m'ho proposat-- del canvi de perspectiva d'un home relativament jove que tenia un futur molt negre a causa d'una greu afecció cardíaca. Fa uns dies vaig sentir una conversa que mantenia amb una noia que havia estat trasplantada recentment (em fa l'efecte que són persones voluntàries que van a visitar pacients candidats a un a trasplantament per explicar-los la pròpia experiència). I ahir vaig assabentar-me que el pacient havia signat la sol·licitud perquè el posessin en llista d'espera per al trasplantament de cor, que és l'única solució que veien al seu problema. Doncs ha tingut la sort que avui mateix li diguessin que hi ha un cor idoni per a ell i que aquest nit li faran el trasplantament.
Malgrat que la cortineta que divideix l'habitació estigués correguda, no he pogut evitar sentir les converses entre ell, la seva dona i algunes altres persones (familiars, suposo), i les trucades que ha fet a alguns amics íntims per explicar-los que a les deu del vespre comença el canvi de cor. També ha trucat al seu poble perquè algú de la família portés la seva filla --una nena de deu anys-- a l'hospital perquè ell mateix volia explicar-li què li faran.
Quan han arribat uns parents amb la nena, jo era en el vestíbul on hi ha els ascensors. Era ja l'hora en què havia de marxar, però m'he esperat una bona estona abans d'anar a l'habitació a recollir les meves coses. No volia ser una intrusa en una escena que entenia que havia de ser només d'aquella família. Després d'una estona prudencial hi he anat. Com havia vist abans a les altres persones que envoltaven el pacient, la nena tenia els ulls humits i es mostrava alhora emocionada i contenta de saber que el seu pare en unes poques setmanes tornarà a ser a casa i aviat podrà dur una vida normal.
En marxar, els he desitjat molta sort i m'he emocionat també en pensar que la vida d'aquell home pot canviar radicalment aquesta nit. Però alhora he pensat en el cor que devia estar camí del Clínic des d'algun lloc que el receptor mai no sabrà. Malauradament, perquè en aquesta família hi torni a haver esperança i alegria, en algun lloc hi ha una altra família que a hores d'ara estarà plorant la mort d'un ésser estimat. Possiblement algú que, en sortir de casa, es va acomiadar com cada dia sense saber que aquell era el seu últim comiat.
A hores d'ara, en J.N. ja deu ser a la sala d'operacions. Espero que aquest petit múscul vermell que rebrà aquesta nit li duri molts anys i que, per a la família del donant, saber que una part de la persona estimada sobreviurà en algú altre, els ajudi a fer més suportable la seva pèrdua.
Actualització, 13.07.2013, 10.45
Ahir al migdia vaig veure la dona i la mare del pacient trasplantat. Anaven a veure'l a la Unitat coronària, on el tenen aquests primers dies i on les visites són molt restringides. La seva dona em va explicar que l'operació havia estat llarga --unes sis hores de quiròfan-- però que tot va anar bé. Estava ullerosa i amb aspecte cansat, després d'aquella nit que se li devia fer tan llarga, però el seus ulls traspuaven l'emoció i l'esperança en un futur millor per al seu home i la seva família.
Malgrat les retallades, la crisi, la corrupció i totes aquestes "perles" que ens envolten, la solidaritat encara existeix i als hospitals la vius cada dia.
ResponEliminaMercè, m'ha emocionat molt com ho has explicat. El que més em fot de la meva malaltia és no poder ser donant.
ResponEliminaEmocionat i totalment d'acord amb tot el que dius. M'adhereixo als desigs que formules al final. Pel pacient, per la seva filla i tots els seus, i per la família del donant, amb la qual mai no es coneixeran.
ResponEliminaEm fa gràcia que el títol de l'apunt és digne de Cole Porter.
ResponEliminaM'has fet emocionar molt, perquè això ho he viscut jo pràcticament tal com expliques, només amb la gran diferència que no moria el donant i amb la seva generositat podia viure una altra persona. Era un trasplantament de medul•la, també al Clínic (quan les càmeres eren antigues). - Sortir jo i començar les obres noves -. Si que és cert que hi ha joves que visiten als pacients que seran trasplantats però hi ha de tot. Jo, per exemple no només he fet això sinó que quan fan algun Seminari entre algun laboratori i l'hospital si puc parlo com a pacient a tots els familiars que vénen aquell dia. A vegades no he estat capaç, i llavors penso en vosaltres que heu de fer-ho sempre encara que us faci mal l'ànima. Hi ha alguna cosa que no entenc perquè no deixar fer-ho. Es tracta de voler conèixer la persona que solidàriament ha estat donant. Si és d'algun òrgan vital ho entenc, però el que no comprenc és si ha estat donant de medul•la. El donant no ha mort. Perdona, ja se que m'estic allargant però en això de la donació de medul•la crec que no es difon prou, tot i que també veig tots els esforços que es fan.
ResponEliminaGràcies pels vostres comentaris.
ResponEliminaJosep, suposo que algun motiu hi deu haver perquè no sigui possible saber qui ha estat el donant de l'òrgan (o de la medul·la). Aquestes coses no es decideixin per caprici. Però potser si jo rebés un òrgan vital, potser no podria evitar buscar en els mitjans gent que ha mort d'accident aquell dia o el dia abans.
Quan vaig saber que feien el trasplantament a aquell pacient, vaig recordar que havia sentit la notícia d'un accident d'autocar per una carretera de Castella en què hi havia hagut alguns morts; no vaig poder evitar pensar que potser la desgràcia d'aquelles persones haurà estat la sort per a unes altres.