Els sirians errants

Tinc encara present la imatge del nen sirià que viatjava fa uns dies en un tren austríac, agafadet al seu coixí, però avui m'ha quedat gravada a la retina la imatge d'un home d'uns trenta anys, a qui, també en un tren austríac, he vist plorar en silenci aquest matí.

Des de Bad Hofgastein, en el Tirol austríac, he tornat de nou amb tren a Viena. No hi ha trens directes, i he hagut de canviar a Salzburg. Allà, en baixar, he vist policies a l'andana. Un d'ells ha aturat un noi d'entre vint i vint-i-cinc anys i li han preguntat on anava. He recordat que vaig veure anunciat que el 4 d'octubre s'obriria de nou la frontera per tren entre Àustria i Alemanya i he pensat que potser la policia vigilava les andanes per impedir que, com va passar fa poc, refugiats sirians intentessin pujar als trens que van cap a Alemanya, que és el destí més cobejat dels refugiats.

Refugiats sirians a l'estació de Salzburg

Després, en el vestíbul de l'estació, m'he creuat amb un grup de refugiats sirians que anaven en fila, acompanyats de policies. Intentava imaginar-me on els duien, i després m'he assabentat que els acompanyaven als trens en que havien de viatjar a la destinació que els ha estat assignada; són gent a qui ja s'ha reconegut l'estatus de refugiats.

En el meu tren, a Linz ha pujat també un grup de refugiats. (Linz és una de les ciutats austríaques on el Govern d'aquell país ha instal·lant campaments per acollir els refugiats.) El seient del meu costat era buit i s'hi ha assegut un home d'entre cinquanta i seixanta anys. Duia una motxilla no massa gran i, a la mà, una manta de viatge plegada. Com la majoria dels refugiats que he vist aquests dies, no té aspecte de ser algú que abandona el seu país perquè no té per viure. Les seves mans no eren les d'un obrer o un treballador del camp. Ha tret el telèfon mòbil de la butxaca i hi he vist al darrere la poma d'Apple. M'ha semblat que el volia carregar i, com que només hi havia un endoll entre els dos seient, he desconnectat el meu, amb la bateria ja gairebé carregada.

L'home m'ha donat les gràcies i aleshores m'he atrevit a a preguntar-li si era sirià. Ha assentit amb el cap. Xapurrejava una mica l'anglès i m'ha dit que anava a Viena per agafar un avió per volar a Àmsterdam. Quan li he preguntat si anava amb la família, m'ha semblat entendre que anava sol, que la família està escampada. Després m'ha ensenyat la foto d'un noi que duia en el mòbil. És el seu fill, això sí que ho ha dit bé: "This is a son of mine." I ha afegit que el fill és a Dubai.

El meu company de seient duia una polsera de color verd, semblant a les que posen en els hospitals als pacients, però més senzilla, com de paper. Hi duia una etiqueta amb informació impresa amb lletra molt petita i, a més, escrit a mà, un número, el 231.

Una mica més enllà, un home d'uns trenta anys del grup d'Ahmed mirava fixament el mòbil; m'ha semblat que mirava fotos. A un cert moment he notat que plorava; en silenci, discretament. Era en un dels seients que tenen una taula al davant i ha reclinat el cap a la taula, arrepenjant-lo damunt dels braços, com per dormir, però es notava que plorava. Qui devia sortir a la foto que li ha provocat el plor? Potser persones estimades, mortes a la guerra o que no sap si mai tornarà a veure.

Un home jove ha vingut a parlar amb Ahmed i aquest li ha dit que jo era de Barcelona. M'han cridat l'atenció els ulls d'aquest altre home, ben blaus, tot i que ell era ben bru; però no era l'únic, que abans ja havien passat pel meu costat alguns refugiats més amb els ulls blaus. L'amic de l'Ahmed també anava a Viena per agafar un avió, però per a un altre destí; ell volava a algun lloc d'Alemanya.

En el Fòrum Europeu de Salut que s'ha celebrat a Bad Hofgastein aquesta setmana, s'ha tractat del conflicte dels refugiats en diverses sessions. Aquí, en veiem cada dia imatges per la televisió i en la premsa. Excepte en casos com el de l'Aylan, el nen trobat mort en una platja turca, o de l'home a qui una fotògrafa va fer caure expressament a Hongria fent-li la traveta, possiblement els veiem també com números, com el 231 que a Amhed li ha assignat la burocràcia europea. Però al darrere de cada número hi ha un nom, una persona amb una història de la fugida de l'horror que viu el seu país.

Tots tenen nom (dibuix de Floris Oudshoorn)