Periodisme i democràcia en el món àrab

Nadia El-Awady i Mohammed Yahia

El Congrés de la World Federation of Science Journalists ha dedicat una sessió a "Periodisme i democràcia en el món àrab", que s'ha centrat principalment en les revoltes contra règims totalitaris que han tingut lloc en diversos països àrabs la primera meitat d'enguany; un fenomen que es coneix com la primavera àrab, S'hi ha parlat de la manera en què aquestes revoltes han afectat el periodisme, especialment el periodisme científic. Hi han intervingut periodistes de Tunísia, Egipte, Sudan i Qatar, que han explicat la situació del seus respectius països o com han viscut els canvis d'aquesta primavera àrab. M'han agradat especialment els relats de Rafik Ouerchefani (Tunísia) i de Nadia El-Awady i Mohammed Yahia, d'Egipte. Algú ha dit que aquestes revoltes han de veure's amb esperança, però que cal estar atents que en alguns casos no sigui  més passar d'un règim totalitari a un altre.

Rafik Ouerchefani és un jove cientific que combina els seu màster en bioinformàtica amb el periodisme científic. Ha explicat com va viure la revolta de Tunísia, que sabien que era difícil triomfar però que sentien que l'havien de fer. Ha explicat que no pot descriure en paraules la sensació que va experimentar en saber que el seu país per fi era lliure. Els últims temps no ha escrit gaire sobre ciència; era molt més important el que estava passant en el seu país i diu que va escriure un dels articles més importants de la seva vida, que han llegit més de 100.000 persones.


Nadia El-Awady, de la qual he escrit algunes vegades en aquest bloc, ha explicat que la revolta egípcia va començar amb una convocatòria a FaceBook d'una manifestació que es faria el 25 de gener. Però no era la primera vegada que es convocava una manifestació i ella no creia que tingués molt d'èxit. Hi va anar pensant que serien només uns quants milers i es va sorprendre en veure tanta gent caminant pels carrers camí de la plaça Tahrir i demanant justícia i llibertat. Aleshores va sentir la necessitat de comunicar al món el que estava passant i ho va fer sobretot amb dues eines que usa habitualment: Twitter i Facebook. Primer ho feia més com a periodista, però va arribar un moment en què va pensar que tot allò que passava a Tahrir també l'afectava a ella i es va convertir en una revolucionària més. Va viure la reacció violenta de la policia i dels seguidors de Mubarak. Van fer servir gasos lacrimògens per dispersar la gent;  a ella li van trencar la càmera de fotos (recordo el seus tweets en què explicava que duria la màscara de submarinisme i que un home li havia destrossat la càmera). Creu que potser s'ha donat massa importància al paper de les xarxes socials. Durant uns dies no en van tenir accés i la revolució va continuar perquè va ser una revolució del poble.

Mohammed Yahia és el representant de la revista científica Nature a l'Orient Mitjà i el 25 de gener es trobava a Londres. Recorda que hauria volgut ser allà quan tot va començar. És d'una generació que no havia conegut cap altre règim que el de Mubarak i que somiava poder-se'n alliberar algun dia. Va tornar a El Cairo tant aviat com va poder i se'n va anar a la plaça Tahrir. Però havia de treballar i hi havia dies que hi anava com a periodista perquè també tenia clar el paper que el periodisme podia tenir en la revolució, especialment a través de les xarxes socials, perquè tot el món volia saber què estava passant en aquella plaça i es podia informar en directe. Uns anys abans això no hauria estat possible. Hi havia vegades que no podia viure els fets com a periodista perquè se sentia part de la revolució i es posava en primera línia. Sortia de casa sense saber si hi tornaria, però calia fer-ho. Amb aquesta revolta, el poble s'ha adonat que tenen veu i que poden usar-la i ser crítics. Això ja és un gran canvi.

Quant al periodisme científic, MOhammed diu que a Tahrir es podien trobar molts motius per a escriure articles que tinguessin alguna relació amb la ciència: el paper d'estudiants i de professors universitaris en la revolta, metges curant la gent ferida, l'intent de robar els tresors del Museu Egipci, i tractar de la disponibilitat d'aliments per al poble, dels problemes en l'educació de la població, etc. Ha parlat també de la manca de cultura de llibertat de premsa entre els periodistes. Els països occidentals saben què és perquè han lluitat durant molts anys per la llibertat i en alguns encara ho fan. Ara ha arribat el moment que, a Egipte i altres països àrabs, els periodistes duguin a terme el paper que els correspon.

Durant el col·loqui, Nadia va dir que voldria que, amb la revolució, canviessin moltes maneres de pensar, però que ho veu difícil. Fins i tot persones que aquelles setmanes de la plaça Tahrir van sortir al carrer, ara s'enfronten les unes amb les altres perquè no s'accepten els diferents punts de vista. Malauradament la visió més aviat pessimista de Nadia sembla que es compleix. En arribar a l'hotel vaig connectar l'ordinador per veure què passava pel món i la primera notícia que em va aparèixer a la pantalla parlava de nous enfrontaments a la plaça Tahrir d'El Caire, amb bastants ferits.

Potser us interessarà:
- Nadia El-Awady i Twitter (26.01.2011) Les primeres piulades de Nadia a la plaça Tahrir
- NadiaE torna a piular (02.02.2011) Després d'uns dies en què el govern egipci va intentar --inútilment-- que el poble expliqués a l'exterior què estava passant, amb la recuperació de la connexió a Internet van tornar les piulades de Nadia. (No recordo quants seguidors tenia a Twitter al principi de la revolta, però ara són més de 27.000)
- Amb Nadia a la plaça de Catalunya (20.05.2011), Aprofitant l'estada de Nadia a Barcelona, vam anar a la plaça Catalunya perquè veiés l'acampada que s'hi feia.