Dijous 2 de desembre, passeig de Gràcia de Barcelona, una mica abans de les vuit del vespre. M'aturo un moment davant l'aparador d'una botiga de luxe, inclosa en els itineraris dels turistes japonesos rics. En l'aparador veig reflectides les llums de Nadal en forma de làmpada, que anit s'estrenaven.
Una mica més avall, veig això:
Per un moment penso si no serà una performance nadalenca, una manera d'atreure l'atenció dels vianants. Sobretot per l'hora que és, amb les botigues encara obertes. Seran actors?, em pregunto. Deuen dormir de debò? M'aturo a fer la foto i una família italiana també s'atura i treu la càmera. Els sento parlar i m'adono que, com jo, tenen els seus dubtes que siguin realment dos sensesostre. Però el fred del vespre és punyent i els caixers automàtics desprenen calor. Sense un sostre on aixoplugar-se, i potser sense res per sopar, no deu importar massa anar a dormir a les vuit del vespre.
El meu genoll dret i la meva mà esquerra funcionen com a termòmetres del meu cos i envien els senyals al cervell: d'entumiment la mà, de dolor el genoll. Enfilo cap al metro tan de pressa com el meu genoll adolorit em permet. Després, a l'andana, penso en els dos "dormidors" del passeig de Gràcia. El seu aspecte no era el de rodamons típics de roba rebregada i més aviat bruta, pell colrada, poc amics del sabó. Aquells dos anaven polits i les seves mans eren fines; un d'ells, fins i tot duia barba i bigoti que es notaven cuidats. Si no eren actors --i no que crec que ho fossin-- què els havia dut a viure al carrer? No els hi he vist les sabates --l'edredó amb què es tapaven ocultava la vista dels peus-- i penso si haurien agafat les que he vist fa unes hores a la paperera prop de casa.
Potser eren motxileros...
ResponEliminaQui ho sap, però de vegades la crisis els deixa sente sostre i tenen de refugiar-se en algún joc.
ResponEliminaEs curiós no fa gaire dies, passava amb una amiga i jugaben a veure el que ens agradava i el que ens constaria, tal com son els nostres sous representaven 2ms de feina
Mercè
Quina casualitat Mercé a aquesta hora jo també passejaba per el mateix lloc.
ResponEliminaBarcelona está molt maca.
No s'hauria atrevit a fer una foto ... La diferència entre una persona de la Mediterrània, i una persona del nord:)
ResponEliminaEstic amb la Olga. Jo he arribat a dormir en un banc o a una estació de tren (de jove :o)
ResponEliminaI als caixers s'està calentó je je
Petons
Olga, fra Miquel, si eren motxileros, no duien amb ells les motxilles.
ResponEliminaMercè, jo vag pensar en el contrast entre el luxe de l'aparador de bosses de preus astronòmics i l'altre "aparador" amb els dos homes dormint, i en els dies que podrien dormir en una pensió modesta amb els diners que val una bossa d'aquella botiga.
Pakiba, l'enllumenat nadalenc és bonic, però a mi no m'importaria que el suprimissin i destinessin a tasques socials els diners que es gasten en aquesta despesa.
Merike, allò era un espai públic, un caixer automàtic d'un banc. Qui es posa allà ja sap que és com si es trobés en un aparador. Jo no hauria fet la fotografia si hagués vist els dos homes a través d'una finestra d'una casa.
El divendres veia la nostre primer(a) ministre a la meva finestra de casa. Feia fotos del xofer que esperava per ella, el guarda de cos i ella mateixa.. Però el meu marit em diu que no els poso a la xarxa. Encara que es fan amb la meva càmera petita i no la poden veure gens:)
ResponElimina