La batalla d'en Puig

Aquest matí ha tingut lloc a la plaça de Catalunya una batalla campal entre l'exèrcit d'en Puig i la gent que hi havia acampada a la plaça. Diuen que havien de fer neteja i eliminar de la plaça tot allò que pogués ser perillós per si demà, en el cas que el Barça guanyi la Champions, venen els culers a celebrar-ho i, com sol passar, s'hi cola algun brètol amant de la kale borroka a la catalana.

Suposo que la decisió del conseller d'Interior haurà satisfet Trias i Hereu: es desempalleguen --o això hauran pensat-- dels acampats sense embrutar-se les mans. Però calia fer-los fora? Felip Puig no podria haver reservat el seu exèrcit perquè demà impedís l'entrada a la plaça dels seguidors del Barça? No diuen que posen una gran pantalla a l'Arc del Triomf? Doncs l'esplanada de l'Arc del Triomf és més gran que la plaça Catalunya i podrien haver demanat a la gent que vulgui celebrar la victòria del Barça --suposant que guanyi-- que, en comptes d'anar a Canaletes i la plaça de Catalunya, fessin cap a l'Arc del Triomf.

He vist imatges de la batalla d'aquest matí. Eren dos exèrcits molt desiguals. Els uns, amb uniforme especial, amb proteccions per tot arreu, el cap cobert per un casc amb elm i armats amb porres i escopetes llançadores de bales de goma. Els altres, amb el cap descobert, vestint roba lleugera d'estiu: samarretes de màniga curta o sense mànigues, pantalons de cotó, molts d'ells bermudes, i sense armes. Eren gent pacífica, no els brètols que fan cap a la plaça de Catalunya per destrossar-ho tot (cal reconèixer que algunes destrosses s'han fet aquests dies; només cal mirar els parterres que abans eren plens de flors i de gespa). Estaven concentrats des de feia dies en el cor de la ciutat i l'única cosa que es volien carregar era els sistema democràtic actual, que de vegades és molt poc democràtic.

No estic d'acord amb tot el que s'ha fet aquests dies a la plaça Catalunya ni amb totes les propostes que han sorgit d'aquestes acampades, però si més no ha estat un revulsiu perquè la societat es faci moltes preguntes i qüestioni moltes coses de l'actual sistema. I el que he vist avui no m'ha agradat. Com deia ahir Manuel Castells en la conferència que va fer a la plaça Catalunya (vegeu-ne l'enregistrament de Vilaweb), "mentre no aparegui la policia, no hi haurà violència". Però la policia ha aparegut. I s'han vist escenes de violència com aquestes, en què la policia reparteix cops de porra o dispara pilotes de goma, sense cap justificació. No poden dir que s'estaven defensant:



Al llarg de la meva vida he conegut i vist cossos de policia de colors diferents (els grisos, els verds, els marrons, els ...), però sempre m'ha semblat que això d'esbatussar és un exercici que tots fan per igual, com si els agradés. Veient les imatges d'avui he recordat una altra batalla campal entre la policia i gent pacífica. Va ser a Londres, a Trafalgar Square, un dissabte del mes d'abril de 1997. Els contrincants eren la policia anglesa i uns quants milers de persones d'un moviment anomenat Reclaim the Streets (recuperem els carrers); joves en la seva gran majoria, però també famílies senceres i moltes persones madures. I un element nou, que no havia vist mai en les manifestacions: molts gossos de raça indefinida, com els nostres petaners.

Primer vaig passejar per la plaça i els carrers dels voltants i vaig acabar refugiant-me en el porxo de l'església de Saint Martin-in-the-Fields, que queda elevat i m'oferia una bona panoràmica. En alguns moments va ser com si revisqués la meva època d'estudiant a Barcelona, a finals dels seixanta. Va ser quan vaig veure la policia d'un país democràtic que simulava la seva retirada i sobtadament feia mitja volta i carregava contra els manifestants. O quan jo mateixa vaig ser assetjada pels bobbies, que volien impedir-me que usés la meva petita càmera de turista quan sis d'ells van abraonar-se contra un noi i quan, ja emmanillat, el duien a un cotxe cel·lular. Tinc penjada en el suro del meu despatx la foto que vaig fer en el moment que el feien entrar en el furgó de la policia. En adonar-se que el fotografiaven, el noi va fer una llengota. Era ja de nit i la foto no té qualitat, però per a mi és tot un símbol: no em vaig sentir com si la llengota anés per a mi, sinó per al sistema, per a aquesta societat tan democràtica.

Detenció d'un manifestant, Londres, 12-04.1997 (Foto: M. Piqueras)

Havia arribat a Trafalgar Square a quarts de set i vaig deixar la plaça que eren les nou tocades. Les brigades de la neteja començaven la seva feina. Per damunt de la National Gallery començava a veure's el Hale-Bopp, un dels cometes més brillants que han passat prop de la Terra el segle XX, que era a punt d'acabar. Jo em preguntava si allò que havia vist aquell vespre en aquell plaça era un presagi del que ens esperava en el nou mil·lenni.

Nota: Vegeu com ha vist la batalla d'aquest mati el dibuixant Fer.