El tema general d'aquesta setmana a la Tribuna és "Agua y sociedad: Educación, comunicación y cultura". Hi han passat persones que han aportat visions molt diferents sobre cadascun d'aquests aspectes, i el debat amb el públic ha estat també molt enriquidor. Al vespre, les dues Agores a què vaig assistir van ser molt diferents, però ambdues van entusiasmar el públic.
A l'Àgora de dilluns, 4 d'agost, que va coordinar Cristina Ribas, van participar diversos periodistes ambientals, entre els quals hi havia Maria Josep Picó, que va ser directora de la revista NAT des de la seva fundació fins que, fa uns mesos, Sapiens va decidir tancar-la malgrat que no estigués causant cap dèficit a l'empresa (però no devia produir prou benefici).
Dimarts, el tema de l'Àgora va ser La ética del agua, i van participar-hi l'escriptora Rosa Regàs, el filòsof (i actual rector de la Universidad Autónoma de Madrid) Ángel Gabilondo i la cantant Marina Rossell. Rosa Regàs va incidir en un aspecte que s'ha dit molt aquests dies: el problema de l'aigua no és la seva carència perquè, d'aigua, a la Terra, n'hi ha suficient; el problema és la seva distribució: en els països rics hi ha un excés d'aigua i en els pobres, n'hi ha molt poca. Però en els països pobres no els manca només aigua, els manquen moltes altres coses, i tot és un cercle viciós. Això em va fer recordar una frase famosa, de Charles Edward A. Winslow, que relacionava malaltia i pobresa, perquè sovint les malalties dels països més pobres tenen una relació estreta amb la manca d'aigua o amb la mala qualitat de l'aigua de què disposen. Winslow va dir que "els homes i les dones emmalaltien perquè eren pobres, i s'anaven fent encara més pobres perquè emmalaltien i s'agreujaven perquè s'havien fet més pobres" (publicat a The cost of sickness and the price of health, de l'Organització Mundial de la Salut, 1951).
Ángel Gabilondo va autodefinir-se, com "uno que hace frases entre dos mujeres que hacen muchas cosas" (les dues companyes en el debat), i sí que en va fer de frases, algunes molt encertades, d'altres no tant (per a mi), però en tot moment va mantenir l'atenció de l'audiència, com el Buenafuente o altres recitadors de monòlegs televisius, que et distreuen i segueixes divertit o divertida, tot i que pensis que haurien pogut dir el mateix molt més breument.
Marina Rossell, provant el so abans de començar l'ÀgoraFoto: M. Piqueras
Marina Rossell va cantar algunes cançons que tenien relació directa o indirecta amb l'aigua. La primera em sembla que es diu Lluvia, i comença així: Ha llovido bolas balas velas risas rosas rizos luces lazos líos... I va acabant llegint un poema d'una dona anònima, que explica el significat dels dibuixos que ha fet en el seu huipil, relacionats amb fets de la seva vida. Va repartir fotocòpies del poema escrit a mà per la dona que l'hi va fer conèixer (ho copio literalment):
En este huipil llevo grabado
todo lo que padecí y gocé
en los primeros cuarenta años de mi vida.
Estas seis flores rojas son
los corazones de mis abuelas,
de mi madre y de mis tres hermanas
que ya murieron.
Estos muñequitos son mis hijos,
nueve que he tenido,
y se distinguen los
que no se lograron
porque llevan una planta de maíz,
es decir, que ya se fueron
a alimentar la tierra.
Y vea usted esta greca
para que se de cuenta
de lo difícil que ha sido mi vida
que hasta remolinos de llanto hay ahí.
Este es mi ángel de la guarda,
y este otro el demonio que me tienta.
Los cocoles son mi marido
que como me abandonó
no más me la paso pensando en él.
Este es el árbol de la vida
y de la muerte,
y yo estoy en mi centro
porque aquí ando cumpliendo
mi destino.
Ya voy a labrar otro huipil
con más cosas que he vivido,
y cuando me muera
me vestirán con los dos,
uno encima de otro.
Cuando suba al cielo,
nomás de verlos
ya sabrá Dios
de que me ha de enjuiciar.
De "la tejedora de vida", colección de trajes mejicanos de la Banca Serfín
I aquí, una mena de trailer de l'Agora sobre l'etica de l'aigua:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada