Que no morin els contes!

En un apunt sobre Andersen que vaig fer fa uns dies en aquest bloc, Josep M. Tibau em va deixar un comentari que deia "que no morin mai els contes!" Hi estic d'acord. M'agraden els contes infantils i també m'agraden els contes escrits per a adults, aquells relats breus que els anglosaxons anomenen short stories.

Pel que fa als contes per a la mainada, a més dels que s'han anat transmetent tradicionalment per via oral i dels que han estat escrits per autors i autores especialitzats, n'hi ha uns altres que són efímers: els que s'inventen pares, mares, avis, i altres persones que tenen relació directa amb la mainada, en ocasions en que convé que les criatures no s'esvalotin, que mengin allò que tene en el plat, que vagin ben asseguts i tranquils en el cotxe, etc.

Dels molts contes que em vaig inventar jo, n'hi ha alguns que encara els recordo perquè els havia anat repetint; per exemple, els que estaven basats en alguns dibuixos de la decoració dels plats que feien servir per menjar, com ara el del pallasso que pispava sardines al domador de foques. Però els que m'inventava fent servir com a personatges les dues nenes i el nen (els noms eren diferents, però s'hi reconeixien), o les històries que improvisava quan esperàvem que passessin a recollir-los per anar a escola o quan anàvem amb cotxe i hi havia caravana...; aquests altres eren únics i irrepetibles. El problema era quan alguna vegada em demanaven que els tornés a explicar un dels contes improvisats algun dia i que no havia arxivat en la meva ment. I és que, a la mainada, li agrada que li repeteixin una i altra vegada els contes, tot i que se'ls sàpiga de memòria.

Un dels records més antics que tinc de la meva infantesa és del meu pare explicant-me la seva versió escatològica del conte dels tres porquets i el llop: en comptes destruir les cases dels porquets amb la bufera, el llop es tirava uns pets monumentals, amb la força d'una gran ventada. Alguna vegada me l'explicava quan jo anava a dormir i va arribar un moment que jo mateixa li demanava --millor seria dir "exigia"-- que me l'expliqués. El meu pare, que matinava molt, al vespre estava molt cansat i de vegades em deia que tenia molta son i que ja me l'explicaria un altre dia. Jo, amb aquella exigència despòtica de la mainada, li responia que me l'expliqués mentre dormia.

Aquesta mateixa versió escatològica dels tres porquets, el meu pare la va explicar anys més tard a les meves filles i el meu fill. Com que els feia molta gràcia, els el va enregistrar en un cassette que deu ser encara en algú racó de casa, si bé fa anys que no he tornat a sentir.

Com diu Josep M. Tibau, que no morin mai els contes!