En anglès hi ha un verb--procrastinate-- amb el qual em sento molt identificada. Segons l'Oxford Advanced Learner's dictionary of Current English, vol dir delay action; keep on putting off (retardar una acció, continuar ajornant). En castellà existeix el verb equivalent, procrastinar, que el Diccionario de la Real Academia Española defineix com a diferir, aplazar, tot i que mai no he sentit ningú que el fes servir en aquesta llengua (i no és pas perquè no tindria cap utilitat). És un verb que ve del llatí procrastinare, per tant, hauria pogut molt bé trobar també un lloc en el diccionari català. Però no l'hi té.
Si tinguéssim el ver procrastinar, em sembla que jo en seria una gran consumidora. Confesso que procrastino molt --deixeu-me emprar el barbarisme-- i, si miro al passat, crec que ho he fet tota la meva vida. Quan anava a l'escola primària, em passava com al Felipe de Mafalda; els deures eren el meu turment, em costava una enormitat fer-los. I no és que no m'agradés aprendre; de fet, vaig aprendre a llegir sola, quan, als quatre anys, vaig estar un mes sense anar a escola per culpa d'una infecció al ronyó (em regalaven contes i em vaig espavilar per poder saber les històries que explicaven). I tampoc no és que no m'agradés fer els deures; en realitat, allò que em costava era posar-m'hi. Més d'una vegada m'havia presentat a escola sense fer-los.
La Madre Dolores, una monja concepcionista malcarada que a mi em semblava que em tenia mania, però era una mania corresposta, em va dir un dia que, la propera vegada que anés a escola sense haver fet els deures, no em deixaria anar a casa a l'hora de dinar. I ho va complir. Em va fer quedar a dinar a escola. El menjador era en un semisòtan, una habitació lúgubre --o així la veig en el meu record-- amb les finestres tocant al sostre, i la monja m'hi va acompanyar quan ja havien sortit de dinar les nenes que es quedaven a mitja pensió. Recordo que, mig a les fosques --a penes entrava llum per les finestres i, en acabar de dinar les de mitja pensió, tancaven els llums del menjador-- vaig haver de menjar una sopa fastigosa i un plat de mandonguilles. No sé si vaig aprendre la lliçó i a partir d'aquell dia vaig fer els deures puntualment, o si la monja em va deixar per inútil, però el cas és que és l'única vegada que em va aplicar aquell càstig.
Han passat molts anys, però encara procrastino i de vegades vaig deixant per més tard o per l'endemà, allò que he de fer. I no sé trobar-ne el motiu. De vegades, són tasques que m'agraden, fins i tot que m'agraden molt, com quan es tracta d'escriure, revisar o corregir. Però és com si em faltessin les forces, però no les forces físiques, més aviat com si les neurones del meu cervell haguessin sortit a passejar i el seu espai s'omplís de teranyines. Allò de la síndrome de la pàgina en blanc és ben bé cert. Puc passar-me hores, fins i tot dies, davant l'ordinador amb un arxiu de word en el qual no puc anar més enllà d'escriure-hi un títol. O poca cosa més. Pensant que, si em distrec una mica, després treballaré millor, llegeixo i responc el correu, "fullejo" algun diari en línia, algun bloc, responc algun comentari que m'hagin pogut deixar en el meu, miro com està el panorama de Twitter, ara també Facebook. Torno al meu word i m'alegro que la gata hagi posat les potes damunt del teclat, perquè tinc excusa per no escriure res en aquell moment. De sobte, però, em sento com si les neurones haguessin tornat al seu lloc i les teranyines del meu cervell haguessin desaparegut i començo a teclejar sense parar.
Avui m'ha passat això. Feia dies que tenia començada la introducció d'un llibre. No era ni tan sols un esborrany el que tenia, només un grapat d'idees en paràgrafs inconnexos. Però estava bloquejada i no podia enllestir-ho. No volia posar-me a fer cap altra feina de les que tinc encomanades perquè tenia l'obligació d'acabar allò i no volia que em distragués una altra cosa. Aquest matí m'he llevat més d'hora que altres dies i tan bon punt m'he posat davant l'ordinador s'ha produït el miracle: he vist molt clar com havia de combinar aquelles frases i d'altres que m'anaven sortint soles a mesura que els meus dits es movien pel teclat. Abans de dinar he enviat la primera versió del text i després de deixar-lo reposar unes hores n'he fet una correcció i he enviat la versió que dono per definitiva (segur que si demà la mirés, tornaria a trobar-hi defectes).
Ha estat un gran descans acabar aquell text, m'he tret un gran pes del damunt. Però ves per on, ja estic procrastrinant de nou. Estic escrivint en el meu bloc en comptes de corregir un article científic que espera fa dies el meu llapis vermell.
Som molts, em temo, els procrastinadors. Per cert que és una paraula que vaig conèixer, ja fa un cert temps, en alguns blogs en castellà. A mi em passa això, faig com aquells gats que van donant voltes al coixi sense trobar la manera de jeure correctament i, just abans del desastre, la trobes. Per cert que sempre he pensat que el Felipe era jo :P i la seva millor frase: "porqué, justamente a mi, tenía que tocarme ser como yo" :)
ResponEliminaJo també la coneixia aquesta paraula. Es veu que n'hi ha molts últimament. I jo crec que el fet de tenir la mateixa eina (l'ordinador) per la feina (escriure articles, corregir, representar dades en gràfics...) que per l'oci (fer blocs, llegir diaris, escoltar música, veure vídeos, mirar el facebook...) no hi ajuda gaire. A mi em costa molt més ara fer les coses, posar-m'hi. Tot i així, per sort, sempre he arribat a temps =) Tot i que ara, com tu, també tinc un munt de coses a fer i estic escrivint un comentari aquí... Ai ai!
ResponEliminaApunta'm al club. Jo procrastrino constantment, i a més, no puc evitar-ho, davant segons quines tasques, el meu bloqueig mental m'impedeix de manera absoluta actuar!
ResponEliminaAi, com de feliç em sento d'haver trobat una definició al meu nefast estat!
Clídice, Anna, Zel, coneixeu algun "procrastinador"? O potser no gosen confessar que ho són?
ResponEliminaJo em confese un gran procastrinador també, i no em fa vergonya confesar-ho, trobe que és un dels grans plaers de la vida. Per cert, dec de ser l'únic que no coneix eixa paraula.
ResponEliminaMercè,
ResponEliminafa temps que n'escric, de la procrastinació. Crec que el primer cop en aquesta entrada del meu blog:
http://edunomia.net/diari/edunomia/arxius/2007/procrastinacio-superior.html encara que n'he escrit varis cops: http://edunomia.net/diari/search/procrastinacio
Juntament amb "serendipitat" és la meva favorita.
Jo també coneixia la paraula. I es clar que procarastino!!!
ResponEliminaDe fet sempre acabo fent les coses a ultimíssima hora. I també les acabo posposant varis dies.
Crec que és una activitat molt estesa...
Una abraçada
David, per a mi no és un plaer "procrastinar". Quan s'acosta el dia que he de lliurar un treball i encara el tinc a mitges i no sé com enllestir-lo, em sento molt malament, angoixada. I sovint, no és que hagi estat mà sobre mà, però mentre deixava de costat la feina més urgent, potser he estat fent coses que no eren tan urgents o ningú no m'havia encarregat.
ResponEliminaMiquel, ahir després de confessar-me procrastinadora, vaig recordar que alguna vegada havia llegit alguna entrada en el teu bloc sobre aquesta tema. Volia buscar-ho, però --com a bona procrastinadora-- vaig pensar que ja ho faria en un altre moment. 8-) No coneixia l'article d'El País; en el test que inclou, jo hi marcaria més d'una casella.
ResponEliminaFra Miquel, no sé si això de procrastinar és una actitud molt estesa en la població general o si ho és més en el món blocaire. Potser el fet de tenir un bloc a Internet sigui un símptoma de "procrastinació". De fet, hi ha moltes vegades que deixo la feina aparcada per escriure una entrada al bloc, gairebé de manera compulsiva.
ResponEliminaProcrastination >> http://www.youtube.com/watch?v=UXziurFkQxM
ResponEliminaAitor, molt bo, el vídeo de Youtube!
ResponEliminaL'article de l'Albert Pla Nualart a l'ara d'avui dia 20 de setembre de 2011 en parla!
ResponElimina