Margherita Hack i Ilaria Capua, dues generacions de científiques

 Actualització, 08.03.2015
Margherita Hack va morir a Trieste el 29 de juny de 2013, als 91 anys, per problemes cardíacs. Els principals diaris italians van dedicar grans titulars i nombrosos articles a la desaparició de "la senyora de les estrelles".

Cal rebel·lar-se, agafem el bastó, el nostre bastó és la butlleta electoral, recordem-ho quan anem a votar, el nostre bastó ha de ser la butlleta.
- - - - - - - - - - - - - - - - 
Governar no és una manera de ser importants, de manar, és una manera de servir al poble, a la ciutadania, de treballar per a la ciutadania, no per tenir dues legislatures i tenir dret a una pensió vitalícia. Això vol dir fer política, no pas omplir-se les butxaques... Perquè avui dia... Si més no, abans es robava per al partit... Avui no, és molt més senzill, es roba per a un mateix, s'ha progressat força. Ve't aquí, aquesta és la moral de la nova Itàlia, país en vies de subdesenvolupament!
             Margherita Hack

Aquests dos fragments són del llibre L'anima della terra vista dalle stelle, un recull de pensaments, records i opinions que l'astrofísica italiana Margherita Hack va fer el 2009 en una sèrie d'espectacles amb la cantant Ginevra Di Marco. (vegeu-ne un breu fragment en aquest vídeo; a Youtube se'n poden veure més i val la pena escoltar també algunes cançons de Ginevra de Marco)



Margherita Hack és una institutció a Itàlia, com va ser-ho Rita Levi Montalcini. Nascuda el 12 de juny de 1922 a Florència, Margherita Hack duu una vida encara molt activa, als seus 91 anys. És la primera dona que ha dirigit un observatori astronòmic a Itàlia, el de Trieste, quan era catedràtica d'astronomia a la Universitat de Trieste (va guanyar la càtedra el 1964). El seu pas per l'observatori va ser molt fructífer i va infondre nou vigor a un centre que era entre els últims d'Itàlia. I la intensa activitat didàctica i de recerca que Hack va promoure a la Universitat de Trieste va propiciar la creació, el 1980, d'un Institut d'Astronomia, que el 198 va ser substituït per un Departament d'Astronomia que ella va dirigir fins a 1990.

Al llarg e la seva carrera científica, Margherita Hack va col·laborar amb alguns dels astrònoms i astrofísics més notables del segle XX i ella mateixa ha fet recerca en diversos camps de l'astronomia i l'astrofísica. Com a una activitat complementaria a la recerca i altres tasques acadèmiques, ha desenvolupat una carrera paral·lela com a divulgadora i en aquest àmbit ha esdevingut un personatge molt popular a Itàlia. El 2006 vaig poder comprovar el seu poder de convocatòria durant una fira de ciència que va organitzar l'Ajuntament de Pavia amb col·laboració amb la Universitat de Pavia. Un vespre va fer una conferència de divulgació en una plaça pública (piazza della Vittoria, el cor del centre històric d'aquella ciutat ), que era plena de gom a gom, com si en comptes de ser una científica de 84 anys hagués estat una jove --o no tant jove-- cantant de música pop.

Pavia (setembre 2006), el públic escolta Margherita Hack

Margherita Hack és d'una generació que va viure el feixisme, una guerra i una dura postguerra; d'una generació en què les dones van haver de lluitar per obtenir molts drets que ara ens semblen inqüestionables. I va destacar en el món de la ciència, quan el nombre de dones científiques era molt limitat i molt poques arribaven a ocupar llocs destacats.

--o--o--o--o--o--o--

Recordeu aquelles poncelles de rosa que es compren a la floristeria, fermes i avellutades, que no esperen altra cosa que obrir-se en una flor carnosa i perfumada, ampla i plena de pètals sovint d'una coloració intensa? Sovint passa que, en comptes d'obrir-se, queden així, immòbils como un fotograma, i després acoten el cap i es dobleguen cap avall [...] s'entristeixen perquè no han aconseguit obrir-se, explotar en la seva bellesa [...] La carrera professional de moltes dones s'assembla a aquelles poncelles; és plena d'amargor i de frustracions, en comptes d'alegria i de glòria.
        Ilaria Capua, a I virus non aspettano

Ilaria Capua és també una científica italiana, però d'una generació molt més recent que Margherita Hack (va néixer el 1966 a Roma); d'una generació en què les dones han trobat oberts molts camins que abans tenien barrats; d'una generació en què, a Itàlia, han sentit parlar des de la seva joventut de la igualtat d'oportunitats (pari oportunità), aquell principi jurídic o de justícia social que propugna que totes les persones tenen els mateixos drets i que ningú no ha de trobar obstacles a la seva participació en qualsevol activitat de la societat.

Aquesta veterinària, especialitzada en virologia --i diputada al Parlament italià des de fa un parell de mesos-- ha arribat molt amunt en la seva carrera científica. És directora del Departament de Ciències Biomèdiques Comparades de l'Institut Zooprofilàctic i Experimental de les Venècies, un centre de referència internacional situat a a Legnaro, prop de Pàdua, on lidera un grup de 70 persones que fa recerca puntera en els diversos virus de la grip i en virus animals que poden passar als humans.

Entre els molts mèrits d'Ilara Capua hi ha el d'haver-se rebel·lat a una situació que creia injusta i inadequada per al progrés de la ciència, quan el 2006 el seu grup de recerca va obtenir la seqüència genètica de la primera soca aïllada a Àfrica del virus de la grip H5N1.

La seqüència genètica d'un organisme és la successió de lletres que representen l'estructura del seu genoma, és a dir, del conjunt de gens que formen el codi genètic. És com tenir totes de lletres que componen un missatge en el mateix odre en què apareixen en el missatge, però sense la separació en paraules. En el cas del codi genètic, les lletres són quatre (A, C, G i T, en el cas de l'acid desoxiribonucleic, i A, C, G i T, en el cas de l'àcid ribonucleic), que simbolitzen quatre molècules diferents (bases nitrogenades). En el cas dels virus, desxifrar el missatge pot ajudar a entendre'n què el fa patogen, com pot evolucionar i per tant preveure els riscos d'infecció per a la població; també dóna la possibilitat de preparar eines per al diagnòstic i vacunes.

Quan a l'Oficina de l'Organització de la Salut (OMS), a Ginebra, van assabentar-se que Capua i el seu grup havien seqüenciat aquell virus africà, van telefonar-li immediatament per donar-li la contrasenya perquè accedís a una base de dades de genomes a la qual només tenien accés una quinzena de laboratoris. Ilaria no sabia que les coses funcionessin d'aquesta manera a l'OMS. Ho feien per evitar que investigadors amb pocs escrúpols poguessin publicar, com a seva, la seqüència dipositada per un altra. "Els virus no esperen", va pensar ella (i va anomenar així el seu llibre de vivències com a investigadora publicat el 2012). Estava escandalitzada i trobava insensat i inadmissible que només una quinzena de laboratoris en tot el món poguessin tenir accés a unes dades que eren fonamentals per avançar en el coneixement dels virus patògens, per predir-ne l'evolució i la seva expansió.

Després de consultar els seus col·laboradors van dipositar la seqüència genètica del virus africà en una base de dades obertes (GenBank). A continuació va enviar un breu correu electrònic a través d'una xarxa a la qual tenen accés més de 40.000 investigadors en 185 països. Els comunicava la decisió presa i els motius que l'havien empès a la publicació a GenBank:
[E]stem convençuts que la informació generada amb diners públics hauria de fer-se servir principalment per a millorar el coneixement sobre temes de salut pública i que no posar la informació a l'abast de tothom "fins que s'hagi publicat" podria retardar el procés de comprensió de la dinàmica d'aquesta epidèmia, i a la majoria de nosaltres no ens paguen pas per a això.

Gràcies a la decisió presa per aquesta dona, avui dia les principals organitzacions que treballen en salut pública exigeixen als laboratoris de referència internacional que dipositin en bases de de dades d'accés obert, la seqüència genètica dels virus que estudien i que ho facin no més tard de tres mesos després d'haver rebut la mostra amb el virus.

L'esmentat llibre I virus no aspettano mostra també que, malgrat la pari oportunità, encara hi ha molt per fer. Descriu moments de la vida d'una investigadora apassionada per la seva feina, però també per la família; l'angoixa que de vegades ha sentit pel fet d'haver d'allunyar-se dies del seu marit i de la seva filla; i situacions desagradables que ha viscut en el tracte amb alguns homes que només li prestaven atenció pel fet de ser dona.

Com a exemple que el masclisme encara no ha desaparegut en el món de la ciència, si més no a Itàlia, Capua explica que, en una reunió en què tractaven de recerca a la Unió Europea, en la qual ella tenia un paper destacat, un col·lega va atrevir-se a dir-li a cau d'orella: "No recordava que tinguessin un parell de tetes tan boniques." La resposta d'ella va ser: "No et dono un cop de colze a la boca perquè sóc una persona educada." Després va arribar a la conclusió que, en realitat aquell home intentava dir-li: "No pensis que ets aquí perquè ets intel·ligent o perquè ets experta en projectes europeus. Si ets aquí és perquè estàs dotada d'una bona davantera que desperta el desig d'homes com jo." En situacions com aquella, diu:

L'única cosa que nosaltres, les dones, podem fer en aquesta circumstàncies, l'únic dret i deure que tenim és no deixar-ho córrer, no suportar-ho, no callar. Si no ho fem per nosaltres, al menys fem-ho pels nostres fills, siguin nois o noies.

Sovint es fa servir com a metàfora el "sostre de vidre" (de vidre, perquè és invisible) que impedeix que moltes dones ascendeixen cap a llocs destacats de la universitat i de la recerca. Capua afirma que existeix, i que ho podem veure cada dia. Però són les mateixes dones les que fan que es tracti d'un vidre blindat. El seu és un missatge d'esperança per a les joves que aspiren a fer una carrera investigadora.

 --o--o--o--o--o--o--

Margherita Hack i Ilaria Capua, dues done italianes i científiques que han viscut èpoques diferents, però tenen moltes coses en comú. Una d'elles, tenir un marit  (cadascuna el seu, naturalment) que ha entès la necessitat que la seva companya tenia de desenvolupar una carrera científica --en el cas de Capua, ella començava ja a destacar en el món de la virologia quan va conèixer el seu home-- i que no ha frenat les seves ànsies de trencar el sostre de vidre per volar ben alt.