Gent que he conegut: Francesco Rosi (1922-2015)

Francesco Rosi

La primera notícia que he llegit aquest matí en obrir Twitter ha estat la de la mort del director italià de cinema Francesco Rosi. I la notícia ha fet aflorar en la meva ment els records de fa uns cinquanta anys, quan vaig conèixer Rosi i fins i tot vaig treballar per a ell. Devia ser el 1963 o el 1964 i crec que m'hi va posar en contacte Joan Riba Cañardo, crític de cinema a qui jo coneixia per les seves col·laboracions amb l'Institut Italià, on jo vaig treballar algun temps. Rosi era a Barcelona amb la seva troup per rodar una pel·lícula inspirada lleugerament en els orígens del Cordobés, torero que triomfava aquells anys. Paral·lelament al rodatge, anaven repassant el guió i de vegades decidien fer-hi canvis. Els calia una persona que sabés italià per anar picant a màquina la nova versió. I aquesta persona vaig ser jo.

Francesco Rosi era ja un director conegut, especialment per haver estat un pioner del cinema que en italià anomenen film inchiesta: pel·lícules que, sense ser documentals, estan basades en fets reals i retraten situacions i conflictes socials, polítics, econòmics, etc., sovint fent-ne una denúncia pública. Els seus films Salvatore Giuliano, sobre els fets que van dur a la mort d'aquell bandit sicilià, i Le mani sulla città, sobre la corrupció i l'especulació en el sector de la construcció, eren ja referents en el cinema italià d'aquella dècada. Le mani sulla città va guanyar el Lleó d'or del Festival de Venècia i bastants anys més tard, el 2005, va valer a Rosi un títol honorífic d'una universitat italiana (Università degli Studi Mediterranea di Reggio Calabria).

L'equip que treballava amb Rosi en aquell film estava establert en un hotel de la Rambla Catalunya que no crec que existeixi avui dia. Es deia Hotel Mediterráneo i ocupava un o dos dels pisos més alts a la cantonada amb el carrer Aragó. Havien convertit una de les habitacions en un despatx i magatzem improvisat, amb el llit enretirat a un costat, i material divers escampat pertot. Vaig estar treballant amb un home que era un guionista del film i amb el mateix Rosi. Ells tenien el guió original i me l'anaven dictant amb els canvis que hi anaven introduint. Era la història d'un noi andalús de família humil que havia emigrat a Barcelona per fugir de la misèria que l'esperava en el seu poble. A la gran ciutat comença a interessar-se pel món dels toros i va a una escola de toreros, on de seguida destaca entre els altres aspirants a matador.

La veritat és que amb Rosi, a part de les estones que va estar dictant-me, amb el guionista, la nova versió del guió, no vaig tenir cap tracte. El veia una persona molt distant, un home que ja era famós en el món del cinema i que arribava i anava per feina, sense fer comentaris de res que no fos la pel·lícula. I jo estava més aviat atemorida, amb por de fer la meva feina malament. Tot i que el meu domini de l'italià era molt bo, temia que se'm pogués escapar alguna falta en escriure.

No recordo quants dies de treball van ser, potser una setmana, potser més, però vaig trobar-lo molt interessant. En acabar el rodatge a Barcelona van anar a Madrid a filmar i em van demanar si hi volia anar. A més de pagar-me per la  feina que fes, em pagarien el viatge i l'estada. Sempre m'he penedit de no haver acceptat. I de fet, no recordo exactament per què no vaig acceptar. Crec que vaig pensar que als meus pares no els agradaria que marxés amb aquella troup de cinema. Vaig posar-los en contacte amb una noia que coneixia, que també sabia italià, i ella va ser qui va continuar la feina i s'ho va passar molt bé, segons em va dir després.

No vaig veure la pel·lícula de Rosi en què vaig tenir aquella petita col·laboració (El momento de la verdad). Les curses de braus i la vida dels toreros no m'interessaven gens. I al llarg dels anys, cada cop que he sentit parlar d'algun films de Rosi, he recordat aquells dies de treball amb el seu equip. Recordo aquell home alt i ben plantat, que jo, molt joveneta, veia com quasi "vell" (i devia tenir poc més de quaranta anys!) i m'infonia un gran respecte. I l'ambient d'aquella habitació de l'hotel Mediterráneo, que era una mica com la cabina dels germans Marx, amb gent que entrava i sortia, que agafaven i deixaven coses, mentre aquella noieta que era jo anava picant el que li dictaven Rosi i el guionista, asseguts per on podien i aliens a res que no fos el guió de la pel·lícula. Es un honor haver treballat, ni que fos durant uns pocs dies, per a un gran del cinema italià del segle XX.

Potser us interessarà:
- Figuras de cine. Francesco Rosi (La Vanguardia, 25.06.1965). Comentari sobre el director italià i aquell film, que no va ser precisament un dels millors de la seva carrera.
- Addio a Francesco Rosi, il regista que raccontò il malaffare italiano, per Valeria Rusconi (en el web de La Repubblica),

Foto de Francesco Rosi: A. De Luca (Creative Commons BY-SA.2.0)