Quan les democràcies esdevenen dictadures

Mònica Terribas i Umberto Eco (desembre 2010)

En buscar una entrada antiga d'aquest blog, he anat a parar a un escrit sobre Umberto Eco que vaig fer el 2010. Va ser amb motiu de l'entrevista que Mònica Terribas va fer-li públicament, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, quan Eco va venir a presentar el seu darrer llibre, El cementiri de Praga. Va ser una llarga conversa i un dels temes tractats va ser la política. Copio aquí un paràgraf d'aquella entrada:

La Terribas ha preguntat a Eco si un personatge que esmenta en el llibre, del qual diu que és un príncep i un farsant, podria correspondre al cas de Berlusconi. Eco no ha respost directament la pregunta, però la conversa ha derivat vers la política. Eco considera que, en el súmmum de la democràcia, es pot anar a caure en la dictadura. Avui dia la gent ha perdut il·lusió i n'hi ha molta que ha deixat de votar. Pot donar-se el cas que vagi a votar només un 50% i que no arribi a la meitat d'aquest 50% els qui voten pel partit que guanya. D'aquesta manera, pot ser que qui dirigeix un país hagi estat votat només per un 25% de la població. En què es diferencia això del sistema soviètic? Sembla que no gaire. Hi ha una diferència, però. En els països democràtics, els grups de pressió poden influir molt sobre la política que regeix el país i en controlen el poder. Però, què passaria si el 80% dels grups de pressió estiguessin en mans d'un sol home? Seria la fi d'una democràcia.

En rellegir-ho avui, he pensat en la situació política que es viu avui dia a Espanya. Està governada, amb majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, per un partit que va ser votat per menys d'un 50% de les persones que tenien dret a vot. I, en tenir majoria absoluta, fan i desfan el que volen. No és això una mena de dictadura?

També el 2010, el mateix Umberto Eco va publicar un article a L'Espresso sobre la situació política italiana d'aleshores, en plena era berlusconiana, amb unes reflexions que es poden aplicar a la política en general, no exclusivament a la italiana. Diu Eco:

[L]a major part de la gent [té] la convicció equivocada que la democràcia (el millor o menys pitjor dels sistemes de govern) és allò pel qual la majoria té sempre raó. Res de més fals. La democràcia és el sistema pel qual, atès que és difícil definir en termes qualitatius qui té més raó que els altres, es recorre a un sistema gasivament quantitatiu, però objectivament controlable: en democràcia governa qui obté més suport. I si algú considera que la majoria s'equivoca, pitjor per a ell; si ha acceptat els principis democràtics ha d'acceptar que governi una majoria que s'equivoca.

Una de les funcions de l'oposició és demostrar a la majoria que es va equivocar. I si no ho aconsegueix? Aleshores tenim, a més d'una majoria dolenta, també una oposició dolenta.

Eco diu que la humanitat s'ha equivocat en moltes ocasions al llarg de la història. Per exemple, durant milers 'anys es va creure que el Sol girava al voltant de la Terra (i encara hi ha gent que ho creu). I avui dia els nord-americans s'equivoquen quan creuen que dos ous amb cansalada al matí i un bon bistec en l'àpat garanteixen la seva salut. I durant segles es va creure que les bruixes existien i que calia cremar-les; i els europeus també van creure que colonitzar l'Àfrica era una missió noble i sagrada. Afegeix que dictadors com Stalin i Mussolini van accedir al poder per mitjans democràtics. I és que les democràcies poden transformar les seves institucions a poc a poc --en dosis homeopàtiques, diu Eco-- de manera que és difícil dir que cada canvi, considerat de manera individual, prefiguri una dictadura, però al final les estructures d'estat són les que convenen a qui governa. Eco diu que el cop d'estat ha estat substituït pel que ell anomena struscio di Stato". 'Struscio' i el verb 'struciare' fan referència al desgast, l'erosió o la ferida que causa el frec sobtat o continuat.

El Govern espanyol està practicant aquest canvi de què parla Eco. Per exemple, en relació a l'autonomia catalana, suprimir-la hauria estat massa evident, especialment de cara a la comunitat internacional. Però aquest atac continuat a les lleis aprovades pel Parlament català o la imposició de lleis estatals sobre aspectes per als quals la Generalitat té competències és una tàctica per minvar l'autogovern i erosionar l'autonomia catalana, per anar-la suprimint a petites dosis. I seguint amb símils italians, el Govern de Rajoy actua de manera maquiavèl·lica, pensant només en el seu objectiu. Una prova n'és la suspensió 'cautelar' de la llei catalana que prohibia tallar la llum i el gas a l'hivern en casos de pobresa energètica. S'omplen la boca dient que Espanya està sortint de la crisi --qui n'està sortint?, la banca i aquells per als quals la crisi és renunciar a bens luxosos, no pas a bens necessaris?-- i que volen millorar les condicions socials, però no els importa que la gent no pugui tenir aigua calenta o hagin de passar fred si, amb la suspensió de la llei que ho impedia, poden minvar l'autonomia catalana.

Els mitjans de comunicació que depenen de l'estat contribueixen a la degradació de la democràcia. Però n'hi ha d'altres, de privats, que, com se sol dir, "són més papistes que el papa" i deixen curts els mitjans públics amb la seva visió esbiaixada del que està passant.

No sé com aniran les properes eleccions general al Congrés de Madrid. S'haurà adonat la població d'aquesta tàctica perversa que practica el Govern de Rajoy? Ara se centra principalment en Catalunya, però demà pot fer-ho en una altra autonomia. No se n'ha parlat tant, però a Canàries tampoc els han deixat fer una consulta; la que havia de decidir si es podria fer servir la tècnica de fractura hidràulica (fracking) en les prospeccions petrolíferes (cal recordar que també ha recorregut una llei catalana que incloïa la prohibició del fracking). Pel que fa al poder legislatiu, en tenir la majoria absoluta, poden fer tantes lleis com vulguin a mida seva, perquè sempre sortiran aprovades.

Tant de bo la població reaccioni i faci servir aquesta arma tan poderosa que té a les seves mans, que és el vot, per frenar la dictadurització de la democràcia espanyola.

Les vacunes i el Parlament

Nena afectada de polio; mitjans s. XX (foto domini públic)

Gairebé totes les persones de la meva generació tenim en el cos una cicatriu de la vacuna de la verola. I la majoria podem recordar alguna persona amb la cara plena de les cicatrius característiques de la verola; o nens o nenes que tenien un braç o una cama més curta que l'altra o les cames paralitzades a conseqüència de la poliomielitis, la pólio o paràlisi infantil, que era com l'anomenaven aleshores. De tant en tant també hi havia criatures que morien de diftèria, una terrible infecció de la laringe que era més freqüent entre el primer i el tercer any de vida i que podia causar la mort per asfíxia. La vacunació va fer possible que la incidència d'aquestes i altres malalties infeccioses disminuís molt fins gairebé fer-les desaparèixer o fins i tot eradicar-ne una. El 1980, l'Organització Mundial de la Salut va certificar l'eradicació de la verola. Es pensava que aviat es podria fer el mateix amb la poliomielitis, però aquest malaltia encara és present en països on, per diversos motius (polítics o religiosos, principalment) no es pot vacunar tota la població.

Cartell vacuna de la diftèria al Regne Unit

Afortunadament, la generació dels meus pares i la meva crèiem que cada nova vacuna que es descobria era un pas endavant que feia la medicina en benefici de la humanitat. I el temps ho va demostrar. És cert que sempre quedava algun sector de la població infantil per vacunar, però. Solien ser criatures de famílies de classe baixa, que, per ignorància o per negligència, descuidaven aquesta mesura preventiva. Avui dia, en canvi, hi ha vacunes que són rebudes amb recel i no pas per persones de classe baixa i mancades de cultura, sinó al contrari. Solen ser pares i mares  amb una bona educació en molts camps, però completament desinformats pel que fa a la vacunació (i a altres temes relacionats amb la ciència i la tecnologia). ¿Què ha fallat perquè aquells nens i nenes que fa unes dècades cantaven aquella cançoneta de "Els microbis no m'atraparan, els microbis no m'atraparan..." ("...perquè ja estic vacunat", continuava la cançó de la campanya en favor de la vacunació) ara exposin la seva mainada a malalties infeccioses que poden prevenir-se amb les vacunes?

És possible que el mateix èxit de les vacunes hagi contribuït a l'actual disminució de la vacunació infantil. En desaparèixer aquelles malalties, la població baixa la guarda, deixa de tenir por a infeccions que mai no ha vist que ningú del seu entorn patís i que creu són ja cosa del passat. Per aquest motiu, no es veu la necessitat de la vacunació. Per altra banda, tot i que la gent està més al corrent dels avenços científics i tecnològics, hi ha una tendència a veure-hi molts aspectes negatius i pensar que es poden fer servir en contra de la població (en el cas de la grip nova de 2009, es va dir que la vacuna podia està dissenyada per matar una part de la humanitat).

Entre els aspectes negatius que es fan servir per negar la utilitat i conveniència de la vacunació hi ha l'acusació que es fa a les grans indústries farmacèutiques de tenir interessos ocults i promoure la necessitat de vacunar-se per vendre els seus productes. També es parla de greus efectes secundaris, com ara que la vacuna triple vírica (contra el xarampió, la rubèola i les galteres) podria causar autisme en la mainada; eren les conclusions d'un treball que es va publicar a la revista The Lancet el 1998. Anys després, gràcies al treball d'investigació de Brian Deer, periodista del Sunday Times, es va descobrir que aquell treball de recerca era un frau. Per una banda, les dades de l'estudi --que només incloïa dotze criatures amb trastorn de l'espectre autista-- havien estat manipulades. Per una altra, Deer va esbrinar que aquell estudi era un encàrrec fet per un bufet d'advocats que representaven famílies de criatures autistes i volien provar als tribunals que la causa era la vacuna. A l'autor principal de l'article, Andrew Wakefield, els advocats van pagar-li més de 400.000 lliures esterlines (més de 500.000 euros), a més de les despeses per dur a terme el treball. En l'article, però, no s'indicava que aquest investigador tenia un conflicte d'interès, requisit necessari sempre que es publica un treball finançat per alguna entitat privada.

Després de l'estudi fraudulent de Wakefield se n'han fet molts d'altres, que han analitzat centenars de milers d'històries clíniques, però no s'ha pogut establir cap relació vacuna-autisme; la incidència és la mateixa entre la població vacunada i la que no ho està. Tanmateix, hi ha qui encara segueix creient que la relació existeix per la coincidència en el temps; normalment, els primers signes d'autisme es manifesten a l'edat en què la mainada fa poc que ha rebut la vacuna. Però això no significa que hi hagi una relació causa-efecte.  Encara que no s'haguessin vacunat, les criatures afectades de trastorn de l'espectre autista haurien desenvolupat la malaltia.

Deu anys després que Brian Deer revelés el frau de la falsa relació entre la vacuna triple vírica i el trastorn de l'espectre autista, la versió inicial encara està molt difosa. Els negacionistes de les vacunes, a més de recórrer a aquell estudi --que en el web de The Lancet apareix amb la paraula RETRACTED repetida al llarga de tot l'article-- han difós falsos documents dels CDC (Centers for Disease Control and Prevention) dels Estats Units que suposadament confirmarien la relació vacuna-autisme. I no diuen que l'article que va crear el debat --el de The Lancet-- va ser un frau. El resultat de tot això és que moltes famílies van anar deixant de vacunar la mainada de la triple vírica i la incidència del xarampió va anar augmenant. Vegeu, en la gràfica superior, l'evolució dels casos confirmats de xarampió a Anglaterra i el País de Gal·les de 1996 a 2007. De bastant menys de 200 casos es va passar a gairebé un miler. La gràfica inferior mostra l'evolució del percentatge de criatures vacunades amb la triple vírica abans del dos anys en el mateix període (Font: Health Protection Agency del Regne Unit.)

La facilitat que tenim avui dia per informar-nos sobre qualsevol tema por fer que sovint es caigui en l'extrem oposat, en el de la desinformació. Tothom pot publicar qualsevol cosa a Internet i no sempre és fàcil destriar el gra de la palla. Per altra banda, hi ha tendència a creure la informació alarmista. Fa poc, a través del twitter d'una persona molt influent en el sector negacionista de la vacunació, vaig anar a parar a un blog d'algú que criticava la vacuna de la grip d'aquest hivern. Deia que era una vacuna innecessària perquè la seva composició era la mateixa de la vacuna de l'hivern passat. A més, parlava del perill d'algunes compostos que s'inclouen en les vacunes, com ara l'alum (alumbre en castellà). Vaig voler comprovar què hi havia de cert en aquella afirmació i vaig buscar informació sobre la vacuna d'enguany en el web de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i en el web del Departament de Salut. Tenia raó aquell blogaire quan afirmava que la vacuna de la grip d'aquest hivern és igual que la del l'hivern 2013-2014. Aleshores vaig fer una mica d'advocat del diable i vaig preguntar a la meva metge de família per què calia vacunar-se, si la vacuna és igual que la de la temporada anterior. ¿No es fa la vacunació cada any perquè el virus de la grip evoluciona i n'apareixen noves soques? La doctora no em va saber respondre; no sabia que la vacuna d'enguany fos igual que la de l'any anterior. Va dir que potser perdia eficàcia d'un any per a l'altre i que, si no fos necessari administrar-la, segurament el Departament de Salut no faria la despesa de vacunar bona part de la població. La infermera tampoc m'ho va saber aclarir. Tanmateix, encara que no em traguessin de dubtes, em vaig deixar posar la vacuna. Però seria convenient que el personal sanitari estigués ben informat de les característiques de les vacunes.

De vegades penso que els pares i mares que decideixen no vacunar la mainada en el fons adopten una postura egoista. És molt probable que les seves criatures no contreguin cap de les malalties per a les quals hi ha vacunes. Però això és perquè la majoria de la població sí que n'està vacunada; és el que s'anomena "immunitat de grup". És a dir, es beneficien de la vacunació, però sense exposar-se a cap dels seus riscos. Perquè, si bé no és cert que les vacunes causin autisme, en una part molt  petita de la població poden tenir efectes secundaris no desitjats. De tota manera, patir la malaltia per a la qual protegeixen les vacunes és sempre més perillós que els seus possibles efectes secundaris. Si l'actitud dels grups contraris a la vacunació s'estengués en la població, arribaria un moment que en què la protecció que ofereix el grup vacunat desapareixeria. Tant de bo no s'arribi a aquell extrem. Seria un fracàs de la medicina preventiva.

Un brevíssim resum d'això que he escrit fins aquí és el que vaig dir en cinc minuts dilluns 17 de novembre de 2014 en una taula rodona de la jornada sobre vacunes que va tenir lloc al Parlament de Catalunya amb motiu de la inauguració de la Setmana de la Ciència 2014. Van ser quatre hores dedicades a parlar sobre vacunes i medicina preventiva, en què gent del món de la ciència, de la comunicació i representants dels partits polítics amb presència al Parlament van exposar idees sobre el que es podria fer per tal que la població infantil no torni a contreure malalties que ja teníem oblidades i que en alguns casos poden deixar seqüeles o fins i tot causar la mort de la criatura que la pateix. En l'acte inaugural de la Setmana de la Ciència van participar Núria de Gispert, presidenta del Parlament de Catalunya, Andreu Mas-Colell, conseller d'Economia i Coneixement, Joandomènec Ros, president de l'Institut d'Estudis Catalans i Enric Claverol, director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Va seguir una conferència de Bonaventura Clotet, director de l'Institut de Recerca de la Sida Irsicaixa, que va parlar sobre el paper de la vacuna terapèutica en la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). A continuació, Xavier Bosch, director del Programa de Recerca en Epidemiologia del Càncer, de l'Institut Català d'Oncologia va tractar sobre la vacuna del papil·loma, una de les que més controvèrsia han despertat els darrers temps. Després hi va haver la taula rodona sobre "Perspectives socials, mèdiques i farmacèutiques de les vacunes". Una segona taula rodona va tractar de la percepció legislativa, l'opinió dels diferents partits amb representació parlamentària.

Com va dir en el seu comentari de cloenda Antoni Trilla, del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l'Hospital Clínic de Barcelona (va ser el coordinador de la primera taula rodona), estar en favor de les vacunes no vol dir pensar que tota la població hagi d'estar vacunada. Hi ha grups per als quals les vacunes no són recomanables. Cal escoltar les veus que ens poden aconsellar en cada cas.

Inauguració Setmana de la Ciència 2014

Potser us interessarà:
- Brian Deer: the Lancet scandal. Recull d'articles del mateix Brian Deer i d'altres relacionats amb el cas del frau en l'article que relacionava vacunació i autisme. En el web de Brian Deer. (En anglès)
- Vacunes: una realitat contrastada i atacada, per Antoni Trilla. Annals de Medicina 2010: 93:5-7
- Sobre el tractament contra el virus de l'Ebola, sensata opinió d'Antoni Trilla (aquest blog, 14.08.2014). 
- Les vacunes, una necessitat per a la salut, un bé social. Butlletí del CAPCIT (Consell Assessor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia) #6, juny 2014
- Programa de la Jornada "Vacunes, ciència i societat", celebrada al Parlament de Catalunya el 17.11.20124
- Balmis i l'expedició de la verola (aquest blog, 02.12.2008). Sobre l'expedició que, guiada per l'alacantí Francesc Xavier Balmis, va dur la vacuna de la verola per tot el món, de 1803 a 1810.

Records del #9N2014

El 9 de novembre de 2014 és un dia ja per a la història. Que, malgrat les amenaces directes o indirectes del Govern de Madrid i d'alguns mitjans de comunicació, més de dos milions i quart de persones es mobilitzin en una acció reivindicativa, que tothom sabia que no tenia cap valor referendari, demostra les ànsies del poble català per expressar-se sobre el seu futur.

He viscut el 9N col·laborant en el procés participatiu com a vocal en una mesa que recollia els vots. M'havien assignat a l'Institut Pedraforca, en el barri de la Florida de l'Hospitalet de Llobregat, i en arribar-hi, a tres quarts de vuit, les portes, que suposadament haurien hagut de ser obertes des de dos quarts de vuit, eren tancades i hi havia un nombrós grup de gent al carrer. S'havia produït un canvi d'última hora i les meses es traslladaven a una escola que hi ha al carrer Santiago Apòstol, també de l'Hospitalet, però en el barri de la Torrassa. En principi van dir que el canvi havia estat per "problemes tècnics".

Gimnàs de l'Escola Sant Jaume. Tot a punt per començar.

L'escola Sant Jaume és a més d'un quilòmetre i mig de l'Institut Pedraforca. Mentre pujava per aquells carrers costeruts de l'Hospitalet, vaig pensar que la gent que es presentés a l'Institut Pedraforca i li diguessin que havia d'anar fins al carrer Santiago Apòstol, potser s'ho repensaria. Especialment les persones grans i les que tenen problemes de mobilitat o de salut delicada. Fins i tot qui no disposés de gaire temps per algun motiu.

Al llarg del dia va fer-se evident que allò dels "problemes tècnics" era un eufemisme que ocultava la negativa d'última hora de la direcció de l'Institut Pedraforca a col·laborar en el procés participatiu. Per quin motiu, però? Una pista ens la va donar un noi que va venir a votar i també ens va dir que la seva mare i la seva àvia, en veure que calia anar fins a la Torrassa, van desistir de participar-hi i van tornar cap a casa. El noi, ex-alumne de l'Institut Pedraforca, va explicar que dies enrere, ell i uns amics que també havien estudiat en aquell institut, es van estranyar de veure el Pedraforca en la llista de centres de l'Hospitalet que col·laboraven en el 9N. No era coherent amb el pensament de la directora, que --segons aquell noi-- és declarada simpatitzant del PP.

A part del fet del canvi d'ubicació, jo no esperava una gran afluència, tenint en compte que l'Hospitalet és una ciutat que ha crescut molt per les diverses onades d'immigració que hi han arribat en el darrer segle. De fet, en cap moment hi va haver cues llargues com les que he vist en fotografies o vídeos en altres llocs. Desconec quants possibles votants corresponien a cada mesa, i per tant, no sé què representa, en percentatge, el 145 vots que va recollir la meva. Segurament baix. Però he de dir que, si es mesurés la qualitat dels vots, la d'alguns dels "meus" votants seria de les més altes.

Em va cridar l'atenció que, segons, el moment del dia, el tipus de persones que predominava era diferent. Al matí, primer una onada --petita, com totes les que van arribar fins a la meva mesa-- de gent gran catalana. Després, gent gran de parla castellana. Els membres de la mesa ens preguntàvem on devia ser el jovent o si potser no els interessava participar, perquè durant el matí va venir molt poca gent jove. Suposo que molts devien dormir després d'una nit de gresca i per això no van venir fins a la tarda, quan, en canvi, va baixar molt l'afluència de gent gran.

Una escena que es va repetir moltes vegades va ser la del votant --perdó, participant-- dipositant la papereta mentre algú li feia una foto de record, cosa que no he vist mai quan la gent va a votar per a unes eleccions.

Algunes persones d'edat avançada que van venir al llarg del matí, especialment les que ho van fer a primera hora, en molts casos van fer l'esforç de pujar aquells carrers costeruts de la Torrassa perquè no volien deixar de participar. Després, durant unes hores, es va establir un servei de llançadora --voluntaris amb cotxe-- per dur persones grans o amb problemes de mobilitat.

Llibertat d'expressió

Hi va haver un moment d'expectació quan va entrar al gimnàs on hi havia les meses una família que lluïa símbols espanyols: un home i una dona --el pare i al mare, segurament-- amb sengles banderes espanyoles posades com a capa; una noia amb una bufanda de la bandera espanyola, i un noi amb una caçadora també amb signes espanyols. Vaig pensar que, si se sentien espanyols i volien seguir sent-ho, tenien tot el dret a expressar-ho públicament; que allò que aquest dia importava era molt més la participació que el resultat.

Tinc records molt agradables de la jornada de diumenge. Persones ancianes que venien emocionades a votar. D'altres que et parlaven en català i es notava que no era la seva llengua habitual. L'home rus que venia a dipositar el seu vot perquè segurament en el seu país mai no ho havia pogut fer. Algunes parelles mixtes; noi d'aquí i noia estrangera, motivada per votar. La noia de pare marroquí (ja espanyol, però; ell va venir al matí i la filla a la tarda) i mare d'aquí que gairebé s'estrenava en això de votar (va dir que va votar per primera vegada en les europees). La noia que havia anat a l'Institut Pedraforca al matí, per participar abans d'anar a treballar, i no va poder venir fins que va acabar el seu horari. L'estudiant que havia anat a votar amb la mare i l'àvia, però elles no es van veure amb cor de pujar aquells carrers fins el nou punt de participació.

I la decepció de les persones que per algun motiu no podien votar. Principalment perquè no havien consultat el punt de votació i van acudir a l'Escola Sant Jaume perquè és el lloc on els toca votar quan hi ha eleccions. D'altres perquè creien que era l'adreça d'empadronament allò que comptava i no la del DNI.

A l'Institut Pedraforca, durant tot el dia, a més del cartell indicatiu del canvi, amb un plànol del nou lloc de participació, hi va haver voluntaris per informar la gent. Van quedar-s'hi fins les vuit del vespre i a aquella hora van marxar cap a l'Escola Sant Jaume amb les darreres persones que s'havien apropat a participar. Després va començar l'activitat a porta tancada: votació dels membres de les meses que ho volguessin fer --com era d'esperar, tothom ho va fer--, recompte dels vots, redacció de l'acta. I mentrestant, noi i noies voluntaris recollint-ho tot. Primer, els ordinadors, cadascun en la seva caixa en què havia arribat al centre. Després, a mesura que acabava el recompte, s'enduien les taules i cadires al seu lloc habitual a l'escola. Quan vaig marxar, el gimnàs era ja gairebé buit de tot el mobiliari que s'hi va posar per a la jornada de participació.

Els resultats de la meva mesa, amb 145 vots registrats va ser: 111 SÍ-SÍ, 21 SÍ-NO, 1 SÍ-BLANC, 8 NO, cap vot en blanc, i 4 d'altres (vots que no entraven en cap de les categories anteriors). Em va cridar l'atenció el gran nombre de persones partidàries de la independència (un 76% dels van participar), tenint en compte que una gran part eren no catalanes o de família no catalana.

Josep Maria, Maria Teresa i la lectora corrent

El meu record és també per a les dues persones que em van acompanyar en la mesa de participació: la Maria Teresa, que ves per on, viu en el meu carrer però mai no ens havíem vist, i el Josep Maria, que va sorprendre el votant rus quan va posar-se a parlar amb ell en un rus molt fluid. Al llarg del dia vam tenir temps de parlar de moltes coses.

Vaig arribar a casa prop de les deu del vespre. Molt cansada, però eufòrica. Ha estat una gran experiència.

El mateix vespre vaig sentir les declaracions d'Artur Mas. Va dir que ell i el seu Govern assumien tota la responsabilitat del procés de participació que es va dur a terme diumenge. I després he sentit que es podrien emprendre accions legals contra ell. Doncs bé, jo no vull que el president de la Generalitat assumeixi la responsabilitat del que jo vaig fer diumenge, que va ser una doble desobediència civil. En primer lloc, per la meva col·laboració com a voluntària perquè altres persones poguessin fer allò que el Tribunal Constitucional, seguint el mandat de Rajoy, no deixava fer. I en segons lloc, perquè al final del dia vaig emetre també el meu vot. Potser de la mateixa manera que es va preparar un web per inscriure's com a voluntari, se'n podria fer un altre per autoinculpar-se d'haver participat en la jornada de desobediència civil del 9 de novembre. Si la fan, jo m'hi apuntaré de seguida.

El 9 de novembre votaré per tu

M'agrada la campanya del "votaré per tu". Jo ho faré per la meva mare, que hauria viscut amb alegria el procés actual. Era de la generació que va patir les conseqüències de la guerra incivil, que en més d'una ocasió es va sentir dir allò de "hable en cristiano" per algun policia. I no pas en una finestreta on es fessin gestions burocràtiques, o perquè ella es dirigís directament a un policia en català. No, això li va passar en més d'una ocasió mentre parlava amb altres persones en algun espai públic.

La meva mare, dos germans meus i jo (el petit no havia nascut encara)

Quan feia molt poc que havia acabat la guerra, la meva mare va rebre cops de porra a les cames per parlar en català mentre feia cua per obtenir alguns aliments de racionament. Ella va respondre al policia preguntat-li per què li pegava, si no li parlava a ell, en català. Una altra dona va haver d'intervenir perquè no la detinguessin; per justificar-la, va dir al policia que no li fes cas (a la meva mare), que era una noia que havia quedat una mica trastocada a causa dels bombardejos i de vegades no sabia el que es deia.

Votaré per la meva mare, que em va ensenyar a estimar la meva terra i a qui jo, de vegades, no m'acabava de creure quan em deia que, abans de la guerra, hi havia diaris i revistes en català, i que de petita ella llegia un tebeo en català que es deia Patufet.

Votaré per la meva mare, que, quan jo anava a una escola de monges (per sort, als nou anys me'n van treure) on fins i tot em volien fer creure que la verge s'havia aparegut a Franco perquè salvés Espanya, ella em parlava d'una escola que em costava d'imaginar que mai hagués existit: a costat del mar, fent classe a l'aire lliure moltes vegades, i amb mestres que parlaven en català (malauradament només hi va poder anar dos cursos, mentre a ella i al seu germà els van donar una beca).

Votaré per la meva mare, que em recitava de memòria allò de "en la que Sant Jordi empunya, bandera de color blanc...", "al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor...", "tenia cinc anys i pels viaranys, com la perdiueta..."
 
Votaré per la meva mare, que va ser qui em va parlar de l'avi Macià, de Companys, de Cambó, de Ventura Gassol, de Frederica Montseny... quan a l'escola només em parlaven de Franco, de José Antonio, del general Mola, del general Moscardó...

Votaré per la meva mare que, malgrat que només va poder tenir una instrucció bàsica, em va fer apassionar per la lectura. I votaré també per una amiga seva que, quan jo tenia uns deu anys, em va regalar Les memorables aventures de Roc Gentil, el primer llibre que vaig llegir en català.

Votaré per la meva mare, que tot i no saber res de ciència, va ser la primera persona que em va parlar de Joan Oró, perquè l'havia vist en el documental dels catalans universals (anys més tard, quan vaig conèixer personalment Joan Oró, li ho vaig explicar), amb Pau Casals i Montserrat Caballé.

Per tot això i per moltes coses més, votaré per la meva mare.



Potser us interessarà:
Postguerra a la Barceloneta: Mercè Carrasco (1916-1984). Capítol del llibre Dedicatòries. Les dones que no has conegut, obra d'autoria múltiple dirigida per Carme Puche. El llibre sencer es pot descarregar en pdf en el mateix web.

La porta de Dachau

Una porta del camp de Dachau (Wikimedia Commons)

Llegeixo en el diari ARA que han robat una de les portes del camp de concentració de Dachau. És una de les portes històriques de ferro que duen escrit "Arbeit macht frei" (el treball fa lliure). La notícia m'ha recordat la visita que vaig fer a Dachau l'estiu de 1999. Havia anat a Munic per veure l'eclipsi de sol. Havia escrit un article sobre els eclipsis per al suplement dominical del diari Avui, i especialment sobre el que havia de tenir lloc l'11 d'agost i em van entrar una ganes irrefrenables de veure'l en la seva totalitat. Vaig decidir anar a Munic, una ciutat que no coneixia i on el Sol quedaria completament ocult durant l'eclipsi. Vaig aprofitar la proximitat a Dachau per fer una visita al camp de treball que hi van construir els nazis.

A l'hotel, al matí, mentre esmorzava, vaig parlar amb una família catalana: una parella i dues nenes. Em van dir que havien visitat Auschwitz i Dachau i que aquest últim era una versió light del que és un camp de concentració. I van aclarir que havien volgut dur-hi les nenes perquè coneguessin el que havia passat a Europa en temps recents i que quan alguna vegada a l'escola o en algun altre lloc parlessin de la persecució a què van ser sotmesos els jueus sabessin que allò no era una llegenda negra, com algunes persones i mitjans ja intenten insinuar, sinó que havia passat de debò. Potser sigui light en comparació a Auschwitz, però per a mi va ser suficient per recordar un cop més les atrocitats que els humans poden infligir a altres humans.

Dachau és una ciutat situada a uns 20 km de Munic, a la qual s'arriba fàcilment amb tren de rodalies. Des de l'estació, uns autobusos porten directament al camp de treball, que ara és un monument històric molt visitat. Va ser el primer camp de concentració establert pels nazis, el 1933, en una antiga fàbrica de municions. Els primers presoners eren presos polítics, persones que havien expressat la seva oposició al règim nazi: comunistes, socialdemòcrates, membres d'alguns sindicats i també dels partits conservador i liberal. Després també hi van empresonar jueus, homosexuals, gitanos, testimonis de Jehovà, sacerdots de diferents confessions, etc. Segons consta en els registres del camp, fins al 1945 hi van entrar més de 206.000 presos. Però devien ser més, perquè no tots van arribar a estar-hi inscrits.

En els barracons d'intendència hi havia un museu instal·lat pel Comitè Internacional de Dachau, amb el suport de l'estat federal de Baviera. (He llegit que des del 2003 el Museu es troba en un altre lloc del camp i ha estat renovat i s'hi han corregit alguns errors, com ara la inclusió de fotos que eren d'altres camps de concentració.) Era una exposició permanent, inaugurada el 1965, de documents oficials, fotografies, retalls de diaris de l'època, cartes, objectes diversos (fins i tot un poltre de tortura), que permetien fer-se una idea de la gènesi del nazisme i dels esdeveniments que van abocar a aquella barbàrie. A mig recorregut, hi havia una sala de projeccions on diversos cops al dia es passava una pel·lícula amb imatges històriques reals.

A la sala de projeccions, el silenci abans que comencés la sessió era impressionant. Durant la projecció ningú no va parlar, però se sentia el soroll dels kleenex, que anaven a dojo, i fins i tot algun sanglot. En acabar la projecció, la gent sortia encara més silenciosa i la gent --també el jovent-- sortia amb els ulls vermellosos. Jo vaig haver de fer una pausa en el recorregut de l'exposició. Tot i que abans ja havia vist en nombroses ocasions imatges de l'Holocaust, el fet de veure-les en el mateix lloc on s'havien filmat i pensar que tot allò va passar allà, em va impressionar molt i em sentia com marejada.

Després vaig visitar la zona del camp que anomenaven el búnker, que era com una presó dins d'una altra presó; en el seu pati es duien a terme càstigs corporals i afusellaments. Una part dels barracons del camp on vivien els presos amuntegats han estat reconstruïts. De la resta, hi ha marcat el perímetre de fusta en el terra. En el llindar del bosc vaig visitar una casa construïda entre la frondosa vegetació, en un racó que em podria haver semblat bucòlic, si no fos per l'horror del record de les cambres de gas i dels forns crematoris, que s'hi podien veure a l'interior. Hi ha afirmacions contradictòries sobre si mai van arribar a fer-se servir les "dutxes" de Dachau. Tant se val; això no és més que un detall enmig de la brutalitat i les atrocitats que s'hi van cometre. Oficialment, Dachau era un camp "de treball", que rebia els nous hostes amb aquella inscripció a les reixes com la que ara han robat: "El treball fa lliure".

A l'interior del camp de Dachau hi ha diversos monuments per recordar les víctimes del nazisme; el memorial jueu i el protestant estan parcialment soterrats. En el memorial internacional, hi ha escrit, en diversos idiomes, "MAI MÉS". Al llarg del curs escolars diàriament hi ha visites de grups escolars. Els hi porten perquè coneguin aquell trist període la història del seu país. Em van dir que normalment algun supervivent de l'Holocaust parlava amb els estudiants dels seus records com a presoner. Això era el 1999. però el 2014 ja fa gairebé setanta anys de la clausura del camp de Dachau i els presoners supervivents que encara quedin aniran desapareixent. Allò que no hauria de desaparèixer, però, és el record d'aquells fets.

malgrat que tingui un record ben trist d'aquella visita al camp de Dachau, m'alegro d'haver-hi anat. Crec que, com em va dir la parella que duia les seves nenes a visitar els camps de concentració, convé visitar-ne un com a mínim per pensar sobre el que va passar no fa massa temps en un país culte i civilitzat com Alemanya. Recomanaria especialment la visita a tots aquells polítics i polítiques que aquests últims temps estan fent servir l'adjectiu nazi molt a la lleugera, banalitzant així una pàgina negra de la història recent. Una pàgina de la història que no hem d'oblidar, sinó al contrari: l'hem de tenir ben present perquè fets com aquells no es tornin a repetir "mai més", com diu el memorial internacional del camp de Dachau.

Potser us interessarà:
- Dachau Concentration Camp. Web en anglès dedicada al camp de concentració de Dachau. Inclou molta informació històrica i fotografies.
- Dachau. Informe sobre el camp de concentració, per William W. Quinn, oficial de l'exèrcit dels Estats Units.
- Recordar el passat per no repetir-lo (aquest blog, 20.07.2012). Sobre l'antisemitisme.

Per Tots Sants... enguany, minipastís de moniato

Ahir vaig comprar moniatos, un producte de la terra típic d'aquesta època de l'any. Com que a casa sóc l'única a qui agraden els moniatos, em fa mandra posar-los a coure al forn per a mi sola. Vaig recórrer a Google, per veure si trobava alguna manera més ràpida de preparar-los i en vaig trobar una que em va abellir de provar: minipastís de moniato al microones. No vaig pensar a fer-li una foto quan encara era sencer, però aquí es pot veure l'aspecte que té per dins.

Era una recepta fàcil, ràpida i ideal per a una o dues persones (naturalment, multiplicant les dosis de cada ingredient i el temps de cocció, el pastís pot ser més gran). La reprodueixo aquí:

Ingredients:

• 80 g de moniato ratllat
• 50 g de sucre
• 40 g de farina
• 5 g de Polvo Royal
• 1 ou
• 25 g d'oli d'oliva

Preparació:

• Peleu el moniato i ratlleu-lo amb ratllador.
• Poseu-lo en un bol que pugui anar al microones, afegiu-hi el sucre i remeneu perquè quedi ben barrejat.
• Coeu-ho al microones a màxima potència durant 2 minuts.
• Mentre cou el moniato, podeu començar a preparar la resta en un altre bol, on barrejareu la farina, el llevat, l'oli i l'ou batut.
• Després afegiu-hi la barreja, ja cuita, de moniato i sucre, torneu a barrejar, que quedi sense grumolls, ben fi.
• Unteu amb oli un motlle que pugui anar al microones i aboqueu-hi la mescla.
• Poseu-ho al microones, a la màxima potència, que cogui durant 2 minuts.
• Traieu-ho del microones, deixeu-ho refredar i desemmotlleu el pastís.

Comentaris

• Les quantitats de cada ingredient (excepte l'ou) són difícils de mesurar si no és té una balança que sigui bastant precisa. La meva no ho és gens i ho vaig fer mica a ull. Els 5 grams de Royal és el que em semblava més difícil de calcular, però tenia sobrets de 15 grams i vaig intentar posar-ne una tercera part.
• Vaig fer servir un motllo relativament petit de Pírex. No m'agrada fer servir plàstic per coure coses al microones; únicament els de de silicona, que és estable a altes temperatures, però no en tinc cap de petit.
• No vaig tenir en compte que el microones no cou per igual (per què deu ser?; en tots els que he tingut m'ha passat el mateix: hi ha punts on sembla que les ones menys fluixes) i em va quedar més inflat d'un costat que d'un altre. La propera vegada ho faré en dues sessions, i mouré el motllo de lloc.
• Tot i que la recepta diu 2 minuts, jo el vaig fer coure gairebé 3 minuts perquè em va semblar que als 2 minuts encara estava "mullat". Potser depengui de la potència del microones.
• Queda un pastís esponjós, suau, i no molt dolç. A mi em va semblar força bo, potser perquè no m'agraden els pastissos massa dolços. Com diu en el blog d'on he tret la recepta, potser es podria provar a fer-lo amb carabassa o amb pastanaga.

Potser us interessarà:
- Tots Sants, Hallowen i la carabassa (aquest blog, 31.10.2012). Un costum recuperat gràcies a la moda americana.
- Moniatos, font de salut (aquest blog, 01.11.2010)
- Per Tots Sants, castanyes i panallets (aquest blog, 31.10.2008)