De tant en tant ens arriben notícies dels Estats Units com la que encara omple avui pàgines de diaris, sobre el tiroteig que va causar vint morts --dotze nenes i vuit nens-- en una escola o el que es va produir ahir en un hospital, que no ocupa tant d'espai perquè afortunadament el tirotejador va ser abatut per la policia quan "només" havia ferit tres persones.
Sempre que veig notícies d'aquestes em venen al cap els records de dues escenes vistes als Estats Units. La primera va ser el 1991, quan vaig anar a visitar el meu fill, que va passar un curs acadèmic vivint amb una família en un poblet de Montana. A costat d'una carretera principal, la que duia a Great Falls --la població més important de la zona on s'estava el meu fill-- vaig veure un home fent punteria, disparant amb una pistola a unes llaunes. Els cotxes passaven tranquil·lament, semblava que fos una activitat normal.
L'altre escena va tenir lloc un parell d'anys més tard, en una gran ciutat, Boston. En un autobús, un home llegia atentament el que vaig pensar que era una revista. El lloc al seu costat va quedar lliure i vaig seure-hi. Aleshores em vaig adonar que la publicació que tenia entre les mans no era una revista, sinó... un catàleg d'armes de foc! Pàgines plenes de descripcions i imatges de pistoles, escopetes, fusells... tot un bé de déu (o del dimoni) d'armes que aquell home mirava amb gran atenció. Em va entrar molta angúnia i vaig pensar si no en duria cap, d'arma, al seu damunt. Potser a la butxaca duia pistola que ja era vella i la volia canviar per una altra. També vaig pensar com hauria actuat aquell home si, en comptes d'un catàleg d'armes hagués tingut entre les mans el catàleg d'una sexshop. L'hauria examinat de la mateixa manera, indiferent a la mirada dels altres viatgers de l'autobús? Suposo que no.
L'escena de l'autobús de Boston potser ara no la viuria perquè actualment, tot i que encara se segueixen publicant en paper (el de la imatge és del setembre 2012), els catàlegs d'armes també es poden descarregar al mòbil i ja és més difícil adonar-se que el teu veí de seient n'està consultat un.
No he estat als EUA, però al Perú vaig veure com algunes persones es passejaven amb armes (revòlvers) amb tranquil·litat. Jo vaig quedar del tot intranquil·la.
ResponEliminaA Hispanoamèrica hi ha moltes armes a les cases, també, certament. I ningú no està lliure de risc si en un país com Noruega pot passar el que va passar.
ResponEliminaAls Estats Units tenen un problema gros amb això però no són els únics.
Clídice, entenc que quedessis intranquil·la, si jo també hi vaig quedar només de veure aquell home llegint el catàleg d'armes.
ResponEliminaJúlia, ja sé que fets com el de Newtown poden passar --i han passat-- en països on la gent no acostuma a anar armada. Però les possibilitats són més altes allà on qualsevol pot comprar una pistola o una escopeta, potser fins i tot per correu o per Internet.
Els defensors de l'ús privat de les armes sostenen que, si els mestres de Newtown haguessin anat armats, no s'hauria produït la tragèdia. Em temo que contemplen la vida com una mala pel·lícula de Charles Bronson.
ResponEliminaParadoxalment, les armes que produiren la massacre aparentment eren de la mare del criminal -víctima també- que les tenia a casa per protegir-se.
com em deia avui al matí el meu pare (95) Si fossim Nord americans el teu avi hauria anat damunt un avall i amb una pistola en comptes de vendre oli per Gallifa o la Garriga damunt d'un carro i un ruc.
ResponEliminaAquesta última carta de Wolf al seu company, si no la coneixes, et por interessar:
http://tuitterbloc.blogspot.com.es/2012/12/ultima-carta-de-virginia-woolf-leonard.html