Una d'aeroports

Ahir vaig haver de passar dues hores a la terminal G de l'aeroport de Munic mentre esperava el vol per anar a Trieste. Després de moure-m'hi una mica per explorar-la, i de comparar el que veia amb el que havia deixat a l'aeroport de Barcelona, vaig recordar els versos d'Espriu en què deia que li agradaria allunyar-se de la seva terra i anar-se'n nord enllà.

A l'aeroport de Barcelona em vaig fer un tip de caminar perquè hi ha una part del passadís de les terminals en què, en lloc de cintes transportadores per a persones (com es deu dir en català allò que en francès diuen tapis roulant?), hi ha botigues i algun bar. Normalment no m'importa massa, perquè caminar ja m'agrada, però hi ha persones a qui caminar fatiga, tot i que no estiguin com per demanar que les portin amb cadira de rodes a la sortida dels avions. M'emprenya, però, veure que pot més la cobdícia de cobrar un lloguer d'unes botigues que oferir a la clientela de l'aeroport la comoditat de la cinta transportadora. A més, si vols prendre un cafè, un te o un refresc, has d'anar a raure a algun dels bars, que en molts casos cobren uns preus força elevats. I si vols llegir el diari, has d'anar a comprar-lo (llevat dels Què i alguna altra premsa gratuïta que de vegades he trobat a l'entrada dels fingers.

A la terminal G de Munic vaig veure una zona amb un munt de diaris, la majoria alemanys, però també algun en anglès, que Lufthansa posa a disposició de qui en vulgui agafar. I a costat dels diaris, una màquina per preparar-se un cafè, un té o una infusió d'herbes. vaig pensar que més tard hi tornaria per prendre'm un te. Doncs no em va fe faltar tornar, perquè camí de la porta d'embarcament meva vaig trobar tres o quatre espais més com aquell, amb diaris i begudes. I una dona de la neteja que quan acabava en un extrem de la terminal feia marxa enrere i tornava a començar a buidar papereres, recollir papers, passar l'escombra o fer el que calgués per mantenir el seu tros d'aeroport com una patena.

Lectura i begudes gratuïtes a la terminal G de l'aeroport internacional de Munic.
Foto: M. Piqueras (12.03.2009)

També a l'avió hi ha diferències. Els darrers viatges que he fet amb Iberia van ser força incòmodes; no sé com s'ho fa aquest jovent de cames tan llargues per ficar-se en aquells seient on a mi, que tinc una alçada bastant normal, les cames em toquen el seient del davant. A l'avió de Lufthansa, en canvi, l'espai era raonable, m'hi cabien molt bé. I també en el d'Air Dolomiti, en què vaig fer la segona part del viatge, tot i que era un avió més petit. Aquests dues companyies han reduït el servei de bar, però com a mínim t'ofereixen un entrepà o pasta i una beguda. La companyia italiana fins i tot una tovalloleta refrescant.

I tornat a l'aeroport de Munic, vaig pasar bona part de l'espera en una saleta on hi ha butaques, televisors (per sort el volum està molt baix; és com si sentissis una conversa d'algú que hi hagués al costat), taules de treball i bancs per seure. I no era pas epr a VIP! I per allà també va passar la senyora a recollir la brossa.

L'experiència d'aquest viatge en avió ha estat millor que en les darreres ocasions. No he trobat cues ni a Barcelona ni a Munic; els avions anaven mig buit i podies canviar de lloc si no t'agradava el que tenies; els vols han estat puntuals (el de Trieste fins i tot va arribar abans del seu horari i em va tocar esperar la persona que hauria hagut d'estar esperant-me). Tot i amb això, les meves preferències segueixen anat per al tren. Em refereixo als trens de llarga distància, no pas al de rodalies o a alguns regionals, com ara els catalans.