Parc de la Florida (Vitoria, juny 2009) |
Y cuando llegue el día del último viaje,Mai no havia estat tant de temps sense publicar res en el blog; més dos mesos des que hi vaig escriure la darrera entrada. Han estat unes setmanes intenses en molts sentits, en què he pogut reflexionar molt sobre la vida i la mort, sobre les relacions humanes, sobre els estats d'ànim, sobre la dificultat que en la nostra societat tenim per afrontar la mort; la pròpia i la de les persones més properes a nosaltres.
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.
Antonio Machado
En moltes ocasions, la persona afectada per una malaltia greu i les que l'envolten amaguen el cap sota l'ala i eviten parlar del final. Tanmateix, no parlar-ne no evita que el final arribi, i crea angoixa tant en la persona que se'n va com en les que queden. He comprovat que la convivència del malalt terminal amb la seva família i persones amigues pot ser també font d'alegria i fins i tot pot donar moments de felicitat. Fa prop d'un mes vaig fer anys i vaig escriure això sobre el meu aniversari: "Avui ha estat un dia molt especial en què alegria, tristesa i tendresa s'han donat la mà. Segur que aquest aniversari el recordaré sempre." Ha estat el darrer aniversari que hem celebrat la família completa. Crec que tots érem conscients que no faltava gaire perquè la família perdés un dels seus membres: jo, el marit; les noies i el noi, el seu pare. No va ser, però, una trobada trista i aquell dia jo vaig sentir la família unida com no ho havia estat mai.
La fase final d'una malaltia greu presenta moltes incògnites. Preguntes que potser es facin tant la persona malalta com les que conviuen amb ella. Com evolucionarà la malaltia? Quant durarà la fase terminal? Serà un procés dolorós? Es mantindran les facultats cognitives fins al final? Serà conscient la persona malalta del pas de la vida a la mort? I si n'és, quina sensació li causarà saber que en unes hores o potser minuts haurà acabat la seva existència?
Enguany ha fet deu anys de la mort d'un bon amic, l'Alfred Giner-Sorolla (1919-2005), científic i poeta vinarossenc i autor també d'obres d'assaig. Reprodueixo aquí unes frases de l'article que, en memòria seva, vaig publicar a la revista Mètode:
En el seu llibre d'assaig L'ombra i els somnis (1993), [Giner-Sorolla] escrivia: "Una certa curiositat es barreja amb l'angoixa i l'aprensió, la paüra del perir. Per al filòsof i l'home de ciència constitueix […] una necessitat i un anhel d'explicació que tan sols es pot esbrinar amb l'acte mateix. És l'últim experiment que efectua l'home de ciència que s'ha passat la vida fent-ne molts d'altres." Fa uns mesos, Giner-Sorolla va fer el seu darrer experiment. Malauradament mai no ens en podrà explicar ni discutir els resultats.Com deia Giner-Sorolla, la mort és el darrer experiment del científic. Però jo hi afegiria que és un experiment que hem de fer totes les persones, científiques o no. Les persones creients confien en els resultats d'aquest darrer experiment, que consideren el pas cap a una nova vida. D'altres creuen que és impossible saber allò que hi ha més enllà de la mort, si és que hi ha alguna cosa. I n'hi ha que estan convençudes que la mort és la fi de tot. Tanmateix, les unes i les altres afronten generalment aquell moment --el del seu darrer experiment-- amb incertesa i amb la por que la persona humana té a allò que no coneix.
A mesura que fem anys, som conscients, com diu Raimon, que ja som en una època de la vida "amb més records que projectes, amb més passat que futur". Quant més pot esperar viure una persona de setanta anys? Força menys que el que ha viscut. Això pot crear angoixa. A mi, però, més que pensar que el meu futur ja és molt més curt que el meu passat, m'angoixa el pensar com pot ser aquest futur, especialment el final. I el que sento d'haver de morir algun dia és tot el que em perdré d'aquest món, les coses que voldria haver fet i no he tingut temps --ni el tindré-- per fer-les. Llocs que m'hauria agradat visitar, llibres que llegir, films que veure, coses que aprendre, persones que conèixer...
Quan la meva àvia paterna --l'abuela Maria Rosa, una manxega que va venir a Barcelona cap el 1934-- era ja anciana, va rebre la visita d'una cosina seva que li va dir: "Maria Rosa, ¡mira que tener que morirnos ahora que vamos a entrar en el plan de desarrollo!" (Era l'època del ministre de Franco Laureano López Rodó i el seu Plan de Desarrollo.) El meu pare va morir el 2005, als noranta-dos anys, i també sentia que li hagués arribat l'hora; no pas perquè es perdria cap plan de desarrollo, sinó perquè la tecnologia havia fet possible que, quan la seva salut ja no li permetia gairebé sortir de casa, ell podia seguir en contacte amb el món a través d'Internet. Jo no sé quins avenços ens durà el futur, però els que s'han aconseguit fins ara ja em basten per poder gaudir de la vida. Voldria només que el futur que em quedi el pugui viure plenament i que, un cop arribi la meva hora, no pateixi ni faci patir.
Ara ha començat una nova etapa a la meva vida, a la qual al principi costa d'acostumar-s'hi. És cert que la convivència a la llarga porta a la rutina, a no donar importància a moltes coses o donar-ne massa a d'altres, fins i tot a distanciar-te de vegades de la persona que tens al costat cada dia. Tot això, però, ho esborra la malaltia i la proximitat de la mort. Malgrat que els darrers temps van ser durs, en el meu record es mesclen moments tristos amb altres de placidesa i serenitat. I aquests últims són els que vull que perdurin en la meva memòria.
Poques coses es poden dir, un 'ho sento' convencional i la constatació de què els grans misteris continuen sent els mateixos.
ResponEliminaUna forta abraçada i gràcies per condensar en unes poques línies les reflexions dels darrers temps, encertades i compartides.
ResponEliminaCom ens agradaria arribar al final com diu en Machado!. No fa massa es va morir la meva mare. Tenia 94 anys i estaba bastant be encara que ja anava en cadira de rodes ecc., Tenia el cap clar:llegia 1-2 diaris, la tele amb subtitols, ecc.). S'en va anar senza adonar-s'en (deia que esperava marxar senza molestar..)i això consola a qui queda.
ResponEliminaImma
Júlia, Galderich, gràcies pel vostres comentaris. És cert, Júlia, la mort segueix sent un gran misteri, potser el més gran de la vida.
ResponEliminaImma, la teva mare va ser una gran persona, i em fa l'efecte que va ser el pal de paller de la família durant molt de temps. Recordo que no fa gaires anys, quan us vam anar a veure a Pedrissa, encara la vam trobar enfeinada a la cuina, preparant el dinar. I crec que ella se'n va anar "lleugera d'equipatge", com diu Machado. Ha estat una sort que hagi pogut viure tants anys amb el cap tan clar i relativament bé de salut. I una sort per a vosaltres haver pogut gaudir tants anys de la seva companyia, encara que en el teu cas fos a distància.
Em sap molt de greu, Lectora. Les meves condolences.
ResponEliminaEm sap greu la pèrdua del teu marit Merçe, les teves reflexions sobre la vida i la mort són molt encertades, el compartir els nostres pensaments i les nostres emociones són d'ajuda en aquests moments durs i dolorosos.
ResponEliminaAbraçada
Mercè, em sap greu aquesta gran pèrdua. Aquestes reflexions sobre la vida i la mort, crec que són imprescindibles. Ens preguntem mentre intentem comprendre la immensitat de la nostra pèrdua, què fer en una situació tan desconeguda per a nosaltres?
ResponEliminaMultitud de dubtes, preguntes i pors ens envaeixen i sentim no poder resistir viure una vida que, de sobte, ha canviat i ens sentim totalment desemparats per afrontar el que ens sembla un repte impossible.
Una abraçada.
Xiruquero, Pilar, Josep, gràcies pels vostres comentaris. Vivim en una època en què, només engegant la TV, desfilen per davant nostre cada dia dotzenes de notícies amb morts incloses i en què tants de films ens mostren morts violentes. Per altra banda, però, la nostra cultura no ens prepara a considerar la mort com un fenomen natural que forma part de la vida.
ResponEliminaEl meu més sincer i sentit condol per tant irreparable pèrdua, i una felicitació pel teu magnífic article amb aquestes reflexions tant encertades sobre la vida i la mort. Es cert que els que ja passem de la setantena sovint pensem que ens queda poc i que cal aprofitar tot el que poguem. La mort continua essent un misteri i un tabú, però que cal afrontar en algun moment amb serenitat. Una abraçada
ResponEliminaMercè, lamento la mort del teu marit. El traspàs de les persones que estimem és dolorós per la pèrdua que això comporta malgrat que sabem que el final ens ha d'arribar un dia o altre. De totes maneres, entenc molt bé les teves reflexions. Jo vaig poder parlar amb la meva mare molt serenament quen ella sabia que havia arribat la seva hora, i això em va reconfortar. El dol s'ha de passar i com dius adaptar-se a una nova etapa de la vida. Una abraçada
ResponEliminaT'acompanye amb el sentiment, Mercé.
ResponEliminaJa m'extranyava a mi tant temps sensé cap publicació al teu blog.
Ànim, cuida't i endavant.
Un fort abraç
Gràcies, Salvador, Marta, Amparo pels vostres comentaris i suport.
ResponEliminaOstres Mercè, fa un parell de mesos va morir el meu pare.
ResponEliminaLa Mort, l'únic fet que tenim per segur que algun dia viurem i que ens costi tant d'acceptar.
La vida, malgrat tot, segueix tossuda , i misteriosament els ànims aniran retornant.
Salut!
Avui, després de molts i molts mesos, he obert el blog i he anat a parar al teu. I m'has emocionat.
ResponEliminaPenso sovint en la mort i quan la tinc a prop no sé mai com tractar-la. Ningú ens ha ensenyat mai a entendre els sentiments propis davant la mort. Crec que és una assignatura pendent que tenim com a societat.
Al final és la pròpia vida la que ens posa a lloc.
No he cregut mai que hi hagi paraules de consol per la pèrdua d'algú estimat, però sí crec molt fermament en l'acompanyament del dolor.
Parla, calla, expressa't, sent, estima... Viu.
Una abraçada molt forta.
P.S.: quan sento "mort" em ve al cap un poema de Miquel Martí i Pol: Lletra a Dolors. Sempre m'ajuda. Desitjo que a tu també.
Jo també em preguntava on eres. Accepta els meus condols.
ResponEliminaPensar en la mort, cada dia més propera, és una gota d'amargor sobre els dies que queden per viure. Intento reconciliar-me amb l'inevitable final però la vida que hi ha en mi s'hi resisteix.
Salutacions.
Gràcies, Cristina, Raquel, Glòria.
ResponEliminaSí, Cristina, els ànims aniran retornant. Per sort, la resiliència no és exclusiva de la natura; les persones també tenim la capacitat de recuperar l'estabilitat després de rebre una sacsejada a la nostra vida, com és la mort d'una persona estimada i propera.
Raquel, el "Llibre d'absències" de Miquel Martí Pol és potser un dels reculls de poemes que he llegit més vegades. I la nostra societat ha fet de la mort un tabú, tant entre la gent que té creences religioses com en qui no les té. Hauríem de veure-la com una part més de la vida; de fet, gairebé tots els éssers vius moren.
Glòria, és cert que cada dia passa som més a prop del final, però això no ens hauria d'amargar el camí que encara ni forçar-lo. I això em recorda els versos de Kavafis:
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Fa molts dies que volia llegir les teves reflexions, però amb el mòbil no podia...no se que pasa, només em deixa lleir el començament. Ara finalment les he llegit i les he trobat molt encertades i serenes. Gràcies
ResponEliminaGràcies, a tu, Montse, pel comentari.
ResponEliminaMadame, pardon d'écrire en français, mais mon catalan est indécent. Je ne suis qu'un passant dans votre blog, que j'ai découvert en faisant des recherches sur le mot "moixo" (dont Pep Coll fait un grand usage). J'ai continué à y revenir car vous appartenez aux deux catégories pour lesquelles j'ai un immense respect : les polyglottes et les vrais savants. Et je lis vos réflexions sur la mort, dignes et universelles, et je partage la peine d'une parfaite inconnue. Toutes mes condoléances donc sincères bien que virtuelles. Vous dîtes que la vie actuelle ne nous prépare à la mort, pour ma part je trouve qu'elle met les humains en face de la leur de façon de plus en plus brutale et qu'ils montrent souvent un grand courage. Cancer, AIDS, maladies neurologiques fatales, on apprend la vérité en quelques minutes (la "consultation d'annonce" est souvent très brève. Et Internet ne vous laisse aucune illusion. Je suis médecin et je suis chaque jour empli d'admiration pour la façon dont tous ces gens acceptent et affrontent leur sort, souvent avec humour ! Bon courage.
ResponEliminaJe vous remercie, Jacques, pels vostres comentaris, que m'afalaguen. Ser poliglota en un país on ja hi ha dues llengües oficials i on tens a prop terres que parlen altres llengües de la mateixa arrel que la teva no és difícil (l'anglès és la que m'ha costat més esforç; i l'alemany, que vaig aprendre de jove, el tinc pràcticament oblidat).
ResponEliminaPel que fa a la saviesa, tenir-ne una mica quan has arribat ja als setanta anys tampoc no és difícil si ets una persona amb curiositat i afany de saber. Moltes coses que el jovent sap perquè ho ha estudiat, les persones de la meva edat les sabem perquè les hem viscut o perquè n'hem estat testimoni.
I pel que dieu que hi ha persone que de vegades afrontar la seva sort fins i tot amb bon humor, he de dir que en el cas del meu marit, en alguns moments va ser així. Quan l'hepatòleg va dir-li que no se li podia aplicar la quimioteràpia adient per a la fase de la seva malaltia a causa de la cardiopatia que patia, el meu marit no es va ensorrar --com crec que hauria fet jo-- sinó que li va respondre, tot somrient: "Així, no cal que torni a venir?"
De nou, gràcies; les vostres paraules són reconfortants.
Fa ja uns anys que ens vem conèixer. Va ser un encontre breu. Però segueixo recordant-te amb un somriure i amb un immens agraïment. Els petits gestos defineixen les persones, i el que vas tenir amb mi va fer que et guardés, sense tu saber-ho, en un raconet del meu cor. Gràcies Mercè...
ResponEliminaDesitjo que tota la saviesa que ben segur has anat acumulant en aquest temps et permeti viure en plenitud aquests moments difícils.
Una forta abraçada, de tot cor :)
Raquel
Gràcies a tu, Raquel. Agraeixo mol les teves paraules.
ResponElimina