El nen del coixí

La idea que hi ha vides que importen menys que d'altres és a la rel de tots els mals del món

Va passar pel meu costat dues vegades. Devia tenir uns quatre o cinc anys i era un vailet de pell morena i ulls foscos, molt vius. Duia entre els braços un coixí, potser l'única cosa que li havien permès agafar quan, amb la seva família van haver d'abandonar la seva casa en un poble o ciutat de Síria. Van pujar al tren en una estació de Viena --no la principal, la Hauptbanhof, a la qual potser no van poder accedir, sinó a Viena Meidling-- juntament amb centenars d'altres refugiats que intenten arribar a Alemanya.

Quants dies deu fer que van abandonar la seva casa? Quants quilòmetres hauran recorregut? Amb quins mitjans? Hauran vist morir pel camí altres sirians que, com ells, fugien de l'infern en què s'ha convertit el seu país? Aquestes preguntes me les feia veient desfilar amunt i avall del passadís del tren aquells homes i dones --més homes que dones-- i les criatures que els acompanyaven. Des d'aleshores no he pogut deixar de pensar en el nen del coixí. I que injusta ha estat la vida per a ell. Quan dilluns, de tornada a casa, veuré les criatures que fan cap a l'escola propera, pensaré que aquells nens i nenes són ben afortunats per haver nascut on han nascut.

Malgrat el viatge complicat que vaig tenir ahir per anar amb tren des de l'aeroport de Viena fins a Bad Hofgastein --vaig trigar més de set hores per recórrer menys de 300 km i vaig haver de canviar tres vegades de tren-- en arribar vaig poder dormir còmodament en el meu hotel. Qui sap on devien dormir el nen del coixí i la seva família.

Des de Barcelona veiem diàriament les imatges que arriben de l'illa de Lesbos, de la de Lampedusa, d'Hongria, d'Àustria, de Sèrbia i Croàcia... I ens fa pena, però allò ens queda llunyà. Quan torni a casa, veuré aquestes imatges amb uns altres ulls i no podré oblidar el nen que abraçava el seu coixí en aquell tren austriac.