Delibes i el domini del llenguatge

Li devia un comentari a Miguel Delibes, un petit homenatge a aquest autor castellà que és un dels meus predilectes en la seva llengua, que és també una de les meves. Vaig descobrir Delibes amb una obra que no era de les primeres de la seva carrera literària, iniciada el 1947 amb La sombra del ciprés es alargada. La meva descoberta va ser amb Cinco horas con Mario, aquell monòleg que Carmen adreça al seu marit mort durant la vetlla del cadàver. Em va captivar el domini de la llengua que tenia Delibes i la senzillesa aparent dels seus relats. Després vaig llegir Memorias de un cazador, Memorias de un emigrante, La partida, La hoja roja... i tantes altres novel·les i un llibre que no era de ficció, sinó el relat de la seva estada a Praga: La primavera de Praga.

Quan fa uns mesos vaig començar a fer dissabte de llibres, els de Delibes ni se'm va passar pel cap considerar si me n'havia de desfer. De tota manera, com que estic segura que no tots els rellegiré, potser ara que torna a ser actualitat, en regali algun i em quedi amb uns quants dels que més m'han agradat, entre els quals hi ha el monòleg de la vídua, les memòries del caçador i la història del nen que està trist perquè no és el centre d'atenció de la família (El príncipe destronado).

Les meves darreres lectures de Delibes no van ser, però, de llibres, sinó dels articles que va escriure per a La Vanguardia durant uns quants anys. M'agradaven especialment els que descrivien encontres amb la gent del camp; com reproduïa les converses amb persones humils i aparentment incultes, però molt riques d'una cultura que no s'aprèn a escola ni en els llibres: la cultura que dóna el contacte amb el terròs. Persones que saben anomenar pel seu nom cada planta, animal o fong del seu ambient, i que tenen un vocabulari més ric que molta gent amb títols universitaris. Alguns d'aquells escrits eren textos divulgatius sobre la vida camperola o la natura.

He espigolat a l'hemeroteca de La Vanguardia i he recuperat algunes col·laboracions de Delibes. Per exemple, "El milagro del agua" (16 de maig de 1983), d'una sèrie que anomenava "La vuelta a mi mundo en 80 folios". La señora Lidia, la mestressa d'una fonda-bar de poble, quan parlen de l'aigua i de la sequera, que en aquella zona no s'ha notat, li diu "Diga usted que sí; aquí la seca se notó poco. [...] Mi marido y yo alquilamos una casina ahí arriba, a una legua escasa, a un joven matrimonio que no tenía donde caerse muerto. Bueno, pues ella se quedó aquí con cuatro jatinas y él marchó a Alemania. A los tres años regresó y compraron veinte cuartales, que es una finca apañada." I Delibes, que s'autoanomena "el cronista" descriu el paisatge: "Se acerca la hora del mosco y el cronista se despide y baja al río. Un sol dorado, piadoso, acariciador, se estanca en el estero. El cronista va pespunteando minuciosamente las chorreras con sus varadas. Con la tibieza del día, la sirga es hoy un jubileo."

O el titulat "Las setas y otros frutos silvestres" (17 d'agost 1984), en què un mestre d'escola gran coneixedor de la natura li parla de bolets i d'algunes plantes: "Aquí la [seta] más común es la de cardo, que nunca es mala, incluso teniendo larvas [...] Porque esta seta, aunque la llamemos de cardo, no siempre sale del tronco del cardo, que a veces se cría en el tronco de la uñagata, que llamamos aquí [...] Con la seta de cardo , y, aparte el champiñón de campo o champiñón de páramo, como aquí le dicen, hay otros dos hongos por estas tierras [...]: la crispilla y el orejón. El orejón lo da la putrefacción de la hoja de chopo y, de la del álamo, sale la crispilla, que es como una nuez grande, en forma de colmena, muy porosa, muy rica..."

Quina sort, poder disposar d'aquests textos només prement unes tecles!