Una parell de sabates d'esport que no semblaven excessivament gastades. Si bé no nevava, potser perquè feia molt de fred vaig recordar aquella cançó de Guy Béart que Joan Manuel Serrat va cantar en versió catalana. Són dues sabates que algú ha deixat damunt la neu i ningú no s'atura a agafar-les; uns perquè no les veuen, d'altres perquè tenen pressa o perquè les troben petites; una dona, perquè no creu allò que veuen els seus ulls. Fins que passa un home que ha corregut camins amb els seus peus nus i sap apreciar aquell tresor trobat sobre la neu.
Dans la neige y il avait deux souliers, deux souliers,
dans la neige, qui étaint oubliés...
A la neu, algú les va llençar, va llençar,
a la neu dues sabates hi ha.
Passa un home viu i lleuger el pas, lleuger el pas,
passa un home que no les veu pas...
Com he dit, no es veien gastades i com la sabata de del poema de Palau i Fabra, semblava un tresor mig perdut:
He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.
De tornada, se m'ha oblidat mirar si les sabates eren encara a la paperera.
Ha estat un error, el no passar per veure si encara estaven. Crec que pel que veig pels carrers, desgraciadament, algú les hi haurà aprofitat.El que em sorprèn és que en l'estat en el que es veuen,algú les llenci.
ResponEliminaFelicitats, has convertit unes sabatilles a les escombraries en una cosa encantadora.
Són aquests detalls que ens fan rumiar sobre la nostra condició i fins on hem arribat d'un camí que vam començar ple de pedaços cosits al vespre amb un llum d'oli.
ResponEliminauna mostra més de com tenir un blog ens aguditza la vista i la sensibilitat
ResponEliminaFerran, feia tant de fred al vespre, que només pensava a arribar a casa, prop de l'escalfor. Aquest matí, quan hi he passat de nou, no hi eren, però tampoc no hi havia res més del que es veu a la foto (una capsa de cartró, un diari gratuït...). Suposo que el servei de neteja municipal deu haver buidat la paperera, i la brossa que hi havia era recent.
ResponEliminaClídice, estàs gairebé tan poètica com Béart i Palau Fabre.
Jesús, ho atribueixes a tenir un bloc (o blog)? Hi ha gent que, per més blocs (o blogs) que puguin tenir, mai no hi veuran més enllà dels seus nassos ni tindran més sensibilitat que un roc enmig del camí.
Felicitats...!!!
ResponEliminaUn apunt nadalenc ple de sensibilitat
Mercè, al meu armari tinc tres pantalons trobats al carrer: Uns texans i dos de pinces. Un d'ells "Lacote" Els texans es veien usats però gairebé nous. Els de pinces els vaig trobar dins una bossa penjada al costat d'un contenidor d'escombraries...encara portaven l'etiqueta del preu. Em van que ni pintats!!
ResponEliminaNo sé que pot portar a la gent a llençar aquesta roba, però jo no tinc manies. Una bona rentada i cap a l'armari!
:o)
Una abraçada
Gràcies, Salvador.
ResponEliminaFra Miquel, poden ser diversos els motius perquè algú es desprengui d'una peça de roba, com els teus pantalons, que ni tan sols ha estrenat. Per exemple, que no els hagués estrenat de seguida i quan va voler fer-ho s'havia engreixat o aprimat molt i ja no li anaven bé. Que comprés els pantalons acompanyat de la seva enamorada i als pocs dies partissin peres i no es volgués posar els pantalons que sempre li recordaran aquella dona. Que qui va comprar els pantalons perdés la bossa de la botiga amb els pantalons dins i la persona que l'ha trobada l'hagi deixat penjada perquè algú altre ho aprofiti. Que formés part d'una "càmera indiscreta" i ara en algun avió algú estigui veient el vídeo de fra Miquel mirant-se la bossa i el seu contingut i agafant els pantalons abandonats...