L'esclavitud del powerpoint

Faig una pausa en la preparació del meu powerpoint per a divendres al matí. M'entreté preparar presentacions, és com un joc, però de vegades trigo enormement a fer-les. I no és perquè hi posi coses complicades, però sóc lenta --i no crec que sigui qüestió d'edat, em fa l'efecte que m'hauria costat el mateix quan era jove.

Per altra banda, quan arribo al lloc, donaria qualsevol cosa perquè fallés l'aparell de projecció. Em costa molt fer dues coses alhora, com és parlar i controlar la desfilada de les imatges del powerpoint. Però avui dia, si et presentes a fer una conferència o una contribució a un congrés sense el powerpoint, sembla que et mirin malament "¿Ha traído el pincho?", em van preguntar un cop a Logroño, i jo no sabía a què es referien (era la memòria USB, on la gent sol dur les seves presentacions; abans es duien en un CD).

L'avantatge que hi trobo, a preparar un powerpoint, és la mateixa que trobava a fer chuletas quan estudiava, que em servien per repassar la matèria (em sembla que mai vaig arribar a fer-ne servir cap). Ara, preparar el powerpoint em serveix per anar repassant el guió i tenir més clares les idees sobre allò que he de dir. De vegades he assistit a conferències en què el powerpoint no és un complement a la conferència, sinó que és la mateixa conferència. Com si anés adreçada a un públic constituït per invidents i per persones sordes reunides en la mateixa sala: es parla perquè se n'assabentin les persones invidents i es projecta el text per a qui no hi sent d'orella.

Em poso de nou a la tasca de barrejar textos curts i imatges. I qui sap, amb una mica de sort, potser al matí, el tècnic de la sala em digui: "Lo siento, su pincho y este ordenador son incompatibles."