Els nois de la via Panisperna

Un dia del mes de març de 1938, un jove professor de física de la Universitat de Nàpols pujava al ferri que havia de dur-lo de Palerm a Nàpols. O potser mai no va arribar a pujar al vaixell. El cas és que, des d'aquell dia, ningú no el va tornar a veure. Era Ettore Majorana, deixeble predilecte del gran físic italià Enrico Fermi (1901-1954) que el 1938 va rebre el premi Nobel de física.

Malgrat que quan va desaparèixer només tenia trenta-un anys, Majorana havia demostrat ser un físic excepcional. Un altre físic --Giuseppe Cocconi-- recordava en una carta a un col·lega les paraules que, sobre Majorana, li havia dit Fermi per fer-li entendre què representava la pèrdua del jove físic:

En aquest punt voldria repetir les seves paraules, de la manera que les sento ressonar en la meva memòria des d'aleshores: "Perquè, veu, en el món hi ha diverses categories de científics; gent de segona i de tercera categoria, que fan el millor que poden però no van gaire lluny. Hi ha també gent de primera categoria, que arriba a descobertes de gran importància, fonamentals per al desenvolupament de la ciència (i aquí tinc la impressió que en aquest categoria volia incloure's ell mateix). Però després hi ha els genis, com Galileu i Newton. Doncs bé, Ettore n'era un. Majorana tenia allò que ningú més no té en el món; malauradament, li mancava allò que, en canvi, se sol trobar en els altres homes, el bon sentit."

Un altre físic, company de Majorana (Bruno Pontecorvo, 1913-1993; va establir-se a la URSS, on va adoptar el nom de Bruno Maksimovitx Pontekorvo), el recordava així:

Poc temps després que ingressés en el grup de Fermi, Majorana ja posseïa una erudició tan gran i havia assolit un nivell tan alt de comprensió de la física, que podia parlar amb Fermi de problemes científics com un igual. El mateix Fermi el considerava el físic teòric més gran dels nostres temps. Sovint en quedava estupefacte [...].

El grup de físics que va formar-se amb Enrico Fermi era excepcional: A part de Majorana , hi havia Edoardo Amaldi, Franco Rasetti, Emilio Segrè, Bruno Pontecorvo i també un químic, Oscar D'Agostino. El mateix Fermi, als 26 anys ja va ser catedràtic de Física teòrica i el seu treball era  conegut internacionalment. I el 1938, amb 37 anys, rebia el premi Nobel "per  la seva demostració de l'existència de nous elements radioactius produïts per la irradiació de neutrons, i per la seva descoberta relacionada de les reaccions nuclears causades pels neutrons lents". El 1959, un d'aquells deixebles, Emilio Segrè, rebria també el premi Nobel de física, compartit amb Owen Chamberlain, "per la seva descoberta de l'antiprotó".

Enrico Fermi (a la dreta) i alguns deixebles

"I ragazzi di via Panisperna" és el nom amb què es coneix aquest grup d'investigadors que treballaven a l'Institut de Fisica de la Universitat de Roma i que, en aquella època, es trobava situat a la via Panisperna, al centre de la ciutat. N'era director Orso Mario Corbino (1876-1937) i ell va ser qui va adonar-se de la gran vàlua de Fermi i de Rasetti; el 1926 va fer instituir la càtedra de Fisíca teòrica que va ocupar Fermi i el 1930 la d'Espectroscòpia, que va se assignada a Franco Rasetti (1901-2001). Curiosament, malgrat que Rasetti era també un físic excepcional, va acabar la seva carrera professional més interessat per la paleontologia que per la física, possiblement perquè no volia participar en l'aplicació que en temps de guerra va fer-se de les descobertes de la física.

Algunes novel·l·les i llibres d'assaig, un còmic, una sèrie de televisió i una pel·lícula han tractat d'aquest grup de científics i sobretot de la misteriosa desaparició de Majorana, per a la qual s'han donat explicacions diverses. Hi ha qui ho considera un suïcidi, mentre d'altres creuen que va desaparèixer voluntàriament i va adoptar una nova personalitat o que va ser segrestat pels nazis o fins i tot per extraterrestres.

El film I ragazzi di via Panisperna, dirigit per Gianni Amelio, descriu la història del grup i les relacions entre els seus membres, sobretot la relació entre Enrico Fermi i Ettore Majorana. Fermi n'està molt, del seu deixeble, per al qual, més que un mestre, és un germà gran, i la seva desaparició l'afecta profundament. La pel·lícula està molt ben ambientada en la Itàlia de la pre-guerra, en un ambient polític que ja presagiava el que vindria després. Aquesta setmana, la Filmoteca de Catalunya n'ha fet dos passis a la seu de Barcelona. Vaig anar a veure-la i vaig pensar que era una llàstima que una pel·lícula que és alhora didàctica, històrica i una obra de cinema molt ben feta no tingués més difusió i que fóssim només unes poques dotzenes de persones, amb una mitjana d'edat que potser superava els cinquanta anys, les que la vam veure.

Un fragment del film:



Potser us interessarà:
- Ricordo di Ettore Majorana: l'uomo e lo scienzato. La visió d'un altre científic (Erasmo Recami) seixanta anys després de la desaparició de Majorana.
- Personaggi in cerca di Majorana, de Francesco Scarpa. Sobre el tractament de la figura de Majorana en la literatura, el cinema, la televisio...