 |
| La primavera a Amherst |
M'abellia tornar a Amherst, ciutat universitària de Massachusetts. M'agraden les universitats americanes que tenen les facultats envoltades de verd, de vegades dins la ciutat, però com si fossin fora. I que en molts casos, tot i trobar-se en ciutats petites (Amherst té uns 38.000 habitants), són uns pous enormes de saber. En el Pioneer Valley hi ha una universitat pública (la Universitat de Massachusetts a Amherst, UMASS) i quatre colleges, nom que es dóna a centres d'educació superior que poden oferir titulacions de pregrau i de postgrau. Originalment els colleges eren institucions més petites que les universitats, amb menys especialitats, però avui dia en molts casos aquesta diferència ha desaparegut i hi ha centres que mantenen el nom de college per raons històriques, però ofereixen titulacions molt variades i de molts nivells. De fet, a Pioneer Valley es parla del consorci dels cinc colleges (perquè poden intercanviar assignatures i cursos), que inclou també UMASS. Els altres centres són Amherst College i Hampshire College (ambdós a Amherst) i dos dels pocs centres universitaris femenins que encara queden als Estats Units): Mount Holyoke College (South Hadley) i Smith College (a Northampton).
 |
| Mount Holyoke College |
 |
| Smith College |
Per fer-se una idea del que es pot trobar en un d'aquestes universitats, en un ambient relativament "rural", UMASS comprèn quatre facultats i quatre colleges, amb més de 27.000 estudiants de pregrau i de postgrau En la foto es veu la biblioteca d'UMASS, un dels pocs edificis alts de la ciutat; de fet el més alt, amb vint-i-cinc plantes, i uns vuit milions de llibres:
 |
| Campus d'UMASS: l'estany i, al fons, la biblioteca |
M'abellia tornar a Amherst, passejar pels seus carrers tan típicament nord-americans, però d'una Amèrica liberal i progressista, molt diferent del tarannà tan conservador d'altres regions d'aquell immens país (el 2006, només un 6,34 per cent de la població d'Amherst estava inscrita al partit Republicà, mentre que un 49,18% ho estava al partit Demòcrata i un 42,57 no ho estava a cap); apropar-me a la casa on va viure la poeta Emily Dickinson; visitar de nou 20, Triangle Street; gaudir de la natura dins del poble o del poble dins de la natura.
M'abellia tornar a Amherst, però hauria preferit que fos per motius diferents dels que m'hi han dut aquesta vegada. Hi he anat per assistir al Simposi "Celebrating a Life in Science", homenatge pòstum a la biòloga nord-americana Lynn Margulis, que va morir el 22 de novembre de 2011. Va organitzar la trobada UMASS, la universitat on ella va ensenyar i investigar des de 1988.
Lynn Margulis era molt coneguda i estimada a Catalunya, on hi tenia lligams de treball i personals des de feia gairebé trenta anys. Aquí va estudiar alguns ecosistemes microbians molt peculiars, com ara el de l'estanyol Cisó, en el conjunt de llacs càrstics de Banyoles, i els tapissos microbians del delta de l'Ebre, on es va aïllar una espiroqueta gegant, que ella anomenava familiarment l'espiroqueta "catalana". Les seves conferències omplien sempre les sales on s'organitzaven, ja fossin aules universitàries o d'escoles, sales de museus, de l'Institut d'Estudis Catalans, etc. Per una banda, atreia el públic per les seves idees originals, que van canviar alguns paradigmes sobre l'evolució biològica. Per una altra, perquè era molt bona comunicadora i les seves conferències eren en part un diàleg amb l'audiència. Li va costar que la comunitat científica acceptés la seva hipòtesi (ara teoria) de l'endosimbiosi per explicar l'origen de les cèl·lules eucariotes (les cèl·lules amb nucli), però quan la biologia molecular va proporcionar les eines per demostrar-ho, els que hi havien estat en contra van haver de rectificar la seva postura.
Des de fa algunes setmanes, en una de les parets del Morrill Science Center, l'edifici on hi ha el laboratori en què treballava Lynn Margulis, un quadre anomenat Endosimbiosi, obra de la pintora Shoshana Dubiner, recorda la principal aportació de Margulis a la biologia del segle XX:
Lynn Margulis va deixar el seu llegat científic personal al seu col·lega i company de gairebé trenta anys Ricard Guerrero, catedràtic de Microbiologia de la Universitat de Barcelona. I ell desitja donar-li la màxima difusió i utilitat, que estigui a l'abast d'investigadors i historiadors de la ciència --d'aquí o d'altres llocs-- i que també se'n pugui exposar una part al públic. És possible que aquest llegat vingui a Catalunya i quedi dipositat en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Seria un destí molt adient, atès que les idees de Margulis --i també les de James Lovelock-- són a la base de bona part del guió de l'actual exposició de referència instal·lada a la nova seu del Museu (el Museu Blau, en la zona del Fòrum). Entre les persones que vam viatjar des de Barcelona a Amherst per assistir al simposi, hi havia Anna Omedes, directora de l'esmentat museu, que juntament amb Ricard Guerrero va entrevistar-se amb Steve Goodwin, degà del College de Ciències Naturals, i amb Mark Leckie, cap del Departament de Ciències de la Terra, on treballava Lynn Margulis, per tractar del destí del llegat.
Actualment, alguns col·laboradors del laboratori de Lynn Margulis n'estan catalogant tot el material. Després caldrà separar el que pertanyi a UMASS (principalment serà l'equipament científic), allò que hagi de quedar per a la seva família i la part que hauria de rebre Ricard Guerrero (principalment espècimens recol·lectats per ella al llarg dels anys, fotografies al microscopi, dibuixos originals per als seus llibres, diapositives i vídeos divulgatius), que ell desitja donar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
 |
| Col·lecció personal de fòssils |
 |
| Fotos i dibuixos per a llibres i conferències |
 |
| Micrografia |
El testimoni de col·legues, amics, parents de Lynn Margulis van anar succeint-se en el simposi del 23 al 25 de març i en moltes ocasions a la pantalla s'anaven projectant fotos d'ella en diverses èpoques de la seva vida. També es va sentir la seva veu enregistrada en algun vídeo o cinta. Semblava com si fos allà amb nosaltres. El darrer dia un petit grup d'amics vam anar a Puffers Pound, un estany a pocs quilòmetres d'Amherst, on Lynn Margulis anava a nedar cada matí, sempre que el temps li ho permetia. Hi vam anar molt aviat, a l'hora en què ella solia nedar a l'estany, quan es pot escoltar el silenci, només trencat per les veus de la natura. A Puffers Pond, la família de Lynn Margulis va escampar les seves cendres pocs dies després de la seva mort. És possible que ara les molècules del seu cos formin part d'algun dels seus estimats protozous --protoctists, els anomenaria ella-- o de Pectinatella magnifica, un briozou que viu en aquell estanyol i té bacteris simbionts al seu interior; una de les troballes que Lynn va fer els darrers anys i que l'entusiasmava. I és que Lynn conservava allò que en anglès anomenen the sense of wonder --la capacitat de meravellar-se, pròpia de la infància-- unida a una curiositat insaciable que la feia esbrinar què hi havia al darrere d'allò que la meravellava.
 |
| Les aigües de Puffers Pond, que van acollir les cendres de Lynn Margulis |
- Els meus records de 20, Triangle Street, Amherst (aquest bloc, 11.12.2011). Records dels dies passats a Amherst el 2001.
- Lynn Margulis (1938-2011) (aquest bloc, 23.11.2011). Les meves primeres impressions després d'assabentar-me de la seva mort.
- L'estanyol d'en Cisó, finestra oberta al passat (aquest bloc, 08.08.2008). Aquest estanyol és un model d'ecosistema que possiblement reprodueix les condicions ambientals de la Terra primitiva, quan només hi havia organismes procariotes i l'atmosfera no contenia oxigen.
- 5 de març. Lynn Margulis (aquest bloc, 05.03.2008). Lynn Margulis i el dilema de les sabatilles roges.
Fotos: M. Piqueras, març 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada