Temps de castanyes

Comença el mes de novembre,castanya va, castanya ve,
i panellets també.Miquel Martí Pol

Ahir vaig passar davant d'una castanyera. Se'm feia estrany veure-la vestida d'estiu i torrant castanyes i moniatos. Fent memòria, però, he recordat altres Tots Sants càlids, en què calia deixar de banda la roba d'hivern que ja havíem començat a treure durant l'octubre.

No he provat encara les castanyes d'enguany. M'he esperat a fer-ho el dia que toca, de la mateixa manera que m'agrada esperar al dia de Nadal per menjar torrons. I m'agrada el ritual previ: fer un tall a cada castanya perquè no petin en coure's, treure de l'armari de la cuina la paella amb els forats. (En venen unes que ja vénen amb els forats fets, però la de casa és una paella vella a la qual vaig fer jo mateixa --fa anys-- els forats amb el Black & Decker). I després, un cop cuites, embolicar-les amb un tovalló perquè es mantinguin calentes.

Les castanyes més famoses són les gallegues, potser perquè el terreny és més adequat per al creixement del castanyer, amant dels sòls àcids i poc amic dels terrenys calcaris. Diu Pius Font i Quer, en el llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado: "Este árbol no es propio de nuestro país, sino introducido por los romanos, pero asilvestrado en muchas comarcas de la península; en los suelos silíceos o descalcificados, las castañedas han substituido a menudo los robledales autóctonos." El castanyer és de la mateixa família d'arbres que l'alzina, les fagàcies. A diferència de l'alzina, en què el fruit --la gla-- està en una mena de cassoleta que el subjecta per la base, els fruits del castanyer --les castanyes-- es desenvolupen de dos en dos o de tres en tres dins d'un "recipient" ple de punxes que recorda un eriçó (vegeu la il·lustració).

Font i Quer en parla en el seu llibre perquè el castanyer és un arbre amb propietats medicinals. L'escorça i la fusta són astringents; també les fulles, però en menor proporció. Fa referència a Andrés de Laguna (1499-1559), metge humanista dedicat a la famacologia i la botànica mèdica, i traductor i comentarista de llibres clàssics de medicina. Sobre les castanyas, Laguna va dir que "las verdes son dañosas a los pulmones, por el cual respecto, sobre su pròpia cáscara las armó la Natura de otra más espinosa y a manera de erizo, para que ningún animal las tocase antes de ser maduras". I també que, segons Galè, "dan al cuerpo más nutrimiento que ningún otro fruto salvaje; pero engendran ventosidades, hinchan y restriñen el vientre, digérense con dificultad, provocan el apetito venéreo y, comiéndose en cuantidad, hacen dolor de cabeza."

Per tant, aneu amb compte a l'hora de menjar castanyes. Per més apetito venéreo que us provoquin, les ventositats engendrades i el mal de cap podrien ser un fre per satisfer la vostra libido desbocada.

Premi Joan Oró de divulgació

El 30 de novembre acaba el termini per a la presentació de treballs (escrit o obres multimèdia) per al VI Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica, convocat per l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) i patrocinat pel Departament d'Innovació, Universitat i Empresa, de la Generalitat de Catalunya.

Aquest premi té com a objectiu estimular en el jovent investigador la comunicació a la societat del seu treball de recerca. Fins al 2008 s'havia convocat únicament en una modalitat: un article d'entre 5000 i 6000 caràcters, acompanyat o no d'il·lustracions. Tenint en compte el paper com més va més destacat que tenen els mitjans audiovisuals, i especialment Internet, en la difusió del coneixement científic, enguany s'ha incorporat al premi una nova categoria: la de treballs multimèdia, com ara un web, un bloc o un clip de vídeo accessible per Internet.

En cada modalitat s'atorga un primer premi de 1000 euros i un màxim de tres accèssits de 350 euros cadascun. S'hi poden presentar joves investigadors i investigadores amb una edat que no superi els 35 anys. La llengua de comunicació haurà de ser el català, però no és necessari que l'autor o autora de l'obra presentada sigui de cap dels territoris de llengua catalana o que hi treballi. De fet, entre les persones que han estat premiades o han rebut algun accèssit, n'hi ha hagut que estudiaven o treballaven en països tan llunyans com el Japó o els Estats Units i també qui treballava a Catalunya però era d'algun altre país.

Les bases del premi estan disponibles en el web de l'ACCC, on també hi ha recomanacions i consells pràctics per a la preparació dels treballs.

Exploradors

En el Castell dels Tres Dragons, una de les seus del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, s'ha inaugurat l'exposició "Exploradors", que es podrà veure fins al 31 de maig de 2010. L'exposició està inspirada en dos esdeveniments internacionals. Un d'ells és l'Any Darwin (2009), que commemora el segon centenari del naixement de Charles Darwin i els 150 anys de la publicació de L'origen de les espècies. L'altre és l'Objectiu 2010 sobre la biodiversitat, que és un acord que van prendre els governs de molts països i la Unió Europea i les Nacions Unides per reduir la pèrdua de biodiversitat en el món.

Els dos eixos temàtics estan relacionats. Els viatges d'exploració han contribuït al coneixement de la diversitat geològica i biològica del nostre planeta i es troben a la base de molts museus d'història natural, en els quals, el material portat pels exploradors al llarg dels segles ha servit per molt més que està exposat en vitrines. No n'hi ha prou a descobrir fòssils, animals, plantes, o simplement descriure la geologia d'una regió de la Terra. En els museus, aquests elements que componen els sistemes naturals, han estat --ho són encara-- estudiats i interpretats adequadament. Serveixen, per una part, per esbrinar la història de la vida i del planeta. Per una altra, per conèixer el patrimoni natural, la diversitat geològica i biològica.

L'objectiu del viatge del Beagle en què va participar Darwin, i que va durar gairebé cinc anys (1831-1836), era conèixer les costes de diversos continents, per millorar els mapes existents, i altres característiques com ara els corrents marins o tipus de vent que afecten la navegació. El periple va sadollar l'interès que Darwin havia tingut sempre per la natura, i li va obrir nous interrogants, a partir dels quals va anar desenvolupant la seva teoria de l'evolució per selecció natural.

La inauguració d'una exposició és segurament el pitjor moment per visitar-la. Tanmateix, el tast que en vaig fet ahir em va deixar molt satisfeta i amb ganes de tornar-hi tan aviat com em sigui possible per visitar-la amb tranquil·litat. El preàmbul és d'aquells que et deixen bocabadada, un gran treball de disseny que aconsegueix, a base de miralls, fer-te creure que ets davant d'una una unitat expositiva tres vegades més gran d'allò que és realment. A més, amb la projecció continuada d'una sèrie d'imatges de la natura --la biodiversitat del planeta-- que em fa l'efecte que ha emprat algun un sistema òptic com el d'un calidoscopi. Encara que només fos per gaudir d'aquest esclat de color i bellesa ja valdria la pena visitar l'exposició.




A continuació es tracte aspectes diversos de les exploracions: el seu abast, els seus objectius i finalitat, el patrocini... I es prenen com a mostres dos tipus d'expedicions per regions de la Terra molt diferents i fetes en èpoques també diferents. Una ens trasllada al 1929 i ens mostra una expedició naturalista per l'Índia i països del sud-est asiàtic. L'altra, del 1984, ens transporta a un vaixell que fa recerca oceanogràfica a l'Antàrtida.


L'última part del recorregut se centra en la biodiversitat i el comiat és de nou un esclat de llum i color amb unes imatges molt belles. Però ara, a diferència de l'entrada, on l'espectacle era davant del nostres ulls, el visitant s'hi troba immers, potser perquè s'adoni que ell o ella també formen part de la biodiversitat del planeta.


Una exposició molt bonica, entretinguda i il·lustrativa, que ara es pot visitar --com tot el museu-- gratuïtament la tarda de tots els diumenges i cada primer diumenge de mes de les 10 del matí a les 8 del vespre.

Més sobre Hipàtia i Agora

Ahir, un amic periodista em va enviar una informació que li havia arribat sobre "la manipulación y las mentiras más descaradas de la película Agora". A mesura que anava llegint em va fer la impressió que allò tenia que haver sortit dels e-cristians o d'algun altre grup fonamentalista cristià a qui molestava la imatge que es dóna de la església en el film. Vaig fer una cerca per google amb el tros de frase que he copiat aquí i vaig anar a parar al web Panorama Católico Internacional, on hi ha un article titutat "Agora: la falsificación, una fórmula repetida", que és el mateix que el periodista havia rebut per correu.

Com vaig expressar en el meu comentari a Agora fa alguns dies en aquest bloc, vaig pensar que era molt agosarat fer una pel·lícula sobre una dona la vida de la qual s'ha anat reconstruint com un puzzle en què diferents historiadors i historiadores afegien ara una peça ara una altra, però on en falten encara moltes que és possible que mai no es trobin. D'altra banda, crec que val la pena que algú com Amenábar s'hi hagi atrevit. Això farà que molta gent conegui l'existència d'Hipàtia. Però també ha posat en evidència la persecució a què eren sotmeses les persones que no combregaven amb la religió principal, especialment les persones que "pensaven". I això no ha agradat a alguns grups cristians actuals.

L'article contra Agora està molt ben construït. L'enumeració de les mentides de la pel·lícula comença amb una afirmació que crec que és certa i que jo també esmentava en la meva crònica (l'edat d'Hipàtia quan va ser asssassinada). Això em va fer pensar que aquest article tractaria d'altres errors històrics que a una persona com jo, que no sóc historiadora ni experta en Hipàtia, em podrien passar desapercebuts. A mesura que el text avança, però, es converteix en un memorial de greuges comesos contra el cristianisme que l'autor fonamenta en un reguitzell d'errors i despropòsits, com ara dir que el cristianisme va igualar la dona amb l'home (per què no hi ha capellanes i papesses, doncs?; per què, quan em vaig casar, el capellà va llegir aquella epístola de Sant Pau --crec-- que diu que la dona ha d'obeir el marit?). També afirma l'article que Amenábar ha ocultat que "Hipatia es el resultado de la evolución de una sociedad influenciada de manera creciente por el cristianismo", que en va fer possible la seva emancipació, i que el bisbe Ciril (San Ciril d'Alexandria), perseguit per la llegenda d'Hipàtia, "és el que más ha exaltado en la historia de la humanidad la condición femenina": Sabeu què va fer per exaltar la condició femenina?: aconseguir la declaració del primer dogma marià de la història.

L'article acaba dient que "Amenábar engaña y miente con las imágenes y con el argumento, que hace de la película más cara rodada en España [em sembla que es va rodar a Malta] un simple panfleto político anticristiano. Al final va a tener razón: la situación de entonces se parece a la actual (los paganos persiguiendo a los cristianos y no como él nos lo quiere vender)."

Crec que el pitjor enemic que té l'església catòlica avui dia es troba dins de casa seva mateix i ocupant els càrrecs de màxima responsabilitat.

Amb la boca oberta

La setmana passada vaig anar al dentista. No hi vaig anar per necessitat, sinó per previsió, per fer una neteja bucal. Tot i la comoditat del seient, en el qual podria quedar-me adormida si no fos perquè algú està burxant en la meva boca, és una mitja hora que se'm fa llarguíssima. Amb un pitet d'usar i tirar i amb la boca oberta de bat a bat, començo a sentir les vibracions d'aquella maquina que sembla una taladradora. Les vibracions s'escampen per tot el meu cos , com si fossin les ones d'un corrent elèctric. I l'aigua que expulsa la maquineta, i que ho esquitxa tot, sembla que hagi de sobreeixir de la meva boca. Però no, immediatament entra en acció l'aspiradora. De vegades em fa l'efecte que m'ha d'engolir sencera, que començarà per la geniva i seguirà per la llengua, les galtes, la faringe... i totes les parts toves del meu cos. Que, al final, en aquell seient quedarà només el meu esquelet. Amb unes dents netíssimes i blanques, això sí.

Mentre aquella noia burxava entre les meves genives vaig pensar que aquella activitat frenètica dins la meva boca devia ser un terrabastall per als seus habitants, les nombroses espècies de bacteris que hi viuen habitualment, algunes de les quals són les responsables de la formació de la tosca (sarro). I és que la cavitat bucal humana és un paradís per als microbis, amb unes 700 espècies bacterianes --no totes a la mateixa boca, però, no us espantéssiu!

En un estudi publicat el 2005, un equip de microbiòlegs i dentistes nord-americans i noruecs van analitzar nou llocs de la boca de cinc persones que no patien cap malaltia dental. Així podien tenir la seguretat que els bacteris que hi trobessin no eren bacteris patògens causants d'alguna infecció. A més, van tenir cura que fossin persones que no haguessin fet servir antibiòtics durant els darrers sis mesos. Això és perquè els antibiòtics maten tots els microbis contra els quals tenen activititat, siguin o no "dolents". (És com si, per eliminar un nostre enemic que sabem que està ocult en una casa, hi llencem una bomba que, a més del nostre enemic, matarà totes les persones que hi hagi dins la casa.) En aquestes condicions, van poder trobar bacteris que són normals en una boca sana; de fet, en cap de les persones estudiades no van trobar cap de les espècies que, de manera específica, s'associen a la periodontitis o piorrea. Com tampoc hi van trobar bacteris típics de les càries o que afecten la dentina quan la càries ha progressat molt. Sempre acostumem a associar microbi amb malaltia, però els bacteris patògens són una mínima part de les espècies descrites.

Quan vaig al dentista acostuma a passar-me com quan duc el cotxe a una revisió rutinària i que li canviïn l'oli. El mecànic de torn sempre hi troba alguna coseta que cal reparar. I el dentista també troba a la meva boca alguna cosa que falla. Així que demà tornaré a seure en la còmodíssima cadira de les tortures. Tornaré a pensar en les 700 espècies que pul·lulen per les nostres boques.

Il·lustració: Dent que somriu, Flicker

No demaneu la meva complicitat, si us plau!

Del Diccionari de la llengua catalana:

còmplice m i f. [LC] [DR] Persona que ajuda algú a cometre un delicte.

complicitat 1 m i f. [LC] [DR] Qualitat de còmplice. 2 m i f. [LC [DR] Ajut prestat pel còmplice.

En les darreres setmanes he assistit a algunes activitats en què hi participaven polítics i polítiques o persones que ocupen càrrecs de responsabilitat en institucions públiques o semipúbliques. No sé quantes vegades han demanat la meva complicitat --la meva i la de la resta de persones d'entre el públic--, però han estat moltes.

De vegades, quan vaig a un d'aquest actes, a més de prendre notes del que diuen --el meu quadern de notes és un pilar fonamental per a la meva memòria-- vaig marcant amb creuetes les vegades que deixen anar la paraula complicitat. És estrany que algú no la introdueixi en el seu discurs un moment o altre.

Senyors polítics, senyores polítiques: no em demaneu que sigui còmplice vostra en res, perquè no penso ajudar-vos a cometre cap delicte. Demaneu-me si voleu la meva col·laboració, la meva cooperació, el meu suport, el meu ajut, la meva participació, la meva coparticipació, la meva contribució, el meu concurs... Però complicitat no, si us plau!

Hipatia i "Agora"

Hipàtia és un personatge que fa anys que em va interessar: una sàvia del seu temps, màrtir laica, víctima del fanatisme dels cristians de l'Alexandria de començament del segle V dC. Al front d'aquells cristians hi havia el bisbe Ciril, del qual, ves per on, te'n pots trobar avui dia la imatge amb una corona de sant damunt d'un altar. Tot el que se sap sobre la vida i els treballs d'Hipàtia s'ha anat reconstruint al llarg de la història com un puzzle, amb informació que historiadors i historiadores han extret d'aquí i d'allà, perquè no se n'ha conservat cap escrit.

Tenia curiositat per veure Agora, la pel·lícula d'Amenábar. Especialment per veure el relat que havien bastit els guionistes --un dels quals és el mateix Amenábar-- al voltant d'Hipàtia, amb la poca informació que se'n té. També m'interessava veure com havien recreat la ciutat d'Alexandria i el seu Museu i Biblioteca, expressió màxima de la cultura del món grecoromà.

Amenábar és un gran director i sap treure profit de qualsevol història. A més, tot i que en el guió han vessat molta imaginació per reconstruir "allò que tal vegada s'esdevingué", han estat moderats. Podien haver fer una Hipàtia que s'emboliqués amb el seus estudiants --especialment amb un que s'havia enamorat d'ella-- o fins i tot que l'odi que li professava el bisbe Ciril fos perquè ella l'havia rebutjat en la seva joventut. Res d'això, però. Presenten una Hipàtia que sembla asexuada --o que ha decidit prescindir del sexe?-- i només interessada per la ciència. Hi ha una escena que podria pensar-se que és una llicència dels guionistes, però té una base bibliogràfica: a un estudiant que li havia declarat el seu amor, Hipàtia li dóna un tros de roba amb la seva sang menstrual per mostrar-li que no hi ha res de bellesa en allò que ell s'estima. Això està tret de la Suda, una enciclopèdia del món antic escrita en grec cap el segle X.

De tota manera, a aquesta història li he trobat alguns punts fluixos. Hom podria deduir que Hipàtia va morir relativament jove. Les dades de què es disposa fan suposar que quan els cristians van matar-la tenia uns 60 o 65 anys. I una dona de 65 anys, a començament del segle V, era una dona vella, cosa que no ho sembla la protagonista (ara, una dona de 65 anys potser no sigui allò que entenem per "vella", però per tenir l'aspecte de Rachel Weisz al final de la pel·lícula, a més de ser guapa necessitaria molt de Botox o cèl·lules mare). I una cosa em va cridar l'atenció: en una pel·lícula dedicada a una dona, no se'n veuen d'altres. Ja sé que el fet que Hipàtia --una dona-- ensenyés astronomia i filosofia era excepcional i no esperava veure altres dones en les escenes del Museu i la Biblioteca. Però, a les cases, no hi havia dones? Només tenien esclaus? No hi havia esclaves? Quan Hipàtia surt del bany, qui li dóna una tovallola per eixugar-se és el seu esclau Davos --aquest personatge suposo que és una altra llicència del guió. I en el mercat i en altres llocs d'Alexandria, tampoc no hi havia dones?

Hi ha algunes escenes panoràmiques vistes de l'aire que són extraordinàries. I no em refereixo als zooms que semblen fets amb GoogleEarth, sinó a les que mostren un escenari més proper. Em sembla molt bona l'escena en què els cristians que vestien de negre --a la pel·lícula crec que els anomenen "parabolans"; eren els més reaccionaris-- es mouen d'un costat a l'altre i des de l'aire semblen escarabats o algun altre mena d'insecte de color fosc movent-se frenèticament per l'Àgora.

Després de veure la pel·lícula vaig buscar per casa llibres on sabia que hi havia informació sobre Hipàtia i en vaig rescatar un, del 2004, que encara no havia ni tan sols fullejat. El vaig comprar amb tota la confiança, atès que era presentat com una biografia (és de la col·lecció memorias y biografías, de Lumen) i que el seu autor, el matemàtic Pedro Gálvez, "nos propone ahora este magnífico retrato de una mujer excepcional, condenada a vivir en una época que ni los dioses quieren recordar". Sort que en el "Propósito", a l'inici del llibre ja avisa que tracta de "reconstruir una existencia a través de sus circunstancias históricas" i que es permet "la licencia de intentar reproducir los estados de ánimo que en ella [Hipatia] suscitaron".

He fullejat el llibre, que no sé perquè han inclòs en una col·lecció de biografies, perquè és una novel·la, i estic considerant si el baixo al contenidor del reciclatge, com vaig fer fa poc amb altres llibres, o si el llenço a les escombraries. Sovint sembla com si, en comptes de situar l'acció en el segles IV i V, l'autor hagués fet viatjar els personatges a través del temps. Parla del Teó, pare d'Hipàtia, i diu que s'havia criat entre llibres perquè el seu pare --l'avi d'Hipàtia-- tenia una espaiosa biblioteca a la segona planta de casa seva, amb prestatges plens fins al sostre de llibres folrats i que, quan van treure els folres dels llibres, la biblioteca paterna va convertir-se en "una sucesión monótona de lomos lisos...". Teó anava a la llibreria "del armenio" --la descriu com "la mejor librería de la ciudad, la más lujosa, la que más variedad ofrecía"-- com qui va a la Casa del Llibre o al FNAC. Perquè feien com en les llibreries d'ara, damunt d'una taula "ponían a la vista las últimas obras publicadas". De vegades, entre les novetats, "habían llegado libros de España". I afirma que en les rares ocasions en què "había llegado algo bueno de Occidente, se había tratado precisamente de obras escritas por investigadores españoles...". Parla de bars (també terrasses de tavernes), restaurants i hotels que hi havia al llarg de la costa, i del cotxe que tenien a la família d'Hipàtia ("A Hypatia le gustaba el nuevo coche"). Diu que, en arribar el moment en què Teó hauria hagut d'enviar la seva filla Hipàtia a la universitat, decideix que segueixi els seus estudis en el Museu. El colofó és l'assassinat d'Hipàtia pels fanàtics religiosos, que l'autor del llibre descriu com una orgia de sang i fetge en què ella és violada repetidament pels seus assassins i si les seves restes fetes a la brasa --un cop morta, Hipàtia va ser cremada-- no són devorades pels monjos és perquè un d'ells els diu: "¡Bárbaros, no podemos comer carne impía!" A partir d'ara procuraré fullejar amb atenció cada llibre que tingui intenció de comprar. Els 19 euros que vaig pagar per aquesta obra van ser diners llençats.

Nota (25.10.2009): Com m'ha fet notar Amparo (gràcies!), a Agora, a més d'Hipàtia, hi surt un parell de dones més, si bé només com de passada. De tota manerat, ara només en recordo una: l'esclava cristiana de la casa d'Hipàtia.

Il·lustració: Representació d'Hipàtia per Elbert Hubbard, 1908 (Wikimedia Commons)

Teresa Forcades arriba a Portugal

El fenomen Forcades ha traspassat fronteres. A través del bloc de divulgació De rerum Natura, m'assabento que el portuguès João Vasconcelos Costa dedica a la freira Teresa Forcades l'entrada XXXVIII del seu Diário da gripe, que ell defineix com "Informações certamente que não com certeza divina mas com a honestidade científica de um virologista experiente."

Vasconcelos Costa opina que la monja és més perillosa que Jane Bürgermeister, una periodista que, segons aquest viròleg, sap de la grip allò que li diuen els seus contactes extraterrestres. Fa el mateix raonament que estem fent unes quantes persones aquí i que d'altres han titllat de crítica "ad hominem" del missatger i no del missatge. Diu Vasconcelos Costa (no ho tradueixo perquè és prou comprensible): "Invocando um doutoramento em saúde pública, falando calmamente num cenário religioso, descrevendo casos aparentemente convincentes, elaborando um longo discurso articulado, pode parecer credível." Tot i amb això, admet que els simples fets curriculars, que justifiquen la manca de credibilitat personal, no són suficients per arribar a la certesa que les afirmacions que fa són falses. I diu una cosa a la qual he estat donant voltes també aquests dies. Quan Forcades es refereix a la pandèmia, diu que una pandèmia ha de tenir un gran mortalitat. Jo vaig estudiar --a final de la dècada de 1960-- que pandèmia era una epidèmia que s'estenia per tot el món --o per una gran part del món--, però pensava que potser el concepte havia canviat. El viròleg em confirma que allò que vaig estudiar jo encara és vigent.

A qui vulgui llegir una opinió més que és contrària a la tesi de Forcades, feta per una persona que sap de què parla, li recomano la lectura del text de Vasconcelos Costa, fàcilment comprensible encara que sigui en portuguès.

Actualització (22.10.2009): En la meva primera entrada sobre el fenomen Forcades, esmentava el breu article de Joaquim Elcacho a l'Avui, que havia despertat moltes crítiques de persones que donaven suport a les afirmacions de Teresa Forcades. Avui Elcacho ha deixat un comentari en aquella entrada en què exposa el seu punt de vista.

Més sobre el video de Teresa Forcades

El vídeo de Teresa Forcades porta cua. La premsa, la ràdio, i la blocosfera se n'han fet ressò a bastament. Si no l'ha contractada ja alguna cadena de TV o alguna emissora de ràdio, potser sigui perquè ella no hagi acceptat. Seria un ganxo per a qualsevol programa, perquè és molt bona comunicadora.

Dels escrits que he vist que tractaven d'una manera raonada les declaracions de Forcades, en recomano dos: el dels autors dels blocs Veo el mundo entre volutas i El hipócrita digital. Si algú coneix altres textos relacionats que valguin la pena, agrairia que me n'informés.

Barcelona des del Mar

Sortida del port de Barcelona

Normalment veiem el mar des de la ciutat; des de finestres, balcons i terrats, si els edificis són prou alts, o des de les platges o els passejos arran de mar. Allò que no és tan freqüent és que puguem veure Barcelona des del mar. Doncs divendres vaig tenir l'oportunitat de fer-ho. I no des d'una barca o vaixell qualsevol, sinó des d'un vaixell de vela. El Far Barcelona era originàriament un jakt norueg construït el 1874 (el seu nom original, Anne Dorthea, encara és pot veure en el menjador del veler), que va ser restaurat a Barcelona, i arborat en forma de goleta. Rebatejat com a Far Barcelona, avui dia és un vaixell escola, per a la formació d'homes i dones del mar i també per fer conèixer el litoral barceloní a nois i noies d'escoles. De vegades participa en activitats que el porten més lluny, com ara regates de velers antics o periples com el que podeu llegir relatat per un dels seus participants en la Revista de Girona.

La sortida d'aquest divendres va ser una activitat lúdica alhora que molt instructiva, organitzada pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), que ha celebrat unes jornades per commemorar el seus deu anys d'existència. El programa de les jornades era força interessant i sento que la feina d'aquesta setmana no m'hagi permès de fer-hi cap més que el darrer dia, per participar a un taula rodona sobre "El medi ambient i el desenvolupament sostenible en els mitjans de comunicació" i per sortir a navegar amb el Far Barcelona.

Abans de salpar, Joandomènec Ros, catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona, va fer algunes explicacions de les característiques del litoral barceloní -- i també de la resta del litoral català-- i dels problemes generats en la costa i en el mar per l'acció humana. Una causa de problemes ha estat la construcció d'espigons al llarg de la costa, que han fet desaparèixer platges. En alguns caos, per conservar-les, han construït un altre espigó més enllà, cosa que ha causat la desaparició de platges més enllà del segon espigó i que se'n construís un altre per poder recuperar aquesta segona platja desapareguda i així successivament fins al punt que hi ha zones en què la costa, vista des de l'aire, sembla una pinta. Em sembla que aquesta febre de ports esportius i espigons va començar a la segona meitat de la dècada de 1960. Fins aleshores, anant cap al nord no recordo cap altre port esportiu que el d'Arenys de Mar (també era port de pesca).

Un altre problema és l'acumulació, en el fons marí litoral, de llots procedents de depuradores. Durant gairebé trenta anys, la depuradora del Besòs netejava l'aigua del riu, carregada de contaminants. Però, què feien amb els residus que generava la depuració? Doncs els llençaven... al mar! Amb el temps, aquests llots de depuradora s'han anat acumulant en el fons, prop de la costa. I allà és on hi ha molts dels contaminants eliminats en la depuració. I en aquells fons viuen peixos que després són pescats i venuts en els mercats. (M'agrada molt el peix, però procuro no menjar massa sovint peixos com els rogers --molls-- que viuen en el fons prop de la costa i que poden contenir alguns dels contaminants que s'acumulen en els llots.)

Hi ha alguns aspectes que vull ressaltar la sortida que vaig fer amb la goleta. Un d'ells és la vista de la ciutat des del mar i a una distància suficient per poder situar-la en el seu context geogràfic i identificar-ne els seus trets físics més característics, especialment els turons. Per altra banda, que veure tot el front marítim de Barcelona et fa adonar de la idea equivocada que tenim de vegades sobre les distàncies. Sempre em fa l'efecte que anar fins al Fòrum és anar una mica més enllà del port Olímpic. En realitat, les torres del port Olímpic (Mapfre i hotel Arts) són més lluny del Fòrum que de Montjuïc. Aquesta falsa impressió potser sigui perquè després del port Olímpic no hi ha aglomeració d'edificis. És el mateix que passa en veure els grans creuers que atraquen al port de Barcelona. Sí que es veuen grans, però, si ens posem a comptar els pisos, ens adonem que són molt més alts del que semblen o que nosaltres percebem. En aquest cas, a més de trobar-se en un lloc on no hi ha edificis, hi ha el fet que són molt més llargs que alts, són com petits gratacels ajeguts sobre el mar.

Creuer atracat al port de Barcelona

La navegació a vela sempre m'ha fascinat, tot i que el meu contacte amb algun esport de vela s'ha limitat a dos o tres estius de fer windsurf, ja fa uns vint anys. (Malgrat el temps passat, recordo encara l'agradable sensació del vent sobre el meu cos --una de les millors carícies que m'hagin fet mai-- i el plaer de sentir la planxa lliscar sobre les ones moguda només per la força del vent.). Mai no havia estat en un veler de les dimensions del Far Barcelona, amb més de 30 metres d'eslora, i veure hissar-ne les veles va ser també memorable.

Es comencen a hissar les veles

Mariner dalt del pal major per desplegar la vela petita

El minicreuer em va servir també per gaudir escoltant els mariners fent servir el vocabulari nàutic. Termes que per a ells són tan corrents poden ser desconeguts per a molta gent o es poden fer un embolic, com em passa a mi; sé distingir la proa de la popa, però mai no recordo quin costat és babord i quin estribord. En veure l'agilitat de la tripulació enfilant-se i lligant i deslligant caps, i el capità donant ordres, i després com navegàvem sense motors, només amb la força del vent, em va venir en ment l'himne dels pirates de Mar i cel: "és el mar la nostra terra ferma on viviem arrelats en el vent." I allò de "Les veles s'iiiinflaran, el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones."

A l'esquerra, el polèmic hotel Vela

L'Hospital del Mar, el Parc de Recerca Biomèdica i l'Institut de Ciències del Mar

Les torres del Port Olímpic i, al fons, la torre Apgar

Fotos: M. Piqueras (16.10.2009)

Botox o cèl·lules mare, per a rejovenir la pell?

Ja fa alguns anys que es comercialitza el Botox, un producte de cosmètica que conté toxina botulínica, una neurotoxina produïda pel bacteri Clostridium botulinum. És la toxina més potent que es coneix, amb una dosi letal 50% de tan sols 0,005 a 0,05 micrograms (un gram conté un milió de micrograms) per quilo; és a dir, que una quantitat petitíssima mata la meitat de les persones exposades a aquesta dosi. Durant la segona meitat del segle XX es va començar a aprofitar per a usos mèdics la capacitat d'aquesta toxina per actuar sobre el múscul, i el 2002 va començar a usar-se en cosmètica, per eliminar les arrugues. Una empresa de Califòrnia va produir una forma diluïda de toxina botulínica --comercialitzada amb el nom de Botox®-- que actua sobre les arrugues fent-les desaparèixer. S'aplica per infiltració en el múscul sota la pell i els seus efectes duran entre tres i sis mesos. El tractament amb Botox ha fet possible que moltes persones s'estirin la pell, perquè tingui un aspecte més jove-- sense necessitat de passar per la sala d'operacions.

Però és possible que, al Botox, li hagi sortit una competència. Si més no, m'ho va semblar quan vaig veure aquest anunci en un aparador de l'antiga farmàcia Masó Arumí, una farmàcia modernista que hi ha a la cantonada de la Rambla amb el carrer del Bonsuccés.


El producte anunciat es diu "Laboína stems", i diuen que són "células madre vegatales activas". Afegeix l'anunci: "Ayuda a alisar y rellenar las arrugas" i "Ayuda a reactivar y renovar la piel". És un producte de Labo, uns laboratoris amb seu a Basilea, que en el seu web informen de la Laboína i altres preparacions fetes a partir de cèl·lules mare vegetals. La informació que donen, però, és una mica confusa. Em fa l'efecte que allò que conté la Laboína són productes obtinguts de cèl·lules mare, tot i que també diu: "Además, Laboína Stem contiene E.G. EXtract, sustancia que prepara la piel para recibir las Células Madre Vegetales Activas de la nueva patente."

No sé què val el Botox ni tampoc quin és el preu de la Laboína, però m'imagino que deuen ser tractaments molts costosos. El Botox, si més no, se sap que és eficaç, però la Laboína, més recent, caldrà deixar passar algun temps per saber-ho. Un article del gener 2009 en la revista Nature Reports Stem Cells ('stem cells' és com s'anomenen en anglès les cèl·lules mare) parla de diversos productes cosmètics desenvolupats a partir de cel·lules mare, i posa en dubte el seu efecte beneficiós en el tractament de les arrugues. A més, indica els preus de venda d'alguns d'aquests productes: "Amatokin", 190 dòl·lars l'ampolleta de 30 mil·lilitres; i "RéVive Skincare's Peau Magnifique", 1500 dòl·lars la caixa amb 4 ampolletes d'un mil·lilitre. No sé quan deu costar la Laboína de la Farmàcia Masó Arumí, però em fa l'efecte que no deu ser un producte barat. Però sempre hi haurà persones disposades a pagar el que sigui per tal de rejovenir el seu aspecte. Aquell eslògan que deia "l'arruga és bella" no fa per a elles. Jo prefereixo tenir arrugues a la cara que no pas a l'ànima.

Cinema al metro

Per uns quants dies, el vestíbul de l'estació Universitat de les línies L1 i L2 del metro de Barcelona s'ha convertit en un cinema:


La raó: del 15 al 18 d'octubre s'hi celebra el Subtravelling, un festival internacional de curtmetratges al metro. Ahir m'hauria agradat quedar-m'hi una estona, però m'esperaven en un altre lloc i no vaig poder aturar-m'hi. Una de les seccions del festival és "Microcurts", amb pel·lícules que expliquen una història només en dos minuts. Una part del festival pot veure's també en el web de Subtravelling.

Foto: M. Piqueras, 15.10.2009

Antropolis

De vegades he vist obres clàssiques de la pintura que s'han convertit en dibuixos digitals fent servir lletres i signes gràfics de diferents mides i colors, de vegades fins i tot he vist reproduccions d'obres en què els pixels eren fotografies diminutes. De vegades, els pixels ultrapassen el límit de l'ordinador i podem veure coses com aquesta Gioconda "dibuixada" amb tasses de cafè:

L'origen de la foto és Likecool i en el seu web es pot veure, en una animació, com es va construir aquesta Gioconda.

Hi ha qui fa el contrari, i construeix obres pintades a l'oli a a partir de d'un dibuix fet primer de manera digital i pintat també virtualment. El 22 d'octubre s'inaugurarà a Roma l'exposició "Antropolis", del pintor italià Tommaso Ragnisco. Es tracta d'olis "digitals", obres que l'artista primer ha dibuixat i pintat amb colors digitals, i que després ha transportat damunt d'una tela on els ha afegit la pintura a l'oli. En el web del diari La Repubblica se'n pot veure un exemplar.

Clodomiro ("Clorito") Picado, les serps i els antibiòtics

La verdad es temporal. Lo que hoy parece cierto puede ser cambiado
mañana a la luz de descubrimientos nuevos.
Clodomiro ("Clorito") Picado


La primera vegada que vaig veure escrit el nom de Clodomiro Picado (o "Clorito" Picado, com se'l coneixia popularment) em va fer el mateix efecte que els noms que tenien alguns personatges de tebeos o còmics de la meva infància com ara Rosendo Cebolleta, Pantuflo Zapatilla o Rigoberto Picaporte. Picado, però, no és cap personatge de ficció ni un pallasso o actor còmic, sinó segurament el més gran científic que ha tingut Costa Rica en el segle XX.

Fa algun temps, una entrada de Pere Estupinyà en el seus Apuntes científicos desde el MIT, em va fer pensar en Picado. Estupinyà tractava de la fabricació d'antídots per al verí de les serps i descrivia el treball que es fa a l'Instituto Clodomiro Picado de la Facultat de Microbiologia Universitat de Costa Rica, on elaboren sèrums antiofídics (un ofidi és una serp) que després exporten a tot el món. (M'ha sorprès que aquesta universitat tingui una Facultat de Microbiologia, quan en la majoria d'universitats no és més que un departament i de vegades ni això; a Costa Rica, en canvi, han donat als microbis el protagonisme que mereixen en el món de la biologia.)

Hi ha molts centres de recerca, hospitals i fins i tot universitats que porten el nom d'una persona. A Catalunya tenim la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Rovira i Virgili, l'Institut Jaume Almera. Sempre m'ha interessat saber qui hi ha darrere dels noms propis que designen institucions, què va fer aquell home o dona (més homes que dones) perquè el seu nom passés a denominar una universitat, institut o altre centres docents o de recerca. En el cas de Clodomiro Picado (1887-1944), la història ja la coneixia, i he pensat que val la pena recordar-la perquè va ser un gran investigador d'un país petit i de cultura no anglosaxona, un doble inconvenient per a triomfar en el món de la ciència.

Clodomiro ("Clorito"Picado) va néixer a San Marcos (Jinopete, Nicaragua) el 17 d'abril de 1887 en el si una família costariquenya. El seu pare feia de mestre a Nicaragua, però la família va tornar a Costa Rica el 1889. Des de petit va tenir afició per la ciència i abans d'acabar els seus estudis universitaris ja impartia classes de ciències naturals en una escola.

El setembre de 1908, companys seus i els professors que havia tingut van lliurar al Congrés de la República de Costa Rica una petició perquè li fos concedida una beca perquè pogués estudiar a París; a finals del mes següent Picado s'embarcava rumb a Europa per estudiar a la Sorbona, on el 1910 obté un diploma d'estudis superiors de zoologia, alhora que publica el seu primer treball científic, sobre el mimetisme d'alguns animals de Costa Rica. El país passa per una fase de recessió econòmica originada pels estralls causats per un gran terratrèmol, i el Govern decideix cancel·lar les beques. Picado ha de tornar al seu país i els seus plans de seguir la seva formació en el vell continent semblen esvair-se. Però un informe, molt favorable, d'un professor seu a París i algunes gestions que el seu pare va fer en el Congrés, on era aleshores diputat, van fer possible que obtingués una pròrroga per a la seva beca. Abans de tornar a França dedica alguns mesos a fer treball de camp: reco·lecta plantes i animals, en fa dibuixos i fotografies, pren notes de les condicions ambientals on els ha trobat, recull mapes del lloc, etc., i s'ho enduu tot a França, on prepara la seva tesi doctoral sobre "Les bromeliàcies epífites considerades com a medi biològic", que llegirà el novembre de 1913.

Abans d'acabar 1913 torna a Costa Rica i entra a treballar a l'Hospital de San José. A més, fa classes de ciències naturals, zoologia i botànica en una escola de señoritas i funda la càtedra de zoologia mèdica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat. El 1921 publica una article titulat "Los microbios del látex" a la revista francesa Comptes Rendues de la Societé de Biologie. També publica un assaig biogràfic sobre Pasteur i Metchnikof, i un llibre de divulgació de microbiologia per a les mestresses de casa: Nuestra microbiología doméstica. El 1923, en què es va celebrar a Estrasburg (França) un simposi per commemorar el centenari del naixement de Pasteur, Picado hi participa representant Costa Rica. Passa un temps a París a l'Estació de Patologia Vegetal i el 1924 torna a Costa Rica.

S'interessa per la toxicologia de les serps i en publica diversos fulletons que són la base per al llibre Serpientes venenosas de Costa Rica: sus venenos, seroterapia antiofídica (1931). En el Congrés Internacional de Biologia que se celebra a l'Uruguai el 1932, és designat membre de la Junta Americana de Estudios Biológicos, i l'any següent és nomenat membre corresponent de la Societat de Biologia de París. Treballa de nou durant un temps a París i publica el llibre Vacunación contra la senectud precoz. A Costa Rica de nou, el 1940 és nomenant director de l'Instituto de Higiene i des d'aquest càrrec impulsa la creació d'un museu d'higiene dedicat a l'ensenyament de la higiene a les escoles. Rep diversos guardons i càrrecs honorífics i es mor el 1944, després d'una llarga malaltia.

L'obra de Picado abasta diversos camps de les ciències mèdiques i biològiques. Introdueix noves tècniques diagnòstiques de laboratori útils com a complement del diagnòstic clínic. S'interessa per la microbiologia, que aleshores era una jove ciència, i estudia les micosis causades per fongs de Costa Rica i demostra el paper dels microorganismes en algunes malalties de conreus fonamentals per a l'economia del seu país com ara el del cafè i del plàtan. A més, analitza la qualitat química i biològica de les aigües de consum domèstic de San José. És un precursor dels estudis de l'envelliment i suggereix l'existència d'anticossos que intervenen en el procés d'envelliment. Els últims anys de la seva vida s'interessa també per temes d'endocrinologia i de fisiologia vegetal.

Picado, a més, és un pioner en l'estudi dels antibiòtics. El 1923, en unes plaques de cultiu en les quals va sembrar fongs dels gèneres Fusarium i Penicillium a costat de diversos bacteris, les colònies bacterianes properes a les colònies dels fongs comencen a desintegrar-se després d'unes hores de creixement normal. Picado va resumir aquestes observacions en una comunicació a la Societé de Pathologie Végetale et d'Entomologie Agricole de France, de Paris.

També va descriure la preparació d'una emulsió de llevats cultivats en un brou que contenia suc de canya de sucre, suc de taronja i sulfat de magnesi. El producte que n'obtenia tenia propietats antimicrobianes que ell feia servir en forma de vacunoteràpia no específica, que va aplicar a pacients que patien infeccions diverses com ara furóncols i infeccions dèrmiques causades per estafilococs; també descriu el seu ús, amb èxit, en el tractament de febre tifoide i paratifoide, pneumònia, fístules pulmonars, etc. El 1927 va descriure els seus resultats en un article publicat per la Societat de Biologia de París. Un any més tard, Alexander Fleming, en el seu laboratori de Londres, descobria el mateix efecte inhibidor del creixement bacterià per part del fong Penicillium. El treball de Fleming amb el Penicillium va ser reconegut amb els premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1945. El de Clorito Picado amb el mateix fong potser ningú no el coneixeria avui dia si no fos que el 2000 uns investigadors que revisaven els arxius de Picado van trobar-hi les notes manuscrites en què descrivia aquell treball.

Per saber-ne més:

• Durán Muñoz L. (1996) Premio Nacional de Ciencia y Tecnología L. Clodomiro Picado Twight. XX aniversario 1976-1996 (moltes pàgines són visibles a Google llibres).
• Jaramillo Antillón J. (2005) Historia y filosofía de la medicina. Edit. Univ. Costa Rica, San José, pp. 408 (moltes pàgines són visibles a Google llibres).
  
• Manzanal Bercedo, S. (1987) Filosofía y ciencia en Clodomiro Picado Twight. EUNED, San José (Costa Rica), 184 pp (moltes pàgines són visibles a Google llibres).

Foto: Wikimedia Commons

"Overbooking" en el parc infantil

A la plaça Comas, del barri barri de Les Corts, de Barcelona, hi ha una zona de jocs per a la mainada. Un dels espais que solen estar més concorregut és una mena de castell on s'hi enfilen amb una corda i en baixen per un petit tobogan. Mai no hi havia vist tanta mainada enfilada i sense ganes de baixar a terra com avui:


No m'ha estranyat gens que no tinguessin pressa per baixar. Com els habitants d'un castell que pugessin a les torres per abastar més territoris amb la mirada, aquesta mainada avui ha trobat un mirador excel·lent per a veure això:


S'hi celebrava el matí casteller de festa major!

Fotos: M. Piqueras, 12,10.2009

El gallec és portuguès?

A Galícia hi ha dos corrents pel que fa a la llengua. Un d'ells, el galleguisme, és el corrent oficial i considera que el gallec és una llengua diferent del portuguès i segueix unes normes ortogràfiques pròpies. L'altre corrent, el lusista, considera que la llengua que es parla a Galícia és una variant de la llengua parlada a Portugal i en alguns altres països (Brasil, Angola i Moçambic, entre d'altres) i que per tant ha de seguir les normes gramaticals d'aquella llengua. En realitat encara hi ha un tercer corrent: l'anomenat reintegracionista, que proposa adoptar la grafia històrica però incorporant-hi peculiaritats de la llengua parlada a Galícia.

La Llei de Normalització Lingüística que va aprovar-se quan Galícia va regir-se per l'Estatut d'Autonomia estableix que qui fixa les normes relatives a la llengua és la Reial Acadèmia Gallega, la qual elabora les normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques del gallec. I l'any 1982. la Xunta de Galícia va establir que les publicacions en gallec que no seguissin la normativa oficial no podrien acollir-se a subvencions.

Fa uns dies, a Santigo, en una esplanada prop de l'Auditori de Galícia, sota un gran arbre vaig veure-hi aquesta pintada:


Hi diu: "O galego ou é galego-portugués ou é galego-castelhano. R. Carvalho Calero." Ricardo Carvalho Calero (1910-1990) va ser filòleg i escriptor, i titular de la primera càtedra de llengua i literatura gallegues, que va establir-se el 1972. Va anar distanciant-se de la línia oficial i el 1981 va publicar Problemas da língua galega, en qué defensava el reintegracionisme lingüístic amb el portuguès.

En llegir aquella frase de Carvalho, no sé per què, vaig recordar uns versos de Ramón Cabanillas que fa anys va recitar-me un amic de Cambados. Són d'un poema titulat "¡Meu carriño!", en què el poeta parla al seu carro i li diu per on l'ha de guiar:

Aunque hay lama no camiño
¡é tua terra meu carriño
e a terra de meus abós!
¡Non collas pra chan alleo!
¡Non me leves a Castela
que non quero nada dela
xa que arrenegou de nós!

(Foto: M. Piqueras, 6.10.2009)

Bars amb caliu (I): Bar Derby (Santiago de Compostela)

Molts pobles i ciutats han conservat alguns bars històrics que tenen alguna característica especial, a més de la seva antiguitat. A Santiago, davant l'hotel on em vaig allotjar fa pocs dies, hi ha el bar Derby.

Interior del bar Derby (foto: M. Piqueras, 5.10.2009)

Sobre aquest bar, Avelino Pousa Antelo, president de la Fundació Castelao ha escrit: "Con outros rapaces asistín a aquela "peña" que os galeguistas santiagueses tiñan no Bar Derby onde escoitabamos con verdadeira devoción a palabra daqueles homes que intuíamos que eran a xeració máis brilante da historia de Galicia. Poque por alí pasaban tódalas figuras do galeguismo que viñan por Santiago, entre as que lembro ao propio Castelao, Otero Pedrayp, Vicente Risco, Cuevillas, Bóveda, Álvaro das Casas, Suárez Picallo, ademais dos santiagueses Casal, Camilo Días, Barrerior Salaño e moitos máis que xa no lembro."

És un lloc molt agradable i tranquil. L'únic inconvenient (per a mi i per a qui defugi del fum): hi està permès fumar. Però a mitja tarda, quan jo vaig anar a prendre-hi un te, hi havia poca gent i encara s'hi podia estar bé.

La casa més estreta? (IV)

Deu ser la casa més estreta de Santiago de Compostela?

No és tan estreta com la de Londres, però Déu n'hi do! Es troba al carrer del Franco, segurament el carrer més turístic de Santiago i deu fer uns dos metres i escaig d'amplada.

El fenomen Forcades i la grip A

Si, amb l'arribada de la tardor, el virus de la grip A s'està escampant molt ràpidament per tot l'hemisferi nord, hi ha un altre virus que em sembla que s'està escampant encara més ràpidament i és el que representen les declaracions fetes per la monja benedictina Teresa Forcades sobre la grip A i el pla de vacunacions. Fa uns dies, a través d'un bloc, vaig anar a parar-ne a un altre que parlava d'aquesta dona i recomanava un vídeo en el qual Forcades fa unes importants declaracions sobre la grip A, denuncia la manera com s'està gestionant la pandèmia per part de les autoritats sanitàries i l'Organització Mundial de la Salut, i demana a la població que es mobilitzi per impedir la vacunació contra la grip A.

No fa molt, vaig veure Teresa Forcades en una entrevista que van fer-li en el programa Singulars del Canal 33 i em va agradar molt. Vaig pensar que, per a una monja, no devia ser fàcil expressar públicament aquella visió tan oberta sobre el feminisme, l'avortament, l'homosexualitat i altres temes que solen ser tabú en l'església catòlica o sobre els quals hi ha molta intransigència. Per això aquest dia em va interessar saber què deia sobre la grip. En el vídeo d'ara, em fa l'efecte com si Forcades volgués defensar les seves idees amb el principi d'autoritat i per això comença explicant el seu currículum, destacant que és metge. (També són metges Jordi Pujol i Joan Clos, i no crec haver-los sentit mai opinar sobre temes de medicina.)

Si no fos que aquesta dona és una gran comunicadora, el vídeo es faria molt pesat, perquè dura gairebé una hora i és només un monòleg. Si la Forcades fos capellà, les esglésies serien molt més plenes que no ho són ara. Parla molt bé i transmet serenor i tranquil·litat. Té "ganxo". Mentre veia el vídeo, jo anava fent altres coses i no vaig parar atenció en tot moment al que deia Forcades. A més, d'alguns aspectes que va tractar, com ara l'afer Baxter, jo no n'estava assabentada. Però a mesura que avançava el seu monòleg, em va fer l'efecte com si Forcades hagués perdut el centre i en alguns moments fins i tot pixés fora de test.

Joaquim Elcacho, periodista de ciència i medi ambient del diari Avui, va publicar un breu article sobre aquestes declaracions en l'edició del 5 d'octubre de 2009 de l'Avui. La gent hi ha enviat comentaris que, en gran part, són molt favorables a Forcades i de crítica a Elcacho. Dilluns a la tarda ja n'hi havia més d'un centenar i només dues persones eren a favor del periodista i en contra de les declaracions de Forcades. Conec Elcacho i és un periodista que mesura molt el que escriu; però la gent, quan deixa comentaris en els diaris en línia, sembla que perdi l'oremus i escriu coses que no sé si gosaria dir de paraula.

Tornant al vídeo, em va fer l'efecte com si Forcades volgués defensar les seves idees amb el principi d'autoritat i per això comença dient que és metge i que va especialitzar-se en els EUA i després va fer la seva tesi doctoral en salut pública a la Universitat de Barcelona. I ja ben endavant del seu monòleg torna a dir que és metge i que, si estigués exercint la medicina, potser no diria tot això que diu ara perquè tindria por de represàlies.

No sé si Forcades ho fa intencionadament o sense adonar-se, però el vídeo és alarmista i se'n por treure la conclusió que la població està en perill de caure com a mosques si es vacuna. Després d'insistir que la societat s'ha de moure per aturar la vacunació, diu que si algú decideix vacunar-se lliurement, hauria de demanar tenir el dret a rebre una indemnització si la vacuna li causava una greu malaltia o la mort.

Si no voleu o no podeu dedicar una hora a veure el vídeo, podeu llegir un escrit de la mateixa Forcades que resum les reflexions presentades en el vídeo. A més, aquest escrit va acompanyat de referències. I és curiós veure d'on treu algunes de les seves informacions, tot i que en diverses ocasions en el monòleg parla que la informació que té és de revistes prestigioses. I sí, hi ha alguna informació extreta del New England Journal of Medicine, del British Medical Journal, de Morbidity and Mortality Weekly Report, i de l'European Centre for Disease Prevention and Control, però després n'hi ha que l'ha obtinguda de Le Journal du Dimanche, La Razón, The Times of India (la seva font d'inforamció sobre el cas Baxter), de la CNN, Irish Star Sunday, WBUR Boston, l'agència Associated Press i el web d'una associació d'infermeres franceses. No entenc que, si tan bé coneix --i no ho dubto-- el món de la medicina i de la recerca, se li acudeixi citar informació recollida en diaris o d'una agència de notícies. De tota la llista de referències que inclou, només se'n salven unes poques.

Amb aquest cas es posen de manifest dos fets: a) el gran poder de la Internet 2.0 per difondre notícies de tota mena; b) que la gent se sent atreta per la conspiració. Només cal fer una cerca amb google per veure quanta gent fa seva la tesi de Forcades i creu que governs, empreses farmacèutiques i la mateixa Organització Mundial de la Salut volen eliminar una part de la població mundial (cosa que espero no pensi Forcades). I per què deu ser que la teoria de la conspiració té tanta acceptació? Jo prefereixo creure en el principi de la navalla d'Ockham.

Actualització 10.10.2009
Ahir a la tarda, en el programa de Catalunya Ràdio "El Secret", que presenta Sílvia Coppulo, hi va haver un debat sobre la grip A en què van participar Teresa Forcades i Antoni Trilla, cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l'Hospital Clínic de Barcelona i professor de la Universitat de Barcelona. Ajuda a entendre a alguns dels punts que potser no estan massa clars en el vídeo que va generar aquesta entrada de bloc. El programa es troba disponible en el web de Catalunya Ràdio.

Szostak, els ribozims i els telòmers

De tornada a casa, he buscat les fotos i el llibre de resums del congrés sobre l'origen de la vida que es va fer a Barcelona el 1993. Hi he trobat un Jack Szostak --un dels guardonats amb el premi Nobel de fisiologia o medicina 2009-- setze anys més jove. (Tots i totes teníem setze anys menys. I com es nota en alguns casos...; gairebé no em reconec en aquelles fotos!) I també hi he trobat el resum de la ponència que va presentar al congrés: Approaches to the selection of an RNA polymerase, en un simposi sobre l'origen de l'RNA, del DNA i de les proteïnes.

El grup de Szostak tractava de reproduir en el laboratori allò que tal vegada s'esdevingué en l'origen de la vida. Com en el debat sobre la gallina o l'ou (què va ser primer?), en els estudis sobre l'origen i evolució de la vida s'ha debatut molt quin àcid nucleic va ser primer: el DNA (àcid desoxiribonucleic) o l'RNA (àcid ribonucleic)? El treball de Szostak ha aportat proves que donen suport a l'anomenat "món de l'RNA". L'àcid ribonucleic és una molècula que, en l'origen de la vida, pot haver dut a terme la transmissió d'informació genètica i pot haver actuat de catalitzador; són dues funcions que ara duen a terme el DNA i els enzims proteics, respectivament.

Szostak i els seus col·laboradors han obtingut, per selecció natural in vitro, molècules d'RNA que s'uneixen a molècules diana. Aquesta recerca té moltes possibilitats d'aplicació en el diagnòstic i el tractament de certes malalties, i com a biosensors. Amb el mateix mètode, han aconseguit sintetitzar ribozims, que són molècules d'RNA amb propietats enzimàtiques. Hi ha ribozims naturals, però els que s'han sintetitzat tenen una capacitat enzimàtica molt superior.

Tot i que el treball de Szostak sobre el món de l'RNA i el que duu a terme actualment intentant obtenir una cèl·lula artificial són de gran interès, la part del premi Nobel que li correspon és per a una recerca feta fa prop de trenta anys juntament amb Elizabeth Blackburn, una altra de les persones guardonades enguany. Blackburn havia descobert, en el protozou Tetrahymena, una seqüència genètica, CCCCAA (C i A són adenina i citosina), que es repetia diverses vegades als extrems dels cromosomes. Al mateix temps, Szostak havia descobert que una molècula de DNA linear, una mena de cromosoma en miniatura, es degradava ràpidament si s'introduïa en cèl·lules de llevat. Van decidir fer un experiment junts en què Blackburn va aïllar la seqüència i Szostak, després d'enganxar aquella seqüència als extrems dels seus microsomes, repetia l'experiment d'introduir els minicromosomes en cèl·lules de llevat. El resultat va ser sorprenent: aquella seqüència procedent de Tetrahymena podia protegir els cromosomes d'un altre organisme molt diferent, el llevat.

Quan avui dia molta gent creu que l'única recerca vàlida és l'aplicada, el premi Nobel ha reconegut un tipus de recerca bàsica, però que pot tenir moltes aplicacions en el futur. I és que, com deia Pasteur, no hi ha ciència aplicada, sinó aplicacions de la ciència.

Jack Szostak a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona
Congrés ISSOL, juliol 1993 (Foto: copyright Elena F. de Castillo)

Lovelock i el premi Fonseca

El químic atmosfèric britànic James Lovelock ha rebut aquest vespre, a Santiago de Compostela, el Premi Fonseca 2009, de divulgació científica, "por su liderazgo y carácter pionero en la construcción de la actual conciencia medioambiental, de la cual es referencia pública a escala mundial, y por la comunicación a la sociedad de importantes conceptos científicos propios; todo ello combinado con una ejemplar libertad e independencia de pensamiento y una brillantez y talento fuera de lo común, que le han permitido aportar resultados excepcionales en tan diferentes campos del saber cientifico."

No havia vist personalment Lovelock des de l'any 2000, quan va celebrar-se a València el congrés "Gaia 2000". Avui, en veure'l a l'Auditori de Galicia, en la cerimònia de lliurament del premi, l'he trobat igual de "jove" que fa nou anys; tant per dins com per fora. Com ha dit el rector de la Universitat de Santiago, Lovelock demostra que es pot viure amb les mateixes inquietuds als 90 anys que als 20.

En la seva conferència, Lovelock s'ha mostrat tan pessimista com en els seus darrers llibres i en les diverses aparicions públiques dels darrers anys. Segons ell, hem malmès tant la Terra, que el canvi climàtic ja no té aturador. La humanitat haurà d'afrontar reptes que en altres èpoques també se li van presentar, com ara les grans emigracions, perquè hi haurà llocs del planeta on no es podrà viure.

Lovelock ha fet la seva conferència a peu dret i, en acabar, ha estat signant autògrafs --ara ja assegut-- a nombroses persones que feien cua per apropar-s'hi.
Fotos: M. Piqueras (6 d'octubre de 2009)

Crònica d'un premi anunciat

Fa uns dies, escrivia sobre les prediccions per al Nobel d'enguany:

"Els pronòstics de Thomson Reuters per al premi de fisiologia o medicina posen en primer lloc a Elizabeth Blackburn, seguida de Carol W. Greider i Jack Szostak, en aquest ordre."

Doncs bé, Blackburn, Greider i Szostak comparteixen el premi. Eren els grans favorits d'enguany. El seu mèrit per ser mereixedors de compartir el premi: la descoberta dels telòmers, aquesta mena de protecció que tenen els cromosomes en els extrems. Es pot comparar a aquella protecció que tenen els cordons de les sabates en el seu extrem i que impedeix que els cordons s'esfilagarsin. Amb els anys els telòmers es van fent més petits i això causa l'envelliment. Si es pogués aconseguir controlar-los i que es conservessin bé, es podria allarga la vida.

Per cert, Szostak va ser a Barcelona el 1993. Va participar en el Congrés sobre l'Origen de la Vida que es va celebrar a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona el juliol d'aquell any, Recordo el seu treball sobre ribozims. Em va fascinar! (El seu treball, no penséssiu!)

Oblidem allò que hem après

En la llista de blocs que brostejo, hi tinc un enllaç als diaris de Henry David Thoreau (1812-1862), l'home que va passar dos anys (1845-1847) en una cabana que ell mateix va construir (amb l'ajut d'alguns amics) en el bosc a la riba del llac Walden, prop de Concord (Massachusetts, EUA).

En el bloc de Thoreau, cada dia hi ha algun fragment dels diaris que va escriure i el fragment reproduït coincideix amb la data del dia. El d'avui (4 d'octubre) diu que, fins que no oblidem tot allò que hem après abans, no comencem a saber, i que quan ens apropem a un objecte natural, per entendre'l millor ens cal fer-ho com si ens fos totalment estrany. I acaba aconsellant que, si volem familiaritzar-nos amb les falgueres, hem d'oblidar la botànica que sabíem.

És cert que de vegades el coneixement que es té d'una cosa pot fer que no es vagi més enllà d'allò que aquell coneixement previ ens fa veure. Molts avenços de la ciència s'han fet precisament perquè algú ha "oblidat" allò après abans i ha observat un fenomen determinat amb ulls nous. Copèrnic (1473-1543) va aprendre dels seus mestres que la Terra era el centre de l'Univers. A Darwin (1809-1882) li havien fet creure que Déu va fer el món i tots els éssers vius en sis dies (a mi, també, quan anava a una escola de monges). James Lovelock (1919-) segurament va aprendre que la Terra era l'únic lloc de l'Univers que reunia les condicions perquè hi hagués vida. Per sort, aquests homes van saber "desaprendre" allò que els havien ensenyat a escola.

Adéu a Mercedes Sosa

A través de Vilaweb m'assabento que ha mort Mercedes Sosa. Les seva veu i les seves cançons queden i fan que continuï viva entre les persones que van admirar-la. Descansa en pau, Mercedes Sosa!

Decepció a Madrid

M'emprenya la gent tipus Jiménez Losantos i companyia, que només fan que criticar i insultar Catalunya, però també em molesta molt la gent que cau en el mateix extremisme, però des del costat català. S'hi posen a la mateixa alçada.

S'ha elegit la ciutat olímpica per al 2016 i ha estat Rio de Janeiro, i la tria ha deixat decebuts els madrilenys i molta altra gent que confiava que aquesta vegada seria la decisiva perquè la vil·la del oso y del madroño esdevingués ciutat olímpica. Doncs en els webs d'alguns diaris, ja hi ha ple de comentaris de persones suposadament catalanes que riuen del resultat i hi deixen comentaris de molt mal gust. Vegeu els de La Vanguardia (suposant que no els treguin).

Jo m'alegro que la ciutat triada hagi estat Rio de Janeiro, però no perquè això signifiqui que Madrid no organitzarà de moment els jocs. Me n'alegro perquè Brasil és un país emergent i un país d'un subcontinent on mai no s'ha celebrats els Jocs Olímpics. Com també m'hauria alegrat si haguessin decidit fer-los a Buenos Aires, a Valparaíso, a Alexandria, a Nairobi o a Uagadugu, per esmentar algunes ciutats de Sud-amèrica i d'Àfrica.

Però no per això em fico amb els madrilenys. Pel poc que he vist, m'ha semblat que Madrid havia preparat una bona candidatura. Però com es fa sovint, acabem confonent el poble amb els seus polítics. Potser és que d'aquell esperit olímpic de Pierre de Coubertin, ja en queda molt poc, si és que en queda res.