Mesopotàmia, desconeguda

Carret del tercer mil·lenni aC

Em pensava que el bressol de la nostra civilització era Grècia, però després de veure l'exposició "Abans del diluvi. Mesopotàmia 3500-2100 aC" que estarà a CaixaForum fins al 24 de febrer, he canviat d'opinió. Ara crec que cal anar més a l'est i més enrere en el temps, fins a la regió de Mesopotàmia.

És cert que els meus llibres d'història de batxillerat en parlaven, de Mesopotàmia i especialment dels sumeris i dels babilonis i de l'escriptura cuneïforme. Però tot això hi ocupava un espai reduït, molt menys del que dedicaven a l'antic Egipte o l'antiga Grècia. I encara que en alguns museus (el Pergamonmuseum, a Berlin; el British Museum a Londres) he vist representacions de la cultura des pobles que van viure a Mesopotàmia, tampoc me n'havia fet una idea com la que ahir vaig treure de la visita a CaixaForum.

Porta d'Ixtar (Pergamonmuseum, Berlin, 2008)

Les ciutats estat, l'escriptura, el càlcul, l'arquitectura, l'urbanisme, els diners i el comerç, la impressió (que feien amb uns segells cilíndrics), el transport amb carros tirats per animals, els jocs de participació, l'elaboració de vi i de cervesa... són ja presents en la cultura d'uns pobles que fa uns cinc-mil anys ja ocupaven la fèrtil regió entre l'Èufrates i el Tigris (el nom de Mesopotàmia significa "terra entre rius").

Em va sorprendre la magnitud d'aquella cultura, i que un monjo de Montserrat hagués viatjat fins a aquelles terres per visitar els escenaris d'històries explicades a la Bíblia. Era Bonaventura Ubach i Medir (1879-1960), que jo primer vaig confondre amb el clergue que té un carrer al districte de Sant Gervasi, a Barcelona. El viatger era monjo i el que va donar nom a un carrer era capellà, el rector Ubach, de la parròquia dels Sants Gervasi i Protasi, i va viure un segle abans, de 1779 a 1864. En l'exposició de CaixaForum es poden veure algunes pàgines manuscrites del dietari en què Bonaventura Ubach va descriure detalladament el seu viatge.

Recomano l'exposició, però cal anar-hi sense pressa perquè hi ha molt per a veure i llegir. Per sort, hi ha dos espais dels que els museòlegs anomenen chill-out, on poder seure mentre es miren sengles audiovisuals preparats per a l'exposició.

Si quan sortiu d'aquesta exposició encara us queden forces, entreu a la de Piranesi. Jo ho vaig fer, però confesso que aquesta segona mostra vaig visitar-la molt per damunt, excepte la sala amb l'audiovisual de les presons, que és fantàstic; és com endinsar-se en els gravats de Piranesi que tens al voltant.

Potser us interessarà:
- Ressenya: "Dietari d'un viatge per les regions de l'Iraq (1922-1923)", de Xavier Caballé en el seu bloc "Diari d'un llibre vell" (14.01.2010)

Fotos: M. Piqueras