Christian de Duve i el dret a decidir (la pròpia fi)

Que un ancià de noranta-cinc anys mori envoltat de les persones que estima i l'estimen sembla que no hagi de tenir res d'extraordinari perquè sigui notícia als diaris. Al cap i a la fi, els avenços de la medicina han fet possible que la vida de les persones sigui com més va més llarga. Allò que fa que la mort d'aquest ancià sigui notícia són el propi personatge i les circumstàncies de l'òbit. L'ancià era el professor Christian de Duve (1917-2013), metge i bioquímic belga que el 1974 va rebre el premi Nobel de fisiologia o medicina (va compartir-lo amb Albert Claude i George E. Palade "per les seves descobertes en relació a l'organització estructural i funcional de la cèl·lula"). Ell mateix va triar la data de la seva mort per tal que el seu fill que viu als Estats Units pogués acompanyar-lo amb la resta de la família.

Christian de Duve el 1993 a Barcelona (copyright Elena Castillo)

De Duve, mort el 4 de maig de 2013, ha pogut decidir sobre la fi de la seva vida perquè vivia a Bèlgica, un dels pocs països del món on l'eutanàsia és legal en condicions determinades, que en el seu cas es complien. Segons l'Agència France-Presse, el deteriorament de salut que patia de Duve el va fer prendre aquesta decisió i durant el mes anterior va escriure a amics i a antics col·legues per acomiadar-se'n.

Tinc un record molt especial de Christian de Duve i de la seva esposa, Janine. Els vaig conèixer el 1993, amb motiu del Congrés sobre l'Origen de la Vida que va tenir lloc a Barcelona i en l'organització del qual vaig participar. De Duve va ser un dels conferenciants convidats. Però quan els vaig tractar més va ser durant la seva visita a Barcelona el maig de 1994. El Departament de Cultura va convidar-lo, en un programa organitzat des de la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica que volia posar en contacte els col·lectius culturals de Catalunya amb personalitats destacades de la ciència, alhora que es feia conèixer a les persones convidades la realitat cultural, social i científica de Catalunya.

Aquells dies vaig acompanyar de duve i la seva esposa per la ciutat i en les activitats oficials organitzades amb motiu de la seva visita (seminari-trobada amb científics i intel·lectuals, roda de premsa, conferència de divulgació); també en una sortida fora de la ciutat, a Figueres, per visitar el Museu Dalí. Per a mi va ser un plaer compartir tantes hores amb aquella parella tan agradable i culta. De tornada a Bèlgica, de Duve em va enviar una carta en què ell i la seva esposa m'agraïen que els hagués acompanyat i mostrat "moltes coses boniques".

Alguns anys després, gràcies a Christian de Duve no vaig haver de renunciar a assistir a un reunió "Dona i Ciència" que es feia a Brussel·les. Just l'endemà que acabés aquella reunió començava a Brussel·les una cimera en què estarien presents tots els caps d'estats dels països membres de la Unió Europea i suposo que, per aquest motiu, els dies anteriors els hotels tenien ja moltes ocupacions. Em va resultar impossible trobar una habitació lliure i aleshores vaig tenir la gosadia d'enviar un fax al professor de Duve i preguntar-li si, a través de l'Institut que ell dirigia (Institut Internacional de Patologia Cel·lular i Molecular, que va fundar ell mateix el 1975 i que ara es diu Institut de Duve), no seria possible trobar allotjament per a tres o quatre nits. L'endemà em va respondre la seva secretària i em va dir que ja m'havia trobat lloc per quedar-me. Ell era fora i la seva secretària es va desviure en amabilitats; recordo que fins i tot va mostrar-me alguns llocs força interessants de Brussel·les.

Com he esmentat més amunt, de Duve va ser un dels conferenciants convidats al Congrés sobre l'Origen de la Vida que es va fer a Barcelona el 1993. És un camp de recerca al qual va aplicar el seu vastíssim coneixement de biologia cel·lular, biologia molecular i bioquímica. A la cèl·lula, el professor belga hi havia descobert els lisosomes i els peroxisomes, uns orgànuls que participen en diversos processos metabòlics cel·lulars. De Duve deia que, atès que una cèl·lula té tot allò que cal per viure, per entendre la vida, primer hauríem d'entendre el funcionament de les cèl·lules. En el seu llibre Blueprint for a cell, va fer una crítica de les diverses teories sobre l'origen de la vida i va presentar les seves pròpies idees sobre "allò que tal vegada s'esdevingué" i un model de cèl·lula precursora. Creia que a l'intetior de la cèl·lula actual hi ha l'esquema o el plànol (blueprint) d'aquella que la va precedir. Si podem arribar a llegir i interpretar el missatge que conté, podrem esbrinar-ne també la seva història.

En l'epíleg de Blueprint for a cell, de Duve va manifestar la necessitat de creure en un model determinista que va dur a l'aparició de l'espècie humana i confessa que ell té aquesta necessitat per motius romàntics:

Quan escolto música, passejo per les galeries d'un museu, alegro la meva vista amb les línies pures d'una catedral gòtica, llegeixo un poema o un article científic, contemplo els meus nets mentre juguen, o senzillament, penso que puc fer tot això, incloent-hi la possibilitat de reflexionar en la meva capacitat de fer-ho, em sembla impossible concebre l'univers del qual formo part com un lloc que no estigués predestinat per la seva pròpia naturalesa a produir, en algun indret i en algun moment, potser fins i tot en molts indrets i en moltes ocasions, uns éssers capaços de gaudir amb la bellesa, de sentir amor, de cercar la veritat i de captar el misteri. Això, sens dubte, em classifica com a romàntic. Que així sigui.

Possiblement hi hagi qui no aprovi la decisió de Christian de Duve de recórrer a l'eutanàsia per aturar el seu patiment. Jo crec sobretot en la llibertat de les persones a l'hora decidir la pròpia fi, especialment quan els avenços de la medicina permeten una supervivència que, en molts casos, és més aviat una malvivència.

Potser us interessarà:

- Décès: Christian De Duve nous laisse face à nos immenses défis, per Guy Duplat (06.05.2013)
- "Obstinació terapèutica. el cas d'Eluana Englaro" (aquest blog, 08.02.2009). Sobre un cas que va commocionar Itàlia i la comunitat internacional i el llibre El derecho a no sufrir. Argumentos para la legalización de la eutanasia, de Margarita Boladeras.
-  de Duve, per Juli Peretó al blog "El buit del temps", sobre alguns llibres publicats per Christian de Duve (18.03.2006)
- Christian de Duve, autobiografia en el web de la Fundació Nobel.