Els fascinants tardígrads

Hi ha alguns animals, plantes o representants de diversos grups d'organismes que no he vist mai al natural i m'agradaria molt poder observar directament. Uns d'ells és el grup dels tardígrads, uns animals que en anglès anomenen, de manera col·loquial, water bears, 'óssos d'aigua', perquè el seu aspecte és com el d'un petit ós amb vuit potes. (En alguns llocs he trobat que en castellà s'anomenen osos de agua, però em fa l'efecte que això és una traducció directa recent de l'anglès; jo no recordo haver-ho sentit mai ni haver-ho llegit en llibres de zoologia; tampoc ho he trobat en els diccionaris.) Tan petit, que sol fer com a molt 1,5 mil·límetres de llarg. (Quan dic "al natural", cal tenir en compte que, per veure'l bé, em caldria un microscopi.) Així era un tardígrad en els meus apunts, quan vaig estudiar l'assignatura d'invertebrats no artròpodes (apunts en castellà, única llengua oficial a la universitat en aquells temps) :

És un animal amb quatre parells de potes --però no són articulades com les dels insectes o les aranyes-- acabades en unes urpes i un aparell bucal amb una morfologia complicada --té unes ungles a la faringe que fan d'aquest espai un aparell triturador, com els pedrers dels ocells. A més, un cop han completat el seu desenvolupament, solen tenir un nombre fix de cèl·lules, unes 40.000 (les deu haver comptat algú?). Si creixen més és perquè les cèl·lules es fan més grans, no pas perquè es vagin duplicant i n'augmenti el nombre. Tenen el cos recobert d'una cutícula que pot ser de colors diversos, poden semblar caramels. Cada vegada que veig aquells óssets "de goma" que menja la mainada, m'hi fan pensar.

La meva fascinació per aquests animalons, però, no ve de la seva morfologia, sinó de la seva fisiologia. Són uns dels organismes amb més capacitat per resistir les situacions adverses. Tant, que poden sobreviure després d'haver estat en estat de repòs, assecats, durant... 120 anys! Quan estan en la forma de repòs, secs com podria ser-ho una molsa en un desert, poden suportar una pressió de 6000 atmosferes, temperatures tan baixes com -272 graus C (gairebé el zero absolut!) o tan elevades com 151 graus C. També resisteixen grans dosis de radiacions (la dosis de raigs X que mata el 50 per cent dels individus que s'hi han exposat és en l'espècie humana 500 roetgen, mentre que per als tardígrads és de 570.000 roentgen). I han revifat després d'haver estat fotografiats en un microscopi electrònic. Però la seva resistència encara va més enllà. El 2007, es van enviar a l'espai 3000 tardígrads que viatjaven en unes cambres ventilades que es van exposar a l'espai exterior. Individus adults de dues espècies van estar exposats a temperatures extremes (fredes i calentes), a raigs còsmics i a radiacions mortals (per a altres éssers vius) de radiació solar ultraviolada. I tot això, sense aire, sense aigua i sense aliments. La majoria dels individus van sobreviure al viatge i, de nou a la Terra, es van reproduir.

La seva resistència s'explica en part per una propietat fisiològica: quan aturen el metabolisme, substitueixen l'aigua de l'interior de les cèl·lules per trehalosa, un sucre que també es troba en els bolets i fa possible que la cel·lula conservi la seva integritat. Quan la cèl·lula es rehidrata, pot reprendre la seva activitat normal. A més, la trehalosa té propietats antioxidants.

Molta gent desconeix l'existència dels tardígrads o, si en llegeixen la descripció per Internet, creuen que és una broma, un hoax, com allò dels gatets bonsai o altres coses per l'estil. Però els tardígrads són animals reals; hi ha gent que els estudia, se'n fan congressos i tenen webs dedicats exclusivament a ells, com aquest o aquest altre. I si voleu veure un tardígrad en moviment:




Us imagineu si les persones poguéssim, com els tardígrads, aturar el nostre cicle vital quan les coses van maldades i revifar quan les condicions tornessin a millorar? Enguany em sembla que molta gent hauria passat a l'estat de latència.

Actualització 2010. Els estudiants de l'IES Batalla de Clavijo, de Logroño, juntament amb el seu professor Antonio Guillén han estat treballant durant uns quants cursos en un projecte per mostrar la vida que amaga una gota d'aigua de qualsevol toll o estanyol . És el "Proyecto Agua". Casualment aquest matí me'l mirava i m'he adonat que, entre els centenars de fotos que van fer per al projecte, n'hi ha una de Macrobiotus, un tardígrad que van trobar en una mostra d'aigua d'un llacuna prop dels pics d'Urbión. La micrografia està feta amb la tècnica del camp fosc i és molt vistosa:



2a Actualització (01.04.2013)
Afegeixo un altre vídeo que mostra aquests animalons en diverses situacions i a diverses escales: