Geosmina i l'olor de terra mullada

Pluja en un camí (foto domini públic)

No sé si ho he somiat o una amiga va dir-me fa anys que, si mai tenia una filla, li agradaria posar-li Geosmina, que era una paraula que li agradava molt. Jo també la trobo molt bonica, però no sé si en el món deu haver-hi cap nena que porti aquest nom. Com tampoc no crec que hagi nenes que es diguin Vanil·lina, Piperina, o Ionona que són paraules de la mateixa categoria que Geosmina.

Anit vaig pensar en el desig de la meva amiga. De fet, hi penso gairebé sempre que plou i sento l'olor de la terra mullada que m'entra pel balcó, o quan remoc la terra humida d'algun test o jardinera per canviar-li les plantes. Anit tenia el balcó obert quan va començar a ploure. De sobte va arribar-me aquella flaire, que no és altra que la flaire de la geosmina, un compost aromàtic produït principalment per Streptomyces coelicolor, un bacteri del grup dels actinomicets, que han estat molt estudiats pel seu peculiar metabolisme, que produeix moltes substàncies antibiòtiques (el nom de l'estreptomicina deriva precisament del bacteri que la produeix). En realitat, el nom oficial de la geosmina és (4S, 4aS, 8aR)-4,8a-dimetil-1,2,3,4,5,6,7,-octahidronaftalè-4a-ol, però, qui és capaç de recordar-lo? Per sort, els investigador que van aïllar aquesta molècula, el 1965, van anomenar-la geosmina, un nom d'arrels gregues que és molt descriptiu: olor de terra.

Estructura de la geosmina

La geosmina no es troba únicament en els sòls. És el compost que dóna a la remolatxa el seu gust una mica terrós. I la molècula que dóna a alguns vins sabors que es descriuen com de terra mullada o de fongs. També es troba en alguns peixos que fan olor 'de fang', com les carpes. El nas humà pot captar l'aroma de la geosmina al seu voltant en concentracions baixíssimes, de parts per bilió. Per això no és estrany que, quan s'allibera del sòl, amb la humitat de la pluja, en sentim immediatament la flaire.

Avui dia se saben moltes coses sobre la geosmina, però no està molt clara quina pot ser la seva funció i se n'han suggerit diverses. Per una banda, podria ser un mitjà de defensa, perquè alguns possible depredadors podrien sentir rebuig per aquella olor. Es diu que, en el desert, els camells podrien localitzar els oasis --per tant, llocs on poder beure aigua-- gràcies a l'olor de geosmina que es difondria per l'aire. I, en beure l'aigua de l'oasis, s'empassarien també espores del bacteri que produeix aquest compost aromàtic, que serien després expulsades en algun altre lloc on els camells defequessin. En alguns cactus, les flors podrien usar la geosmina per atraure els insectes, que hi acudirien en la cerca d'aigua i contribuirien a la pol·linització. Sembla ser que la aquest compost químic també podria ser l'inductor de la migració cap als rius de les anguiles, que neixen en el mar; la geosmina produïda per actinomicets de les ribes dels rius, seguiria el curs del riu i acabaria en el mar.

Guadalajara (Mèxic), desembre 2008. (Foto M. Piqueras)

Hi ha una cançó mexicana dedicada a Guadalajara, la capital de l'estat de Jalisco, que fa referència a les olors de la ciutat:

Guadalajara, Guadalajara,
Guadalajara, Guadalajara...

Tienes el alma de provinciana,
hueles a limpia rosa temprana,
a verde jara fresca del río,
son mis palomas tu caserío,

Guadalajara, Guadalajara
hueles a pura tierra mojada.

Fa alguns anys vaig anar a Guadalajara al desembre i no en recordo cap olor especial; però a l'hivern hi plou poc. En canvi, de juny a setembre hi cauen pluges intenses, després d'una primavera que sol ser molt seca. Per tant, és possible que s'alliberi a l'atmosfera molta geosmina i que, com diu la cançó, la ciutat faci olor de "pura tierra mojada".

De vegades es parla de la geosmina amb connotacions negatives. Es diu que el peix de riu capturat en zones on hi ha molts actinomicets pot fer pudor de fang. I que la geosmina pot accentuar la pudor produïda pels molins paperers. Potser depengui de la concentració amb què es troba a l'ambient. Jo no diria mai que l'olor que desprèn la terra després de la pluja és repulsiu. Al contrari, és un aroma natural que trobo molt agradable i que sovint em duu records de les pluges i tempestes estiuenques del Maresme, caigudes de vegades després de setmanes de sequera; de nits en què sentia la pluja colpejar la barana del balcó i en què les meves narius s'omplien d'aquella fragància que semblava indicar que la terra es despertava.

Per saber-ne més:
- The earth's perfume, per V. Baillie Gerritsen, a proteinspotligh (juny 2003)
- Geosmin, an earthly-smelling substance isolated from actinomycetes, per N.N. Gerber i H.A. Lechevalier (1965) Applied Microbiology, 13:935-938