Chicago en els meus records

Un correu electrònic que em van enviar des de Chicago fa poc em va fer recordar la visita que vaig fer a aquella ciutat, en aquesta mateixa època de l'any, el 1996. M'hi vaig aturar uns dies de camí a Norcroft --el Women's Writing Retreat on vaig passar dues setmanes-- i uns quants dies més a la tornada.

Chicago, visió general el 1996

 
Quan vaig plantejar-me l'itinerari, després de considerar fer escala a Toronto, Boston o Nova York, vaig veure que era més pràctic i més barat passar per Chicago. No em fes molta il·lusió, però. Em semblava que, llevat dels gratacels i algun museu destacat, no hi trobaria llocs d'interès. Que n'estava, d'equivocada! Aquella ciutat té moltes coses que fan atractiva Nova York i també moltes de les que es troben a faltar a la Gran Poma. A més, Chicago es preparava per a la convenció demòcrata prèvia a les eleccions a la Presidència dels Estats Units i era com una dama vestida de gala. El tros de Michigan Avenue que anomenen the Magnificient Mile, era de debò esplendorosa, amb multitud de jardineres plenes de flors. Després vaig adonar-me que qualsevol racó del centre de la ciutat on hi hagués una jardinera o un bocí de terra per plantar-hi alguna cosa era cobert de flors.

Chicago River

En passejar per Chicago aquells dies vaig fer el mateix que acostumo a fer quan passejo per l'Eixample de Barcelona: mirar enlaire. Cada edifici pot ser una sorpresa (clar que a Barcelona, de vegades, la sorpresa pots trobar-la al terra). Els seus gratacels més antics semblen un trasplantament de l'art nouveau o del nostre modernisme a aquest tipus d'edificis. I dins dels construïts en la segona meitat del segle XX, n'hi ha també de molt bonics i elegants. A més, en mirar enlaire. no vaig sentir-me mai aclaparada per aquelles edificacions, cosa que sí que m'havia passat en alguns llocs de Nova York. No sé si és perquè Chicago està mirant el llac Michigan i perquè està travessada pel riu o perquè en comptes d'un únic gran pulmó verd central com hi ha a Manhattan, a Chicago els espais verds no estan concentrats.

Una altra imatge que tinc de Chicago és la d'una ciutat com un museu d'escultura a l'aire lliure. És interessant mirar enlaire, però cal mirar també allò que hi ha a peu de carrer. Així hi veurem obres de Calder, Picasso, Miró, Moore i d'altres, que es troben per molts llocs de la ciutat. A més, la meva visita va coincidir amb la celebració d'una exposició temporal d'escultures a l'aire lliure de tres artistes: Barry Flanagan, Deborah Butterfield, amb les seves escultures concentrades a Grant Park, i J. Seward Johnson Jr., amb escultures disperses per la ciutat. També recordo els passejos que vaig fer pels parcs a costat del llac. Més que un llac, el Michigan sembla un mar. Només li falta la salabror de l'aigua marina. Se'm feia estrany passejar per la riba i no sentir la flaire que es nota a costat del mar.

Llebre de Barry Flanagan

Cavall de Deborah Butterfield

Obrer en un banc, de J. Seward Johnson Jr.

Dels diversos museus que vaig visitar, em va fascinar el Field Museum, que era com un aplec de molts museus monogràfics, on hi hauria hagut passar dies per veure-ho tot. La part que més em va impressionar va ser la que estava dedicada als pobles indígenes americans, des de la Patagònia fins a l'Àrtic, però incidint més en els que viuen en els territoris que avui dia són els Estats Units i Canadà. Tinc molt viu el record de la solitud que hi havia en aquelles sales, malgrat que s'hi exposés el que havia estat Amèrica quan només la poblaven els veritables americans. I vaig pensar si els americans actuals no tenen curiositat per saber què hi havia en aquelles terres abans que hi arribessin els primers colonitzadors.

Field Museum

Chicago va ser una ciutat sorpresa, un lloc d'aquells que no tenen una imatge de ciutat turística i per això encara és més agradable de passar-hi uns dies, perquè no et trobes immersa en multituds de visitants (excepte en un lloc: la torre que aleshores es deia Sears i que en aquells moments era l'edifici més alt del món; vaig renunciar a pujar-hi per les cues que hi havia). I un lloc que considero molt recomanable de veure-hi no és precisament dins la ciutat, sinó als afores: és Oak Park, un municipi a part, a l'oest de Chicago, al qual s'arriba fàcilment amb el tren elevat. El principal interès d'Oak Park es troba en algunes cases i altres edificis (Unity Temple, per exemple) dissenyats per l'arquitecte Frank Lloyd Wright (1867-1959), entre les quals es pot visitar la que va ser casa seva i el seu estudi entre 1889 i 1909, que van restaurar per deixar-la com en els anys que ell hi va viure i treballar. Wright va ser un innovador, i avui les seves obres no acusen el pas del temps, no sembla que hagin estat dissenyades fa cent anys. El 1991, l'Institut d'Arquitectes dels Estats Units va declara-lo el més gran arquitecte del país de tots els temps.

Casa i estudi de Frank Lloyd Wright a Oak Park (Illinois)

Casa dissenyada per Wright a Oak Park (Illinois)

És possible que amb l'augment del turisme que s'ha produït per tot el món en les darreres dècades, aquella ciutat tingui ara molts més visitants que el 1996. M'han dit que ha canviat bastant, que s'hi han fet moltes coses noves. Com que és molt possible que no tingui l'oportunitat de tornar-hi, em quedo amb aquella imatge tan agradable que en vaig treure el 1996.

Grant Park. Al fons, la torre Sears (ara té un altre nom)

Fotos: M. Piqueras, agost i setembre 1996