Oxigen per llegir

Per què podem encendre la fusta, el paper o els líquids anomenats inflamables com ara la benzina? No depèn tant d'aquestes substàncies mateixes, sinó de la presència a l'atmosfera d'un gas --l'oxigen-- i de la proporció --al voltant del 21 %-- en què s'hi troba. És la proporció adequada perquè puguin viure els éssers vius que necessiten oxigen en forma molecular (els organismes aerobis), perquè no es produeixin combustions espontànies (el que passaria si la seva concentració fos més alta) i perquè, en determinades condicions, s'encenguin algunes substàncies.

Que a l'atmosfera hi ha oxigen, ens sembla tan evident, que potser no se'ns acut pensar que no fa ni 250 anys que es va descobrir aquest element. De fet, la descoberta de l'oxigen per... (com veurem, això no està massa clar) marca l'inici de la química moderna. I aquesta descoberta, juntament amb el centenari dels premis Nobel l'any 2001, va ser el pretext perquè Carl Djerassi i Roald Hoffmann escrivissin una entretinguda obra de teatre (Oxigen) que desmitifica la imatge que sovint és té de qui es dedica a la recerca. Oxigen tracta temes com ara la prioritat en la descoberta científica o alguns aspectes ètics de la recerca i tafaneja en la manera de treballar dels comitès que atorguen els premis Nobel (Roald Hoffmann, premi Nobel de Química 1981, coneix bé aquell ambient). S'entenen els dubtes que poden tenir els membres dels comitès a l'hora de decidir en qui recau el premi: en qui va fer primer la descoberta?, en qui la va publicar primer?, en qui va saber interpretar-la i es va adonar de l'avenç que representava i quina aplicació podia tenir?

És interessant també el plantejament que Djerassi i Hoffmann fan del paper de la dona en el món de la ciència. Per una banda, el paper que han tingut algunes esposes i companyes de científics en el procés del descobriment al llarg de la història. Per una altra, la presència de la dona avui dia en el món de la recerca, ocupant càrrecs de responsabilitat, però també de vegades passant desapercebuda.

Oxigen està ambientada en dues èpoques que es van alternant al llarg de l'obra: el 1777, amb una suposada trobada de tres científics rivals, i el 2001, quan la Fundació Nobel decideix concedir un premi retrospectiu per celebrar el centenari de l'establiment del premis i el Comitè de Química es reuneix per prendre la seva decisió. Els tres candidats al premi retrospectiu de química són el suec Carl Wilhem Scheele, el britànic Joseph Priestley i el francès Antonie Laurent Lavoisier. La rivalitat entre els tres es presenta a través d'una conversa imaginada que les seves companyes mantenen en una sauna d'Estocolm, ciutat on els seus homes han estat convidats pel rei Gustau III de Suècia perquè facin els seus experiments davant la Cort sueca. Però la rivalitat i el desig de triomf no són exclusives dels investigadors del segle XVIII, i les trobem també entre els científics del segle XXI que han d'atorgar el premi retrospectiu.

Lectura dramatitzada d'Oxigen a l'IEC (juliol 2008)

M'ha fet molta il·lusió veure per fi publicat aquest llibre, perquè en sóc una mica responsable. Vaig conèixer personalment Roald Hoffmann, un dels autors, el 2002, quan va venir a Barcelona a presentar un llibre de poemes seus. Em va regalar un exemplar de Oxígeno, l'edició en espanyol --publicada a Mèxic-- d'Oxygen. Vaig pensar que la seva representació o si més no lectura dramatitzada podria ser útil com a eina de divulgació, però era un projecte per al qual calia una inversió que no sabia on podria aconseguir-se. I l'ocasió per a fer-ho es va presentar el 2007, en què es va celebrar l'any de la ciència. L'Associació Catalana de Comunicació Científica --que jo presidia aleshores-- va obtenir sengles subvencions, una de la Generalitat, per a fer-ne la traducció, i una altra de la FECYT, per a organitzar dues lectures dramatitzades que van fer-se a l'amfiteatre Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina i a l'Ateneu Barcelonès. El 2008, gràcies a una subvenció del Consell Català de la Comunicació Científica (C4) i a la col·laboració de l'Institut d'Estudis Catalans, es va fer una tercera lectura dramatitzada a la qual va assistir Roald Hoffmann. Tot i que podríem dir que és una obra coral, en què no hi ha personatges secundaris, els papers més destacats són els de Lavoisier i la seva esposa. En aquelles lectures, van representar aquells personatges Carles Martínez, conegut actor de teatre i de televisió (actualment és possible veure'l a la sèrie "Sagrada Família" de TV3 i en el teatre Borràs) i Míriam Alamany (actualment també en el teatre Borràs).

Quedava pendent la publicació d'Oxigen, que ara s'ha fet en la col·lecció de monografies de la revista de divulgació Mètode i amb la col·laboració de diverses entitats, entre les quals cal destacar l'Institut d'Estudis Catalans, que ha subvencionat la publicació, i l'Associació Catalana de Comunicació científica, que va encarregar-ne la traducció en el seu moment i va abonar els drets per a la publicació d'aquesta edició.

Tot i que Oxigen estigui ambientada en el món de la ciència, és una obra que no s'adreça a un public científic de manera especifica. Els professionals de la química i d'altres branques de la ciència i de la tècnica hi trobaran reflectides situacions de la seva vida professional, ja sigui en el laboratori, com també aspectes més prosaics, com ara la lluita per obtenir subvencions per a la recerca i per veure el seu treball reconegut. El públic general s'adonarà que en el món de la ciència es donen situacions i problemes que no són exclusius d'aquesta àmbit professional.

Potser us interessarà:
- Una amant exigent (aquest bloc, 10.07.2008). Més sobre Oxigen, amb motiu de la seva lectura dramatitzada.
- Roald Hoffmann, ciència, art i pau (aquest bloc, 11.07.2008). Sobre un projecte que podria anomenar-se de "químics sense fronteres".

Foto IEC: M. Piqueras, juliol 2008