La meva mare, dos germans meus i jo (el petit no havia nascut encara) |
Quan feia molt poc que havia acabat la guerra, la meva mare va rebre cops de porra a les cames per parlar en català mentre feia cua per obtenir alguns aliments de racionament. Ella va respondre al policia preguntat-li per què li pegava, si no li parlava a ell, en català. Una altra dona va haver d'intervenir perquè no la detinguessin; per justificar-la, va dir al policia que no li fes cas (a la meva mare), que era una noia que havia quedat una mica trastocada a causa dels bombardejos i de vegades no sabia el que es deia.
Votaré per la meva mare, que em va ensenyar a estimar la meva terra i a qui jo, de vegades, no m'acabava de creure quan em deia que, abans de la guerra, hi havia diaris i revistes en català, i que de petita ella llegia un tebeo en català que es deia Patufet.
Votaré per la meva mare, que, quan jo anava a una escola de monges (per sort, als nou anys me'n van treure) on fins i tot em volien fer creure que la verge s'havia aparegut a Franco perquè salvés Espanya, ella em parlava d'una escola que em costava d'imaginar que mai hagués existit: a costat del mar, fent classe a l'aire lliure moltes vegades, i amb mestres que parlaven en català (malauradament només hi va poder anar dos cursos, mentre a ella i al seu germà els van donar una beca).
Votaré per la meva mare, que em recitava de memòria allò de "en la que Sant Jordi empunya, bandera de color blanc...", "al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor...", "tenia cinc anys i pels viaranys, com la perdiueta..."
Votaré per la meva mare, que va ser qui em va parlar de l'avi Macià, de Companys, de Cambó, de Ventura Gassol, de Frederica Montseny... quan a l'escola només em parlaven de Franco, de José Antonio, del general Mola, del general Moscardó...
Votaré per la meva mare que, malgrat que només va poder tenir una instrucció bàsica, em va fer apassionar per la lectura. I votaré també per una amiga seva que, quan jo tenia uns deu anys, em va regalar Les memorables aventures de Roc Gentil, el primer llibre que vaig llegir en català.
Votaré per la meva mare, que tot i no saber res de ciència, va ser la primera persona que em va parlar de Joan Oró, perquè l'havia vist en el documental dels catalans universals (anys més tard, quan vaig conèixer personalment Joan Oró, li ho vaig explicar), amb Pau Casals i Montserrat Caballé.
Per tot això i per moltes coses més, votaré per la meva mare.
Potser us interessarà:
Postguerra a la Barceloneta: Mercè Carrasco (1916-1984). Capítol del llibre Dedicatòries. Les dones que no has conegut, obra d'autoria múltiple dirigida per Carme Puche. El llibre sencer es pot descarregar en pdf en el mateix web.
Mercè, m'has fet emocionar molt perquè coincidim en tot. Des del primer moment que vaig veure aquest vídeo vaig pensar més que mai en els meus pares. En ell perquè quan va arribar a Barcelona des del camp d'Argelès-sur-Mer i no li donaven feina en cap lloc "por rojo". I fins i tot recordo com si fos ara quan el vaig veure plorar quan Montserrat Roig li va regalar "Els catalans als camps nazis" en record d'una part de la seva família i amics morts a Mauthausen (pag.443) i l'altra quan un falangista va voler pegar-li davant nostre perquè estava defensant a un ancià que es negava a alçar la mà al seu pas. I també a la meva mare més o menys pels mateixos motius que a la teva.
ResponEliminaSí. si us plau, vota per la teva mare.
Mercè, jo votaré pel meu pare que va estar en camps de concentració i també va coincidir amb moltes coses amb el que t'explicava la teva mare. Va ser alumne del Sr. Artur Martorell. A nosaltres només ens explicaven Los reyes Católicos,
ResponEliminaCrec que és una campanya molt encertada.
Gràcies, Josep per compartir els teus records familiars.
ResponEliminaGràcies, Marta. El meu pare no va estar en cap camp de concentració, però va estar uns dies tancat a la plaça de braus de València, que venia a ser un camp de concentració urbà.