No volem una "primavera silenciosa" (per al Max)

Avui és l'aniversari del Max i, un any més, aprofito aquest bloc per explicar-li una història.

Max, si alguna vegada t'has llevat molt d'hora molt d'hora, deus haver sentit els ocells que canten alegrament abans que el sol estigui alt, com també deus sentir, a altres hores del dia, les orenetes i falciots que segurament tenen nius en moltes cases de Vilassar. Doncs la història que t'explico aquest any comença amb els ocells d'uns boscos de Massachusetts, un dels estats que formen els Estats Units d'Amèrica, en la costa de l'oceà Atlàntic.

L'estiu de 1957, unes avionetes van estar escampant insecticides (el que es diu "fumigar") per molts llocs de Massachusetts i d'altres regions dels Estats Units per eliminar-ne els mosquits i altres insectes perjudicials. Un dels llocs per on van fumigar diverses vegades era una zona on hi havia sempre molts ocells. Els mosquits van morir, però també van morir molts ocells enverinats amb l'insecticida. A més, els seus nius, els estanys on anaven a beure aigua i els llocs on descansaven van quedar contaminats.

Una dona que es deia Olga Huckins i tenia la seva casa en aquella zona, el 1958 va escriure una carta a un diari de Boston (la capital de Massachusetts) lamentant-se que molts ocells havien mort i que insectes com ara les abelles havien desaparegut, mentre que, després d'uns mesos, hi havia de nou molts mosquits i picaven més que mai. La primavera d'aquell any seria silenciosa, no se sentirien les veus dels ocells habituals perquè havien desaparegut.

Una mallerenga de cap negre, ocellet molt freqüent a Massachusetts

Avioneta fumigant sobre un ramat d'ovelles

La senyora Huckins no era la primera persona que es queixava dels efectes de la fumigació; d'altres ho havien fet abans. Però hi havia una part de la població que creia que fumigar era bo, perquè a més d'eliminar insectes que eren molestos per les seves picades, com ara els mosquits, n'eliminaven d'altres que transmetien malalties o que feien malbé les collites dels camps (les "plagues"; per això aquests productes es diuen plaguicides). De fet, un dels productes que més s'usaven per matar mosquits, conegut com a DDT (és l'abreviació del seu nom, una mica complicat: dicloro-difenil-tricoloretà), es considerava una gran troballa i al científic que va descobrir que allò era un verí per al insectes van donar-li un premi molt important. No és tenia consciència del mal que podien causar en altres éssers vius, i tampoc se sabia quant de temps duraven els seus efectes.

Les persones pateixen l'acumulació de contaminants

Entre les persones que estaven preocupades pels problemes que molts insecticides podien causar, hi havia una biòloga que es dedicava a escriure sobre la natura. Es deia Rachel Carson i havia escrit alguns llibres sobre la vida marina, que havien tingut molt d'èxit i s'havien traduït a moltes llengües. Rachel sabia que alguns investigadors estaven estudiant els efectes dolents dels productes químics que feien servir els pagesos per impedir que els insectes els fessin malbé les collites i que el Govern escampava amb avionetes damunt de moltes regions del país. Ja feia alguns anys que anava recollint tota la informació que trobava sobre aquest tema en llibres i revistes científiques.

El DDT i alguns altres insecticides no desapareixien de la natura, sinó que s'hi anaven acumulant. Quan un animal petit que el contenia era menjat per un de més gran, el DDT present en el que era menjat quedava en el cos del que se l'havia menjat, però com que un animal que s'alimenta d'altres no en menja un de sol a la seva vida, sinó que en menja molts, el contingut de DDT que té en el seu cos al final de la seva vida és molt més gran que en cadascun dels animals petits que ha menjat. A més, com que també quedaven contaminades les plantes i les aigües, cap animal podia lliurar-se dels efectes dels plaguicides, ni tan sols les persones.

Rachel Carson

La senyora Huckins, que coneixia Rachel Carson des de feia anys, va enviar-li una còpia de la carta que havia escrit per al diari de Boston sobre els efectes de la fumigació en els boscos al voltant de casa seva. Aquella carta va fer reaccionar Rachel. Va decidir que els resultats de la recerca que els científics havien fet sobre els insecticides i que estaven en revistes que només llegien altres científics s'havien d'explicar a tothom: les persones que vivien en pobles i ciutats, els mateixos pagesos que feien servir els insecticides i sobretot, els polítics, que eren qui decidien les lleis i els únics que podien fer lleis que prohibissin l'ús d'aquells productes.

Rachel Carson va posar-se de seguida a treballar en el llibre. Del 1958 al 1960 va seguir recollint més informació; l'obra que pensava escriure havia d'estar molt ben documentada, basada en estudis científics, no només en allò que la gent digués que havia vist o que havia passat en el seu poble. I del 1960 a 1962, va dedicar-se a escriure'l. Va trigar molt perquè estava malalta des de feia alguns anys i no podia dedicar a l'escriptura tot el temps que hauria volgut. Va titular el llibre Primavera silenciosa, perquè era com havia imaginat la primavera la seva amiga, la senyora Huckins, quan va veure que els ocells desapareixien. Abans que aquesta obra sortís a les llibreries, una revista molt popular de Nova York (es diu The New Yorker i encara existeix) en va publicar alguns fragments.

Primavera silenciosa, en versió original (edició de 1994)

Era la primera vegada que els perills del DDT i altres insecticides s'explicaven clarament a un públic que no era científic. Se'n va parlar molt de seguida i les fàbriques que produïen aquests productes tan populars i ben rebuts per la població van veure que els seus negocis estaven en perill. Com que la revista informava que aquells articles eren una avançada del llibre que sortiria a finals d'estiu, algunes empreses afectades van intentar que no es publiqués i van dir que denunciarien Rachel Carson i l'editorial. Però la casa editorial (la que publica el llibre) sabia que Rachel Carson s'havia informat molt bé per escriure el llibre i que no havia inventat res del que hi explicava sobre els efectes d'aquells productes. Els fabricants de plaguicides també van dir que Rachel Carson s'estimava més evitar la mort d'alguns ocells que no pas eliminar tots aquells insectes perjudicials per a les persones i evitar les pèrdues dels pagesos. No tenien en compte que els destí de les persones va lligat al dels ocells i els altres éssers vius que viuen a la Terra.

Diuen que la veritat sempre triomfa. I en el cas de Rachel Carson i el seu llibre, la dita es va complir. Aquest any en fa cinquanta de la publicació de Primavera silenciosa i el llibre, que està traduït a més de trenta llengües, encara segueix publicant-se. El temps ha donat la raó a Rachel Carson i s'ha vist que aquest productes poden ser fins i tot més perillosos del que se sabia el 1962, i que es poden escampar per tot el planeta. L'any 1971 van sortir als Estats Units les primeres lleis per regular l'ús del DDT i altres plaguicides.

Actualment l'ús del DDT està prohibit en molts països del món, però encara s'estan fent servir molts altres productes tòxics. A poc, a poc, però, la visió que les persones tenen de la natura va canviant i la gent s'adona que tots els mals que li fem, al final acaben rebotant com un bumerang i nosaltres en patim les conseqüències. Encara que només sigui per això, convé que tractem bé la natura. Tothom pot fer-ho, no únicament els governs o les grans empreses. Les nostres accions, encara que ens semblin petites, sumades als milions fetes per altres persones acaben causant el seu efecte. Tu, els teus pares, els teus amics, jo... tots junts podem ajudar a salvar el planeta.

Que passis un bon dia d'aniversari!

Potser us interessarà:
- Els nostres microbis (per al Max) (aquest bloc, 10.04.2011))
- Xiclet per al Max (aquest bloc, 10.04.2010)
- La caseta i l'hortet (insectes per al Max) (aquest bloc, 10.04.2009)
- Microbis per al Max (aquest bloc, 10.04.2008)
- La segona república i Rachel Carson (aquest bloc,14.04.2007)