Jo devia tenir uns set anys quan la meva mare em va explicar, en tornar del cinema amb el meu pare, que havien vist una pel·lícula que era la història d'una família molt nombrosa en què el pare i la mare de dotze fills eren enginyers i aplicaven el seus coneixements a la vida quotidiana de la família per fer que la casa rutllés millor. Per exemple, calculaven quina era la manera més ràpida de cordar-se els botons d'una jaqueta, si començant per la part inferior o per la part superior. La pel·lícula es deia
Trece por docena i quan van fer-la en algun cinema del barri, la vaig veure.
Em pensava que
Trece por docena era un història inventada, però uns trenta o quaranta anys més tard vaig assabentar-me que el guió estava basat en un llibre escrit per Frank B. Gilbreth Jr. i Ernestine Gilbreth Carey, fill i filla de la parella formada per Frank Bunker Gilbreth (1868-1924) i Lillian Moller Gilbreth (1878-1972). Els Gilbreth van ser pioners en diversos camps que relacionen l'enginyeria amb la psicologia i l'economia, com ara l'estudi dels temps i el moviment, de la fatiga, de la simplificació del treball, i l'ergonomia. Buscaven maneres de simplificar el treball alhora que treure'n més rendiment. Però vull centrar-me en la dona, Lillian, que va tenir una vida molt més llarga que el seu marit --ell va morir el 1924, amb 55 anys, i ella el 2 de gener de 1972, amb 95 anys-- i va treballar gairebé fins al final.
 |
| Lillian Moller Gilbreth (1878-1972) |
Lillian Evelyn Moller (Gilbreth era el cognom del seu marit) va néixer el 2 de maig de 1878 a Oakland (Califòrnia), en una família d'origen alemany. Va estudiar literatura anglesa a la Universitat de Califòrnia a Berkeley i, després d'obtenir un màster en aquella universitat, el 1904, va fer un viatge a Europa, amb un grup d'amigues i una acompanyant. Quan el grup era a Boston per embarcar-se cap a Europa, l'acompanyant li va presentar el seu cosí Frank Bunker Gilbreth. Era un home solter que tenia deu anys més que Lillian i que, després d'haver-se dedicat a la indústria de la construcció, i haver estudiat la manera de millorar el treball dels obrers, va ampliar aquests estudis a altres sectors de la indústria. Quan el vaixell en què Lillian tornava d'Europa va atracar en el port, allà estava Frank per rebre-la amb un ram de flors. Lillian va tornar a Califòrnia i al cap d'uns mesos ell va anar a visitar-la i conèixer els pares d'ella. Es van prometre i al poc temps de casar-se Lillian va començar a col·laborar amb el seu marit professionalment. La parella va tenir dotze fills, cosa que,
segons va declarar Lillian molts anys més tard, ja entrava en els plans d'ell des del principi. Quan ella va objectar que no era possible tenir tants de fills i també una professió, ell va dir-li que practicarien a casa la gestió del temps i moviment a què es dedicaven professionalment.
I devien gestionar molt bé l'activitat familiar, perquè ella, a més de criar fills i treballar en l'empresa familiar, va preparar, no una tesi doctoral, sinó dues. La primera va fer-la per obtenir el doctorat a la Universitat de Califòrnia. Tanmateix, no va poder presentar-la perquè, pel fet que vivia a l'altre extrem del país, no havia pogut assistir als cursos de doctorat, que eren obligatoris. Més endavant, el treball per a aquella tesi va publicar-se en forma de llibre:
The Psychology of Management. Com que aleshores els Gilbreth vivien a Nova Anglaterra, finalment va fer el doctorat a la Brown University, a Providence (Rhode Island) i el 1915, quan ja tenia set fills i faltaven pocs dies perquè n'arribés el vuitè --una nena-- Lillian va llegir la seva tesi sobre mètodes eficaços en l'ensenyament. El seu es considera el primer doctorat en psicologia industrial.
 |
| La família Gilbreth de passeig en cotxe |
L'ensenyament havia atret sempre Lillian i, quan vivien a Providence, ella i el seu marit van organitzar uns cursos d'estiu gratuïts de dues setmanes de durada sobre el que es coneix com a
taylorisme (per
Frederick Taylor, el primer que ho va proposar; en anglès ho anomenen també
scientific management). El taylorisme aplica mètodes científics a l'organització del treball per tal d'optimitzar l'eficàcia de la mà d'obra i el rendiment de les màquines i eines.
El 1924 Frank va morir sobtadament, i Lillian tota sola va seguir al front de la família i de l'empresa, i encara va trobar temps per a l'ensenyament. De fet, poc després que ell morís, se celebrava a Londres un congrés en el qual Frank havia d'impartir una conferència. Els organitzadors va demanar a Lillian que ella substituís Frank en el congrés, i la seva família va animar-la a acceptar. De 1925 a 1930, va organitzar uns cursos que ja havien projectat amb el seu marit, que comprenien classes teòriques i pràctiques i visites a empreses que aplicaven el taylorisme en la seva gestió. A més, el 1925 també va començar a fer classes a
Purdue University, a West Lafayette (Indiana). Aquesta universitat el 1935 la va nomenar professora visitant i finalment, el 1940, catedràtica. Atesa la seva especialitat pluridisciplinar, Lillian dividia el seu temps entre els departaments d'enginyeria industrial, de psicologia industrial i d'economia domèstica, a més de fer d'assessora sobre sortides professionals per a dones. Va treballar a Purdue University fins al 1948, quan va fer setanta anys.
A més de l'activitat acadèmica a Purdue University, també va fer classes en altres universitats, entre les quals la Universitat de Wisconsin, on va ser professora visitant de l'Escola d'Enginyeria. El 1964, quan ja tenia 86 anys, va ser nomenada professora resident de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (el famós MIT).
Lillian Gilbreth, a més de la recerca per millorar la gestió del temps i el moviment en l'empresa, es va interessar per aspectes relacionats amb la dona i amb la llar. Per exemple, en la dècada de 1920, l'empresa Johnson & Johnson va encarregar-li un estudi sobre les compreses femenines d'usar i llençar. Volien saber per què les dones preferien una determinada marca --que no era cap de les que fabricava aquella empresa-- d'entre les que hi havia en el mercat. Gilbreth va fer una enquesta entre estudiants de diverses universitats i, a partir de les seves respostes, el 1927 va elaborar un informe de 134 pàgines, que al final incloïa unes
conclusions i 12 recomanacions. El cas és que qui intervenia en el disseny i anàlisi de les compreses que fabricava Johnson & Jonson eren únicament homes. Considerant aquesta situació, la darrera recomanació de l'informe de Gilbreth deia:
És essencial afegir una dona a la plantilla de Johnson & Johnson i que tots els productes es presentin a dones perquè n'inspeccionin el disseny i els assagin. Cap aparell de laboratori pot servir per assajar com funciona el producte en una dona. A més, el producte ha de ser provat per diferents tipus de dones que d'alguna manera exigeixin el màxim del producte. Les dones que els provin, han de ser prou intel·ligents per fer l'assaig de la manera adequada, per tenir cura en l'anotació dels resultats, buscar la causa dels resultats obtinguts i poder fer un informe fiable i detallat. Hi ha tantes variables, que un assaig inadequat o una persona poc intel·ligent per fer els assajos podria fer les proves inútils o encara pitjor perquè els resultats obtinguts podrien promoure el desenvolupament d'un producte de baixa qualitat o impedir el desenvolupament d'un bon producte.
Com havia fet
Ellen Swallow Richards, una altra pionera de la ciència i la tecnologia nord-americana, la llar de Lillian Gilbreth va ser un laboratori per millorar la vida quotidiana i per facilitar les tasques domèstiques. Va dissenyar cuines modernes en les quals ajustava les altures de les superfícies de treball al nivell òptim, canviava el lloc habitual d'alguns aparells per reduir moviments i esforços i hi presentava productes que podien fer més fàcils les tasques de la cuina. Algunes de les innovacions que va introduir en la cuina van ser la galleda per a la brossa amb pedal per destapar-la o l'aprofitament de la part interior de la porta de la nevera per posar-hi prestatges. A l'Institut del
New York Herald Tribune van muntar una exposició de cuines dissenyades per Gilbreth on les dones podien calcular quina era la millor alçada per a la pica i la cuina seves i veure les prestacions que podien obtenir de diversos aparells. Gilbreth creia que l'eficàcia d'una cuina podia estalviar a les dones un temps per poder dedicar a altres tasques més gratificants, com ara poder estar més temps amb la mainada. També va dissenyar cuines per a persones amb discapacitats.
La vàlua del treball de Lillian Gilbreth va ser reconeguda amb nombrosos premis i distincions. El 1921 va ser nomenada membre honorari de la Societat d'Enginyers Industrials dels Estats Units, especialment per les idees reflectides en
The Psychology Management, llibre que per primera vegada mostrava el paper de la psicologia en la gestió industrial i de les empreses i que encara avui dia es considera una obra cabdal en la història del pensament en enginyeria. El 1926 va ser acceptada com a membre de la Societat Americana d'Enginyers Mecànics (la segona dona que n'era membre) i el 1950, quan es va fundar la Societat de Dones Enginyeres dels Estats Units, en va ser la primera sòcia honorària. El 1950 va ser membre fundadora de l'Acadèmia Internacional de la Gestió. El 1965 va ser la primera dona que va ingressar a l'Acadèmia Nacional d'Enginyeria dels Estats Units i l'any següent va rebre la
Medalla Hoover, que cinc associacions atorguen conjuntament "per serveis extraprofessionals fets per enginyers en favor de la humanitat". En el seu cas, van tenir en compte el seu treball que relacionava l'enginyeria amb les relacions humanes, com també la seva generosa dedicació a la transformació de l'ambient de treball i de la llar per a les persones discapacitades, que va fer possible l'aprofitament màxim de les capacitats i l'augment de l'autoestima en aquestes persones. El servei postal dels Estats Units li va dedicar un segell el 1984. I després de la seva mort, que va tenir lloc el 2 de gener de 1972 a Phoenix (Arizona), s'ha donat el seu nom a diversos guardons, com ara les conferències Lillian M. Gilbreth que organitza l'Acadèmia Nacional d'Enginyeria dels EUA, la càtedra Lillian M. Gilbreth de Purdue University o la beca que, en memòria seva, atorga la Societat de Dones Enginyeres a noies que segueixen estudis d'enginyeria.
Tot i que professionalment Lillian Moller Gilbreth va arribar molt lluny, alguns episodis de la seva vida reflecteixen la visió que la societat tenia de la dona en el món de la ciència i la tecnologia. Per exemple, mentre el seu marit va ser viu, molta gent considerava Lillian la seva "ajudant" --com li va passar a Marie Curie. El 1912, el director d'una revista tècnica va negar-se a incloure el nom de Lillian com a coautora d'un article que havien escrit ella i el seu marit. I en l'esmentat llibre
The Psychology of Management només hi havia la inicial del seu nom perquè no se sabés que havia estat escrit per una dona. Per altra banda, després de la mort del seu marit algunes de les empreses per a les quals havien treballat els dos no van voler renovar el contracte amb ella sola.
En un llibre sobre el treball de Frank i Lillian Gilbreth (
Frank and Lillian Gilbreth. Critical evaluations in business and management) hi ha una cita treta d'una conferència que Lillian va impartir el 1961 en el 25è Congrés sobre la Simplificació del Treball i que resum el seu pensament: "
[...]hem d'aprendre contínuament, hem d'ensenyar contínuament i hi ha moltes coses que hem d'ensenyar. Hem d'ensenyar que la vida és interessant, hem d'ensenyar que la vida val la pena i hem d'ensenyar que la vida com a mínim hauria de ser bella." Avui dia, hi ha empreses que han entès que el seu personal rendeix més si es troba a gust en el lloc de treball i sent que l'empresa li dóna suport i llibertat d'acció en comptes de limitar els seus moviments i de voler aprofitar-se'n. Sembla que estiguin aplicant idees innovadores, però en realitat estan seguint els principis establerts per Lillian Moller Gilbreth fa gairebé un segle.
Per saber-ne més:
.jpg)
.jpg)
