Fa dies que anava pensant quants tones de CO2 devien deixar d'emetre's a l'atmosfera els dies que es va interrompre la circulació aèria a Europa per causa del núvol del volcà islandès. Avui, gràcies a Octavi Planells (autor de l'agenda de cultura científica), m'he assabentat que hi ha qui ja ho ha calculat:
El triangle vermell de l'esquerra de la figura equival a l'emissió diària de CO2 per tota la indústria europea d'aviació. Són 344.109 tones. El triangle negre de la part inferior equival a la mitjana de les emissions de CO2 estalviades (206,465 tones) per dia quan es van suspendre el 60% dels vols europeus. Però cal tenir en compte que l'estalvi no va ser gratuït, sinó per causa de l'erupció del volcà, i que en el núvol de gasos que el volcà expulsava a l'atmosfera hi havia també CO2, amb una emissió diària de 150.000 tones.
La reducció d'emissions va ser de més de 50.000 tones, que segurament siguin menys perquè en el càlcul no crec que s'hagi tingut en compte les emissions de CO2 causades pels viatges que es van fer per terra o per mar --qui va poder, si més no per tornar a casa. De tota manera, no crec que hi hagi cap mitjà de transport que necessiti tanta energia com l'avió i que per tant causi tantes emissions de CO2.
És una contradicció que, quan més necessari és un canvi d'actitud per part de la nostra espècie en relació al consum d'energia, més aeroports s'estiguin construint i moltes més persones viatgin cada any amb avió. O potser ja està bé que ho fem, per aprofitar-ho, perquè és possible que no passin molts anys abans que aquesta disbauxa s'acabi i els aeroports quedin deserts, llevat que es trobi una manera de fer funcionar els avions que no depengui del petroli ni de cap altre combustible que emeti gasos d'efecte d'hivernacle.
Mentre això arriba, i si de tant en tant deixéssim de volar?
Procedència de la figura: "Planes or volcano" (Information is beautiful, 16.04.2010)
dijous, 29 d’abril del 2010
dimarts, 27 d’abril del 2010
Seients reservats?
El metro de la línia 3. Hi pujo a l'estació de Les Corts un matí a les 10.45. A aquella hora hi ha poca gent. Una noia i dos nois que han pujat a Les Corts i que no van junts ocupen tres dels quatre seients reservats a "persones que mereixen una atenció especial". En el vagó, hi ha molts altres seients que encara estan disponibles. A la següent parada, puja un noi i seu en el quart seient reservat. Quan arribem a Espanya ja no hi ha seients lliures i algunes persones que "mereixen una atenció especial" han d'estar-se a peu dret.
Això no és una excepció, ho veig gairebé cada cop que agafo el metro. Hi trobo algunes possibles explicacions: a) el jovent d'avui dia té una salut molt feble i és mereixedor d'una atenció especial; b) el jovent d'avui dia va pel món indiferent al que passa al seu voltant i ni veu els cartells que indiquen que són seients reservats ni s'adona de la presencia de persones que mereixen l'atenció especial de poder seure en el metro; c) el jovent d'avui dia només pensa en si mateix i tant li fa si els seients estan reservats i potser pensa que les persones que mereixen una atenció especial més val que no surtin de casa o que, si ho fan, agafin un taxi.
Quan la persona jove que ocupa un seient reservat és una noia recordo una escena viscuda al metro quan el meu fill tenia uns cinc o sis anys. Tot mirant una dona jove que seia en un seient reservat, va preguntar-me: "Mama, aquesta dona està embarassada?" (devia estranyar-li que no fes panxa). La seva deducció, senyalant-me les icones darrere dels seients reservats va ser: "Si seu aquí i no porta cap nen a braç, ni va amb crosses ni és una velleta, ha d'estar embarassada, oi?"
Això no és una excepció, ho veig gairebé cada cop que agafo el metro. Hi trobo algunes possibles explicacions: a) el jovent d'avui dia té una salut molt feble i és mereixedor d'una atenció especial; b) el jovent d'avui dia va pel món indiferent al que passa al seu voltant i ni veu els cartells que indiquen que són seients reservats ni s'adona de la presencia de persones que mereixen l'atenció especial de poder seure en el metro; c) el jovent d'avui dia només pensa en si mateix i tant li fa si els seients estan reservats i potser pensa que les persones que mereixen una atenció especial més val que no surtin de casa o que, si ho fan, agafin un taxi.
Quan la persona jove que ocupa un seient reservat és una noia recordo una escena viscuda al metro quan el meu fill tenia uns cinc o sis anys. Tot mirant una dona jove que seia en un seient reservat, va preguntar-me: "Mama, aquesta dona està embarassada?" (devia estranyar-li que no fes panxa). La seva deducció, senyalant-me les icones darrere dels seients reservats va ser: "Si seu aquí i no porta cap nen a braç, ni va amb crosses ni és una velleta, ha d'estar embarassada, oi?"
dilluns, 26 d’abril del 2010
Yo microondo, tu microondas
diumenge, 25 d’abril del 2010
Revoluçao dos Cravos
Em sembla que mentre el meu cap funcioni com cal no oblidaré el 25 d'abril de 1974, aquell dia que, amb la família, vaig travessar el Guadiana per anar a passar el dia a Portugal. No ho torno a explicar perquè seria com les batalletes de la tercera edat, però si algú té curiositat de saber què feia jo a Portugal el dia de la Revolució dels Clavells, pot llegir això que vaig escriure el 2008
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é que mais ordena
Dentro de ti ó cidade.
José Afonso (1929-1987)
Terra da fraternidade
O povo é que mais ordena
Dentro de ti ó cidade.
José Afonso (1929-1987)
En el vídeo, de la televisió gallega, un grups d'artistes entre els quals hi ha Dulce Pontes i João Afonso, nebot de José Afonso, canten Grándola, vila morena en un homenatge que es va fer a José Afonso (no s'indica la data):
Foto: Henrique Matos, Wikimedia Commons
divendres, 23 d’abril del 2010
Sant Jordi
dijous, 22 d’abril del 2010
A construçao
A construçao és una cançó de Chico Buarque que em va atrapar des de la primera vegada que la vaig sentir. I per diversos motius. La cançó relata l'últim dia de treball d'un operari de la construcció; se'n va a treballar i ja no torna a casa perquè cau al carrer des de l'obra i queda estès al terra, mort. Segurament un accident laboral més, dels molts que es produïen al Brasil en l'època en què Buarque va escriure i compondre la cançó.
Aquesta història és, per a mi, una obra mestra. Per una banda, per la poesia dels seus versos i per la música, suau al principi, amb estridèncias on convé i amb una força al final que s'ajusta al ritme de la narració. És una cançó aparentment senzilla, però segurament molt elaborada. En destacaria també la tècnica en la construcció de la cançó. Els versos originals de la cançó són tots esdrúixols --o proparoxítons, com diuen ara els lingüistes. Al final n'hi ha alguns que no ho són, però procedeixen d'una altra cançó seva; és com una falca que hi posa l'autor. Aquest èmfasi en l'antepenúltima síl·laba dóna als versos una força especial. Buarque va encara més enllà i juga amb les paraules. La mateixa lletra es va repetint amb canvis de lloc d'algunes paraules. No sé si Buarque va fer aquesta transposició de paraules només com un experiment, però a mi em fa l'efecte com si volgués indicar la fatalitat d'aquell home que, faci el que faci, el seu final serà morir esclafat al terra.
La primera versió de la història:
Amou daquela vez como se fosse a última
Beijou sua muller como se fosse a última
E cada filho seu como se fosse o único
E travessou a rua com seu passo tímido
Subiu a construçao como se fosse máquina
Ergueu no patamar quatro paredes sólidas
Tijolo com tijolo num desenho mágico
Seus olhos embotados de cimento e lágrima
Sentou pa descansar como se fosse sábado
Comeu feijão com arroz como se fosse un príncipe
Bebeu e soluçou como se fosse un náufrago
Dançou e gargalhou como se ouvisse música
E tropeçou no céu como se fosse un bébado
E flutuou no ar como se fosse un pássaro
E se acabou no chão feito un pacote flácido
Agonizou no meio do passeio público
Morreu na contramão atrapalhando o tràfego.
No sé si Buarque és el primer que va fer una cançó amb els versos esdrúixols. Per a mi va ser una novetat. Després Serrat va fer també una cançó --A usted--seguint aquesta tècnica, si bé no en tota la seva extensió (A usted que sabe de números / y consta en más de una nómina, / que ya es todo un energúmeno / con una posición sólida...) . Un altre cantat, Javier Krahe, també té una cançó amb els versos esdrúixols, fins i tot amb un títol esdrúixol: Antípodas. És possible que n'hi hagi més, però ho desconec. De tota manera, és difícil que n'hi hagi una altra amb la força d'aquesta Construçao de Buarque.
Aquesta història és, per a mi, una obra mestra. Per una banda, per la poesia dels seus versos i per la música, suau al principi, amb estridèncias on convé i amb una força al final que s'ajusta al ritme de la narració. És una cançó aparentment senzilla, però segurament molt elaborada. En destacaria també la tècnica en la construcció de la cançó. Els versos originals de la cançó són tots esdrúixols --o proparoxítons, com diuen ara els lingüistes. Al final n'hi ha alguns que no ho són, però procedeixen d'una altra cançó seva; és com una falca que hi posa l'autor. Aquest èmfasi en l'antepenúltima síl·laba dóna als versos una força especial. Buarque va encara més enllà i juga amb les paraules. La mateixa lletra es va repetint amb canvis de lloc d'algunes paraules. No sé si Buarque va fer aquesta transposició de paraules només com un experiment, però a mi em fa l'efecte com si volgués indicar la fatalitat d'aquell home que, faci el que faci, el seu final serà morir esclafat al terra.
La primera versió de la història:
Amou daquela vez como se fosse a última
Beijou sua muller como se fosse a última
E cada filho seu como se fosse o único
E travessou a rua com seu passo tímido
Subiu a construçao como se fosse máquina
Ergueu no patamar quatro paredes sólidas
Tijolo com tijolo num desenho mágico
Seus olhos embotados de cimento e lágrima
Sentou pa descansar como se fosse sábado
Comeu feijão com arroz como se fosse un príncipe
Bebeu e soluçou como se fosse un náufrago
Dançou e gargalhou como se ouvisse música
E tropeçou no céu como se fosse un bébado
E flutuou no ar como se fosse un pássaro
E se acabou no chão feito un pacote flácido
Agonizou no meio do passeio público
Morreu na contramão atrapalhando o tràfego.
No sé si Buarque és el primer que va fer una cançó amb els versos esdrúixols. Per a mi va ser una novetat. Després Serrat va fer també una cançó --A usted--seguint aquesta tècnica, si bé no en tota la seva extensió (A usted que sabe de números / y consta en más de una nómina, / que ya es todo un energúmeno / con una posición sólida...) . Un altre cantat, Javier Krahe, també té una cançó amb els versos esdrúixols, fins i tot amb un títol esdrúixol: Antípodas. És possible que n'hi hagi més, però ho desconec. De tota manera, és difícil que n'hi hagi una altra amb la força d'aquesta Construçao de Buarque.
dimecres, 21 d’abril del 2010
Sobre el volcà: per saber-ne més
Qui vulgui saber més detalls sobre el volcà Eyjafjalla i la seva actual erupció, pot assistir demà a una sessió pública en què se n'explicaran moltes coses. Els vulcanòlegs Domingo Gimeno (Facultat de Geologia, Universitat de Barcelona) i José Luis Fernández-Turiel (Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera-CSIC) exposaran com ha evolucionat aquesta erupció, com pot afectar persones i infraestrucures a Islàndia i a la resta d'Europa, i quins mètodes s'apliquen per a avaluar-ne la perillositat.
Serà el 22 d'abril 2010, dijous, a les 12.00, a l'Aula Magna de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona (c/ Martí i Franquès, s/n). [La Facultat de Geologia es troba al Campus de Pedralbes, darrere de la Facultat de Biologia. S'hi pot arribar amb la línia 3 de metro --estació Zona Universitària-- i moltes línies d'autobús que passen per la Diagonal; també el Trambaix.]
Sobre el nom del volcà, en les notícies de la premsa escrita s'hi solen referir de dues maneres: Eyjafjalla i Eyjafjallajökull. El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans audiovisuals (CCMA) indica que 'Eyjafjallajökull' és una gelera situada al sud d'Islàndia ('jökull' vol dir glacera en islandès). I la Fundación del Español Urgente (Fundéu BBVA) diu que el nom correcte del volcà és Eyjafjalla, perquè 'Eyjafjallajökull' fa referència a la gelera (o glacera).
Serà el 22 d'abril 2010, dijous, a les 12.00, a l'Aula Magna de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona (c/ Martí i Franquès, s/n). [La Facultat de Geologia es troba al Campus de Pedralbes, darrere de la Facultat de Biologia. S'hi pot arribar amb la línia 3 de metro --estació Zona Universitària-- i moltes línies d'autobús que passen per la Diagonal; també el Trambaix.]
Sobre el nom del volcà, en les notícies de la premsa escrita s'hi solen referir de dues maneres: Eyjafjalla i Eyjafjallajökull. El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans audiovisuals (CCMA) indica que 'Eyjafjallajökull' és una gelera situada al sud d'Islàndia ('jökull' vol dir glacera en islandès). I la Fundación del Español Urgente (Fundéu BBVA) diu que el nom correcte del volcà és Eyjafjalla, perquè 'Eyjafjallajökull' fa referència a la gelera (o glacera).
dimarts, 20 d’abril del 2010
Les dones no tenen idees?
La revista El Temps té una secció que duu per títol "Idees". En els darrers números que he rebut (1347, del 6 d'abril, i el 1348, del 13 d'abril) aquestes seccions contenen, respectivament, onze i nou col·laboracions. Cap d'elles té la signatura d'una dona. Abans, tot i que la majoria de col·laboracions estaven escrites per homes, hi solia haver alguna autora. Se'ls deu haver acabat les idees a les poques col·laboradores d'aquesta secció?
Per sort, entre la redacció, sí que hi ha dones, i amb les idees molt clares: Núria Cadenas, Violeta Tena i Gemma Aguilera.
Actualització (20.04.2010, 18.15): He rebut El Temps d'aquesta setmana (núm. 1349). A la secció "Idees", hi ha nou col·laboracions, totes signades per homes. Les dones segueixen buides d'idees per a aquesta publicació.
Per sort, entre la redacció, sí que hi ha dones, i amb les idees molt clares: Núria Cadenas, Violeta Tena i Gemma Aguilera.
Actualització (20.04.2010, 18.15): He rebut El Temps d'aquesta setmana (núm. 1349). A la secció "Idees", hi ha nou col·laboracions, totes signades per homes. Les dones segueixen buides d'idees per a aquesta publicació.
dilluns, 19 d’abril del 2010
Núvols i virus
El volcà islandès Eyjafjalla
(Foto: Árni Frioriksson. Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 Unported)
(Foto: Árni Frioriksson. Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 Unported)
El núvol de fum i cendres del volcà islandès Eyjafjalla ha fet anar de corcoll milions de persones els darrers dies. (Ja és definitiu que s'ha ajornat el viatge que jo havia de fer al Regne Unit. Potser es farà al maig.) És una mostra que, malgrat els grans avenços científics i tecnològics de les darreres dècades, l'espècie humana encara està supeditada a l'atzar dels fenòmens naturals. Una diferència entre el que hauria passat fa vint o trenta anys --menys i tot-- i el que ha passat ara és que avui dia podem seguir en temps real el que està succeint. Podem veure el núvol maligne que surt del volcà o el dibuix de l'estesa de les cendres sobre Europa sense moure'ns de casa, només engegant l'ordinador. I podem veure els aeroports amb les cues enormes de gent que intenta trobar una alternativa al seu trajecte anul·lat.
M'he passat el cap de setmana pendent de les notícies sobre el núvol i pendent del meu ordinador per saber si havia de fer la maleta i per tractar de resoldre el problema del virus doble accent de què parlava ahir. Tot el que he provat amb l'ordinador ha estat inútil. En aquesta cas, allò que em fa la guitza no és un fenomen de la natura, sinó un artefacte virtual fabricat per alguna persona.
Aquest mati estava que treia foc pels queixals, emprenyada perquè els meus plans de viatge s'havien anat en orris i per les hores perdudes durant el cap de setmana intentant resoldre el problema del virus. De sobte, he sentit a l'altre costat de la finestra el cant d'una merla i el piular d'alguns moixons. He deixat de banda el que estava fent i he sortit al balcó. Hi he vist l'esclat de color de les quatre plantes que hi tinc i en dirigir la mirada cap el jardí de la comunitat, hi he vist la meva estrelítzia, ufanosa i plena de flors. Sota el balcó, el conserge saludava una veïna que tornava del mercat i li prenia el carret per carregar-li a l'ascensor; passava una noia empenyent un altre carret amb una càrrega plena d'esperança, una criatura de bolquers; i una veïna d'una altra escala que cada dia passeja un gosset petit de pel arrissat sortia a fer el passeig quotidià amb el seu company fidel. El meu humor ha canviat. I he decidit que ni el canvi de plans sobre el viatge ni el virus del doble accent m'havien d'amargar aquest dia de primavera.
Fotos: M. Piqueras
diumenge, 18 d’abril del 2010
Atacada per un virus
Segueixo pendent del núvol islandès i com mes va més convençuda estic que demà no podrè volar al Regne Unit. Però ara hi ha un altra cosa que em preocupa, m'està fent la guitza i m'ha fet perdre ja moltes hores aquest cap de setmana: el virus dels dos accents. Em pensava que el meu ordinador s'havia tornat boig, però és pitjor perquè, al cap i a la fi, la bogeria pot ser inofensiva, i els virus informàtics no acostumen a ser inofensius.
El cas és que aquell ordinador del qual jo estava tan cofoia quan el vaig comprar fa un any (petit i relativament lleuger, però amb molta memòria, una gran resolució de pantalla, etc.), m'ha causat ja molts disgustos. Un de recurrent és la pantalla blava, que quan apareix et tanca de sobte l'ordinador i te'l reinicia --diu que ho fa perquè ha detectat un perill. Un altre, la falla de l'antivirus AVG, que des de fa temps no funciona ni es deixa desinstal·lar. I em van dir que, mentre en tingués instal·lat un, no en posés un altre, perquè podien interferir-se mútuament. I la gota que ha fet vessar el got és aquest virus o cuc del doble accent.
Tot va començar fa un parell de dies. Havia estat treballant normalment al matí i a la tarda i quan al vespre m'hi vaig posar de nou, cada cop que escrivia una paraula que duia un accent, en prémer la tecla de l'accent em sortien dos accents i després la vocal. Per exemple, cami´´ o en comptes de camió. Al principi vaig pensar que era culpa meva, perquè de vegades els meus dits no van a la mateixa velocitat els d'una mà i l'altra. Però, no, es repetia cada vegada que escrivia una paraula accentuada. Vaig mirar si passava només amb el correu (va ser on ho vaig notar), vaig mirar la configuració del teclat, vaig reiniciar l'ordinador, el vaig deixar descansar unes hores... Tot va ser inútil. Dissabte algú va dir-me que era un virus i aleshores se'm va acudir buscar a Internet. Vaig assegurar-me que els webs que trobava fossin seriosos, i finalment he d'acceptar que el meu ordinador està greument malalt. Bé, no sé si greument, però si més no té una infecció que el discapacita per a la feina que jo he de fer, que consisteix bàsicament a escriure textos.
La gravetat del virus, però, ultrapassa aquesta discapacitació per a escriure textos accentuats. Pel que he llegit no és un virus que només fa la guitza a l'hora d'usar l'ordinador, sinó que controla tot el tràfic que es fa via web i captura la informació que s'envia com ara les contrasenyes per accedir a serveis (correu, llocs on estem subscrits, comptes bancaris, etc.). A més, busca i descarrega altres tipus de malware amb els quals està associat i s'amaga en el sistema per evitar ser detectat i eliminat per les eines antivirus i antimalware que l'ordinador pugui tenir.
Si demà continuen tancats els aeroports i no puc marxar, aprofitaré per fer dissabte de l'ordinador malalt i buscaré remei a la seva infecció. que no hi ha mal que per bé no sigui.
El cas és que aquell ordinador del qual jo estava tan cofoia quan el vaig comprar fa un any (petit i relativament lleuger, però amb molta memòria, una gran resolució de pantalla, etc.), m'ha causat ja molts disgustos. Un de recurrent és la pantalla blava, que quan apareix et tanca de sobte l'ordinador i te'l reinicia --diu que ho fa perquè ha detectat un perill. Un altre, la falla de l'antivirus AVG, que des de fa temps no funciona ni es deixa desinstal·lar. I em van dir que, mentre en tingués instal·lat un, no en posés un altre, perquè podien interferir-se mútuament. I la gota que ha fet vessar el got és aquest virus o cuc del doble accent.
Tot va començar fa un parell de dies. Havia estat treballant normalment al matí i a la tarda i quan al vespre m'hi vaig posar de nou, cada cop que escrivia una paraula que duia un accent, en prémer la tecla de l'accent em sortien dos accents i després la vocal. Per exemple, cami´´ o en comptes de camió. Al principi vaig pensar que era culpa meva, perquè de vegades els meus dits no van a la mateixa velocitat els d'una mà i l'altra. Però, no, es repetia cada vegada que escrivia una paraula accentuada. Vaig mirar si passava només amb el correu (va ser on ho vaig notar), vaig mirar la configuració del teclat, vaig reiniciar l'ordinador, el vaig deixar descansar unes hores... Tot va ser inútil. Dissabte algú va dir-me que era un virus i aleshores se'm va acudir buscar a Internet. Vaig assegurar-me que els webs que trobava fossin seriosos, i finalment he d'acceptar que el meu ordinador està greument malalt. Bé, no sé si greument, però si més no té una infecció que el discapacita per a la feina que jo he de fer, que consisteix bàsicament a escriure textos.
La gravetat del virus, però, ultrapassa aquesta discapacitació per a escriure textos accentuats. Pel que he llegit no és un virus que només fa la guitza a l'hora d'usar l'ordinador, sinó que controla tot el tràfic que es fa via web i captura la informació que s'envia com ara les contrasenyes per accedir a serveis (correu, llocs on estem subscrits, comptes bancaris, etc.). A més, busca i descarrega altres tipus de malware amb els quals està associat i s'amaga en el sistema per evitar ser detectat i eliminat per les eines antivirus i antimalware que l'ordinador pugui tenir.
Si demà continuen tancats els aeroports i no puc marxar, aprofitaré per fer dissabte de l'ordinador malalt i buscaré remei a la seva infecció. que no hi ha mal que per bé no sigui.
divendres, 16 d’abril del 2010
La biodiversitat invisible
Microorganismes aquàtics (Fotos: Proyecto Agua, IES Batalla de Clavijo)
En el marge esquerre d'aquest bloc, a començament d'aquest any vaig posar-hi el logotip de l'Any de la Biodiversitat, que el 2010 celebra la vida a la Terra i el valor que la seva diversitat representa per a les nostres vides. Ja fa anys que molts programes de recerca internacionals i dins de diferents països es preocupen per la diversitat; en primer lloc, per conèixer-la, i després per preservar-la.
El Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya
La Universitat de Barcelona i el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat mantenen un Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya (BDBC). El 19 de febrer, Joaquim Elcacho publicava a l'Avui un article molt interessant que explica el projecte del BDBC i recull les opinions del seu director i de Josep Maria Ninot, president de la Institució Catalana d'Història Natural (filial de l'Institut d'Estudis Catalans). En la versió impresa de l'article, hi havia una taula (no surt a la versió digital) amb el resum numèric d'espècies de diferents grups d'organismes catalogades en el BDBC: flora, 3.415; briòfits, 796; fongs, 5.562; artròpodes, 10.518; vertebrats, 782; mol·luscs, 2.029; líquens, 1.494; algues, 580. En total, 25.176.
Una repassada dels grups que estan recollits en el Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya mostra que, dels invertebrats no artròpodes només hi són recollits els mol·luscs. (Els artròpodes són els invertebrats que tenen potes articulades i els principals grups són els insectes, els crustacis, les aranyes, els escorpins, els centpeus i els milpeus. Entre els invertebrats no artròpodes, hi ha, a més dels mol·luscs, els equinoderms --eriçons i estrelles de mar--, els anèl·lids, els platihelmints --tènies i altres cucs plans-- , les esponges, les meduses i els fascinants tardígrads.) En el web del Banc de Dades trobo l'explicació per a la manca d'altres invertebrats no artròpodes: tenint en compte la gran diversificació entre els invertebrats no artròpodes, el 2002 es va optar per començar pels mol·luscs, un grup zoològic molt ric en biodiversitat, amb més de 50.000 espècies descrites i amb representants en el medi continental i marí.
També trobo a faltar en el BDBC una part de la biodiversitat que és fonamental per al funcionament dels ecosistemes. I per més que hi busco, però, no hi trobo cap explicació a la seva absència. Em refereixo a la major part de la biodiversitat invisible, formada per protists i bacteris, que són organismes unicel·lulars i normalment invisibles a l'ull nu. A diferència dels invertebrats no artròpodes, ni tan sols hi són esmentats. De tota manera, no m'estranya massa que no se'ls tingui en compte. Com si encara fóssim en els temps anteriors a la invenció del microscopi, molts estudis de biodiversitat només consideren els éssers vius que poden veure's sense haver de recórrer a aquests instruments o a altres avenços tecnològics que fan possible detectar la biodiversitat microscòpica sense ni tan sols veure els organismes que la componen. I si mai hi inclouen organismes microscòpics, solen ser invertebrats microscòpics o algues unicel·lulars. Com a molt, algun protozou. Rarament hi ha organismes procariotes (els que no tenen nucli, els bacteris i arqueus).
Els microbis, els grans desconeguts
Una de les causes que s'ignorin els microbis en aquests estudis és la dificultat que comporta treballar amb organismes tan petits. A més, en el cas dels bacteris, no es pot seguir la mateixa metodologia que en els estudis habituals de biodiversitat. Una raó n'és la dificultat de definir què és una espècie bacteriana i com determinar-la. Hi ha bacteris d'espècies molt allunyades que és impossible diferenciar els uns dels altres només observant-ne la morfologia; la diversitat ve donada per les seves capacitats metabòliques. De fet, potser un dels trets més característics d'aquests organismes tan petits sigui la diversitat metabòlica, que ha fet possible que hagin colonitzat tot tipus d'hàbitats; fins i tot els ambients que són inhòspits per a altres grups d'éssers vius, com ara els ambients sotmesos a temperatures molt baixes o molt altes o amb una salinitat extremada, amb un grau molt accentuat d'acidesa o els ambients on la radioactivitat ambiental mataria qualsevol altre ésser viu. Són els anomenats ambients extrems ('extrems' per a la resta de vida, no pas per a ells).
Els anys 1998 i 1999, el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans es van dur a terme el projecte l'"Estratègia per a la conservació de l'ús sostenible de la biodiversitat a Catalunya", mitjançant un conveni de col·laboració entre les dues institucions. Una novetat en relació a altres estudis de biodiversitat va ser que, entre els objectius del projecte, hi havia el coneixement dels microorganismes. Per altra banda, recomanava protegir els ambients naturals de més interès per la seva diversitat microbiana com ara l'estanyol d'en Cisó (a costat del llac de Banyoles) i els tapissos microbians del delta de l'Ebre.
Els tapissos microbians, un ecosistema ocult
Un tapís microbià (o mantell microbià) és un ecosistema que sol passar desapercebut perquè no es veu com la vegetació, o els ocells o altres animals. Ocupa un gruix molt minso, des de només uns mil·límetres fins a uns pocs centímetres per sota de la superfície de les zones on es desenvolupen. Quan camineu per una zona d'aiguamolls o prop del mar, segurament més d'una vegada haureu observat la superfície del terra com si fos de cuir o de cartó gruixut, però esberlada com l'escorça d'un arbre. Si fa no fa, com això:
I l'aspecte general del paisatge pot ser així:
Res no fa pensar en la gran riquesa biològica que oculta aquella superfície resseca. Si es fa un tall en aquell terra com qui talla un tros de meló per tastar-lo i se n'observa atentament el perfil vertical, possiblement s'hi veuran unes línies horitzontals de colors diversos, el negre més evident. També pot haver-hi unes línies verdes, marronoses, rogenques. Cada color correspon a una capa microbiana de comunitats diferents de bacteris. Si, a més, s'ensuma el tall, es notarà que la capa més fosca, de vegades molt negra, fa pudor d'ous podrits. La causa de la pudor és la presència de sulfur d'hidrogen (anomenat també anhídrid sulfúric) que és un producte del metabolisme del bacteris que viuen en aquella capa.
Aquestes fotos dels arxius de la NASA mostren alguns microorganismes que són habituals en els tapissos microbians:
Bacteri del sofre (les boletes brillants són compostos de reserva
que emmagatzema per a les èpoques en què li falten nutrients).
que emmagatzema per a les èpoques en què li falten nutrients).
Hàbitats d'interès comunitari NO prioritari
Els tapissos microbians reprodueixen un model d'ecosistema molt primitiu a la Terra, possiblement com els ecosistemes en què van viure els organismes més antics dels quals es coneixen fòssils, i que tenen una antiguitat de més de 3500 milions d'anys. Malgrat la seva importància científica el Departament de Medi Ambient i Habitatge, basant-se en en "Manual d'interpretació dels hàbitats de la Unió Europea", no considera aquests ecosistemes prioritaris a l'hora d'establir una estratègia i adaptació al canvi climàtic. Si més no, en la descripció dels medis naturals de Catalunya (pàgina 36), en relació al delta de l'Ebre, diu (les negretes són meves):
Cal assenyalar que la punta del Fangar i la punta de la Banya, així com la franja litoral corresponent a la barra del Trabucador, platja dels Eucaliptus, platja del Serrallo [...] estan considerats per la cartografia d'hàbitats de Catalunya com a plans costaners sorrencs o llimosos, sovint recoberts de mantells microbians, que corresponen amb el HIC no prioritari 1140, i que presenta un recobriment habitualment superior al 50%. [HIC significa "hàbitats d'interès comunitari"]
En canvi, sí que són hàbitats d'interès comunitari prioritari les llacunes litorals: "Les llacunes litorals constitueixen un HIC prioritari, de codi 1150, que inclou quatre categories de la Llista d'Hàbitats CORINE: llacunes litorals sense poblacions de cariofícies (21.11), llacunes litorals amb poblacions de cariofícies (21.12), llacunes litorals amb comunitats submergides de Ruppia, Potamogeton pectinatus... (21.2111) i salines (89.12)."
No sé quins criteris es prenen per definir la prioritat d'un hàbitat, però crec que les autoritats ambientals europees i les catalanes han infravalorat el paper dels tapissos microbians i de la resta de microbiota. En el cas del delta de l'Ebre, no tenen en compte el paper d'aquest ecosistema com a factor determinant de la mateixa permanència de les fletxes del Delta. Les capes de comunitats microbianes que se superposen en els tapissos microbians endureixen els "plans costaners sorrencs o llimosos" i els fan resistents a l'erosió. Per altra banda, entre els seus components hi ha bacteris que tenen un paper destacat en els cicles d'alguns elements, com ara el del sofre. Els tapissos microbians del delta de l'Ebre han estat protagonistes de projectes de recerca internacionals i joves investigadors i investigadores n'han fet l'objecte de les seves tesis doctorals.
Aquest només són uns pocs exemples de l'existència d'una biodiversitat invisible, gràcies a la qual existeixen tots els altres éssers vius. Cal tenir en compte que, sense els microorganismes, la vida a la Terra acabaria extingint-se. El nitrogen acabaria tot a l'atmosfera. Hi ha molts éssers vius que en el seu metabolismes alliberen nitrogen però els bacteris fixadors de nitrogen són els únics organismes que tenen la capacitat d'introduir aquest element de nou en els ecosistemes. Per bé que petits, la seva funció és primordial. No els menystinguem!
Pendent d'un núvol
Estic pendent d'un núvol, el que s'estén per Europa a partir d'Islàndia; podria ser que dilluns m'impedís de fer un viatge que per a mi té un significat molt especial.
Per sort, el meu vol surt a l'hora de dinar i tindré prou temps des del matí per saber si el núvol afecta els meus plans. Seria molt frustrant que m'hagués de llevar de matinada i que, en arribar a l'aeroport, m'assabentés que el vol s'havia cancel·lat.
Per sort, el meu vol surt a l'hora de dinar i tindré prou temps des del matí per saber si el núvol afecta els meus plans. Seria molt frustrant que m'hagués de llevar de matinada i que, en arribar a l'aeroport, m'assabentés que el vol s'havia cancel·lat.
dijous, 15 d’abril del 2010
Què deuen dinar els membres del Tribunal Constitucional?
Ahir, en el Telenotícies del migdia vaig sentir que el Tribunal Constitucional s'havia reunit a quarts de dues, al cap d'una estona havia plegat per anar a dinar i s'esperava que tornés a reunir-se a dos quarts de sis.
Què deuen menjar per dinar que necessiten més de tres hores per tornar a la feina? Que potser fan la migdiada?
Què deuen menjar per dinar que necessiten més de tres hores per tornar a la feina? Que potser fan la migdiada?
dimarts, 13 d’abril del 2010
Patates
Dilluns deu ser el dia de recollida de trastos vells en el Raval. Ahir, al carrer del Carme, al costat d'un matalàs enrotllat i d'unes fustes, vaig veure això:
A costat d'una maleta trencada hi havia aquest recipient de ceràmica per a guardar-hi patates (si cliqueu damunt la foto, la veureu ampliada i es veu que en el pot diu "PATATAS"). No m'estranyaria gens que un dia aparegui en alguna parada dels brocanters de la plaça Nova. Estava sencer, només es veia brut. Per què el devien llençar? Un regal no desitjat? Feia nosa a la cuina? Potser la seva mestressa o el seu amo preferien conservar les patates en un calaix d'un verduler de plàstic?
Foto: M. Piqueras (Barcelona, 12.04.2010)
A costat d'una maleta trencada hi havia aquest recipient de ceràmica per a guardar-hi patates (si cliqueu damunt la foto, la veureu ampliada i es veu que en el pot diu "PATATAS"). No m'estranyaria gens que un dia aparegui en alguna parada dels brocanters de la plaça Nova. Estava sencer, només es veia brut. Per què el devien llençar? Un regal no desitjat? Feia nosa a la cuina? Potser la seva mestressa o el seu amo preferien conservar les patates en un calaix d'un verduler de plàstic?
Foto: M. Piqueras (Barcelona, 12.04.2010)
dilluns, 12 d’abril del 2010
La nit de Yuri
Gairebé cada dia és el "Dia de....", d'alguna cosa. Avui, però se celebra una "Nit de..." És la Nit de Yuri. Aquest Yuri és Yuri Gagarin (1934-1968), el cosmonauta rus, la primera persona que va sortir de viatge a l'espai, en la nau Vostok 1.
Aquell primer viatge a l'espai va començar el 12 d'abril de 1961. Una altra fita que es commemora en la Nit de Yuri és el llançament de la primera llançadora espacial, que va fer-se el 12 d'abril de 1981. Però abstants anys abans que els occidentals inventessin la Nit de Yuri, a Rússia (la URSS encara) ja celebraven el dia de la Cosmonaútica el 12 d'abril.
Aquesta propera nit, en molts llocs del món es fan activitats per celebrar la Nit de Yuri. He buscat si en trobava a Catalunya, però o no se'n fan o no s'anuncien; o, si s'anuncien, no les he sabut trobar.
Em fa l'efecte que Gagarin va ser el rus més popular per tot el món en la dècada de 1960. No sé si tan conegut com Nikita Khrusxov (el president soviètic que es va treure la sabata per picar damunt la taula a l'Assembela de l'ONU), però sí més molt més popular i estimat. Gagarin va morir en un accident d'aviació, quan un Mig-15 que ell mateix pilotava va estavellar-se prop de Moscou el 27 de maç de 1968. La Unió Soviètica primer i la Confederació Russa després han recordat aquest pioenr dles vols espacials en molts segells.
Foto Gagarin: Vikimedia Commons
Aquell primer viatge a l'espai va començar el 12 d'abril de 1961. Una altra fita que es commemora en la Nit de Yuri és el llançament de la primera llançadora espacial, que va fer-se el 12 d'abril de 1981. Però abstants anys abans que els occidentals inventessin la Nit de Yuri, a Rússia (la URSS encara) ja celebraven el dia de la Cosmonaútica el 12 d'abril.
Aquesta propera nit, en molts llocs del món es fan activitats per celebrar la Nit de Yuri. He buscat si en trobava a Catalunya, però o no se'n fan o no s'anuncien; o, si s'anuncien, no les he sabut trobar.
Em fa l'efecte que Gagarin va ser el rus més popular per tot el món en la dècada de 1960. No sé si tan conegut com Nikita Khrusxov (el president soviètic que es va treure la sabata per picar damunt la taula a l'Assembela de l'ONU), però sí més molt més popular i estimat. Gagarin va morir en un accident d'aviació, quan un Mig-15 que ell mateix pilotava va estavellar-se prop de Moscou el 27 de maç de 1968. La Unió Soviètica primer i la Confederació Russa després han recordat aquest pioenr dles vols espacials en molts segells.
Foto Gagarin: Vikimedia Commons
dissabte, 10 d’abril del 2010
Xiclet per al Max
(Aquest apunt va dedicat al Max, que, si no em descompto, avui fa vuit anys.)
Max, t'agrada mastegar xiclet? A mi, quan tenia la teva edat m'agradava molt i després de tants anys encara m'agrada. Però els meus gustos han canviat una mica. Aleshores m'agradaven uns xiclets que servien per fer globus. Te'n ficaves un a la boca, el mastegaves i quan ja estava una mica tou, el posaves com si envoltés la llengua; bufaves amb força i començava a formar-se un globus de goma que es feia gran fins que explotava. Sovint, quan el globus explotava, et quedaven trossets de xiclet per la cara, de vegades fins i tot enganxats en el cabell, d'on costava molt de treure'ls. Jo tenia una amiga que era una especialista fent globus; una vegada a classe, tot i que estava prohibit mastegar xiclets, ella n'estava mastegant un i li va sortir un d'aquells globus enormes que eren la seva especialitat. En petar, va fer un plaffff que es va sentir per tota la classe i la senyoreta (aleshores a la mestra li dèiem "senyoreta") la va castigar. De tota manera, hi ha qui fa els globus de xiclet encara més grans que els que feia la meva amiga. Fixa't aquest:
Però, Max, t'has parat mai a pensar d'on surt el xiclet? Amb què es fabrica aquest producte que és tou i es pot estirar i que la gent gran sempre diuen: "No t'ho empassis!, que se't pot quedar enganxat dins la panxa!" Com tantes matèries que fem servir a la vida de cada dia, el xiclet ens el proporciona la natura. O si més no, ens el proporcionava, perquè des de fa més de quaranta anys el xiclet sol fer-se a partir d'una goma artificial que és més barata que el xiclet original. Però abans es feia amb la goma que s'extreia d'un arbre que creix a Mèxic i altres països de l'Amèrica Central i que els mexicans anomenen chicozapote, sapodilla. La paraula "xiclet" ve d'una llengua molt antiga que es parla a Mèxic, el nàhuatl, i és com anomenaven aquell líquid espès que, fet bullir, encara es feia més espès i servia per mastegar.
Fa uns 150 anys, un comerciant dels Estats Units va començar a comprar xiclet a Mèxic per dur-lo al seu país per usar-lo per fer pneumàtics, botes de pluja i joguines. Però no servia per a fer aquests productes i el negoci que volia fer no li va sortir bé. Un dia de 1869, per casualitat, va posar-se un trosset d'aquella goma a la boca i va adonar-se que tenia bon gust. Aleshores va muntar una fàbrica on van començar a fabricar els xiclets que coneixem, per a mastegar. Per millorar-ne el gust i l'oferta, s'afegia a aquella goma un aroma especial (menta, maduixa, llimona, etc.) i així van aparèixer al mercat els xiclets amb sabors diferents. El 1928, els van afegir altres substàncies que són les que fan possibles que es puguin fer globus amb un xiclet. De fet, en anglès no anomenen de la mateixa manera el xiclet normal (chewing gum, li diuen, és a dir, goma per mastegar) i el xiclet per fer globus, que és anomenat bubble gum (goma per fer bombolles).
Mastegar una mena de goma no era cap novetat quan es van començar a vendre xiclets als Estats Units. Abans ja es venia una goma per a mastegar que es treia d'altres arbres, però el xiclet va fer-se molt més popular que cap altra. A més, el costum es va estendre per molts països. Ara fins i tot hi ha xiclets de farmàcia. A les persones que volen deixar de fumar els recepten uns xiclets per mastegar en comptes de fumar cigarretes. També n'hi ha que duen medicines per al mal de coll i altres infeccions de la boca i hi ha persones que investiguen per fabricar xiclets que portin incorporats altres medicaments, de manera que es puguin prendre amb més facilitat. Ja hi ha xiclets que porten incorporada aspirina.
Avui dia, els xiclets es fabriquen i venen per tot el món i se'n fan milers de varietats, algunes ben estranyes. Hi ha xiclets que poden estar farcits amb un líquid. D'altres poden estar recoberts d'un caramel i quan ja s'ha desfet el caramel ens queda el xiclet a la boca. A més del que tenen els gustos més corrents, com ara maduixa i menta, hi ha xiclets amb gust de mango, de síndria, de meló, de canyella, de magrana i encara d'altres sabors. En aquest web pots veure com es fabrica el xiclet.
Un problema causat pel xiclet, és la brutícia de molts carrers. Molta gent que mastega xiclets, quan troba que el xiclet ja ha perdut el gust els llença. Però en comptes de llençar-los directament a una paperera o d'embolicar-los en un tros de paper per llençar-los quan en vegin una, se'l treuen de la boca i el llencen a terra, sense que els importi si el terra quedarà enganxós, ni que es pugui enganxar a la sabata d'alguna persona.
No sé si a Vilassar la gent deu anar més en compte, però a Barcelona molts carrers són plens de xiclets enganxats, i també n'hi ha molts en les escales i les andanes del metro. Encara que passin màquines per fregar el terra, els xiclets estan massa enganxats i allà queden. En el terra de la Rambla hi ha milers de xiclets enganxats. Un dia vaig veure uns operaris que, amb una màquina que treia vapor, anaven desenganxant els xiclets del terra. Però com que cada dia hi ha gent que hi llença xiclets, les màquines haurien d'estar sempre netejant perquè el terra estigués net. És una feina que costa uns diners que es podrien aprofitar per fer altres coses a la ciutat, si la gent fos més neta i no llencés els xiclets al terra.
Per molts anys Max, i recorda sempre que masteguis un xiclet de buscar després on llençar-lo!
divendres, 9 d’abril del 2010
Models per predir la mort d'una llengua
Es pot predir el futur d'una llengua que conviu amb una altra en un mateix territori? Serveixen les matemàtiques per analitzar-ne l'evolució? És cert, com diuen alguns lingüistes, que a la llarga una de les dues llengües desapareixerà del territori on conviuen? D'això ha parlat a l'Institut d'Estudis Catalans Jorge Mira, professor de Física Aplicada de la Universitat de Santiago de Compostela.
Mira, a més dedicar-se professionalment a la física, de ser al front d'un ambiciós programa de divulgació (ConCiencia), d'entretenir-se amb els seus companys de Mensa i de practicar esports, té una gran preocupació per la seva llengua, el gallec. Tot i no ser sociolingüista --ni tan sols lingüista sense el "socio-"-- ha fet estudis sobre el futur que espera al gallec.
Ha esmentat un estudi de dos investigadors de la Universitat de Cornell (Daniel M. Abrams i Steven H. Strogatz) publicat a la revista Nature el 2003 que descrivia un model matemàtic de la dinàmica que segueix l'extinció d'una llengua. Per poder fer les gràfiques, corresponents, però, cal disposar de les dades de parlants de cada llengua en perìodes de temps llargs. Les llengües considerades en aquell estudi eren el gaèlic escocès a Sutherland, el quetxua a Huanuco (Perú), el gal·lès a Monmouthshire i el gal·lès en el conjunt del país de Gal·les.
Mira, amb un company seu, van analitzar com havia estat l'evolució del gallec des de 1875 fins a 1975 per veure si complia el el model matemàtic d'Abrams i Strogatz. Amb les dades que els va proporcionar la Real Academia Galega, van obtenir aquesta gràfica:
L'evolució ha estat diferent i en el periode considerat. Si bé va baixar bastant el nombre de persones que només parlaven gallec, el bilingüisme va augmentar molt. De tota manera, si la corba continués segons la tendència que es veu a la figura, el gallec acabaria extingint-se. Però a Galícia hi ha un factor que caldria introduir en el model matemàtic: la semblança entre les dues llengües, el gallec i el castellà. Altres factors a considerar són l'estatus de cada llengua i el nombre de persones que les parlen. Mira i el seu col·lega van aprofitar la seva formació cientifica per fer simulacions sobre la relació entre dues llengües (crec que encara no està publicat) que mostra unes figures amb uns punts en què la situació s'estabilitza, tot i que un tipus d'estabilització equival a la mort d'una de les due llengües.
La veritat és que hi ha encara més factors que modifiquen la situació de dues llengües que conviuen. Per exemple, una d'elles pot ser fràgil, però ser parlada molta gent; o pot ser forta, però amb molt poques persones que la parlin.
Què pot fer-se per modificar les prediccions d'extinció d'una llengua i evitar-ne la desaparició? Mira diu que es poden modificar les regles de joc. A Galícia hi ha gent que creu que, per evitar que el gallec acabi diluït pel castellà, hauria d'apropar-se de nou al portugués. De fet, a Galícia hi ha el corrent lusista que propugna aquesta unió. Però hi ha perill que aleshores el gallec acabi diluït en aquella llengua. Suposo que és una mica el que deia la pintada que vaig veure a Santiago fa uns mesos, amb una frase de Ricardo Carvalho Calero, que vaig posar en un apunt d'aquest bloc. Hi deia: "O galego ou é galego-portugués ou é galego-castellano." (Torno a posar la foto aquí.)
Mira, a més dedicar-se professionalment a la física, de ser al front d'un ambiciós programa de divulgació (ConCiencia), d'entretenir-se amb els seus companys de Mensa i de practicar esports, té una gran preocupació per la seva llengua, el gallec. Tot i no ser sociolingüista --ni tan sols lingüista sense el "socio-"-- ha fet estudis sobre el futur que espera al gallec.
Ha esmentat un estudi de dos investigadors de la Universitat de Cornell (Daniel M. Abrams i Steven H. Strogatz) publicat a la revista Nature el 2003 que descrivia un model matemàtic de la dinàmica que segueix l'extinció d'una llengua. Per poder fer les gràfiques, corresponents, però, cal disposar de les dades de parlants de cada llengua en perìodes de temps llargs. Les llengües considerades en aquell estudi eren el gaèlic escocès a Sutherland, el quetxua a Huanuco (Perú), el gal·lès a Monmouthshire i el gal·lès en el conjunt del país de Gal·les.
Mira, amb un company seu, van analitzar com havia estat l'evolució del gallec des de 1875 fins a 1975 per veure si complia el el model matemàtic d'Abrams i Strogatz. Amb les dades que els va proporcionar la Real Academia Galega, van obtenir aquesta gràfica:
L'evolució ha estat diferent i en el periode considerat. Si bé va baixar bastant el nombre de persones que només parlaven gallec, el bilingüisme va augmentar molt. De tota manera, si la corba continués segons la tendència que es veu a la figura, el gallec acabaria extingint-se. Però a Galícia hi ha un factor que caldria introduir en el model matemàtic: la semblança entre les dues llengües, el gallec i el castellà. Altres factors a considerar són l'estatus de cada llengua i el nombre de persones que les parlen. Mira i el seu col·lega van aprofitar la seva formació cientifica per fer simulacions sobre la relació entre dues llengües (crec que encara no està publicat) que mostra unes figures amb uns punts en què la situació s'estabilitza, tot i que un tipus d'estabilització equival a la mort d'una de les due llengües.
La veritat és que hi ha encara més factors que modifiquen la situació de dues llengües que conviuen. Per exemple, una d'elles pot ser fràgil, però ser parlada molta gent; o pot ser forta, però amb molt poques persones que la parlin.
Què pot fer-se per modificar les prediccions d'extinció d'una llengua i evitar-ne la desaparició? Mira diu que es poden modificar les regles de joc. A Galícia hi ha gent que creu que, per evitar que el gallec acabi diluït pel castellà, hauria d'apropar-se de nou al portugués. De fet, a Galícia hi ha el corrent lusista que propugna aquesta unió. Però hi ha perill que aleshores el gallec acabi diluït en aquella llengua. Suposo que és una mica el que deia la pintada que vaig veure a Santiago fa uns mesos, amb una frase de Ricardo Carvalho Calero, que vaig posar en un apunt d'aquest bloc. Hi deia: "O galego ou é galego-portugués ou é galego-castellano." (Torno a posar la foto aquí.)
Vídeos "relacionats" amb el del Cabanyal
Em van dir que per TV3 havien passat unes imatges molt colpidores de l'actuació de la policia en el barri del Cabanyal de València, on la gent tractava d'impedir l'enderrocament de les cases posant-s'hi al davant o fins i tot pujant-hi algunes persones a la teulada. Aquest matí he rescatat el vídeo en els vídeos a la carta de TV3
Quina manera de repartir llenya! Em sembla que ni a la kale borroka d'Euskadi no els he vistos rabejar-se contra els manifestants amb tanta contundència.
Com a Youtube, en acabar el vídeo, damunt la pantalla surt una llista d'altres vídeos "relacionats". Suposo que la tria d'aquests vídeos relacionats amb el que tot just s'ha vist la fa un programa. Però com deu estar programat perquè després de veure la violècia de la policia se'ns suggereixi, com a videos relacionats un sobre un homínid de fa dos milions d'anys, els titulrs d'un telenotícies que no fan ni una referència al Cabanyal, o un altre que diu que recomana dormir amb lentilles per corregir la hipermetropia?
En el primer cas, potser perquè la policia es va comportar com ho haurien fet els homínids de fa dos milions d'anys?
Quina manera de repartir llenya! Em sembla que ni a la kale borroka d'Euskadi no els he vistos rabejar-se contra els manifestants amb tanta contundència.
Com a Youtube, en acabar el vídeo, damunt la pantalla surt una llista d'altres vídeos "relacionats". Suposo que la tria d'aquests vídeos relacionats amb el que tot just s'ha vist la fa un programa. Però com deu estar programat perquè després de veure la violècia de la policia se'ns suggereixi, com a videos relacionats un sobre un homínid de fa dos milions d'anys, els titulrs d'un telenotícies que no fan ni una referència al Cabanyal, o un altre que diu que recomana dormir amb lentilles per corregir la hipermetropia?
En el primer cas, potser perquè la policia es va comportar com ho haurien fet els homínids de fa dos milions d'anys?
dimecres, 7 d’abril del 2010
Vist a la T1 del Prat
dimarts, 6 d’abril del 2010
Quan les ferides mataven
El 12 d'agost de 1865 ingressava a l'Hospital Reial de Glasgow un noi anomenat James Greenlees que havia estat atropellat per un carro. Tenia una ferida oberta a la cama esquerra, un tipus de ferida que sempre s'infectava, cosa que significava la mort en un tant per cent molt elevat de pacients. Tanmateix, aquell noi va tenir la sort d'anar a parar al pavelló de l'Hospital en què treballava Joseph Lister (1827-1912), el cirurgià que va introduir en la medicina el principi d'antisèpsia
Abans d'immobilitzar la cama del pacient amb una fèrula, Lister va embolicar-li la ferida amb gasa remullada en àcid carbòlic ('àcid carbòlic' és el nom amb què es coneixia en temps de Lister el compost químic que ara anomenem 'fenol') . Després, cada quatre o cinc dies li canviava les gases de la ferida amb molta cura i en unes sis setmanes el noi va recuperar-se: la ferida s'havia tancat sense la temible supuració i els seu òs estava soldat. Era una tècnica que havia ideat aquell metge i havia començat a aplicar-la aquell mateix any.
Joseph Lister, nascut el 5 d'abril de 1827 a Upton House, a Essex, va estudiar medicina a Londres, però després va marxar a Edimburg per aprendre cirurgia amb un prestigiós cirurgià d'aquella ciutat escocesa. Els 1860, als 33 anys, ja era catedràtic de cirurgia de la Universitat de Glasgow i el 1869 va ocupar una càtedra a Edimburg, on va estar-se fins al 1877, en què va tornar a Londres, a l'Hospital del King's College. El 1865, un catedràtic de química de la Universitat de Glasgow va posar-lo al corrent dels treballs de Louis Pasteur, que relacionava els microorganismes amb moltes malalties. Per altra banda, ell mateix coneixia el treball en què Pasteur provava que la putrefacció podia evitar-se si s'eliminaven els gèrmens o si s'impedia que entressin en contacte amb el material putrefactiu.
En aquella època es pensava que la infecció d'una ferida era causada per l'acció de l'oxigen de l'aire sobre els teixits que quedaven exposats a l'aire. S'intentava frenar la infecció embenant molt bé la part del cos afectada per tal que les ferides no quedessin en contacte amb l'aire. Però gairebé sempre causava la temible gangrena, la mort del teixit muscular. De fet, no és estrany que la ferida evolucionés d'aquella manera. La gangrena gasosa està causada per diverses espècies de clostridis, bacteris que no poden créixer en ambients on hi ha oxigen; per tant, l'embenat de la ferida li propocionava l'ambient adient.
El 1864, Lister havia conegut els efectes del tractament amb àcid carbòlic (fenol) de les aigües residuals de la ciutat de Carlisle, El tractament evitava que els camps regats amb aquelles aigües fessin pudor i al mateix temps destruïa els paràsits de les vaques que pasturaven en aquelles terres. Quan ell va començar a aplicar àcid carbòlic a les ferides, en un parell d'anys les morts en persones amb algun membre amputat van baixar de gairebé el 50% al 15%. Al principi aplicava l'àcid carbòlic tal com li proporcionava un professor de la Universitat. Era útil per prevenir la infecció, però causava escares a la pell. Després va aconseguir una forma més pura d'àcid carbòlic, que barrejava amb carbonat càlcic i oli de llinassa per formar-ne una pasta que aplicava sobre la ferida i la pell.
Pocs anys després que Lister comencés a aplicar el seu mètode, va tenir lloc la guerra franco prusiana (1870-1871). Amb aquest motiu va publicar un fulletó titulat Mètode de tractament antisèptic aplicable als soldats ferits en la guerra actual. Molts metges militars alemanys van seguir les indicacions de Lister i van comprovar l'efectivitat del tractament, amb l'estalvi de vides i amputacions, i la seva aplicació va passar també a la cirurgia en el món civil. (Setanta anys més tard, Josep Trueta ajudaria també a salvar moltes vides en una altra guerra --la Segona Guerra Mundial--, amb el seu tractament de les ferides obertes.)
També va idear un polvoritzador d'àcid carbòlic que feia servir en la sala d'operació i mentre netejava i curava les ferides per tal de purificar l'aire de l'habitació amb l'esprai. Però quan es va comprovar que els resultats eren els mateixos que sense l'aplicació, va deixar d'usar-se.
El mètode ideat per Lister va estendre's a altres països europeus i a Amèrica, però al Regne Unit el 1880 encara dominava l'escepticisme i molts metges ni tan sols acceptaven la idea que uns gèrmens fossin la causa de les infeccions.
Tot i que Lister no va ser el primer a fer servir antisèptics per tractar les ferides, va establir-ne el seu ús generalitzat en la sala d'operacions, de manera que es pot parlar d'un abans i un després de Lister en el món de la cirurgia. D'una situació en què el resultat d'una operació es deixava "en mans de Déu" es va passar a una altra en què el principal responsable n'era el cirurgià.
Per saber-ne més (en anglès):
Abans d'immobilitzar la cama del pacient amb una fèrula, Lister va embolicar-li la ferida amb gasa remullada en àcid carbòlic ('àcid carbòlic' és el nom amb què es coneixia en temps de Lister el compost químic que ara anomenem 'fenol') . Després, cada quatre o cinc dies li canviava les gases de la ferida amb molta cura i en unes sis setmanes el noi va recuperar-se: la ferida s'havia tancat sense la temible supuració i els seu òs estava soldat. Era una tècnica que havia ideat aquell metge i havia començat a aplicar-la aquell mateix any.
Joseph Lister, nascut el 5 d'abril de 1827 a Upton House, a Essex, va estudiar medicina a Londres, però després va marxar a Edimburg per aprendre cirurgia amb un prestigiós cirurgià d'aquella ciutat escocesa. Els 1860, als 33 anys, ja era catedràtic de cirurgia de la Universitat de Glasgow i el 1869 va ocupar una càtedra a Edimburg, on va estar-se fins al 1877, en què va tornar a Londres, a l'Hospital del King's College. El 1865, un catedràtic de química de la Universitat de Glasgow va posar-lo al corrent dels treballs de Louis Pasteur, que relacionava els microorganismes amb moltes malalties. Per altra banda, ell mateix coneixia el treball en què Pasteur provava que la putrefacció podia evitar-se si s'eliminaven els gèrmens o si s'impedia que entressin en contacte amb el material putrefactiu.
En aquella època es pensava que la infecció d'una ferida era causada per l'acció de l'oxigen de l'aire sobre els teixits que quedaven exposats a l'aire. S'intentava frenar la infecció embenant molt bé la part del cos afectada per tal que les ferides no quedessin en contacte amb l'aire. Però gairebé sempre causava la temible gangrena, la mort del teixit muscular. De fet, no és estrany que la ferida evolucionés d'aquella manera. La gangrena gasosa està causada per diverses espècies de clostridis, bacteris que no poden créixer en ambients on hi ha oxigen; per tant, l'embenat de la ferida li propocionava l'ambient adient.
El 1864, Lister havia conegut els efectes del tractament amb àcid carbòlic (fenol) de les aigües residuals de la ciutat de Carlisle, El tractament evitava que els camps regats amb aquelles aigües fessin pudor i al mateix temps destruïa els paràsits de les vaques que pasturaven en aquelles terres. Quan ell va començar a aplicar àcid carbòlic a les ferides, en un parell d'anys les morts en persones amb algun membre amputat van baixar de gairebé el 50% al 15%. Al principi aplicava l'àcid carbòlic tal com li proporcionava un professor de la Universitat. Era útil per prevenir la infecció, però causava escares a la pell. Després va aconseguir una forma més pura d'àcid carbòlic, que barrejava amb carbonat càlcic i oli de llinassa per formar-ne una pasta que aplicava sobre la ferida i la pell.
Pocs anys després que Lister comencés a aplicar el seu mètode, va tenir lloc la guerra franco prusiana (1870-1871). Amb aquest motiu va publicar un fulletó titulat Mètode de tractament antisèptic aplicable als soldats ferits en la guerra actual. Molts metges militars alemanys van seguir les indicacions de Lister i van comprovar l'efectivitat del tractament, amb l'estalvi de vides i amputacions, i la seva aplicació va passar també a la cirurgia en el món civil. (Setanta anys més tard, Josep Trueta ajudaria també a salvar moltes vides en una altra guerra --la Segona Guerra Mundial--, amb el seu tractament de les ferides obertes.)
També va idear un polvoritzador d'àcid carbòlic que feia servir en la sala d'operació i mentre netejava i curava les ferides per tal de purificar l'aire de l'habitació amb l'esprai. Però quan es va comprovar que els resultats eren els mateixos que sense l'aplicació, va deixar d'usar-se.
El mètode ideat per Lister va estendre's a altres països europeus i a Amèrica, però al Regne Unit el 1880 encara dominava l'escepticisme i molts metges ni tan sols acceptaven la idea que uns gèrmens fossin la causa de les infeccions.
Tot i que Lister no va ser el primer a fer servir antisèptics per tractar les ferides, va establir-ne el seu ús generalitzat en la sala d'operacions, de manera que es pot parlar d'un abans i un després de Lister en el món de la cirurgia. D'una situació en què el resultat d'una operació es deixava "en mans de Déu" es va passar a una altra en què el principal responsable n'era el cirurgià.
Per saber-ne més (en anglès):
- Gilmore OJA (1977) 150 years after. A tribute to Joseph Lister. Annals of the Royal College of Surgeons of England. 59:201-204
- Lister J (1867) On the antiseptic principle in the practice of surgery. The british Medical Journal (Sept. 21, 1867) pp.246-248)
- Bonnin JG, LeFanu WR. Joseph Lister 1827-1912. A Bibliographical Biography. The Journal of Bone and Joint Surgery 49B:4-23
dilluns, 5 d’abril del 2010
La comissaria virtual (28): El "Shen Neng" i el fora borda
Aquests dies és notícia la fuga de petroli del vaixell xinès Shen Neng, que està encallat davant la costa australiana, a la Gran Barrera de Corall. El Sheng Neng és un vaixell de càrrega de 230 metres d'eslora, gairebé la longitud de dues illes de l'Eixample de Barcelona. La Vanguardia d'avui, 5 d'abril de 2010 en parla a la pàgina 22:
Hi ha una frase, sobre la causa del vessament, que crida l'atenció:
Diu que el vaixell va xocar amb una llanxa fora borda, cosa que va causar-li greus danys. No sé con deuen ser les llanxes australianes ni sóc experta en naútica, però les llanxes que he vist pertot no feien més que uns pocs metres i eren de goma, com les zodiac, o de fibra de vidre o algun altre material semblant. Em fa l'efecte que més aviat es destrossaria la llanxa que no pas causar algun dany en un vaixell de 230 metres i un casc que no crec que sigui gaire fràgil. He pensat que aquest xoc seria si fa no fa com si un elefant xoqués amb una musaranya, i el proboscidi en resultés ferit greument. A més, si la llanxa anava tripulada, com és d'esperar, què se n'ha fet d'aquelles persones? O és que van sortir il·leses del xoc?
He pensat que era un error del diari i he fet una cerca a Internet. En alguns altres webs en castellà (ADN, Interconomía) també deia el mateix. En El Periódico, la cosa ja varia (n'he mirat la versió castellana per comparar amb la notícia de La Vanguardia). Hi diu: "...la nave, de 230 metros de eslora y que transportaba también 65.000 toneladas de carbón, ha chocado contra la barrera cuando navegaba a su máxima velocidad."
He buscat algun web on l'accident estigués descrit en anglès, que és la llengua en què se sol difondre la majoria de notícies internacionals. Com que és una notícia actual sobre un accident que podria afectar molt l'ecologia dels escull de corall de la zona, ha tingut un ressò mundial. Tanmateix, enlloc llegeixo que el vessament es produís per un xoc amb una llanxa. Es parla d'un xoc amb la mateixa barrera de corall o de l'encallament produït quan el vaixell navegava a la màxima velocitat. En algun lloc deia, en anglès: "The Chinese coal carrier Shen Neng One was seriously damaged after it ran aground at full speed..." (El vaixell xinès de càrrega de carbó Sheng Neng I va resultar greument danyat després que encallés a tota velocitat...) En la traducció, sembla que "ran aground at full speed" va convertir-se en "colisionó con una lancha fuera borda". Quina imaginació, la persona que en va fer la traducció!
Hi ha una frase, sobre la causa del vessament, que crida l'atenció:
Diu que el vaixell va xocar amb una llanxa fora borda, cosa que va causar-li greus danys. No sé con deuen ser les llanxes australianes ni sóc experta en naútica, però les llanxes que he vist pertot no feien més que uns pocs metres i eren de goma, com les zodiac, o de fibra de vidre o algun altre material semblant. Em fa l'efecte que més aviat es destrossaria la llanxa que no pas causar algun dany en un vaixell de 230 metres i un casc que no crec que sigui gaire fràgil. He pensat que aquest xoc seria si fa no fa com si un elefant xoqués amb una musaranya, i el proboscidi en resultés ferit greument. A més, si la llanxa anava tripulada, com és d'esperar, què se n'ha fet d'aquelles persones? O és que van sortir il·leses del xoc?
He pensat que era un error del diari i he fet una cerca a Internet. En alguns altres webs en castellà (ADN, Interconomía) també deia el mateix. En El Periódico, la cosa ja varia (n'he mirat la versió castellana per comparar amb la notícia de La Vanguardia). Hi diu: "...la nave, de 230 metros de eslora y que transportaba también 65.000 toneladas de carbón, ha chocado contra la barrera cuando navegaba a su máxima velocidad."
He buscat algun web on l'accident estigués descrit en anglès, que és la llengua en què se sol difondre la majoria de notícies internacionals. Com que és una notícia actual sobre un accident que podria afectar molt l'ecologia dels escull de corall de la zona, ha tingut un ressò mundial. Tanmateix, enlloc llegeixo que el vessament es produís per un xoc amb una llanxa. Es parla d'un xoc amb la mateixa barrera de corall o de l'encallament produït quan el vaixell navegava a la màxima velocitat. En algun lloc deia, en anglès: "The Chinese coal carrier Shen Neng One was seriously damaged after it ran aground at full speed..." (El vaixell xinès de càrrega de carbó Sheng Neng I va resultar greument danyat després que encallés a tota velocitat...) En la traducció, sembla que "ran aground at full speed" va convertir-se en "colisionó con una lancha fuera borda". Quina imaginació, la persona que en va fer la traducció!
dissabte, 3 d’abril del 2010
Nature i Science s'uneixen per fer una revista conjunta?
Nature i Science, les dues grans revistes rivals en el món de la ciència, s'uneixen per fer una publicació conjunta en línia sense accés restringit al seu contingut. Les despeses de la publicació en línia estarien subvencionades per FaceBook, i una mena de preprints estarien disponibles en una xarxa social especial. (Un preprint és un article científic en una versió que encara no és la definitiva, i que pot canviar-se segons els comentaris que en facin experts en el tema.) Això deia, més o menys, una notícia publicada fa pocs dies en el web microbeworld (el món dels microbis) de l'American Society for Microbiology. El nom de la nova publicació encara no estava acordat, podria ser Scientific Nature o Natural Science.
Una fusió de les dues revistes per fer-ne una de gratuïta seria realment una gran notícia. Però si ens fixem en la data en què es va publicar la notícia en el web microbeworld, ens adonarem que és el 1r d'abril, April's Fool Day o el dia del peix d'abril, per dir-ho com a França (poisson d'avril) i a Itàlia (pesce d'aprile), si fa no fa com el nostre dia dels sants innocents, i el peix deu ser com la nostra llufa. Per tant, aquesta utòpica publicació no crec que de moment sigui factible. Hi ha massa interessos econòmics que segurament ho impedirien.
El web del Museum of Hoaxes conté una secció amb les 100 millor enredades de tots el temps del dia del peix d'abril.
Il·lustració: anònima. L'he trobada en molt webs francesos i en cap n'indica la procedència. Si estic trepitjant els drets intel·lectuals d'algú, prometo esmenar-ho tan bon put esbrirni l'autoria del dibuix.
Una fusió de les dues revistes per fer-ne una de gratuïta seria realment una gran notícia. Però si ens fixem en la data en què es va publicar la notícia en el web microbeworld, ens adonarem que és el 1r d'abril, April's Fool Day o el dia del peix d'abril, per dir-ho com a França (poisson d'avril) i a Itàlia (pesce d'aprile), si fa no fa com el nostre dia dels sants innocents, i el peix deu ser com la nostra llufa. Per tant, aquesta utòpica publicació no crec que de moment sigui factible. Hi ha massa interessos econòmics que segurament ho impedirien.
El web del Museum of Hoaxes conté una secció amb les 100 millor enredades de tots el temps del dia del peix d'abril.
Il·lustració: anònima. L'he trobada en molt webs francesos i en cap n'indica la procedència. Si estic trepitjant els drets intel·lectuals d'algú, prometo esmenar-ho tan bon put esbrirni l'autoria del dibuix.
Maria Sibylla Merian (1647-1717), gran naturalista
(Darrera actualització: 13.01.2015.)
Maria Sibylla Merian va néixer a Frankfurt (Alemanya) l'abril de 1647 en una família de gravadors i il·lustradors, però va passar bona part de la seva vida als Països Baixos. (La data de naixement no la tinc molt segura; en algun llocs he trobat que va ser el 2 d'abril, però en d'altres indiquen el 4 d'abril.) El seu pare, Matthäus Merian, El Vell (1593-1650), era un conegut gravador i editor, i després de la seva mort, la mare es va casar amb un altre artista, Jacob Marrell (1614-1679). Va ser Marrell qui va animar Maria Sybilla a observar i dibuixar la natura i va encaminar-la perquè esdevingués una gran il·lustradora, principalment de plantes i insectes i coneixedora d'allò que pintava, amb una formació autodidacta. No es va limitar, però, a dibuixar la natura al seu voltant. Molt abans que naturalistes famosos com Alfred Russell Wallace (1823-1913) o Charles Darwin (1809-1882) exploressin la diversitat biològica de països llunyans, Merian va descriure la diversitat d'insectes i plantes a Surinam, a on va viatjar el 1699. Carl von Linné (1707-1778) es va basar en el treball de Merian per a descriure i nomenar moltes plantes en el seu Systema naturae, un intent --força reeixit-- de classificar i posar un nom universal a tots els éssers vius.
Quan Merian ja tenia 52 anys, la ciutat d'Amsterdam va subvencionar-li el viatge a Surinam, i hi va anar acompanyada d'una de les seves filles. Segons va escriure la mateixa Merian, hi van arribar el juny de 1699 i s'hi van quedar fins al juny de 1701, abans del que tenia previst, perquè va contreure una greu malaltia, possiblement la febre groga o la malària. Fruit d'aquell viatge va ser la publicació, el 1705, d'un llibre amb 60 il·lustracions sobre les seves observacions de metamorfosi d'insectes de Surinam (papallones diürnes i nocturnes, escarabats, abelles i mosques), Metamorphosis Insectorum Surinamensium. Les il·lustracions de Merian no es limiten a representar plantes o insectes. Inclouen referents ecològics, amb les relacions entre espècies diverses i en el seu mitjà original, o fins i tot el seu cicle biològic. Fixem-nos en aquest dibuix:
El jacint d'aigua i l'insecte volant dominen la imatge, però allò més interessant és a la part baixa, dins de l'aigua. Els ous de la granota, que ha dipositat a la base de la planta, segurament perquè quedin més arrecerats, els capgrossos nedant prop de la superfície i l'escorpí d'aigua (tot i que se'n digui 'escorpí' és un insecte, Nepa cinerea) devorant una jove granota.
En aquesta il·lustració de la tulipa de pètals arrissats, Merian ens explica el cicle biològic d'una papallona, amb les diverses fases de la seva metamorfosi: ous, eruga, capoll i l'insecte adult:
Merian havia publicat ja altres llibres abans, però el de 1705 sobre la metamorfosis dels insectes de Surinam va fer-la famosa entre els naturalistes de tot el món i se'n van fer diverses edicionsen llatí i en neerlandès. Els últims anys de la seva vida va estar preparant el tercer llibre sobre la metamorfosi d'insectes europeus --abans del viatge a Surinam ja n'havia publicat dos-- que la seva filla va fer publicar pòstumament. Merian va dur una intensa activitat fins al 1715, en què va patir un ictus, del qual ja no es va recuperar. Va morir a casa seva, a Amsterdam, el 13 de gener de 1717,
Avui dia, per menys de 20 dòlars, es possible lluir els dibuixos d'aquesta gran il·lustradora en samarretes, bosses i objectes diversos (fins i tot tangues, si bé la il·lustració està molt reduïda):
Llàstima que Maria Sibylla Merian ja no pugui gaudir dels drets de reproducció de les seves obres!
Potser us interessarà:
- Maria Sibylla Merian, naturalist and artist (1647-171): a commemoration on the occasion of the 350th anniversary of her birth, per Florence F.J.M. Pieters. Archives of Natural History (1999) 26:1-18
- Metamorphosis Insectorum Surinamensium, edició digitalitzada disponible en línia en el web de la Universitat de Göttingen
Actualització (02.04.2013)
Google dedica el doodle del 2 d'abril de 2013 a Maria Sibylla Merian:
Maria Sibylla Merian va néixer a Frankfurt (Alemanya) l'abril de 1647 en una família de gravadors i il·lustradors, però va passar bona part de la seva vida als Països Baixos. (La data de naixement no la tinc molt segura; en algun llocs he trobat que va ser el 2 d'abril, però en d'altres indiquen el 4 d'abril.) El seu pare, Matthäus Merian, El Vell (1593-1650), era un conegut gravador i editor, i després de la seva mort, la mare es va casar amb un altre artista, Jacob Marrell (1614-1679). Va ser Marrell qui va animar Maria Sybilla a observar i dibuixar la natura i va encaminar-la perquè esdevingués una gran il·lustradora, principalment de plantes i insectes i coneixedora d'allò que pintava, amb una formació autodidacta. No es va limitar, però, a dibuixar la natura al seu voltant. Molt abans que naturalistes famosos com Alfred Russell Wallace (1823-1913) o Charles Darwin (1809-1882) exploressin la diversitat biològica de països llunyans, Merian va descriure la diversitat d'insectes i plantes a Surinam, a on va viatjar el 1699. Carl von Linné (1707-1778) es va basar en el treball de Merian per a descriure i nomenar moltes plantes en el seu Systema naturae, un intent --força reeixit-- de classificar i posar un nom universal a tots els éssers vius.
Quan Merian ja tenia 52 anys, la ciutat d'Amsterdam va subvencionar-li el viatge a Surinam, i hi va anar acompanyada d'una de les seves filles. Segons va escriure la mateixa Merian, hi van arribar el juny de 1699 i s'hi van quedar fins al juny de 1701, abans del que tenia previst, perquè va contreure una greu malaltia, possiblement la febre groga o la malària. Fruit d'aquell viatge va ser la publicació, el 1705, d'un llibre amb 60 il·lustracions sobre les seves observacions de metamorfosi d'insectes de Surinam (papallones diürnes i nocturnes, escarabats, abelles i mosques), Metamorphosis Insectorum Surinamensium. Les il·lustracions de Merian no es limiten a representar plantes o insectes. Inclouen referents ecològics, amb les relacions entre espècies diverses i en el seu mitjà original, o fins i tot el seu cicle biològic. Fixem-nos en aquest dibuix:
El jacint d'aigua i l'insecte volant dominen la imatge, però allò més interessant és a la part baixa, dins de l'aigua. Els ous de la granota, que ha dipositat a la base de la planta, segurament perquè quedin més arrecerats, els capgrossos nedant prop de la superfície i l'escorpí d'aigua (tot i que se'n digui 'escorpí' és un insecte, Nepa cinerea) devorant una jove granota.
En aquesta il·lustració de la tulipa de pètals arrissats, Merian ens explica el cicle biològic d'una papallona, amb les diverses fases de la seva metamorfosi: ous, eruga, capoll i l'insecte adult:
Merian havia publicat ja altres llibres abans, però el de 1705 sobre la metamorfosis dels insectes de Surinam va fer-la famosa entre els naturalistes de tot el món i se'n van fer diverses edicionsen llatí i en neerlandès. Els últims anys de la seva vida va estar preparant el tercer llibre sobre la metamorfosi d'insectes europeus --abans del viatge a Surinam ja n'havia publicat dos-- que la seva filla va fer publicar pòstumament. Merian va dur una intensa activitat fins al 1715, en què va patir un ictus, del qual ja no es va recuperar. Va morir a casa seva, a Amsterdam, el 13 de gener de 1717,
Avui dia, per menys de 20 dòlars, es possible lluir els dibuixos d'aquesta gran il·lustradora en samarretes, bosses i objectes diversos (fins i tot tangues, si bé la il·lustració està molt reduïda):
Llàstima que Maria Sibylla Merian ja no pugui gaudir dels drets de reproducció de les seves obres!
Potser us interessarà:
- Maria Sibylla Merian, naturalist and artist (1647-171): a commemoration on the occasion of the 350th anniversary of her birth, per Florence F.J.M. Pieters. Archives of Natural History (1999) 26:1-18
- Metamorphosis Insectorum Surinamensium, edició digitalitzada disponible en línia en el web de la Universitat de Göttingen
Actualització (02.04.2013)
Google dedica el doodle del 2 d'abril de 2013 a Maria Sibylla Merian: